La tan aplaudida sentència dictada per l’Audiencia Nacional pel cas Egunkaria arriba set anys tard i sense haver evitat el tancament del rotatiu. A Girona es van fer actes en solidaritat amb el diari basc, tots teníem clar que els companys d’Egunkaria eren innocents i que el tancament de l’únic diari escrit en basc va ser un atemptat contra el dret a la llibertat d’informació i contra el dret d’un poble a expressar-se en la seva llengua. Aquest és un cas més que posa damunt la taula les injustícies de la justícia i de l’imperi, no de la llei sinó de determinats sectors del poder judicial. Només cal repassar l’actualitat i veurem la sentència de l’Estatut o el cas d’un jutge encausat per haver investigat els crims del franquisme, i podríem anar citant una llarga llista de casos que haurien de fer reflexionar sobre la impunitat d’unes maneres de fer que evidencien importants escletxes de la democràcia.
I després què?
Foto: Manel Lladó
Els actes relacionats amb les consultes sobiranistes sobre el futur de Catalunya, al marge dels partits polítics, s’han escampat com una taca d’oli per tot el territori. Aquests dies n’ha pujat la intensitat, estem en la recta final de la campanya de la tercera tongada de les votacions, que se celebraran després de Sant Jordi. Es palpa entusiasme i ganes d’expressar una opinió política sobre el nostre futur com a poble, en tots els actes, presentacions i debats que s’estan duent a terme. Hi ha una consciència col·lectiva de país que és a punt de rebre una empenta definitiva amb la sentència de l’Estatut. Serà com un baló d’oxigen per a aquells que s’havien desinflat, ens donarà més arguments per a l’aposta sobiranista. Però i després? Iniciarem una altra campanya per forçar el Parlament a convocar un referèndum, i s’hi ho aconseguim, serà mai vinculant? Aleshores esperarem una nova sentència del Constitucional…
El 30 de juny
Agafin l’agenda, busquin el 30 de juny, just abans d’anar de vacances, i anotin que aquest dia la xarxa i totes les línies elèctriques afectades pel temporal de neu del 8 de març estaran totalment restablertes. Un mes després del desastre, Endesa no sap o no ha volgut explicar exactament quina és la situació concreta de la tragèdia. Ahir un portaveu de la companyia elèctrica, que va evitar entrar en detalls, va reconèixer que gairebé totes les línies elèctriques afectades per la nevada funcionen encara de manera provisional. Recordem que van caure 33 torres d’alta tensió, més de 500 de mitjana tensió i centenars de baixa tensió. Si bé s’ha garantit el subministrament elèctric, en molt pocs casos la solució que s’ha adoptat és la definitiva. Avui tenim llum tot i que anem apedaçats amb connexions precàries, apuntalats, amb pals de fusta. Tot provisional. Però estiguin tranquils, el 30 de juny, tot resolt.
El Cabanyal
El Cabanyal encara avui és un barri mariner de la ciutat de València i aquesta és la seva desgràcia. L’alcaldessa Rita Barberà el vol arrasar. Fins al 1987 el Cabanyal era el municipi independent del Poble Nou de la Mar. L’alt valor històric i patrimonial del Cabanyal és inqüestionable. Només el PP valencià el nega. Aquest barri protegit pel Ministeri de Cultura i desprotegit per un decret de la Generalitat Valenciana ha estat instrumentalitzat pels populars valencians per enfrontar-se al govern del PSOE i ara per tapar les vergonyes del PP valencià. Ahir va transcendir que vuit consellers de la Generalitat Valenciana presidida per Francisco Camps, alts càrrecs com Rita Barberà, Carlos Fabra, Ricardo Costa i Adela Pedrosa, van rebre regals relacionats amb la trama Gürtel. Just el mateix dia, clarament per tapar mediàticament l’escàndol, l’alcaldessa va ordenar l’enderroc de les cases del Cabanyal.
El català a la justícia
L’única vegada que he declarat a la meva vida en una sala de vistes davant un jutge, ho he fet en castellà. Fa anys d’això, però si fos avui encara no tinc clar si ho faria igual o m’acolliria al dret a declarar en català. Perquè és clar, si el jutge es castellà i no li agrada gaire que li compliquin la vida en la seva sala, potser m’ho pensaria. Quan tens un plet, el que t’interessa és sortint-ne el més ben parat possible; quan t’hi jugues els calés i la llibertat, la llengua és el menys important. Molt probablement aquest és un dels motius principals pels quals el català ha avançat tan poc en el món judicial on l’ús del castellà continua sent majoritari. Em temo que per més campanyes de normalització lingüística que faci la Generalitat, el català continuarà sent la segona llengua als jutjats. En tot plegat, alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que la justícia encara funcioni amb molts tics de l’anterior règim.
