Arxiu de la categoria: Política

«Garzonades»

Publicat el per

El jutge de l’Audiencia Nacional Baltasar Garzón és un vell conegut dels gironins d’ençà de les detencions d’una quarantena d’independentistes catalans l’estiu del 1992, acusats d’estar vinculats a l’organització armada Terra Lliure. Detencions que van colpejar d’una manera especial sectors sobiranistes gironins i que van acabar amb l’absolució de la majoria dels acusats, una part dels quals van portar el cas al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Amb les seves maneres barroeres va aconseguir que l’Estat espanyol fos condemnat per no haver investigat les tortures que van denunciar els detinguts.

Garzón ha estat un jutge mediàtic i polèmic, i n’ha fet de l’alçada d’un campanar. Ja és ben trist que amb el seu historial de casos oberts sense massa fonaments i tramitats amb tantes llacunes, Garzón hagi de seure al banc dels acusats per una querella al Tribunal Suprem per haver investigat les desaparicions durant la Guerra Civil i el franquisme. I això, després d’haver donat esperances als familiars de milers de víctimes de la dictadura franquista que esperaven la rehabilitació dels seus. Llàstima de jutge!

Tots calbs

Publicat el per

L’edat de jubilació es retardarà fins als 67 anys, una edat en què, com se sap, la gent té una trempera i unes ganes de treballar que espanten. La mesura, sense cap mena de dubte, garanteix la productivitat, la innovació i la competitivitat a les empreses. Si del que es tracta és de resoldre la crisi econòmica i salvar el sistema estatal de pensions, el govern de Zapatero enfoca bé la cosa. Ha demostrat de sobres que els pensionistes són la seva principal preocupació. Només cal veure l’extraordinari increment de les pensions, un 1% (que amb l’aplicació de l’IRPF resulta que els jubilats perden poder adquisitiu).

Si la proposta del ministre de Treball, Celestino Corbacho, es fa efectiva, anirem veient a la feina com els més vells –si és que no tenen visita a l’ambulatori o estan de baixa– es van consumint en els seus llocs de treball. Els joves, mentrestant, s’aniran formant, en l’art de viure dels pares, almenys fins als 30 anys, i si més no engrossint les llistes de l’atur.

Estic convençut que les mesures de xoc del govern socialista poden tenir petits efectes immediats, tot i que aïllats. Em refereixo als casos de cobriment de cor que pot haver provocat la notícia a algun sexagenari que esperava amb candeletes la jubilació i que s’hi ha quedat. Es pot arribar a entendre que els efectes devastadors anunciats de la grip A en aquesta franja de la població no van ser els previstos, i que ara se’ls vulgui fer treballar més anys a veure si així cauen abans de cobrar la jubilació. Tot sigui pel pla d’austeritat.

La mesura anunciada ahir per salvar el sistema de prestacions socials tindrà el mateix efecte fantàstic que van tenir els plans de pensions privats que ens havien de proporcionar ingressos desorbitats per gaudir del nostre estanque dorado i ja s’ha vist com ha acabat. És clar, a partir d’ara a la feina, tots calbs.

Europa vol ser una gran potència

Publicat el per

Xavier Ferrer. Foto de Jordi Soler

L’assaig “Viure segurs a Europa ens cal un exèrcit comú?” fruit d’una tesi doctoral de l’economista i politòleg  Xavier Ferrer té per a mi un gran interès per les dades, les anàlisis i les reflexions que aporta sobre la Unió Europea.

És interessant que surti aquest llibre en plena precampnaya de les eleccions europees perquè pot generar debat. De fet, ja ha provocat certa controvèrsia entre  aquells que opinen que és un llibre bel·licista i els qui consideren que fa una reflexió i dóna els elements per posar damunt la taula la necessitat que Europa, a banda de ser el primer gran mercat mundial, sigui alguna cosa més.

La Unió Europea ha globalitzat la seva economia i és una potència econòmica, però sense una política d’exteriors, de seguretat i de defensa comuna. De fet, amb molt poca política comuna. Aquest és el drama de la UE.

Com pot avançar una Europa que el maig del 2004 fa entrar de cop 10 països i que, un cops a dins, diu: “Mira, ara que som colla canviarem les regles del joc!”

Amb la qual cosa ja hem fet emprenyar els russos, que aquests sí que tenen exèrcit, i han anat marcant paquet, primer tallant les importacions de carn de Polònia i, després, amb el conflicte del gas en plena onada de fred a Europa, per no parlar de la polèmica de l’escut antimíssils. Això hauria passat si la UE tingués un exèrcit?

