Els joves universitaris per definició són inconformistes i qüestionen les coses. Reclamen canvis. Fa anys, molts anys, les protestes estudiantils van ser una de les peces clau a l’hora de reclamar la fi de la dictadura i el canvi democràtic. Molts d’aquells joves que aleshores corrien amb «els grisos» al darrere ocupen avui llocs de poder. Després, durant els anys de la transició, encara es van mantenir les mobilitzacions universitàries, fins que més tard les coses s’han anat normalitzant. Les universitats s’han anat despolititzant i desmobilitzant, i el debat –quan n’hi ha hagut– s’ha tornat més acadèmic. Les darreres mobilitzacions, les més recents que tots recordem, es van centrar en el pla Bolonya. Dimecres, a Girona, els estudiants es van tornar a mobilitzar, però aquest cop la seva reivindicació ha estat molt poc profunda. Avui els estudiants reclamen un aparcament. Els temps estan canviant.
Arxiu de la categoria: General
Exalcaldes
Foto d
Els socialistes figuerencs no podran presumir mai de tenir exalcaldes. Aquest partit ha fet amb els seus alcaldes el mateix que feien els déus de la mitologia grega, que es menjaven els propis fills. En la història de la democràcia recent, del 1979 ençà, Figueres ha tingut dos alcaldes socialistes, Josep Maria Ametlla (1979) i Joan Armangué (1995-2007). I això sense comptar-hi Martí Palahí, que va ser alcalde accidental durant la crisi Ametlla i poc després es va passar a CiU. En cap dels dos casos anteriors la cosa no va acabar bé. Ametlla va haver de dimitir mesos després d’haver accedit al càrrec per greus discrepàncies amb l’executiva local del partit, i també va deixar la militància. Ara, Armangué, que ha estat ni més ni menys que 12 anys alcalde de Figueres, també s’ha donat de baixa del PSC. Deu ser que la tramuntana no se’ls posa bé, als socialistes?
A resar!
La borsa s’ha enfonsat, l’Estat espanyol ha superat els quatre milions d’aturats, a Girona amb més de 57.000 persones a l’atur ens hem situat per sobre de la mitjana estatal, el nombre d’expedients de regulació s’ha multiplicat per quatre en un any. A les comarques gironines vam tancar el 2009 amb 293 ERE i hem tingut 110 concursos de creditors (les antigues suspensions de pagaments) que s’han incrementat, ni més ni menys, que un 243%.
Diuen que no està tot perdut, que el panorama econòmic no és tan desolador. També m’han ensenyat que no s’ha de perdre mai l’esperança, que s’ha de confiar en els que manen. Però què voleu que us digui, si davant de tota aquesta deriva, veus que l’únic que se li ocorre al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, és anar a Washington a resar. Què Déu ens agafi confessats!
Els ases a l’esquena
Les tres quartes parts dels accidents que hi ha a Catalunya es produeixen en zones urbanes i aproximadament un 20% de les víctimes són vianants. Tots tenim al cap els casos d’atropellament que s’han produït recentment a les comarques gironines. I tots tenim clar que l’excés de velocitat a les zones urbanes és una de les principals causes d’aquests accidents. Els ajuntament hi fan front instal·lant als carrers elements reductors de la velocitat. El resultat és la proliferació de ressalts de tota mena, de totes formes i mides, de suaus o més bruscos, que s’han convertit en un maldecap per als conductors, però també per als mateixos ajuntaments, que en alguns casos, com ara ha passat a Figueres, després han de retirar a corre-cuita. El fet és que no hi ha cap normativa ni criteri, i aquests ressalts, bonys o esquenes d’ase sovint són més un problema que una solució i es converteixen en un autèntic ase a l’esquena.
Galileo
Un informe molt crític del Tribunal de Comptes europeu acusa a la Comissió Europea i a les administracions dels estats membres de la Unió Europea de la mala gestió entre el 2003 i el 2006 dels treballs de desenvolupament del projecte Galileo.
Galileo és el sistema global europeu de navegació per satel·lit. (El GPS europeu, per entendren’s). Segons aquesta auditoria, que ha passat desapercebuda, “la Comissió ha actuat amb certa deixadesa” i els estats membres “han intervingut únicament en interés de la seves industries nacionals i han bloquejat el projecte”. El resultat de tot plegat és que s’ha disparat el cost del projecte.
