Makinoblog

Ara que ve el bon temps em sembla adient escriure quatre ratlles sobre un nou tipus de càmera que va guanyant cada dia més adeptes. Les All-Weather, que són resistents a l’aigua, la pols i els cops accidentals. La majoria són hermètiques a la pols, submergibles fins a entre 1 i 10 metres i resisteixen impactes relativament forts. Tots els fabricants han optat per fer-les molt compactes, sense parts que sobresurtin i així poder dur-les còmodament a la butxaca. Per aquesta raó, el zoom sol estar limitat a un 35-105 (equivalent en 35 mm) i la lluminositat a f2’8-5.6. Els sensors van dels 7 als 12 megapíxels, i són la millor opció per dur a la platja i per si l’agafen els nens. En fabriquen Pentax,  Olympus, Canon, Panasonic i Fuji i els preus van des dels 120 als 400 euros. Algunes, com la Olympus Tough-8000 de la foto disposen inclús de caixes estanques per a poder submergir-se fins a 40 m. Aquí hi ha una comparativa, però la tendència és que surtin nous dissenys abans de l’estiu.

Un lector em pregunta per les sigles dels objectius. Són un embolic, és veritat però intentaré explicar una mica el que sé. De sigles, n’hi ha moltes, tantes com marques, i de vegades són més màrqueting i ganes d’afegir etiquetes que no pas avantatges reals. Fan referència a l’òptica o a la mecànica de l’objectiu en qüestió.

Òptica

AL, en el cas de Pentax són la primera i la última lletres d’Aspherical, asfèric, que en definitiva és un terme que es refereix als elements de l’objectiu que tenen una cara convexa a la part central i un pèl còncava a la part més exterior. Serveixen per a construir zooms petits ja que redueixen el nombre d’elements òptics necessaris. El seu inconvenient era el cost quan es fabricaven en vidre mineral, perquè el sistema de polit era molt complicat. Ara es fan de vidre orgànic (plàstic) i amb un motllo i són molt barats. També se’ls marca com ASP, ASL o ASPH.
Altres sigles son US, S-UD, ED, LD, ULD, (extra low dispersion, low dispersion, etc) i es refereixen a un vidre caríssim, molt pur que és molt utilitzat en teles de gamma alta per tal d’evitar l’aberració cromática que és més evident quant més llarg és el recorregut del raig de llum a través de les lents.
APO significa apocromàtic, un disseny que evita que la llum es difracti en els colors que la componen.
MC, SMC (super multi coated, multi coated) fa  referència al recobriment antireflectant (el color lila que s’aprecia en la superfície de les lents frontal i posterior)

Mecànica

Podem diferenciar dos grups: el que fa referència al motor  d’enfoc i al dels estabilitzadors d’imatge.
EF, en les Canon és Electronic Focus. FTM (Full Time Manual), enfoc manual permanent. USM/HSM/SSM vol dir que duu un Ultra/Hiper/Super Sonic Motor, SWD també (Supersonic Wave Drive). VR vol dir Vibration Reduction (o sigui, un estabilitzador d’imatge dins de l’objectiu). IS, image stabilizer, o sigui, el mateix. A les òptiques que l’incorporen també se’ls hauria de suposar més qualitat ja que seria un contrasentit per part del fabricant equipar amb aquesta característica un objectiu mediocre.
De sigles n’hi ha moltes més, però segurament són equivalents a alguna de les anteriors. Hem de tenir present que estem tractant d’empreses industrials majoritàriament japoneses, que van començar copiant els models alemanys i que ara es copien entre elles.

Aquests dies se celebra la PIE (Photo Imaging Expo) de Tòquio. No és una fira més, ja que la major part de la tecnologia que exposa pertany a la industria japonesa o a la seva àrea d’influència. De tota manera sembla que les novetats importants quedaran reservades a altres fires com la Photokina de l’any que ve. Pel que he pogut llegir a Japan Exposures, Fuji presenta la seva GF 670, de película 6×7, en la línia de la Voigtländer Bessa III (de fet és la mateixa càmera), Pentax l’esperada 645 digital que, diuen, dóna uns resultats excepcionals, Epson la RD1-x i Olympus… vol fer dentetes a tots els que estem esperant el 15 de juny per veure en què queden les promeses del sistema Micro Four Thirds. De moment, la gent especula i en els fòrums s’hi veuen propostes de tota mena. Algunes força enginyoses, com aquesta , en la que el senyor Patrick Dempsey hi ha dissenyat un sistema de visor directe al qual s’hi sobreposa la imatge d’un visor electrònic. El que està molt clar és que un visor electrònic no és la millor solució, al menys en un futur pròxim.

