El nou Blair europista

Tony Blair sembla tenir tots els números per convertir-se en el primer president permanent del Consell europeu. Un nou càrrec que es nomenarà quan entri en vigor el Tractat de Lisboa, que fa pocs dies ha passat l’escull d’Irlanda.

Un visat per Kosova

Tant si Blair és o no president del Consell europeu els ciutadans de Kosova, a partir del 2010 necessitaran un visat especial si pretenen trepitjar sòl de la Unió Europea. Aquesta exigència que ve imposada per motius de seguretat està condicionada al fet que els cinc Estats de la UE que encara no reconeixent la independència de Kosova ho facin. Espanya és un dels pocs governs de la UE que no reconèix el Kosova independent

I si Irlanda diu que no?

Els irlandesos voten per segon cop en un referèndum per ratificar el tractat de Lisboa.  En una primera  convocatòria el 2008 van dir “No”. Ara una altra vegada han de respondre a la mateixa pregunta. Sembla que es prén als irlandesos per mesells i que els volen fer anar a votar indefinidament fins que diguin “Sí”. Aquest és un bon sistema per guanyar referèndums. Molt democràtic. Si més no, més democràtic que aquell que es va utilitzar a França i a Holanda, que en referèndum van rebutjat la Constitució europea. I després no s’ha fet cap més consulta sobre el nou tractat

I si ara Irlanda torna dir  “No”? Si els irlandesos diuen que no, es mantindrà el el tractat de Niça aprovat el desembre del 2000? I la UE aguditzarà la seva crisi institucional amb polítiques més favorables a l’individualisme de cada Estat que a les polítiques europeistes.

A la UE es fan el suec

Les claus de la Unió Europea

La presidència de la UE es fa el suec

Suècia ostenta la presidència de torn de la Unió Europea, des de l’1 de juliol. Una presidència que ha començat sense pena ni glòria i que per la línea que segueix arribarà al desembre igual. Després al gener del 2010 agafarà el relleu l’Estat espanyol, que probablement tampoc farà res., encara que ho dissimularan amb focs artificials. Els europeus tastaran el xarop de les promeses de Zapatero que ho curen tot. De moment, per la inactivitat i pel poc que es prodiga, se li escau a l’actual presidència de la UE allò de que es fan el suec.

 Fotovoltaica

La producció d’energia fotovoltaica ( la dels pannells solars) a Europa només arriba a l’1% del total europeu. I això perquè no hi ha cap interès de les autoritats comunitàries ni locals per incentivar aquest tipus d’energia. L’aposta com sabem és de grans línies com la MAT o els grans aerogeneradors o molins, que com sabem ens trinxen el territori. Segons un estudi de de l’Associació Europea de productors de fotovoltaica (Epia), si les autoritats afavorissin aquest tipus d’energia, la producció de fotovoltaica podria representar el 12% de l’energia europea al 2020 i esdevenir rendible. Només cal voluntat política.

El Tractat de Lisboa i el Parlament Europeu

Si el tractat de Lisboa entra en vigor, el Parlament Europeu tindrà 18 diputats més. Els europeus que van votar (pocs) van escollir 736 eurodiputats, tal com estableix el Tractat de Niça, actualment en vigor. Si finalment els irlandesos ratifiquen el Tractat de Lisboa, quan ho facin canviarà la composició del Parlament d’Estrasburg. Dotze estats membres guanyaran d’un a quatre diputats. La pregunta és, d’on sortiran aquests diputats? Qui els triarà si ja s’han fet les eleccions i no es tornen a convocar fins d’aquí a 5 anys? Alguns d’aquest 12 països ja no van tenir en compta el juny, però que passarà amb aquells que no ho van preveure?

L’AH1N1 i la teoria de la conspiració

La població mundial arribarà a set mil milions de persones el 2011, segons es recull en  un informe de Population Reference Bureau ( l’Oficina de Referència Demogràfica). La xifra pot semblar alarmant, com és alarmant  tot el que es publica i és diu aquest dies en relació al virus de la grip del porc i la seva mutació que afecta als humans.