L’AH1N1 i la teoria de la conspiració
La població mundial arribarà a set mil milions de persones el 2011, segons es recull en un informe de Population Reference Bureau ( l’Oficina de Referència Demogràfica). La xifra pot semblar alarmant, com és alarmant tot el que es publica i és diu aquest dies en relació al virus de la grip del porc i la seva mutació que afecta als humans.
Posats a dir he recollit el que comenta un exgeneral rus Leonid Ivachov, que actualment presideix l’Institut d’Afers Geopolítics de Moscou. Aquest expert rus afirma que el virus A H1N1, que ja s’ha convertit en pandèmia, és artificial i ha estat fabricat en laboratoris militars dels EUA. El més curiós de la revelació del militar rus és la teoria que sosté. Segons ell, els investigadors nord-americans van crear el virus i després el van llançar al carrer perquè: “ Davant de la superpoblació mundial que no para de créixer s’ha optar per activar un virus capaç de provocar una exterminació massiva en un pla global molt meditat”.
Ja se sap, si no hi ha creixement sostenible s’han de buscar solucions finals.
Segrestar els fills
Les claus de la Unió Europea
Segrestar els fills
França i Finlàndia són dos dels socis europeus que intenten impulsar un acord comunitari per aturar i perseguir els segrestaments d’infants fruit de matrimonis de dos nacionalitats diferents. Aquest és un problema que es dóna sovint quan un dels progenitors no està d’acord que el seu fill o filla resideixi en un altre país amb l’altre progenitor, i davant les traves legals opten per emportar-se el fill o filla sense el consentiment de la seva exparella.
Contra les curses il·legals de cotxes
La presidència txeca de la UE abans de deixar les seves funcions el passat mes de juny va proposar a la resta d’Estats membres de coordinar-se i posar en marxa un seguit de mesures a escala europea per tal d’interceptar i aturar els rallys de cotxes il·legals que travessen diferents països europeus. Es tracta de competicions que porten a terme joves amb cotxes de gama alta i que van d’un país a l’altre vulnerant totes les normes i posant en perill de la vida dels altres conductors.
Restituir el que van robar els nazis
També, encara en plena presidència Txeca de la UE, la Comissió Europea va rebutjar una proposta del govern txec per tirar endavant un protocol per comprometre financerament als Vint-i-set amb la idea de donar suport a les iniciatives internacionals en favor de la restitució dels bens robats pels nazis. Segons la Comissió Europea no hi ha fons disponibles a la UE, amb tot la Comissió va estar d’acord amb que es donés un suport moral i polític a la Conferència per a la recuperació dels bens de les víctimes de l’Holocaust que es va celebrar a Praga amb l’adopció de la declaració de Terezin. La cosa podia haver estat molt pitjor si s’hagués obert un debat en el Parlament Europeu, on avui diferents grups d’extrema dreta mantenen postures properes al negacionisme.
González-Sinde contra “peer to peer” (P2P)
La nova ministra de Cultura no ha entrat massa bé. Els internautes 
i molt usuaris d’internet s’han indignat perquè Ángeles González-Sinde és absolutament contrària a les descàrregues d’internet i el seu ministeri és qui ha de regular la col·lisió d’interessos que hi ha entre els drets d’autor i la circulació de música i vídeos per la xarxa.
Aquells que avui es descarreguen música per internet, els pirates, han de saber que la descàrrega d’un fitxer d’internet amb la legislació espanyola a la mà queda emparada pel Text Refòs de la Llei de la Propietat Intel·lectual (TRLPI) quan protegeix la còpia privada . Aquesta exepcionalitat es dóna també a la majoria de països del nostre entorn.
La descàrrega de música suposa la utilització d’alguns dels sistemes P2P o “peer to peer” per a l’intercanvi de fitxers. Els juristes precisen que en realitat el que es fa és una reproducció i comunicació pública de fitxers i d’obres protegides.
Vulnerem alguna llei quan accedim a una obra i en fem una còpia privada, i no ho fem per cap ús col·lectiu, ni lucratiu?
I sim posem l’obra copiada a disposició dels usuaris de la xarxa?
Si ho posem tot a disposició del públic amb el sistema P2P infringim la LPI, però no és cap conducta delíctiva amb el Codi Penal a la mà (Art. 270), sobretot a partir d’una circular del 2006 de la Fiscalia General de l’Estat, en la qual s’indica que l’ús de sistemes P2P no pot ser considerat una conducta penada perquè no hi ha l’ànim de lucre. També hi ha un seguit de sentències que neguen l’existència d’un delicte d’infracció de la propietat intel·lectual
per l’ús de sistemes d’intercanvi de fitxers via Internet.