La marca d’òptiques germano-ucrainesa Hartblei acaba d’anunciar la seva gamma d’objectius descentrables-basculants Superrotator. A més a més, gràcies a un acord amb la prestigiosa Zeiss, podrà lluïr el logo  Carl Zeiss en els seus 40mm F4, 80mm F2.8 i 120mm F4 Macro. Els tres es fabricaran per les montures Canon EF, Nikon F, Sony A, Pentax K i potser alguna més.

Aquests objectius estan basats en òptiques dissenyades per al format 6×6 amb grups de lents fabricats per Carl Zeiss i muntats en cossos manufacturats per Hartblei. El basculament permet evitar la distorsió quan es vol fotografiar una panoràmica a base de diverses preses. EL preu està encara per decidir, però per poc competitiu que sigui, segurament serà més barat qye les versions semblants de Canon o Nikon. Als fotògrafs que han tingut la sort de provar els prototips només els han costat 300 euros cadascun. Quina sort!

Que les empreses de software són, per dir-ho amb delicadesa, un pèl punyeteres ho sabem tots. I que solen estar compinxades amb d’altres pertanyents al sector tecnològic, també. No vull avorrir ningú queixant-me de les actualitzacions innecessàries d’Adobe Systems Incorporated, el gegant mundial del programari d’imatge i disseny. Però el que no té cap justificació és que, pel fet de comprar-se la Canon últim model (EOS 5D Mark II, sí la de 23 megapíxels) el senyor Adobe obligui a actualitzar a Photoshop CS4 si es vol processar un RAW d’aquesta màquina amb aquest programa. És un escàndol, un abús i fa plantejar-se si no s’acosta el moment que el programari lliure comenci a buscar les pessigolles a aquests californians tan soberbis. Hi ha gent que diu que aquestes empreses són les primeres a facilitar que es pirategin els seus programes per tal d’aconseguir una posició dominant en el mercat (un monopoli de facto en aquest cas). No sé si tenen raó, però tal i com van les coses és probable que acabin morint d’èxit.

Ho sento, no me’n puc estar. Per mitomania, per estètica, per portar la contrària, no ho sé… Però vull dedicar aquesta entrada a la gent de Minox i les seves “pijadetes”. Des de els anys 60 s’havien caracteritzat per construir càmeres molt petites, que van ser anomenades “espía” i que apareixien a les películes d’en James Bond de l’època. Fèien servir un rodet especial amb un negatiu de 8×11 mm que, evidentment, no podia proporcionar una gran qualitat d’imatge. Ara, a part de presentar una línia de compactes força decent, recreen alguns dels aparells mítics del segle passat com la Leica III o la Rolleiflex TLR a escala 1:2, o sigui a la meitat de la mida original. La qualitat que se’n pot obtenir és força deficient, ja que el sensor és petit i la resolució, baixa. Però no em negareu que, només pel seu encant i per la seva estètica ja us agradaria poder gaudir-ne ni que fos una estona mentre els que us envolten se la miren bocabadats. Preus: uns 200 euros la Minox DCC Leica III (5 megapíxels interpolats, 3.2 sense interpolar), i si voleu la versió xapada en or, us en costarà uns 330. La  Minox Minidigi Rolleiflex, de 3 megapíxels i format quadrat també s’acosta a aquesta xifra. En format de película de 8×11 també fabriquen la Hasselblad SWC (la de gran angular fix) i la Contax I igualment fascinadores.

Una 6x7 plegable molt maca

Hi ha alguna marca més al món que s’atreveixi, en plenes crisi econòmica i hegemonia de la tecnologia digital, a treure al mercat una 6×7 de película? Sí, Voigtländer acaba d’anunciar la Bessa III, plegable, de formats 6×6 i 6×7, amb telèmetre i sistema d’exposició manual i amb prioritat de diafragma. Fabricada per Cosina, com totes les altres Voigtländer, ve equipada amb un 80 mm Heliar f3,5 (no intercanviable) que s’introdueix en el cos de la càmera quan equesta es plega. Cara, anuncien que costarà al voltant d’uns 2.000 euros. Sembla un altre producte destinat a col·leccionistes japonesos.