Posats a dir he recollit el que comenta un exgeneral rus Leonid Ivachov, que actualment presideix l’Institut d’Afers Geopolítics de Moscou. Aquest expert rus  afirma que el virus A H1N1, que ja s’ha convertit en pandèmia, és artificial i ha estat fabricat en laboratoris militars dels EUA. El més curiós de la revelació del militar rus és la teoria que sosté. Segons ell, els investigadors nord-americans van crear el virus i després el van llançar al carrer  perquè: “ Davant de la superpoblació mundial que no para de créixer s’ha optar per activar un virus capaç de provocar una exterminació massiva en un pla global molt meditat”.

Ja se sap, si no hi ha creixement sostenible s’han de buscar solucions finals.

Segrestar els fills

Les claus de la Unió Europea

Segrestar els fills

França i Finlàndia són dos dels socis europeus que intenten impulsar un acord comunitari per aturar i perseguir els segrestaments d’infants fruit de matrimonis de dos nacionalitats diferents. Aquest és un problema que es dóna sovint quan un dels progenitors no està d’acord que el seu fill o filla resideixi en un altre país amb l’altre progenitor, i davant les traves legals opten per emportar-se el fill o filla sense el consentiment de la seva exparella.

Contra les curses il·legals de cotxes

La presidència txeca de la UE abans de deixar les seves funcions el passat mes de juny va proposar a la resta d’Estats membres de coordinar-se i posar en marxa un seguit de mesures a escala europea per tal d’interceptar i aturar els rallys de cotxes il·legals que travessen diferents països europeus. Es tracta de competicions que porten a terme joves amb cotxes de gama alta i que van d’un país a l’altre vulnerant totes les normes i posant en perill de la vida dels altres conductors.

Restituir el que van robar els nazis

També, encara en plena presidència Txeca de la UE, la Comissió Europea va rebutjar una proposta del govern txec per tirar endavant un protocol per comprometre financerament als Vint-i-set amb la idea de donar suport a les iniciatives internacionals en favor de la restitució dels bens robats pels nazis. Segons la Comissió Europea no hi ha fons disponibles a la UE, amb tot la Comissió va estar d’acord amb que es donés un suport moral i polític a la Conferència per a la recuperació dels bens de les víctimes de l’Holocaust que es va celebrar a Praga amb l’adopció de la declaració de Terezin. La cosa podia haver estat molt pitjor si s’hagués obert un debat en el Parlament Europeu, on avui diferents grups d’extrema dreta mantenen postures properes al negacionisme.

El català a la justícia europea

Ja no hem de patir, ara ja ens podem adreçar en català a totes les institucions europees. He quedat ben tranquil després de saber que els ciutadans es podran adreçar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE) en català. De fet, el tribunal de Luxemburg és l’única institució europea que encara no permet que els ciutadans s’hi adrecin per escrit en la llengua pròpia.

Algú sap realment a quants catalans afectarà aquest gran avenç per a la nostra llengua? Quan s’acaba reclamant davant d’aquest tribunal?  Si són els jutges de tots els estats membres els que estan obligats en primera instància a aplicar el dret comunitari als litigis en què actua. Un jutge de Catalunya o de l’Estat espanyol és també jutge un comunitari. Cal recordar com està el català a la justícia a casa nostra?

Com qualsevol altre ordenament jurídic, la Unió Europea  s’ha dotat d’un  sistema judicial propi en el qual, a banda dels jutges de cada país, hi ha el TJCE. La missió del TJCE  és garantir el respecte del dret comunitari, mitjançant la interpretació i l’aplicació de les seves normes. Però perquè una demanda nostra li arribi cal passar abans molts filtres i tot un procediment força complicat. De fet es denuncien sovint els Estats per incompliment d’alguna norma comunitària o les institucions de la UE per no haver respectat la seva pròpia legislació. Ara ja es podrà fer en català!

Europa vol ser una gran potència

Xavier Ferrer. Foto de Jordi Soler

L’assaig “Viure segurs a Europa ens cal un exèrcit comú?” fruit d’una tesi doctoral de l’economista i politòleg  Xavier Ferrer té per a mi un gran interès per les dades, les anàlisis i les reflexions que aporta sobre la Unió Europea.

És interessant que surti aquest llibre en plena precampnaya de les eleccions europees perquè pot generar debat. De fet, ja ha provocat certa controvèrsia entre  aquells que opinen que és un llibre bel·licista i els qui consideren que fa una reflexió i dóna els elements per posar damunt la taula la necessitat que Europa, a banda de ser el primer gran mercat mundial, sigui alguna cosa més.