El Tractat de Lisboa, que d’alguna manera sí que preveu una política comuna de Seguretat i  Defensa, ja ha provocat certes reticències. Si més no, és curiós com es veu el tema de la defensa des d’alguns estats.

L’eurodiputat suec Nils Lundgren, en una pregunta a la Comissió Europea, demanava el mes de desembre passat: “Pot garantir la Comissió que es preservarà la neutralitat sueca en cas que entri en vigor el Tractat de Lisboa?”

En una altra pregunta demanava si els votants irlandesos poden tenir la certesa que els seus fills i filles no hauran de prestar el servei militar en un exèrcit de la UE, en cas que entri en vigor el Tractat de Lisboa.

Encara que pugui semblar estrany, el cert és que molts irlandesos van votar en contra del tractat de Lisboa convençuts que els seus fills seran cridats a un exèrcit europeu. Potser caldria que els recomanem que llegeixin el llibre d’en Xavier Ferrer, almenys perquè així votarien en coneixement de causa.

30 anys d’ajuntaments democràrtics

Publicat el per
ACN

Anna Pagans i Quim Nadal. Foto: ACN

Fa pocs dies celebràvem el naixement d’El Punt. Si has viscut les primeres setmanes de vida d’El Punt,  “fent de periodista”, t’adones que precisament per aquest motiu has estat un espectador privilegiat, en primera línia,d’uns fets que han marcat la història recent del país.

 Les eleccions del 3 d’abril del 1979 les vaig viure a Figueres, on setmanes després cobriria informativament el primer ple municipal de presa de possessió de la meva vida, el de l’alcalde Josep Maria Ametlla (PSC), deprés vindrien Miquel Esteba (CiU) i Eduard Puig Vayreda (CiU). Aquell primer mandat municipal a la capital empordanesa va ser molt intens, i per a mi, que m’estrenava com a periodista, una experiència inoblidable. Aleshores tant els polítics com els informadors  érem uns aprenents.

Trenta anys després de tot allò, una colla de periodistes, alguns dels quals havíem seguit la política municipal de Girona hem estat convocats al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona. Allà escoltant Quim Nadal el primer alcalde de Girona de la democràcia recuperada el 1979, i Anna Pagans, actual alcaldessa de la ciutat, m’han vingut a la memòria alguns moments d’aquests anys passats. No sé per què he recordat aquella noia que amb camisa blanca i texans feia vibrar l’antic pavelló de la Devesa en un memorable míting quan encara se suava socialisme, ara és l’alcaldessa de Girona. I mentre escoltava Nadal m’han vingut al cap les llargues i avorrides hores passades seguint els plens municipals a l’Ajuntament de Girona però també les bones estones en què l’actual conseller em va fer descobrir allò en què avui s’ha convertit la meva ciutat.

En un format i un contingut diferents, Nadal i Pagans ens han lliurat un voluminós volum, el llibre dels 30 anys de govern socialista a la ciutat de Girona. El llibre, que es titula ‘Entra amb nosaltres a l’ajuntament’, el primer lema que els socialistes gironins  van triar  per presentar-se a les municipals del 1979,  pretén fer balanç tot mirant cap al futur i, alhora, ret homenatge als regidors socialistes que han mort en aquests 30 anys.

Amb aquest volum a les mans, un pot repassar els programes i les promeses electorals de vuit mandats municipals a la ciutat de Girona i veure què s’ha fet de tot allò que aleshores es deia, com s’ha portat a terme i què ha quedat pendent. Tot plegat, un exercici que entenc que ha d’anar molt més enllà d’un record nostàlgic.

La venjança dels Mossos

Publicat el per

Foto: ACN

Per què els Mossos han fet, aquest dimecres, una càrrega tan brutal i injustificada, ja no contra els manifestants si no directament i de manera volguda contra els periodistes i informadors que seguien els esdeveniments al carrer?

 La resposta a aquesta pregunta és la clau per saber què va passar a la manifestació d’estudiants contraris al pla de Bolonya a Barcelona.  Cal cercar la contestació en el creixent malestar entre el Departament d’Interior del govern de la Generalitat i un col·lectiu molt important dels Mossos d’Esquadra. La policia autonòmica catalana fa massa  temps que reclama una especial atenció als problemes que té amb el govern. I la millor manera de cridar l’atenció és, atacar sense contemplacions els periodistes. El resultat era evident, la notícia ha sortit a tots els mitjans de comunicació. L’altra pregunta que cal fer-se és, per què els ciutadans o els professionals de la informació han de ser els destinataris, en forma de garrotades, de tota  la mala llet continguda dels Mossos contra els responsables d’Interior? A quina llumenera d’aquest cos policial se li ha ocorregut aquesta estratègia?

