Un referent del catalanisme, un gran polític, europeista, socialista, historiador… És ben cert, Lluís Maria de Puig tenia grans virtuts, altrament no hauria arribat a la cúpula d’organitzacions i institucions europees. (Consell d’Europa, UEO, etc..)Però també era un charmant, una persona que en qualsevol reunió era capaç de captar l’atenció de la concurrència, parlant de política, d’història o del tema més inversemblant que us pugueu imaginar. Sovint departia amb certa sornegueria, i amb molt de sentit de l’humor. En realitat, era un bon xerraire, s’entusiasmava en qualsevol conversa. Però de tots els temes que li havia escoltat, en trobades d’amics, que res tenien a veure en política, li brillaven els ulls d’una manera molt especial quan parlava de la Laura i l’Helena. De tota la seva activitat política, que vivia a fons, i que li suposava viatjar constantment, l’únic que li sabia greu era no haver pogut passar més estones amb les dues filles i la Ieto, la seva dona.
Arxiu de la categoria: Drets Humans
Atzucac
Les entitats gironines que treballen en matèria de cooperació per al desenvolupament es troben amb greus dificultats per continuar la seva tasca solidària. Fins i tot en alguns casos han quedat molt tocades, pràcticament desmantellades, i en perilla la subsistència. La Coordinadora d’ONG Solidàries de les comarques gironines ha llançat un crit desesperat d’alerta. La Generalitat s’havia compromès a aportar 119.00 euros per a projectes de cooperació i no ha arribat ni cinc. S’estan buscant a la desesperada aportacions privades, es fa una campanya a la recerca de gent solidària, de moment amb poc èxit. El resultat és que no es pot assumir ni la recollida d’aliments de la campanya de Nadal per al poble sahrauí, i la continuïtat de la majoria de projectes de cooperació trontolla. Les perspectives per redreçar-ho no són gaire bones i moltes d’aquestes entitats estan en dificultats, en un cul-de-sac, un carreró sense sortida, un atzucac
Petits gestos
Un dia va decidir deixar de pagar el peatge de l’autopista. Ho va fer per principis –un bé escàs darrerament– i perquè no està d’acord que els catalans hàgim de pagar uns peatges que ningú més pateix a l’Estat espanyol. Aquest acte de protesta individual s’ha convertit després en una campanya i ha esdevingut el moviment #novullpagar, que ha portat de corcoll Abertis i el Departament d’Interior de la Generalitat. Josep Casadellà ahir al matí va sortir d’Anglès per iniciar una marxa a peu fins a Barcelona. Vol continuar la seva protesta. A mitja tarda, ja eren dues persones caminant. Qui sap? Potser aconsegueix l’èxit de Forrest Gump i abans d’arribar a Barcelona hi ha dotzenes de ciutadans que el segueixen. Algú el comparava amb un Robin Hood català, o amb Rosa Parks, una ciutadana negra que, en negar-se a cedir el seu seient a un blanc en un autobús públic d’Alabama, va impulsar la fi de la segregació racial als EUA. Josep Casadellà és només un professor d’institut, no pretén ser cap heroi, però els seus gestos, que tenen com a objectiu denunciar una injustícia, han aconseguit un ressò espectacular. Amb petits gestos s’ha canviat la història. Qui sap!
L’endemà
Ahir va ser un dia tranquil. Era el dia després d’una vaga convocada com a general, però que no ho va ser. De fet, si escoltaves les converses del bar o del carrer la gent parlava més del partit del Barça de la nit anterior que no pas de la jornada reivindicativa. Ara cal esperar a veure si el govern socialista mou fitxa i d’aquí a un temps fa algun gest envers les reivindicacions sindicals que van portar a la convocatòria de l’aturada. De la ressaca de la jornada, el que no acabo d’entendre és la polèmica entorn de la presència de Joan Boada en la manifestació de Girona. És que aquest alt càrrec no podia exercir el seu dret a manifestar-se? A mi no em va estranyar gens veure’l darrere una pancarta i en una manifestació, l’hi he vist moltes vegades, contra la MAT, contra la guerra de l’Iraq, etc. Si Boada hagués estat al seu despatx els aldarulls de Barcelona no s’haurien produït?
El burca
Estic espantat per la decisió temerària de l’Ajuntament de Girona i la
del govern de la Generalitat de no prohibir el burca i el vel integral o
nicab. Gairebé no goso sortir al carrer perquè em fa por trobar-me amb
dones ben tapades de cap a peus i de les quals, només en alguns casos,
podré endevinar els ulls. No sé si marxar a les Espanyes, on el seu
govern preveu, amb una reforma de la llei de religions, restringir el
burca en espais públics, o anar-me’n a viure a Lleida, Tarragona, el
Vendrell o a Barcelona, on ja han decidit regular o prohibir l’ús del
vel. Certament, aquests dies escoltant les tertúlies de les ràdios i
televisions i llegint determinats articles als diaris i a internet he
comprovat amb cert estupor que s’està creant una alarma social que només
ens pot portar cap a polítiques de racisme i xenofòbia. Diguin-me
vostès si han vist mai una noia amb aquestes vestimentes o quantes dones
amb burca o nicab veuen cada dia pels carrers de les poblacions amb més
immigració. Jo hi he passejat i, la veritat, no he trobat cap dona que
portés aquesta perillosa indumentària. És que potser es fan polítiques
preventives d’alguna cosa que jo desconec?