La Unió Europea ha globalitzat la seva economia i és una potència econòmica, però sense una política d’exteriors, de seguretat i de defensa comuna. De fet, amb molt poca política comuna. Aquest és el drama de la UE.

Com pot avançar una Europa que el maig del 2004 fa entrar de cop 10 països i que, un cops a dins, diu: “Mira, ara que som colla canviarem les regles del joc!”

Amb la qual cosa ja hem fet emprenyar els russos, que aquests sí que tenen exèrcit, i han anat marcant paquet, primer tallant les importacions de carn de Polònia i, després, amb el conflicte del gas en plena onada de fred a Europa, per no parlar de la polèmica de l’escut antimíssils. Això hauria passat si la UE tingués un exèrcit?

El Tractat de Lisboa, que d’alguna manera sí que preveu una política comuna de Seguretat i  Defensa, ja ha provocat certes reticències. Si més no, és curiós com es veu el tema de la defensa des d’alguns estats.

L’eurodiputat suec Nils Lundgren, en una pregunta a la Comissió Europea, demanava el mes de desembre passat: “Pot garantir la Comissió que es preservarà la neutralitat sueca en cas que entri en vigor el Tractat de Lisboa?”

En una altra pregunta demanava si els votants irlandesos poden tenir la certesa que els seus fills i filles no hauran de prestar el servei militar en un exèrcit de la UE, en cas que entri en vigor el Tractat de Lisboa.

Encara que pugui semblar estrany, el cert és que molts irlandesos van votar en contra del tractat de Lisboa convençuts que els seus fills seran cridats a un exèrcit europeu. Potser caldria que els recomanem que llegeixin el llibre d’en Xavier Ferrer, almenys perquè així votarien en coneixement de causa.

González-Sinde contra “peer to peer” (P2P)

                                          La nova ministra de Cultura no ha entrat massa bé. Els internautes i molt usuaris d’internet s’han indignat perquè Ángeles González-Sinde és absolutament contrària a les descàrregues d’internet i el seu ministeri és qui ha de regular la col·lisió d’interessos que hi ha entre els drets d’autor i la circulació de música i vídeos per la xarxa.

 Aquells que avui es descarreguen música per internet, els pirates, han de saber que la  descàrrega d’un fitxer d’internet amb la legislació espanyola a la mà queda emparada pel Text Refòs de la Llei de la Propietat Intel·lectual (TRLPI) quan protegeix la còpia privada . Aquesta exepcionalitat es dóna també a la majoria de països del nostre entorn.

 La descàrrega de música suposa la utilització d’alguns dels sistemes P2P o “peer to peer” per a l’intercanvi de fitxers. Els juristes precisen que en realitat el que es fa és una reproducció i comunicació pública de fitxers i  d’obres protegides.

Vulnerem alguna llei quan accedim a una obra i en fem una còpia privada, i no ho fem per cap ús col·lectiu, ni lucratiu?

I sim posem l’obra copiada a disposició dels usuaris de la xarxa?

Si  ho posem tot a disposició del públic amb el sistema P2P infringim la LPI, però no és cap conducta delíctiva amb el Codi Penal a la mà (Art. 270), sobretot a partir d’una circular del 2006 de la Fiscalia General de l’Estat, en la qual s’indica que l’ús de sistemes P2P no pot ser considerat una conducta penada  perquè no hi ha l’ànim de lucre. També hi ha  un seguit de sentències que neguen l’existència d’un delicte d’infracció de la propietat intel·lectual
per l’ús de sistemes d’intercanvi de fitxers via Internet.

 Crec que els internautes, realment han de patir per les intencions d’Ángeles González, perquè el que vol és fer modificacions legislatives, com les que ja han fet o intenten fer altres països només hem de mirar el cas de Suècia o França (que no se n’ha ensortit).

30 anys d’ajuntaments democràrtics

ACN

Anna Pagans i Quim Nadal. Foto: ACN

Fa pocs dies celebràvem el naixement d’El Punt. Si has viscut les primeres setmanes de vida d’El Punt,  “fent de periodista”, t’adones que precisament per aquest motiu has estat un espectador privilegiat, en primera línia,d’uns fets que han marcat la història recent del país.