El bunyol de la C-31
Foto/ Roger casero
Tradicionalment, a l’Empordà, aquests dies de Setmana Santa, gairebé a cada casa es fan brunyols, i dic brunyol amb «r» perquè és com els hem anomenat, pastat, fet i menjat tota la vida els empordanesos. Per cert, algunes famílies tenen el sa costum de menjar-se’ls amb llonganissa, si no ho han provat mai, aprofitin aquests dies per fer-ho, val la pena. Els lingüistes em diuen que la paraula brunyol s’entén com una derivació localista de bunyol, que és tal com s’escriu al diccionari fent referència a una preparació fregida feta de pasta de farina, ous, llet i aigua…. (no els dono la recepta perquè a cada casa és diferent). També es defineix bunyol com «una cosa o treball mal fet» i és en aquest sentit que crec que la Generalitat no podia haver triat millors dates per obrir al trànsit la carretera C-31 entre la Tallada i Torroella de Fluvià, que és un colossal bunyol.
Peatges
La vaga de treballadors d’Abertis ha servit per demostrar que es pot circular amb més fluïdesa per les autopistes. Una constatació que no deu haver agradat gens als responsables d’Abertis, que de ben segur cercaran fórmules perquè sense necessitat d’aixecar la barrera, no és produeixin retencions als punts de pagament. Aquesta és una vaga atípica que s’ ha vist amb simpatia, perquè en comptes de perjudicar, ha beneficiat els usuaris, que s’han estalviat de pagar. La rialla dels conductors als vaguistes no ha estat precisament de solidaritat, ja que la majoria pensava que si la solució és aixecar barreres, potser valdria la pena que el conflicte s’allargui. Els qui no s’han adonat que això era una vaga han estat els conductors procedents de diferents punts de l’Estat que aquests dies han vingut a Catalunya. Per ells, la situació era normal, al seu territori no han hagut de pagar mai un peatge.
MAT
Foto de Lluis Serrat
L’ocupació durant cinc mesos d’un tros de bosc de Sant Hilari per un grup d’activistes contraris a la MAT, i el seu desallotjament, ha estat una suma de despropòsits. Els ocupants, que havien improvisat un campament just on s’ha d’instal·lar la torre 114 de la MAT, han viscut mesos penjats dels arbres i en forats excavats a terra. Fins aquí sembla que tot plegat ha estat una acció de protesta lícita similar a les que s’han fet a Alemanya o a altres països. Durant l’ocupació els activistes han fet fora de males maneres els «mass media capitalistes» que s’hi acostaven. Tampoc el desallotjament que es va produir dimecres no va ser gens transparent. Els Mossos van impedir als professionals de la comunicació acostar-se al bosc on eren acampats els joves, i els van obligar a quedar-se a una distància de més de dos quilòmetres. Curiosament, els activistes, un cop desallotjats, van fer tot el que van poder per desprestigiar el moviment contra la MAT, protagonitzant altercats i agredint periodistes, sota l’atenta i passiva mirada dels Mossos. L’ordre del dia dels comandaments policials deuria ser: com pitjor vagi la cosa, millor. Com en el cas de les torres d’Endesa?
Aiguamolls
La creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà no va ser fàcil, van caldre moltes mobilitzacions populars en uns moments difícils, en l’etapa d’una democràcia encara molt jove. En aquells moments hi havia una societat mobilitzada, que, amb el suport dels partits de l’oposició –curiosament els que avui són al govern–, va pressionar per salvar els aiguamolls. Aquests mateixos partits són avui els que es fan enrere en els plans d’ampliació del parc, diuen que pressionats per alcaldes, propietaris i pagesos. Ens hauríem de preguntar com aquest govern ha aconseguit en pocs anys que la truita es girés de tal manera que els amplis suports que tenia el parc se li posessin avui en contra. Aconseguir això ja té el seu mèrit! Alguna cosa no s’ha fet bé. Potser al final serà cert allò que algú ha comentat en més d’una ocasió, que si la creació del Parc dels Aiguamolls s’hagués de decidir avui, no es faria.
Insults 2.0
S’ha desqualificat i insultat Mònica Terribas, per fer de periodista. No sé si el dirigent socialista Miguel Ángel Martín López ha de dimitir o l’han de fer plegar, m’és ben bé igual. Tampoc em toca defensar la Terribas, la seva trajectòria professional l’avala. El Col·legi de Periodistes ha deixat clar que algunes de les crítiques que ha rebut la periodista han traspassat la legítima discrepància i afecten directament el dret a la informació. De tot aquest debat, em quedo amb el fet que s’ha generat en el ciberespai, on hi ha alguns fòrums en què els visitants poden insultar, vexar i desqualificar encoberts per l’anonimat i perquè els ho permeten determinats mitjans. No és el cas del bloc de Joan Ferran ni el de Miguel Ángel Martín López, que en el Facebook va dir el que va dir sense amagar-se. Només els cal assumir que la xarxa 2.0 no és un espai privat, sinó una autèntica plaça pública.