Verba docent

El paper dels mitjans espanyols cercant testimonis negatius a la manifestació de Salt no mereix ni tan sols aquestes primeres línies d’aquest comentari. Indignant.
Salt és un exemple d’integració a escala mundial. Va pair una immigració brutal als anys 60 i torna a fer-ho al segle XXI de manera admirable. No podem permetre que la crisi es carregui l’esperit integrador saltenc.
El futur de Salt passa irremeiablement per la integració, i a aquestes alçades, la integració passa per la política. Si realment volem integrar aquests nouvinguts que han arribat per quedar-se i que ja són saltencs, els hem d’atorgar representació política a nivell municipal.
Que s’ho facin com vulguin, els polítics, però a les properes municipals haurien d’assegurar-se que a les seves llistes, i en llocs a sortir, vagin nouvinguts. Si hi ha un 40 per cent de nous saltencs, al proper consistori ha d’haver un 40 per cent de nous saltencs. Toca als polítics passar de les declaracions als fets. És clar que tot plegat vol dir obrir les estructures tancades dels partits, cedir cadires i espais de poder, però si exigim als nouvinguts que s’adaptin, que paguin els impostos i respectin les lleis, també els hem d’obrir els espais de participació política. Han de sentir-se part del procés, del problema i de la solució. Conec molts nous saltencs ben formats, ben preparats i que han fet un enorme esforç d’integració. És a dir que de candidats no en faltaran. Senyors polítics, mans a l’obra.

Uns blocs electorals als mitjans públics que són una vergonya, un debat a 6 sense debat i el ridícul del frustrat cara a cara, no són més que una altra prova del greu dèficit democràtic que pateix el nostre país.

Els blocs electorals són una autèntica vergonya per a la professió periodística. Em sap molt de greu pels periodistes que són sotmesos a la diària humiliació d’haver d’editar i emetre els blocs electorals, que reparteixen l’espai per segons en funció de la representació parlamentària. S’ha parlat a bastament sobre aquesta vexació a la professió, però deixeu-me dir també la meva. En primer lloc, només el criteri periodístic ha de decidir l’espai, la durada i l’ordre de les notícies referides a les eleccions. Acceptar que els polítics diguin als periodistes l’ordre i durada és profundament antidemocràtic. Va en la mateixa línia de la degradació informativa provocada per les imatges dels mítings ofertes pels partits, barrant l’accés a les càmeres i els micròfons. Jo, com a periodista, vull entrar al míting amb la meva càmera i captar aquell militant que s’ha adormit, aquell dirigent bandejat que fa mala cara amb segons quines declaracions del líder, i un llarg etcètera. Em direu que el fet que un ex-conseller de la Generalitat o un ex-president del Barça es presentin a les eleccions i omplin sales i auditoris arreu del territori no té cap interès informatiu?

L’aplicació ridícula d’aquestes quotes segons la representació parlamentària arriba a límits insospitats amb els debats territorials a TV3 i Catalunya Ràdio. El partit Ciudadanos només va obtenir representació a la circumscripció de Barcelona, però també participa dels debats a Girona, Tarragona i Lleida, a pesar d’haver obtingut menys vots que el president de la meva escala. Patètic.

Aquest corset dels partits amb representació parlamentària també afecta el sentit democràtic de qualsevol elecció. Amb cada convocatòria electoral, el comptador torna a zero, i tots els partits haurien de engegar des del mateix punt de partida, amb representació parlamentària prèvia o sense. Qualsevol mesura que retalli aquest principi és antidemocràtica, i m’ha fet molta gràcia sentir les queixes del PP, ERC i ICV pel frustrat cara a cara. Els arguments que ignoren per derogar els blocs son esgrimits per anar contra el cara a cara.

El debat a 6 va ser la cirereta del pastís. El mateix format impedeix el debat real. En Cuní es va assegurar de repetir dos i tres cops que els mateixos partits havien pactat els temes, els temps i l’ordre de les intervencions. Volia deixar clara la seva innocència. Més que un debat, va ser una successió de eslògans i frases buides que expressen el què però mai no revelen el com. En un debat real, s’atia la discussió real, i el moderador colla els candidat per tal que es mullin de veritat, que no fugin d’estudi i que responguin sense embuts. Els partits tenen tan clar que els debats que ells pacten són una pantomima, que fins i tot en un principi havien plantejat enregistrar el cara a cara i emetre’l en diferit!