 Les eleccions del 3 d’abril del 1979 les vaig viure a Figueres, on setmanes després cobriria informativament el primer ple municipal de presa de possessió de la meva vida, el de l’alcalde Josep Maria Ametlla (PSC), deprés vindrien Miquel Esteba (CiU) i Eduard Puig Vayreda (CiU). Aquell primer mandat municipal a la capital empordanesa va ser molt intens, i per a mi, que m’estrenava com a periodista, una experiència inoblidable. Aleshores tant els polítics com els informadors  érem uns aprenents.

Trenta anys després de tot allò, una colla de periodistes, alguns dels quals havíem seguit la política municipal de Girona hem estat convocats al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona. Allà escoltant Quim Nadal el primer alcalde de Girona de la democràcia recuperada el 1979, i Anna Pagans, actual alcaldessa de la ciutat, m’han vingut a la memòria alguns moments d’aquests anys passats. No sé per què he recordat aquella noia que amb camisa blanca i texans feia vibrar l’antic pavelló de la Devesa en un memorable míting quan encara se suava socialisme, ara és l’alcaldessa de Girona. I mentre escoltava Nadal m’han vingut al cap les llargues i avorrides hores passades seguint els plens municipals a l’Ajuntament de Girona però també les bones estones en què l’actual conseller em va fer descobrir allò en què avui s’ha convertit la meva ciutat.

En un format i un contingut diferents, Nadal i Pagans ens han lliurat un voluminós volum, el llibre dels 30 anys de govern socialista a la ciutat de Girona. El llibre, que es titula ‘Entra amb nosaltres a l’ajuntament’, el primer lema que els socialistes gironins  van triar  per presentar-se a les municipals del 1979,  pretén fer balanç tot mirant cap al futur i, alhora, ret homenatge als regidors socialistes que han mort en aquests 30 anys.

Amb aquest volum a les mans, un pot repassar els programes i les promeses electorals de vuit mandats municipals a la ciutat de Girona i veure què s’ha fet de tot allò que aleshores es deia, com s’ha portat a terme i què ha quedat pendent. Tot plegat, un exercici que entenc que ha d’anar molt més enllà d’un record nostàlgic.

Contra l’esperit crític

Foto: Andreu Puig / EL PUNT

No tinc cap ganes d’entrar en el debat de si pla de Bolonya “si” o pla de Bolonya “no”. Crec que aquest procés sobre l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és una bona cosa, però com tot té matisos i punts criticables.

Grups d’estudiants i professors es manifesten aquests dies en contra d’aquest procés i pel futur d’una universitat diferent, com espai de llibertat, de debat…. Hi ha hagut tancaments en diferents universitats i desallotjaments. També manifestacions i càrregues policials. 

El govern de la Generalitat ha fet pinya amb els rectors de les universitats catalanes. Que quedi clar  que en aquest tema no hi ha cap escletxa. Ho diu la UE! Doncs tots junts amb el pla de Bolonya. Als qui no hi estan d’acord ni se’ls escolta i si criden gaire és fàcil desacreditar-los. Hem pervertit el llenguatge de tal manera que els criminalitzem, només ens cal anomenar-los: radicals, okupes, squaters, antisistema….

A tots plegats els recomanaria mirar enrere, fer un cop d’ull a les hemeroteques i veure com aquells que abans condemnaven l’entrada de la policia al campus universitari (fa 10, 20 o 30 anys)  avui la defensen. Em diran que això és diferent, que abans hi havia una dictadura, que no hi havia democràcia. I jo els recordaré que tots plegats tenien trenta anys menys, que eren molt joves, que  tenien moltes inquietuds i esperit crític.

El “Butlletí Oficial de l’Estat” publicava el 15 de setembre de 1966 la resolució d’un expedient disciplinari acadèmic “ambmotiu dels disturbis a la Universitat de Barcelona” de lectura recomanada. D’aquests n’hi van haver més. Entre els anys  1965, 1968 i 1975 hi van haver importants mobilitzacions estudiantils, s’havia creat el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Eren èpoques de tensions entre el rectorat i alguns professors. És clar hi havia la dictadura. Molts dels estudiants i professors represaliats en aquella època després han ocupat càrrecs d’alta responsabilitat política, acadèmica o empresarial, i en els seus currículums d’una manera o altra sempre es recordava  la seva etapa de lluitadors. Què se n’ha fet d’aquell esperit crític?