En aquest cas, no hi ha cap error, tal com ha dit el conseller Saura. En una manifestació es pot colpejar erròniament un parell de periodistes degudament identificats, això pot passar. Però en aquest cas els periodistes agredits pels Mossos són ni més ni menys que una trentena.

De què es venjaven o de què es desfogaven els Mossos en la seva brutal càrrega, per altra banda totalment injustificada?  La violència al carrer, en aquest cas,  venia del cordó policial, tot i que possiblement és cert que hi havia elements provocadors entre els manifestants, com gairebé sempre hi ha en totes les manifestacions. Però això no justifica la desproporció de la resposta policial. No vull ni imaginar-me què hauria passat si realment hi hagués hagut salvatgisme entre els manifestants (per exemple, còtels Molotov…).

Caldrà exigir moltes responsabilitats, ja no només polítiques, que n’hi ha d’haver, sinó també judicials i professionals. No pot ser que un cos policial, armat i preparat, i que teòricament està al servei de la ciutadania actuï de manera descontrolada o amb unes obscures intencions que responen més a una venjança o represàlia que al seu deure d’evitar els conflictes. Hi ha massa interrogants darrere de l’agressió policial contra aquests 26 periodistes:

Toni Albir, fotògraf de l’agència Efe
David Atzira, fotògraf free-lance
Julia Badenes, redactora de La Ser
Carlos Baraibar, redactor de Catalunya Ràdio
Ainara Bascunyana, redactora del canal Cuatro
Albert Beltran, fotògraf de El Periódico de Catalunya
Enric Borràs, redactor de Vilaweb
Xavier Bundó, redactor de Rac1
Yolanda Cardo, fotògrafa de l’ABC
Asunción Chamoso, periodista de Telecinco
Oriol Clavera, fotògraf free-lance
Joan Francesc Escrihuea, ajudant de so de TVE Catalunya
Albert Garcia, periodista de La Directa
Jesús Garcia, redactor del diari El País
Àlex Garcia, fotògraf de La Vanguardia
Maite Gutierrez, redactora de La Vanguardia
Anna Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia
Rafa Julve, redactor de El Periódico de Catalunya
Estel Llobet, periodista d’Antena 3
Gabriel Massana, fotògraf de El Punt
Llorenç Osa, càmara d’Antena 3
Marc Saus, càmara de Telecinco
Guillem Valle, fotògraf del diari ADN
3 periodistes i un càmara de BTV

La UE en mans d’Irlanda

Publicat el per
Segons els últims sondejos els partidaris del «no» en el referèndum de ratificació del tractat de la UE a Irlanda són majoritaris. Irlanda és l’únic estat de la UE que ratifica aquest tractat en referèndum, en la resta de països la ratificació la fa el Parlament. De moment, el govern irlandès ja ha advertit que el rebuig al Tractat de Lisboa en el referèndum que se celebrarà aquest dijous, causarà un dany irreparable en la posició d’aquest país dins la UE. Però aquest rebuig, a més paralitzaria la UE, que tot just ara es refà del «no» a la Constitució Europea del 2005 d’Holanda i França. Aquest nou rebuig impediria que el Tractat de Lisboa entrés en vigor el gener del 2009, tal com estava previst.

Apunt de la secció Les Claus de la Unió Europea, publicat a totes les edicions del diari El Punt, el 9/6/2008

Puig Antich, una vida per la vida

Publicat el per

En el Museu del Joguet de Catalunya a Figueres és pot visitar fins el dia 26 de maig l’exposició Puig Antich, una vida per la vida. Es una mostra que pretén donar difusió a un fets perquè no quedin com a simple record històric sinó com a plantejament d’una reivindicació irrenunciable. La mostra està formada per un quinzena de peces, entre documents, fotografies, cartells, poemes i premsa, tots originals (excepte una fotografia de la tomba de Puig Antich). Aquests objectes i escrits han estat cedits per la família Puig Antich, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i pel Col·legi d’Advocats.
Es un rebuig a l’execució –crim d’estat, com tants d’altres– de l’anarquista Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974.
La instal·lació en un espai tan acollidor com el Museu del Joguet a Figueres respon no solament a la coneguda bona disposició del seu director, en Josep M. Joan, sinó al fet que la mostra conté alguna joguina de Salvador Puig. Esperem que la claredat empordanesa i l’aura positiva de les joguines infantils del Museu col·laborin a equilibrar el dramatisme d’uns fets que, encara avui, marquen la nostra història.