Aquest dèficit democràtic se suma un sistema electoral que allunya els votants dels seus representats, consolida els partits-càrtel i fomenta la baixa participació. D’aquest tema, però, parlarem en la següent entrada d’aquest bloc.

Tenim la tendència a queixar-nos i esperar que la coses s’arreglen per si mateixes. Ens queixem que els polítics, els governs o les administracions no fan res per canviar una determinada realitat que no ens agrada. Hi ha, però, altra classe de persones que, en comptes de remugar i esperar que les coses canviïn deus ex machina, senzillament actúa i amb la seva acció fa que les coses canviïn i milloren.

Vaig assistir amb satisfacció a la signatura d’un conveni de col·laboració entre la USAP de Perpinyà i l’escola universitària EUSES de Salt. Hi ha gent que es queixa del Tractat dels Pirineus que va separar el país en dos trossos a banda i banda de les muntanyes, però hi ha gent que tira pel dret i esborra les fronteres amb fets concrets, sense esperar res de les administracions ni “els polítics”.

El club de rugbi USAP és una entitat esportiva de primer nivell europeu amb més d’un segle d’història. Campió de França el 2009 i subcampió el 2010, figura en el top 10 dels pressupostos esportius de França, incloent-hi el futbol. La USAP és un guardià de la catalanitat al nord dels Pirineus, i fa de la seva catalanitat el seu senyal d’identitat, tot passejant la senyera arreu del continent europeu. No necessita de la Catalunya Sud per res, perquè ja és un gran entre els grans. Tot i amb això, vol estrènyer llaços amb l’altra banda dels Pirineus, i fa tot el que pot per fer-ho. En paraules del seu president Paul Goze, “No existeix una Catalunya Nord i una Catalunya Sud. Només hi ha Catalunya: uns vivim al nord, i uns altres al sud”.

D’altra banda, l’escola universitària de salut i esport EUSES és també una iniciativa privada que ha esborrat les fronteres de facto. Avui ja ofereix formació de qualitat a gairebé un centenar d’alumnes de la Catalunya Nord en el seu campus de Salt.

La USAP volia un centre de formació pe capacitar el seu personal tècnic i oferir formació universitària als seus jugadors professionals i als joves del planter. Només ha calgut una trucada telefònica per posar en contacte els dirigents de les dues entitats, un parell de trobades i voilà, l’acord ja és una realitat.

M’agrada explicar que un dels impulsors de tot plegat és un veritable símbol de la Catalunya del segle XXI, un heroi cridat a esdevenir un model a banda i banda dels Pirineus. És diu Farid Sid (al mig, en la foto) i és una de les estrelles del primer equip de la USAP. Farid és nascut a Perpinyà de pares algerians i no va parar d’emprenyar el club fins que va aconseguir que s’organitzés un curs de català. Farid vol aprendre català perquè sap que és una síntesi perfecta de la seva identitat multicultural. Gràcies a la seva iniciativa, cada dilluns, abans de l’entrenament, una colla de jugadors, tècnics i directius fan un curs de català ofert per Òmnium Catalunya Nord al mateix estadi Aimé Giral. Farid serà el primer en aprofitar el conveni USAP-EUSES i cursarà una carrera de grau a Salt a partir de l’any vinent. L’acord també preveu que alumnes de la EUSES puguin fer estades i pràctiques al club perpinyanès.

Podem esperar que les estrelles es posin en línia i les coses canviïn, o podem fer com la USAP i la EUSES i canviar-les nosaltres mateixos. Cada petit detall compta, i tot suma.

Ja hem parlat en altres ocasions en aquest mateix bloc de la política nefasta d’AENA pel que fa als aeroports en general i al de Barcelona en particular. Tal com passa amb els trens de gran velocitat, que estan estructurats de forma radial amb epicentre a Madrid, els sistema espanyol d’aeroports està dissenyat al voltant d’un macro-aeroport hub a Barajas, i aeroports menors que l’alimenten, amb vols de curt recorregut.

