Les conseqüències de la nevada han estat fenomenals. Hi ha hagut milers d’afectats i indignació generalitzada pel mal funcionament del serveis bàsics i per l’actitud prepotent de les companyies elèctriques, que no admeten els seus errors. A Caldes, tres-cents veïns s’han manifestat per denunciar que porten set dies a les fosques. Els alcaldes, que s’han sentit abandonats, han signat un manifest reclamant que no es tornin a produir mai més les mancances amb què s’han trobat aquests dies, mentre el govern ha protagonitzat un desembarcament de càrrecs a les zones afectades. Amb tot, els problemes encara no estan resolts, i no sé si ho estaran d’aquí a uns mesos. Del que sí estic convençut és que al juliol, encara que no s’hagin posat en marxa les mesures perquè això no torni a passar, hi haurà una revisió de les tarifes elèctriques que serà a l’alça. La darrera revisió va ser al gener i es va apujar el rebut d’un 2,6 %.
Arxiu de la categoria: Catalunya
Fets i no paraules
Que el president de la Generalitat aprofiti una catàstrofe com la que hi ha hagut aquests dies per instrumentalitzar políticament la MAT, és lleig, per dir-ho d’una manera suau. Perquè només es pot qualificar d’oportunisme polític la referència que va fer el president José Montilla a la polèmica línia de 400 kV, quan va parlar dels nombrosos problemes de subministrament que hi ha aquest dies a les comarques gironines. El president del país converteix molts alcaldes i ciutadans –quan encara pateixen les conseqüències de la nevada de dilluns–, de víctimes a culpables. I això perquè aquests s’han oposat al traçat de la MAT proposada pel govern i les elèctriques o n’han reclamat reiteradament el soterrament. El president s’ha equivocat, o potser pretén que aquests alcaldes tinguin mala consciència i provocar que la ràbia que avui senten els ciutadans d’aquestes poblacions que s’han sentit abandonats es giri contra el seu edil? Si vol parlar de la MAT, faci-ho, però d’aquí a unes setmanes, quan el govern hagi fet els deures. Mentrestant, volem fets i no paraules.
La venjança dels Mossos
Foto: ACN
Per què els Mossos han fet, aquest dimecres, una càrrega tan brutal i injustificada, ja no contra els manifestants si no directament i de manera volguda contra els periodistes i informadors que seguien els esdeveniments al carrer?
La resposta a aquesta pregunta és la clau per saber què va passar a la manifestació d’estudiants contraris al pla de Bolonya a Barcelona. Cal cercar la contestació en el creixent malestar entre el Departament d’Interior del govern de la Generalitat i un col·lectiu molt important dels Mossos d’Esquadra. La policia autonòmica catalana fa massa temps que reclama una especial atenció als problemes que té amb el govern. I la millor manera de cridar l’atenció és, atacar sense contemplacions els periodistes. El resultat era evident, la notícia ha sortit a tots els mitjans de comunicació. L’altra pregunta que cal fer-se és, per què els ciutadans o els professionals de la informació han de ser els destinataris, en forma de garrotades, de tota la mala llet continguda dels Mossos contra els responsables d’Interior? A quina llumenera d’aquest cos policial se li ha ocorregut aquesta estratègia?
En aquest cas, no hi ha cap error, tal com ha dit el conseller Saura. En una manifestació es pot colpejar erròniament un parell de periodistes degudament identificats, això pot passar. Però en aquest cas els periodistes agredits pels Mossos són ni més ni menys que una trentena.
De què es venjaven o de què es desfogaven els Mossos en la seva brutal càrrega, per altra banda totalment injustificada? La violència al carrer, en aquest cas, venia del cordó policial, tot i que possiblement és cert que hi havia elements provocadors entre els manifestants, com gairebé sempre hi ha en totes les manifestacions. Però això no justifica la desproporció de la resposta policial. No vull ni imaginar-me què hauria passat si realment hi hagués hagut salvatgisme entre els manifestants (per exemple, còtels Molotov…).