Al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, a més va acollir una taula rodona sobre el tema

La revolta dels mitjons

Publicat el per

Tupinada a Perpinyà

Centenars de catalans es manifesten des de diumenge passat al centre de Perpinyà. És la revolta dels mitjons. Els manifestants han sortit al carrer amb un mitjó al cap o a la mà. Protesten perquè en les eleccions municipals de diumenge, es va descobrir al president d’una mesa electoral quan intentava posar paperetes a l’urna a favor de l’actual alcalde Jean-Paul Alduy del mateix partit de Nicolas Sarkozy. L’home portava les paperetes amagades dins el mitjó. El fet a provocat una veritable revolta entre els grups de l’oposició a Perpinyà que protesten cada tarda davant de l’Ajuntament, mentre la justícia frnacesa ha iniciat un procediement que en res modificarà el resultat electoral.

El vot de les persones immigrades

Publicat el per
9 – M
Campanya en reconeixement del dret de vot de les persones immigrades
Comença la campanya electoral del 9-M. Unes elecions molt obertes, però alhora tancades als immigrants tot i que molt d’ells, malgrat estar arrelats a casa nostra, no tenen dret a votar.
Penso que en democràcia el dret a vot s’ha d’entendre en un sentit ampli i no restrictiu i el tenen tots els ciutadans independentment de raça, sexe, creences o condició social. Les limitacions o mancances en l’exercici d’aquest dret, com és el cas dels immigrants, revela un greu dèficit en el sistema democràtic.
La reclamació del dret de l’immigrant a decidir s’ha convertit en una campanya impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics de Coordinadora d’ONG Solidàries en que ha convocat els ciutadans a manifestar públicament el seu suport mitjançant un escrit que es pot llegir a l’adreça d’internet www.solidaries.org/dretavot
També el diari El Punt publica dia a dia l’argument més destacat de cada un dels textos que aporten personalitats de la més alta rellevància científica, política i acadèmica al costat de llibreters i escriptors, fotògrafs i dissenyadors gràfics, editors i periodistes, sindicalistes i empresaris, professors i estudiants, actors i cantants, advocats, documentalistes, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs i representants d’associacions i entitats cíviques diverses, contribuint així a la tasca de sensibilització.

Cuba "amb sense" Castro

Publicat el per

Després de 49 anys, Fidel Castro ha anunciat que renuncia formalment a exercir el poder. Malalt i allunyat de la presidència de Cuba des de fa 19 mesos, el dirigent cubà ja va delegar provisionalment la presidència en el seu germà petit, Raúl, el qual des d’aleshores ha dirigit el país i s’entreveu com el seu successor. Durant aquests dinou mesos la influència de Fidel Castro s’ha limitat formalment a algunes orientacions sobre els grans temes de política internacional que expressava a traves del diari Granma, però la imatge que transmetia era la d’un home malalt. Després d’anunciar que plega, la seva presència serà la mateixa, la d’una icona sense cap pes en les grans decisions que adopti el govern cubà. Tot i això, mentre visqui, l’ombra de Fidel planarà sobre els cubans i els seus dirigents, que difícilment podran afrontar les reformes profundes que necessita el país i que, d’una manera o altra, han de comportar que es posi fi a un sistema mancat de llibertats.

Qui ha dirigit Cuba durant gairebé mig segle es manté encara com a secretari general del Partit Comunista, l’únic partit legal a l’illa i columna vertebral del sistema. De fet, Raúl Castro va ser triat pel seu germà com a successor perquè és l’únic que podia garantir la continuïtat de les actuals institucions, tot i les tímides reformes anunciades. Tot plegat són un seguit de correccions en el sistema pensades més en clau econòmica que no pas política i mirant cap al model de la Xina. L’única possibilitat que hi hagi una acceleració del canvi serà la desaparició física del dictador o que es visualitzi un relleu amb un president, com Carlos Lage, que suposaria un canvi generacional.
Cuba només caminarà obertament cap a un règim de llibertats quan desaparegui dels llocs de poder la generació que va fer la revolució, generació que vol vetllar la transició, perquè és clar que no n’hi haurà prou amb la renúncia de Fidel Castro.
Sobre Castro en altres blocs: De dictadores buenos i malos (Lluís Foix)
Massa tard (Vicent Partal)