Ahir, però, Iberia anunciava que tornava a oferir vols intercontinentals des de Barcelona. “Iberia s’ha tornat a enamorar de Barcelona“, escrivia Josep Ferrer a l’Avui. La notícia explica que la línia aèria començaria a oferir vols a Sao Paulo i Miami des de l’aeroport d’El Prat. Què potser la gent d’AENA ha entès finalment el missatge federal dels socialistes catalans que mai no passa de la Franja? Què potser s’ha decidit a escoltar els reclams de l’empresariat català, la Generalitat i la societat civil sobre l’aeroport? Res més lluny de la realitat, malauradament.

Iberia s’ha vist forçada a fer el numeret per evitar que altres actors entressin a El Prat a cobrir una demanda real i existent. Singapore Airlines fa més de sis mesos que havia sol·licitat la ruta amb Sao Paulo, al Brasil. AENA i Espanya s’exposava a sancions europees si denegava una ruta que ningú no cobreix, per la qual cosa ha preferit que sigui Iberia qui operi la ruta. Una decisió molt coherent vista des de Madrid. Vista des de Barcelona, però, què és millor? Connectar-nos amb Amèrica Llatina o amb Àsia, el nou pol econòmic mundial?

No ens enganyem. Aquests vols d’Ibèria són un premi de consolació per entretenir el personal. L’aeroport de Barcelona segueix sent la T4 de Madrid. Els vols de baix cost i de curt recorregut seran majoritaris, per alimentar els vols intercontinentals del hub madrileny. Per això AENA puja les taxes de l’aeroport de Girona, per desviar trànsit de baix cost cap a El Prat.

Una situació que només canviarà quan el destí dels nostres xarxes de comunicació es decideixi a casa.

Dos dels grans drames d’aquest país són els trens i els aeroports. Dues infraestructures bàsiques per la qualitat de vida i el desenvolupament econòmic, són i han estat un maldecap constant. Com deia Jack l’Esbudellador, anem per parts.

Els ferrocarrils són un autèntic malson. Per una banda, la construcció del TGV ha estat la coartada per amagar la manca d’inversions de l’Estat a Catalunya. Els números totals semblen raonables, però si restem el cost de l’Alta Velocitat del total invertit, ens quedaríem de pasta de moniato. D’altra banda, mentre construïm un tren de nou-rics que ens connecta amb Madrid, encara no tenim connexió europea de mercaderies, i els ferrocarrils que fem servir els comuns dels mortals com els regionals i les rodalies fan pena. La cirera del pastís és la transferència de Rodalies a la Generalitat: es traspassa la “gestió”, però no pas els trens, ni les vies, ni les estacions, ni el personal. I pel que fa a la “gestió”, només s’ha traspassat la “titularitat”, perquè la gestió-gestió segueix en mans de la RENFE.

Passem als aeroports. Tenim una xarxa molt ben pensada i estructurada. Un aeroport central a Barcelona per a vols de llarg recorregut a càrrec de línies aèries de primer nivell, i tres aeroports secundaris a poca distància (Reus, Lleida i Girona) per a vols de baix cost i de curt recorregut. Ara bé, la xarxa no funciona perquè es gestiona des de Madrid. Vist des de la capital del Regne, tots quatre aeroports són secundaris. Barcelona té la missió d’alimentar el hub de vols intercontinentals de Barajas, i com a tal té la mateixa jerarquia que Girona o Reus. Per això Singapore Airlines fa sis mesos que espera infructuosament una autorització d’AENA per operar vols intercontinentals des de Barcelona, però Ryanair obté carta blanca per fer rutes de baix cost. En aquest context, Girona, Reus i Lleida no tenen cap possibilitat de sobreviure sense l’oxigen de les subvencions de diputacions i cambres de comerç.

Per això fa molta gràcia la fantasia de l’arribada de companyia xinesa Chery, fabricant de cotxes. Com voleu que cap companyia faci de Catalunya la seva porta d’entrada a Europa, si ni tan sols tenim connexió amb tren a l’aeroport, si no hi ha tren de mercaderies d’ample europeu, si l’Alta Velocitat només serveix per passatgers?

El govern de la Generalitat (del mateix partit que governa a Espanya) ha reclamat per activa i per passiva la transferència d’aquestes dues infraestructures vitals per al país. La societat civil i les organitzacions empresarials i sindicals han donat suport explícit a aquestes reclamacions. Hi ha hagut negociacions interminables que invariablement han fracassat.