Caldrà exigir moltes responsabilitats, ja no només polítiques, que n’hi ha d’haver, sinó també judicials i professionals. No pot ser que un cos policial, armat i preparat, i que teòricament està al servei de la ciutadania actuï de manera descontrolada o amb unes obscures intencions que responen més a una venjança o represàlia que al seu deure d’evitar els conflictes. Hi ha massa interrogants darrere de l’agressió policial contra aquests 26 periodistes:
Toni Albir, fotògraf de l’agència Efe
David Atzira, fotògraf free-lance
Julia Badenes, redactora de La Ser
Carlos Baraibar, redactor de Catalunya Ràdio
Ainara Bascunyana, redactora del canal Cuatro
Albert Beltran, fotògraf de El Periódico de Catalunya
Enric Borràs, redactor de Vilaweb
Xavier Bundó, redactor de Rac1
Yolanda Cardo, fotògrafa de l’ABC
Asunción Chamoso, periodista de Telecinco
Oriol Clavera, fotògraf free-lance
Joan Francesc Escrihuea, ajudant de so de TVE Catalunya
Albert Garcia, periodista de La Directa
Jesús Garcia, redactor del diari El País
Àlex Garcia, fotògraf de La Vanguardia
Maite Gutierrez, redactora de La Vanguardia
Anna Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia
Rafa Julve, redactor de El Periódico de Catalunya
Estel Llobet, periodista d’Antena 3
Gabriel Massana, fotògraf de El Punt
Llorenç Osa, càmara d’Antena 3
Marc Saus, càmara de Telecinco
Guillem Valle, fotògraf del diari ADN
3 periodistes i un càmara de BTV
Puig Antich, una vida per la vida
En el Museu del Joguet de Catalunya a Figueres és pot visitar fins el dia 26 de maig l’exposició Puig Antich, una vida per la vida. Es una mostra que pretén donar difusió a un fets perquè no quedin com a simple record històric sinó com a plantejament d’una reivindicació irrenunciable. La mostra està formada per un quinzena de peces, entre documents, fotografies, cartells, poemes i premsa, tots originals (excepte una fotografia de la tomba de Puig Antich). Aquests objectes i escrits han estat cedits per la família Puig Antich, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i pel Col·legi d’Advocats.
Es un rebuig a l’execució –crim d’estat, com tants d’altres– de l’anarquista Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974.
La instal·lació en un espai tan acollidor com el Museu del Joguet a Figueres respon no solament a la coneguda bona disposició del seu director, en Josep M. Joan, sinó al fet que la mostra conté alguna joguina de Salvador Puig. Esperem que la claredat empordanesa i l’aura positiva de les joguines infantils del Museu col·laborin a equilibrar el dramatisme d’uns fets que, encara avui, marquen la nostra història.
Es un rebuig a l’execució –crim d’estat, com tants d’altres– de l’anarquista Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974.
La instal·lació en un espai tan acollidor com el Museu del Joguet a Figueres respon no solament a la coneguda bona disposició del seu director, en Josep M. Joan, sinó al fet que la mostra conté alguna joguina de Salvador Puig. Esperem que la claredat empordanesa i l’aura positiva de les joguines infantils del Museu col·laborin a equilibrar el dramatisme d’uns fets que, encara avui, marquen la nostra història.
Al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, a més va acollir una taula rodona sobre el tema
La revolta dels mitjons
Tupinada a Perpinyà
Centenars de catalans es manifesten des de diumenge passat al centre de Perpinyà. És la revolta dels mitjons. Els manifestants han sortit al carrer amb un mitjó al cap o a la mà. Protesten perquè en les eleccions municipals de diumenge, es va descobrir al president d’una mesa electoral quan intentava posar paperetes a l’urna a favor de l’actual alcalde Jean-Paul Alduy del mateix partit de Nicolas Sarkozy. L’home portava les paperetes amagades dins el mitjó. El fet a provocat una veritable revolta entre els grups de l’oposició a Perpinyà que protesten cada tarda davant de l’Ajuntament, mentre la justícia frnacesa ha iniciat un procediement que en res modificarà el resultat electoral.