Crec que els internautes, realment han de patir per les intencions d’Ángeles González, perquè el que vol és fer modificacions legislatives, com les que ja han fet o intenten fer altres països només hem de mirar el cas de Suècia o França (que no se n’ha ensortit).
Contra l’esperit crític
Foto: Andreu Puig / EL PUNT
No tinc cap ganes d’entrar en el debat de si pla de Bolonya “si” o pla de Bolonya “no”. Crec que aquest procés sobre l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és una bona cosa, però com tot té matisos i punts criticables.
Grups d’estudiants i professors es manifesten aquests dies en contra d’aquest procés i pel futur d’una universitat diferent, com espai de llibertat, de debat…. Hi ha hagut tancaments en diferents universitats i desallotjaments. També manifestacions i càrregues policials.
El govern de la Generalitat ha fet pinya amb els rectors de les universitats catalanes. Que quedi clar que en aquest tema no hi ha cap escletxa. Ho diu la UE! Doncs tots junts amb el pla de Bolonya. Als qui no hi estan d’acord ni se’ls escolta i si criden gaire és fàcil desacreditar-los. Hem pervertit el llenguatge de tal manera que els criminalitzem, només ens cal anomenar-los: radicals, okupes, squaters, antisistema….
A tots plegats els recomanaria mirar enrere, fer un cop d’ull a les hemeroteques i veure com aquells que abans condemnaven l’entrada de la policia al campus universitari (fa 10, 20 o 30 anys) avui la defensen. Em diran que això és diferent, que abans hi havia una dictadura, que no hi havia democràcia. I jo els recordaré que tots plegats tenien trenta anys menys, que eren molt joves, que tenien moltes inquietuds i esperit crític.
El “Butlletí Oficial de l’Estat” publicava el 15 de setembre de 1966 la resolució d’un expedient disciplinari acadèmic “ambmotiu dels disturbis a la Universitat de Barcelona” de lectura recomanada. D’aquests n’hi van haver més. Entre els anys 1965, 1968 i 1975 hi van haver importants mobilitzacions estudiantils, s’havia creat el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Eren èpoques de tensions entre el rectorat i alguns professors. És clar hi havia la dictadura. Molts dels estudiants i professors represaliats en aquella època després han ocupat càrrecs d’alta responsabilitat política, acadèmica o empresarial, i en els seus currículums d’una manera o altra sempre es recordava la seva etapa de lluitadors. Què se n’ha fet d’aquell esperit crític?
Què passa amb els e-mails a la feina?
El Parlament finlandés autoritza a les empreses a controlar els correus electrònics dels seus empleats.
Amb la justificació d’evitar la filtració de secrets industrials, el Eduskunta o Parlament finlandés ha aprovat la reforma de la Llei de Protecció de les Comunicacions Electròniques, de tal manera que autoritza a les empreses i organismes públics a investigar els registres de correu electrònic dels seus empleats. La qual cosa vol dir que a Finlàndia ningú es refia de ningú i que les empreses desconfien totalment dels seus treballadors.
A l’Estat espanyol aquest dret està protegit i regulat per la Llei de Protecció de Dades Personals (LOPD) però a més podem recòrrer a l’Estatut dels Treballadors. El control dels correus electrònics, no el pot fer cap empresa al seu empleat si abans no l’ha advertit prèviament d’una manera molt clara i per escrit que la utilització d’Internet a l’empresa estava limitada o restringida.
La revisió del correu o de l’ordinador a la feina a més està emparat per l’article 18 de l’Estaut dels Treballadors. D’aquest article es desprén que en tractar-se d’una eina de treball, si bé podria ser revisada per l’empresari -de la mateixa manera que es poden revisar les guixetes, armaris o el calaixos-, només es podria fer en les condicions previstes per aquesta normativa, és a dir amb l’assistència d’un representant dels treballadors o d’un altre treballador.
No volia entrar en legalismes però per aclarir aquest tema era inevitable i qui vulgui saber més sempre pot consultar la jurisprudència , fins i tot del Tribunal Constitucional que ha manifestat en més d’una ocasió que el contracte de treball no priva al treballador dels seus drets fonamentals, inclòs el dret a la intimitat, el qual en alguns casos es pot veure minvat però mai eliminat.