Per cert, sabeu quines competències estan incloses en la vintena de traspassos a Euskadi acordats entre Zapatero i el PNB a canvi d’aprovar els pressupostos de l’any vinent? Ferrocarrils i aeroports.

De petits molts vam tenir amics imaginaris. El president Montilla té un company imaginari, o millor dit, un Companys imaginari. Ahir, durant l’homenatge a Lluís Companys va fer un discurs revisionista de política-ficció. Va definir el president màrtir com a símbol “de l’esperit d’aquella Catalunya i aquella Espanya que caminaven juntes, des del coneixement, la solidaritat i el respecte mutus”.

No sé quina pel·lícula ha vist José Montilla, perquè jo no acabo d’entendre de què parlava. Quin camí compartit? A quin coneixement, solidaritat i respecte es referia?

Que potser Montilla parlava de l’Espanya que caminava junt a Catalunya i va retallar de forma brutal a Madrid l’Estatut de Núria aprovat pel 99 per cent de l’electorat amb un 75 per cent de participació? Parlava de la mateixa Espanya republicana que va suspendre l’Estatut retallat abans de complir els tres anys de vigència?

Que potser Montilla parlava de la Llei de Contractes de Conreus, una norma aprovada pel Parlament de Catalunya per protegir els camperols de ser expulsats així com dotar-los de terres pròpies, que el Tribunal de Garanties Constitucionals del govern de la República va anul·lar? (Qualsevol semblança amb el procés de l’Estatut, és pura coincidència).

Que potser Montilla es referia de l’Espanya republicana i democràtica que va detenir el President Companys juntament amb tot el seu govern al vaixell Uruguai, i el va condemnar posteriorment a 30 anys de presó per defensar i exercir l’autodeterminació del poble de Catalunya?

O tal vegada Montilla parlava de com el govern de la República espanyola va desmantellar i confiscar la potent indústria de guerra desenvolupada en pocs mesos pel conseller Tarradellas seguint les instruccions del president Companys.

Que potser parlava Montilla de l’amarga carta de Companys al president del govern espanyol, Juan Negrín, queixant-se de les arbitrarietats que estava cometent i de la marginació que sofria el Govern català?

Podríem afegir-hi molts altres exemples, com les múltiples detencions de Companys quan exercia d’advocat i defensava els treballadors, però no cal avorrir el personal. És molt vàlid defensar una determinada idea de país. És molt legítim defensar un model d’Espanya inclusiu que respecti les aspiracions catalanes. El que no és de rebut és reescriure la història per adaptar-la al nostre relat. La meva àvia, d’això en deia mentir.

La precampanya ens està mostrant amb claredat que l’eix central de la política catalana ha fet un viratge dràstic de 90 graus. En les darreres convocatòries electorals, els partits havien apostat per l’eix esquerra-dreta d’una manera clara. El PSC havia aconseguit el govern amb la promesa d’aplicar polítiques d’esquerres, i oposava aquest estil al de la “dreta” que havia governat el país durant 23 anys. El discurs va fer forat i fins i tot ERC va apostar-hi, esborrant la R i la C de les seves sigles i declarant obertament la seva intenció de seduir l’electorat socialista posant en primer terme les polítiques socials i la gestió del país.

Ara aquest panorama ha canviat, i ha girat de l’eix esquerra-dreta a l’eix Catalunya-Espanya, o autodeterminisme-unionisme. Segurament el moviment de base de les consultes populars és en gran part responsable d’aquest canvi, juntament amb la sostinguda tenacitat espanyola per deixar clar que l’únic encaix possible a l’Estat passa per la submissió total i incondicional.