El vot de les persones immigrades
9 – M
Campanya en reconeixement del dret de vot de les persones immigrades
Comença la campanya electoral del 9-M. Unes elecions molt obertes, però alhora tancades als immigrants tot i que molt d’ells, malgrat estar arrelats a casa nostra, no tenen dret a votar.
Penso que en democràcia el dret a vot s’ha d’entendre en un sentit ampli i no restrictiu i el tenen tots els ciutadans independentment de raça, sexe, creences o condició social. Les limitacions o mancances en l’exercici d’aquest dret, com és el cas dels immigrants, revela un greu dèficit en el sistema democràtic.
La reclamació del dret de l’immigrant a decidir s’ha convertit en una campanya impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics de Coordinadora d’ONG Solidàries en que ha convocat els ciutadans a manifestar públicament el seu suport mitjançant un escrit que es pot llegir a l’adreça d’internet www.solidaries.org/dretavot
També el diari El Punt publica dia a dia l’argument més destacat de cada un dels textos que aporten personalitats de la més alta rellevància científica, política i acadèmica al costat de llibreters i escriptors, fotògrafs i dissenyadors gràfics, editors i periodistes, sindicalistes i empresaris, professors i estudiants, actors i cantants, advocats, documentalistes, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs i representants d’associacions i entitats cíviques diverses, contribuint així a la tasca de sensibilització.
Comença la campanya electoral del 9-M. Unes elecions molt obertes, però alhora tancades als immigrants tot i que molt d’ells, malgrat estar arrelats a casa nostra, no tenen dret a votar.
Penso que en democràcia el dret a vot s’ha d’entendre en un sentit ampli i no restrictiu i el tenen tots els ciutadans independentment de raça, sexe, creences o condició social. Les limitacions o mancances en l’exercici d’aquest dret, com és el cas dels immigrants, revela un greu dèficit en el sistema democràtic.
La reclamació del dret de l’immigrant a decidir s’ha convertit en una campanya impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics de Coordinadora d’ONG Solidàries en que ha convocat els ciutadans a manifestar públicament el seu suport mitjançant un escrit que es pot llegir a l’adreça d’internet www.solidaries.org/dretavot
També el diari El Punt publica dia a dia l’argument més destacat de cada un dels textos que aporten personalitats de la més alta rellevància científica, política i acadèmica al costat de llibreters i escriptors, fotògrafs i dissenyadors gràfics, editors i periodistes, sindicalistes i empresaris, professors i estudiants, actors i cantants, advocats, documentalistes, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs i representants d’associacions i entitats cíviques diverses, contribuint així a la tasca de sensibilització.
Premsa obrera
Fins a mitjan febrer, el Col·legi de Periodistes de Girona acull l’exposició ”Solidaridad Obrera’, 100 anys de premsa anarcosindicalista (1907-2007)’, dedicada al centenari de la ‘Soli’, publicació portaveu de la CNT a Catalunya. En el marc dels actes del centenari de la revista ‘Solidaridad Obrera’, la CNT i AIT de Catalunya i Balears van organitzar el 2007 aquesta exposició gràfics, que sintetitza els cent anys d’existència de la revista.
Es una mostra de com s’ha fet determinada premsa en el nostre país i alhora fa un repàs a una part de la història del periodisme a casa nostra.
Més informació:
Geli i l’Hepatitis C
La consellera Marina Geli pot dir missa si vol però no pot donar per tancar un cas com el contagi de l’hepatitis C a tres nens en un centre public de sanitat, ni afirmar que no hi ha culpables. En aquest cas la consellera hauria de ser més humil i assumir les responsabilitats que comporten el càrrec i demanar excuses als pacients afectats i a les seves famílies, que hauran de viure durant anys si no tota la seva vida pendents d’un virus com l’Hepatitis C que no patien quan van confiar la seva salut a la sanitat pública del país.
Hi ha responsabilitats de l’Administració catalana. L’Hepatitis C no es transmet per l’aire, sinó pel contacte directe de sang amb sang o pel contacte de la sang del pacient amb algun estri quirúrgic o mèdic que havia estat infectat anteriorment i que després s’ha utilitzat sense les precaucions necessàries. Avui i des del 1989, en que es va conèixer oficialment l’existència d’ aquesta malaltia crònica com a hepatitis C, la seva transmissió o contagi, ja no és fruit de cap accident, es tracta d’un cas de negligència mèdica o sanitària.