És extraordinari que encara existeixin fenòmens com el que representa aquesta marca. No només pel que fa a la producció d’objectius de gamma alta, capaços de rivalitzar amb Leica, sino també per continuar produint càmeres de 35 mm i, el més important- de visor directe amb telèmetre d’imatge partida. La Bessa R4 n’és l’exemple més destacat i per tal d’equipar-la convenientment només cal fer una ullada al repertori d’òptiques amb què compta: un Aspherical Ultra Wide Heliar 12mm f5.6 (cobreix 120º sense ser ull de peix), un Aspherical Super Wide Heliar 15mm f4.5, un Color-Skopar 21mm f4, un Color-Skopar 25mm f4, un Aspherical Ultron 28mm f1,9, un Ultron 28mm f2, un Color-Skopar 28mm f3.5, un Aspherical Ultron 35mm f1.7, un Color-Skopar 35mm f2.5 i un 35mm f2.5 pancake. Això només pel que fa als angulars, la llista continua i és molt extensa.
Per tal de complementar-la convenientment i ja que els visors incorporats de les càmeres que fabrica no solen anar més enllà de la cobertura d’un 28 mm, la marca acaba de posar al mercat un visor zoom de 15-35 mm, amb factors de correcció de 1,33 i 1,5x per a les Epson RD-1 i Leica M8. Segurament no serà barat, però tenint en compte que cada vegada hi ha més càmeres sense visor de cap mena, crec que podria ser una bona alternativa per a molts usuaris que no s’acostumen a enquadrar a través d’una pantalla, per molt alta resolució que tingui.

A principis de mes, Samsung va sorprendre molta gent anunciant un nou concepte de càmera. Una “EVIL” (Electronic Viewfinder with Interchangeable Lens) amb un sensor de tamany APS-C. I no només això, sino també amb una nova montura, abandonant la Pentax K que encara utilitza en les seves DSLR’s convencionals. Reconec que no em va agradar, perquè introduir un estàndard més en el ja complicat món dels objectius em sembla una animalada. En una entrevista publicada a Digital Preview, el vicepresident de màrqueting de Samsung explica vagament en què consisteix aquest -encara- projecte. Diu que els objectius no seran més grans que els de Micro four Thirds ( M4/3); no sé com ho faran els seus enginyers, però l’àrea sobre la qual s’hi ha de projectar la imatge és gairebé el doble que en el sistema d’Olympus-Panasonic.  I que la distància objectiu-pla focal (Flange-back) serà més gran que en el M4/3. I que el problema d’enfosquiment de les cantonades, que és inevitable quan, en òptiques no telecèntriques, el raig de llum projectat sobre els  extrems del sensor té massa inclinació, el solucionaran per software (veure gràfic); o sigui, que inclouran un programa que restarà llum al centre de la imatge per compensar-ho. I per acabar-ho d’adobar diu que el sistema sera compatible amb les altres òptiques de montura K amb un adaptador. Calia una montura nova? En fi, a mi em sembla que és el joc dels disbarats encara que, de vegades, els pitjors invents són els que acaben triomfant (Windows, VHS etc).

Per als qui tenim o hem tingut a casa un laboratori de revelar en blanc i negre, el pas als formats digitals ens ha deixat una mica orfes d’aquell control absolut que teníem sobre tot el procés fotogràfic; de la presa a la impressió en paper. A més a més, els que no vivim a Barcelona ciutat, ens trobem amb la impossibilitat de fer ampliacions amb una qualitat digna, ja que no disposem de cap laboratori professional proper i obert al públic. Podem trobar una resposta a tota aquesta problemàtica en les noves tintes pigmentades Epson UltraChrome K3 i en la seves impressores de gamma alta. Vuit tintes, vuit. Negre, gris fosc, gris clar, groc, magenta, cian, magenta clar i cian clar. El fabricant diu que ha resolt els problemes de metamerisme (canvis de color en funció del color de la llum sota la qual s’observa la fotografia) i d’irisació de la superfície del paper imprès. També assegura una permanència de 75 anys en b/n i de 100 en color, encara que tot això són projeccions i el temps dirà fins a quin punt tenen raó. El cost per còpia no és exagerat, ve a sortir a uns set o vuit euros cada DIN A3 i sembla que la resistència dels papers a les ratllades ha millorat força. Altres marques juguen també les seves cartes: Canon i HP han posat al mercat models que estan a l’alçada. Llàstima que els preus no acompanyin amb aquests temps que corren, ja que per aconseguir la Epson Stylus Photo 2400, per exemple, ens haurem de gastar al voltant dels 600 euros. Cal tenir en compte, però, que així com en els models de format més petit (A4) el preu de compra és simbòlic i està subvencionat pels guanys obtinguts per la venda de consumibles, en els models més professionals això ja no és així (o no tant). Aquí us deixo una comparativa entre tres models A3 de qualitat fotogràfica: la HP Photosmart Pro B9180, la Canon PIXMA Pro 9500 i la Epson Stylus Photo R2400. Està en anglès però és molt completa.