Les declaracions dels partits ara giren totes al voltant d’aquest eix nacional. Esquerra ha tornat als orígens i declara amb solemnitat que no pactarà amb ningú que no estigui disposat a convocar un referèndum. CiU crema les naus i aposta per un concert econòmic que quan la resposta espanyola sigui negativa es veurà obligarda a fer un pas endavant definitiu vers el sobiranisme. El PSC es veu forçat a desar al congelador la seva ànima catalanista i a defensar que Catalunya ja té un estat propi: Espanya, tot refermant la seva aposta per un federalisme impossible. Veient la mobilització del sobiranisme intenta excitar el vot PSOE del cinturó metropolità i mou peça reclutant Corbacho, enviant Montilla a la desfilada del 12O a Madrid i reclamant un debat en castellà a Tele5. El PP, per la seva banda, que sempre moderava el seu espanyolisme de cares a les eleccions catalanes, es treu la careta i defensa sense matisos la seva idea d’Espanya una-grande-y-libre, tal com fan els seus cosins de Ciudadanos. Per completar l’auca, sembla molt probable la irrupció al Parlament d’alguna opció independentista directa, com SI i Reagrupament, tot i que el trist paper que han fet impedint l’acord reclamat pels militants els restarà molt de suport d’electors que havien cregut (il·lusos!) que representaven una manera diferent de fer política. Potser lúnica força que manté un discurs invariable sigui ICV, però la seva aposta per un estat federal plurinacional és menys probable que una invasió alienígena.

En resum, la política catalana ja no passa per l’execució de polítiques de dretes o d’esquerres. Totes les forces tenen clar que som a una cruïlla que ens obliga a redefinir les relacions entre Catalunya i Espanya. Fins i tot la més rància burguesia del país reunida al voltant del Cercle d’Economia s’ha posicionat en aquest sentit. Totes les opcions són sobre la taula i més clares que mai: Independència sí, però ja (Rcat, SI), independència si, però després (Esquerra), autodeterminació econòmica (CiU), federalisme (PSC, ICV), Espanya centralista (PP, Ciutadans).

La propera legislatura no veurem cap revolució, però el gir de 90 graus en l’eix de la política catalana aplanarà el camí per a una redefinició radical de les relacions Catalunya-Espanya a partir de la Legislatura 2014-2018, accelerada per una involució autonòmica i una onada rercentralitzadora espanyola. En aquestes eleccions les opcions són variades, però en les següents quedarà encara més clar que només en tenim dues: assimilació o independència.

El panorama el va descriure el conseller Castells amb tota claredat: La Generalitat necessita 3.000 milions d’euros per arribar a finals d’any. Pot aconseguir 1.000 milions amb pagarés a curt termini, però encara li manquen 2.000 milions.

Amb una situació financera delicada, les possibilitats d’aconseguir aquests diners en els mercats internacionals és nul·la. On anar a cercar-los, doncs? Molt senzill: als bancs i caixes que operen en territori català, sobre els quals el govern català pot tenir encara una mica d’influència. Ara bé, com “vendre” a l’opinió pública que en un temps en que les pimes i els particulars no troben finançament enlloc, els bancs i caixes que han rebut diners dels contribuents per sortir del pou els deixin a la Generalitat? No hi ha crèdit per a ningú, però per a la Generalitat si? Mala peça al teler.

Com ens han venut la moto, aleshores? Amb l’invent dels bons per a particulars. Llegint la lletra petita queda al descobert la maniobra. S’oferiran als particulars bons a partir de 1.000 euros a un interès del 4,57% anyal (recordem que les Letras del Tesoro espanyol paguen una mica més d’un 1%), però… alerta… segons informava El Punt, “en el cas que aquests bancs i caixes no aconsegueixin assignar l’emissió, se la quedarien en el seu balanç, però amb un petit plus per sobre del 4,75% que s’oferta als particulars”. Oi que s’entén? No és res més que un préstec dels bancs i caixes a la Generalitat, amb un interès astronòmic, superior al 4,75%, però disfressat d’una “emissió de bons per a particulars”.

Es col·locaran alguns milions entre alguns inversionistes privats, però la part del lleó la prestaran els bancs i caixes. “El projecte està liderat per La Caixa, tot i que també hi participen fins a quinze entitats financeres destacades, com Catalunya Caixa, Unnim, Banc Sabadell, el BBVA o Caja Madrid”, explicava El Punt. Com diria aquell gran filòsof alemany contemporani: “No hace falta decir nada más”.

El món global ens ha permès assistir al dramàtic rescat dels miners xilens en temps real. Com molts líders mundials, el president Sebastián Piñera ha entès que aquestes tragèdies són una plataforma extraordinària per augmentar la popularitat, per la qual cosa va fer el discurs d’obertura de les feines de rescat com si fos un pregó de festa major.