Enllaços i més informació sobre aquest cas:
Hepatitis C i la multicausalitat
La consellera de Sanitat de la Generalitat, Marina Geli, ha assegurat que el contagi d’hepatitis C de tres nens d’entre 3 i 12 anys que se sotmetien a hemodiàlisi a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona “és un tema accidental” i afegeix “Crec que no trobarem com va passar” perquè “forma part de la multicausalitat.
CiU i el PP ja han demanat que s’obri una investigació sobre aquest contagi d’hepatitis C. La resta de grups, els del govern, callen. Cal que es demanin responsabilitat polítiques, i que no ens oblidem que no és la primera vegada que es produeix un contagi d’hepatitis C a casa nostra.
Fins ara el cas més greu en l’àmbit de la sanitat catalana es va produir al 2001 amb el contagi amb aquest virus de 13 persones a l’Hospital de Figueres.
Fins ara el cas més greu en l’àmbit de la sanitat catalana es va produir al 2001 amb el contagi amb aquest virus de 13 persones a l’Hospital de Figueres.
En tots els casos es diu que es molt complicat esbrinar l’orígen de la infecció que condemna als afectats a patir un autèntic calvari, que els pot deixar seqüeles irreparables en un òrgan vital i en els pitjor dels caos els pot arribar a produir la mort.
Els polítics han de respondre, davant la societat i les l’Administració, com a tal ho haurà de fer judicialment davant de les famílies afectades que entenc i animo ha presentar demandes civils al jutjat, que determinarà fins a on hi ha hagut negligència.
No hauria d’actuar la Fiscalia, en un cas com aquest que crea alarma social? Parlem de nens.
No oblidem que al País Valencià un metge anestesista va contaminar amb aquest virus a més de 270 pacients.
No oblidem que al País Valencià un metge anestesista va contaminar amb aquest virus a més de 270 pacients.
Els 15 anys de la "Cati", a Girona
La seu gironina del Col·legi de Periodistes acull fins el dia 11 de gener del 2008 l’exposició 15 anys de Catalunya Informació.
Una mostra molt vinculada al món de la comunicació per tot el que ha significat i representa aquest projecte radiofònic en la història del periodisme català. Catalunya Informació, la “Cati” com es coneix entre els col·legues, com a projecte comunicacional, diguem-ho clar, és i ha estat una bona eina pels periodistes. Tots fem la nostra feina en el camp de la informació, i com a professionals cada dia tenim més eines per informar, (agències, internet, etc..) i en ocasions quan no bevem directament de la font de la notícia, tenim Catalunya Informació, com una eina més, que ens ha servit i ens serveix per conèixer el moment immediat d’aquella història que com a professionals també anem seguint, però a un ritme diferent.
Una mostra molt vinculada al món de la comunicació per tot el que ha significat i representa aquest projecte radiofònic en la història del periodisme català. Catalunya Informació, la “Cati” com es coneix entre els col·legues, com a projecte comunicacional, diguem-ho clar, és i ha estat una bona eina pels periodistes. Tots fem la nostra feina en el camp de la informació, i com a professionals cada dia tenim més eines per informar, (agències, internet, etc..) i en ocasions quan no bevem directament de la font de la notícia, tenim Catalunya Informació, com una eina més, que ens ha servit i ens serveix per conèixer el moment immediat d’aquella història que com a professionals també anem seguint, però a un ritme diferent.
A banda d’aquesta informació de minut a minut i durant les vint-i-quatre hores al dia, la “Cati” també ha fet una aposta per a la proximitat local i comarcal.
En la mostra s’intenta plasmar la realitat d’una emissora que sembla feta i pensada per als addictes i malalts de la informació. Es tracta d’una exposició amb un format diferents que aprofita les noves tecnologies perquè el visitant pugui fins i tot conèixer les mateixes entranyes de la “Cati”.