El gran germà
Fa pocs dies va participar en una jornada a Girona Esther Mitjans, la directora de l’Agència de Protecció de Dades, un organisme que ha de vetllar perquè no violin la nostra intimitat i per garantir la privacitat de les nostres dades personals. Curiosament aquesta mateixa setmana l’Ajuntament de Palamós ha instal·lat cinc càmeres al carrer, a l’entorn de La Gorga, per posar fi a les bretolades. Per la seva banda l’Ajuntament de Figueres, després d’una onada de robatoris, ja fa dies va anunciar que posarà càmeres a la via pública per garantir la seguretat dels ciutadans. Quin dret ha de prevaler? El de la seguretat o el que tinc com a ciutadà lliure de mantenir la meva privacitat i de circular sense que ningú em controli ni enregistri els meus moviments al carrer? Jo ja he triat. Si us plau no em protegeixin més. En nom de la seguretat ja s’han fet i s’estan fent prou bestieses i s’han violat massa drets individuals i col·lectius.
Insults 2.0
S’ha desqualificat i insultat Mònica Terribas, per fer de periodista. No sé si el dirigent socialista Miguel Ángel Martín López ha de dimitir o l’han de fer plegar, m’és ben bé igual. Tampoc em toca defensar la Terribas, la seva trajectòria professional l’avala. El Col·legi de Periodistes ha deixat clar que algunes de les crítiques que ha rebut la periodista han traspassat la legítima discrepància i afecten directament el dret a la informació. De tot aquest debat, em quedo amb el fet que s’ha generat en el ciberespai, on hi ha alguns fòrums en què els visitants poden insultar, vexar i desqualificar encoberts per l’anonimat i perquè els ho permeten determinats mitjans. No és el cas del bloc de Joan Ferran ni el de Miguel Ángel Martín López, que en el Facebook va dir el que va dir sense amagar-se. Només els cal assumir que la xarxa 2.0 no és un espai privat, sinó una autèntica plaça pública.
«Garzonades»
El jutge de l’Audiencia Nacional Baltasar Garzón és un vell conegut dels gironins d’ençà de les detencions d’una quarantena d’independentistes catalans l’estiu del 1992, acusats d’estar vinculats a l’organització armada Terra Lliure. Detencions que van colpejar d’una manera especial sectors sobiranistes gironins i que van acabar amb l’absolució de la majoria dels acusats, una part dels quals van portar el cas al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Amb les seves maneres barroeres va aconseguir que l’Estat espanyol fos condemnat per no haver investigat les tortures que van denunciar els detinguts.
Garzón ha estat un jutge mediàtic i polèmic, i n’ha fet de l’alçada d’un campanar. Ja és ben trist que amb el seu historial de casos oberts sense massa fonaments i tramitats amb tantes llacunes, Garzón hagi de seure al banc dels acusats per una querella al Tribunal Suprem per haver investigat les desaparicions durant la Guerra Civil i el franquisme. I això, després d’haver donat esperances als familiars de milers de víctimes de la dictadura franquista que esperaven la rehabilitació dels seus. Llàstima de jutge!
La Santa Inquisició solidària
Un manifest impulsat per Sos Racisme, Amical de Mauthausen, Coordinadora Gai-Lesbiana, Entesa Judeo-Cristiana i Unió Romaní reclama reincorporar com a delicte la negació de l‘Holocaust amb la finalitat de frenar l’avenç del nazisme, que segons argumenten amb la crisi pot trobar un terreny abonat. Almenys això és el que es desprèn del manifest que han presentat i que és obert a noves adhesions.
Tot plegat es fa pocs dies abans que es celebri el judici a l’Audiència de Barcelona a un grup de neonazis vinculats a la llibreria “Kalki“. Estic en contra dels neonazis i tot allò que prediquen i representen. Però se m’han posat el pèls de punta quan he llegit aquest manifest que exigeix que es modifiqui el Codi Penal per tal que es castigui expressament la negació del genocidi nazi, que el Tribunal Constitucional va anul·lar com delicte en l’any 2007. L’alt tribunal va declarar que castigar la difusió “per qualsevol mitjà ” d’idees o doctrines que “neguin” el genocidi suposa una vulneració del dret a la llibertat d’expressió, encara que acceptava com constitucional que la “justificació” de l’Holocaust estigués perseguida penalment.
Negar una evidència històrica és d’imbècils, però no és un delicte, ni ho ha de ser. Perquè entenc que preval el dret a la llibertat d’expressió i el dret a opinar lliurement. Podem no estar d’acord amb aquells que pensen diferent i que neguen l’Holocaust, però no per això els hi hem d’aplicar el Codi Penal. Vull pensar que a algú se li ha anat la mà, i que no ha valorat prou el que suposa condemnar una opinió. Fer això ens porta a fer polítiques que s’assemblem massa a les que aplicava la Inquisició i aleshores passem de ser solidàris a inquisidors.
Cap on va Europa? (2)
I en matèria del llibertats la cosa també s’encamina a més controls i retallades. Després de les mesures dràstiques en els aeroports sota l’excusa del terrorisme, la darrere és una proposta que estudia el Parlament Europeu, per controlar als blocaries. Si res no canvia a partir del mes de setembre es debatrà la proposta perquè tots els blocaries europeus estem registrats i controlats. Volen saber qui som, quins són els nostres interessos polítics i socials. Tot plegat, un procés una mica perillós amb l’excusa de crear un cens de blocaries europeus de qualitat. Cap on va la Unió Europea?