La mineria és part de l’ADN de Xile, i com a tal, és i ha estat causa i conseqüència de molts èxits i molts fracassos. El coure és el principal recurs natural de Xile. Amb només el 0.5% de la superfície de la Terra, té el 35% de las reserves mundials de coure. La mineria representa més del 50% de totes les exportacions xilenes. Si els països de la OPEP representen el 37.5% de la producció mundial de petroli, Xile genera el 36% del coure mundial i les seves exportacions són el 48% del total mundial. Les exportacions de coure, el 2006, van superar els 36.000 milions de dòlars (un 71% del valor de les enormes exportacions de petroli de Veneçuela).

Durant la conquesta, els espanyols estaven molt ocupats enviant vaixells a la metròpoli amb la plata de Potosí i van deixar estar el coure. A començaments del segle XX, però, companyies nord-americanes amb la tecnologia apropiada per extreure el coure en jaciments de baixa concentració com els xilens, van començar a explotar en gran escala el coure dels pais andí.

Com sol passar amb l’explotació dels recursos naturals a l’Amèrica Llatina durant els darrers 150 anys, la història de la mineria xilena és la de l’explotació del treball semi-esclau de la població d’origen indígena per part de grans corporacions nord-americanes. Aquest esquema que deixava molt pocs beneficis al estat xilé, es va mantenir fins l’arribada de Salvador Allende al govern. L’11 de juliol de 1971, els diputats xilens aprovaven per unanimitat la nacionalització del coure. A les grans corporacions mineres no els hi va fer gaire gràcia i van pressionar fortament el govern de Richard Nixon per enderrocar Allende. Les mines de coure van ser en gran part causants del cop d’estat de Pinochet.

Gravacions recentment desclassificades pel govern dels EUA revelen converses entre Nixon i Kissinger, aleshores conseller de seguretat nacional, en les que tractaven Allende de “fill de puta” que necessitava “una coça al cul”.  Els americans van alentar el cop d’estat de Pinochet. Paradoxalment, en un intent per aconseguir calmar els militars pocs mesos abans de la revolta, Allende va signar un decret que establia que el 5% dels ingressos de la mineria xilena es destinarien a les forces armades.

Pinochet va fer-se amb el poder i va imposar una llei de concesions mineres que establia “concesions plenes” amb els mateixos drets de la propietat privada. Les mines de coure van tornar al poder de les companyies nord-americanes. Alhora, la dictadura va promulgar la Llei Reservada del Coure, que ampliava fins al 10 per cent dels guanys de la Corporació Nacional del Coure els fons que són anyalment transferits a les forces armades xilenes. La democràcia no ha pogut derogar aquesta norma, blindada en la constitució. Bachelet ho va intentar i va fracassar. Pocs dies després de guanyar les eleccions, l’actual president Piñera va rebre la visita del comandant en cap de l’exèrcit, general Oscar Izurieta, que li va exposar la seva preocupació pel futur d’una llei que atorga fons d’ús discrecional, que ha servit per comprar armament durant 30 anys. EL 2007, les forces armades xilenes van rebre 1.400 milions de dòlars per aquest concepte.

Com en una tragèdia grega, la riquesa de les mines serveix per comprar armament, i va ser alhora la principal causa d’una de les dictadures més sagnants del continent. El coure és la principal font de la prosperitat xilena, i alhora la causa de l’exploració de milers de treballadors, com van poder veure en el drama de Copiapó, on els miners no tenien ni tan sols assegurança.

A Catalunya, la Festa Nacional és la commemoració d’una derrota. A Espanya, és la celebració del lladronici més gegantí de la Història universal. És tota una demostració del caràcter de cada poble. Espanya podria triar moltes dates per celebrar la seva Festa Nacional, perquè de fites històriques en té a cabassos. Tanmateix, com explica la llei de 1987 que la va instituir, “la fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España … inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos”. Vegem en què ha consistit aquest “període de projecció lingüística i cultural” que omple d’orgull la Corona i el poble espanyols.

Potser el millor resum sigui fer nostres les paraules de l’arquebisbe i Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu. Ell parlava d’Àfrica, però també val per a Amèrica: “Van venir. Ells tenien la Bíblia i nosaltres teníem la terra. I ens van dir: ‘Tanqueu ells ulls i pregueu’. I quan vam obrir els ulls, ells tenien la terra i nosaltres teníem la Bíblia”.

Un espanyol "evangelitzant" un indi (SXVI)

Fa uns anys, unes declaracions d’un altre Premi Nobel, Mario Vargas Llosa, van fer palès fins a quin punt l’esquema mental de la conquesta espanyola segueix vigent: “”No hi ha més remei que modernitzar als indis, encara que s’hagi de sacrificar les seves cultures, per a salvar-los de la fam i la misèria”.

Un altre escriptor, l’uruguaià Eduardo Galeano, explica en què consisteix aquesta salvació: “La salvació condemna els indis a treballar de sol a sol en mines i plantacions, a canvi de jornals que no arriben a comprar una llauna de menjar per a gossos. Salvar els indis també consisteix a trencar els seus refugis comunitaris i expulsar-los a les canteres de mà d’obra barata a la violenta intempèrie de les ciutats, on canvien de llengua i de nom i de vestit i acaben sent pidolaires i borratxos i putes de bordell. O salvar els indis consisteix en posar-los uniforme i enviar-los, fusell a l’espatlla, a matar altres indis o a morir defensant el sistema que els denega. Al cap i a la fi, els indis són bona carn de canó: dels 25 mil indis nord-americans enviats a la Segona Guerra Mundial, van morir 10 mil”.

La moral catòlica espanyola no els hi va permetre esclavitzar obertament els indis. Per salvar les aparences, els van fer súbdits de la corona, lliures, però com que s’havien d’evangelitzar, es van posar sota la tutel·la dels encomenderos, que els educarien en la fe cristiana, a canvi de la seva reducció a treballs forçats en règim d’esclavatge. Pagaven la seva catequesi amb la seva llibertat.

Aquesta manera de fer dels espanyols a Amèrica va instaurar un sistema que continua igual després de cinc segles: la piràmide de les classes socials és fosca a la base i clara a la cúspide. Han hagut de passar més de 500 anys perquè algú de pell fosca i d’orígen indígena arribés al poder, com a Bolívia o Veneçuela. A la resta del continent, tot segueix igual. Només cal mirar les notícies del rescat dels miners xilens. Els polítics són de pell clara i els miners de pell fosca, i no pel carbó.

Tot segueix igual. Fa cinc segles, els espanyols s’apropiaven de les terres dels indis i els explotaven. Des del primer moment tenien clar que l’objectiu eren les riqueses del territori. Als diaris de Colom, la paraula or surt 139 cops, i les paraules Déu o Nostre Senyor, 51. Avui en dia, Endesa construeix centrals hidroelèctriques en terres dels maputxes i els hi fa fora sense pietat. I el govern nord-americà fa proves mèdiques amb indis centreamericans.

Explica Galeano que en 1523, el cacic Nicaragua va preguntar als conquistadors: “I al vostre rei, qui l’ha triat?”. El cacic havia estat elegit pels ancians de les comunitats. ¿Havia estat la reina de Castella elegida pels ancians de les seves comunitats?. En la tradició guaraní, els cacics es trien en assemblees d’homes i dones, i les assemblees els destitueixen si no compleixen el mandat col·lectiu. En la tradició iroquesa, homes i dones governaven en peu d’igualtat. Els caps eren homes, però eren les dones qui els nomenaven i els treien. Elles tenien el poder de decisió, desde el Consell de Matrones. Allà per l’any 1600, quan els homes iroquesos van començar una guerra pel seu compte, les dones van fer “vaga d’amor”. Al poc temps, els homes, obligats a dormir sols, van tornar a sometre’s al govern compartit.

La Festa Nacional d’Espanya celebra l’extermini de centenars de cultures i llengües americanes, i la creació i consolidació d’un sistema profundament injust, en que els europeus i els seus descendents de pell clara concentren el poder i la riquesa, mentre els indígenes continuen patint l’usurpació de les seves terres, condemnats a la negació d’una identitat diferent. No poden viure a la seva manera. Diu Galeano que si fa cinc segles, el saqueig i el genocidi es feien en nom del Déu dels Cels, ara es fan en nom del Déu del progrés.

Per acabar, una vinyeta del gran Dante Quinterno, publicada el 12 d’octubre de 1930 al diari La Razón, de Buenos Aires:

NOTA: Lectura obligada: Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano.