Arxiu d'etiquetes: L’apunt

Socialistes emprenyats

Publicat el per

El secretari d’organització del PSC a les comarques gironines, Ignasi Thió, i la viceprimera secretària del partit a Girona, Glòria Plana, han renunciat a tots els seus càrrecs orgànics, i en

Foto: Joan Trillàs

 diferents ajuntaments els socialistes voten mocions a favor del dret a decidir. No es pot parlar de revolta. El que està passant a les files del PSC gironí aquests dies és senzillament l’expressió del descontentament d’una part de la militància. El no oficial del partit al dret a decidir no és una posició unànime. La militància, a poc a poc, i amb un degoteig constant, fa gestos per evidenciar el seu enuig i la divisió al si dels socialistes catalans. No hi busquem un bàndol sobiranista i un altre d’oficialista. Es tracta de la defensa d’uns principis democràtics del socialisme català. Apostar pel dret a decidir és apostar per la democràcia. Apostar pel contrari, és ben lícit i democràtic, però va en contra de l’exercici d’un dret bàsic.

El circ del castell de Figueres

Publicat el per

Tocar res que tingui a veure amb l’Estat, sempre és topar contra un mur. El Festival Internacional del Circ que s’havia de celebrar al castell de Sant Ferran de Figueres s’ha de canviar de lloc perquè els representants del Ministeri de Defensa no accepten que s’utilitzin el pati d’armes per al festival. Han avortat la primera gran oportunitat que es dibuixava per promocionar el futur per al castell. Un espai que s’havia de recuperar i entorn al qual hi ha hagut un munt de idees, projectes i debats sobre quin havia de ser el seu futur i la necessitat de trobar una utilitat civil a la fortalesa, que fos beneficiosa per a Figueres i la comarca. Vist l’èxit de la primera edició del festival del circ dins el recinte del castell, tot apuntava que es repetiria l’experiència i prenia forma la idea que l’antic penal i les instal·lacions militars fossin la seu fixa del festival. Però Defensa hi té l’última paraula, no en vol perdre el control i volia fer quadrar l’Ajuntament.

La nova ruta del vi

Publicat el per

No es cap novetat, tothom tenia clar que a l’Alt Empordà li tocava gaudir de la producció d’energia eòlica. L’impacte paisatgístic ha estat sempre el principal problema que s’ha posat sobre la taula. Després, un cop assumit que tindríem escampats per tota la plana allò que en la seva bogeria el Quixot va veure com a gegants, el debat ha derivat a saber on s’instal·laran. Fa pocs dies, el govern va desvetllar l’incògnita. A la ruta del vi de l’Empordà: Agullana, Cantallops, Masarac, Sant Climent Sescebes, Espolla i Campany (a més de la Jonquera), que es convertirà en la ruta dels molins. No sabem com millorarà la producció d’energia en la producció dels vins empordanesos. Aquests set parcs eòlics seran els que tindran major capacitat de producció, més d’una cinquena part del que produeix el reactor d’una central nuclear. Benvinguda sigui l’energia alternativa, però ens hauria agradat més que s’haguessin posat els molins al llarg del corredor d’infraestructures que formen l’autopista, l’N-II i el TAV.

I encara es queixen!

Publicat el per

Albert Boadella, Arcadi Espada, Mariano Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Fernando Savater, Félix de Azua, Carlos Castilla del Pino són només alguns dels signants d’aquell manifiesto en el qual denunciaven una suposada persecució del castellà a Catalunya, amb l’aval del diari El Mundo i Telecinco. Una campanya que tenia també el suport de personatges com ara Daniel Sirera, José María Aznar, Rosa Díez, Miguel Delibes, Arturo Pérez-Reverte, Aleix Vidal-Quadras, Federico Jiménez Losantos, Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho, entre molts d’altres.

S’ha fet pública una enquesta de l’Idescat, que tira per terra qualsevol campanya carregada de catalanofòbia en contra la nostra llengua, ja que amb dades a la mà es constata com dia a dia es va imposant el castellà a Catalunya i avui ja hi predomina sobre el català. I encara es queixen!

Diaques i diaconesses

Publicat el per

Ahir (14 de febrer)  en una cerimònia litúrgica multitudinària a la catedral de Girona van ser ordenats tres diaques permanents. Els diaques, que tenen el tractament de mossèn, poden fer les tasques dels capellans, tot i que no poden confessar, fer l’extremunció o consagrar. Això vol dir que poden fer pràcticament totes les tasques dels capellans tret de la consagració de la missa. Aquests ordenaments religiosos coincideixen en uns moments d’una profunda crisi de valors en la societat i de vocacions en l’Església catòlica. Els seminaris fa temps que s’han buidat i no hi ha planter. La fórmula de consagrar diaques, que poden ser seglars casats, apunta cap on podria anar l’Església en el futur. Si trenqués el celibat, ben segur que obriria la porta a moltes vocacions frustrades pel sagrament del matrimoni. Però abans de veure un capellà casat, com en les esglésies catòliques orientals, possiblement ens trobarem diaconesses.

«Garzonades»

Publicat el per

El jutge de l’Audiencia Nacional Baltasar Garzón és un vell conegut dels gironins d’ençà de les detencions d’una quarantena d’independentistes catalans l’estiu del 1992, acusats d’estar vinculats a l’organització armada Terra Lliure. Detencions que van colpejar d’una manera especial sectors sobiranistes gironins i que van acabar amb l’absolució de la majoria dels acusats, una part dels quals van portar el cas al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Amb les seves maneres barroeres va aconseguir que l’Estat espanyol fos condemnat per no haver investigat les tortures que van denunciar els detinguts.

Garzón ha estat un jutge mediàtic i polèmic, i n’ha fet de l’alçada d’un campanar. Ja és ben trist que amb el seu historial de casos oberts sense massa fonaments i tramitats amb tantes llacunes, Garzón hagi de seure al banc dels acusats per una querella al Tribunal Suprem per haver investigat les desaparicions durant la Guerra Civil i el franquisme. I això, després d’haver donat esperances als familiars de milers de víctimes de la dictadura franquista que esperaven la rehabilitació dels seus. Llàstima de jutge!

Dret d’admissió

Publicat el per

Sortir a prendre una copa, ja no es pot fer lliurement a Girona. Els propietaris dels locals nocturns volen triar qui entra als seus establiments. Ho fan de manera subjectiva i arbitrària. La cosa va més o menys així: el porter del local et mira de dalt a baix, i et diu que és ple, o que fan un càsting, o que cal invitació o qualsevol altra excusa i et deixa al carrer, mentre va entrant gent. Quan et passa això, no entens res. Vas ben vestit, tens prou diners per gastar, no fas mala pinta. La cosa és similar a aquells casos en què es barrava el pas a discoteques de la costa a ciutadans de raça negra. Ara a banda del color de la pell, la vestimenta o les sabates esportives, també et discriminen per l’edat. No per ser menor, si no per massa vell. La part positiva és que t’estalvies el gintònic. Als amos d’aquests establiments, els recomano, a banda de llegir l’article 14 de la Constitució, que posin un cartell ben gros a la porta amb el llistat dels motius pels quals discriminen els seus clients.

Cap de Creus

Publicat el per

Un projecte encarregat a finals dels anys 60 a l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez i al francès Jean Weiler, va cloure’s amb la construcció al cap de Creus del Club Mediterranée. Una ciutat de vacances pensada per gaudir i alhora preservar un paisatge únic amb el vistiplau d’intel·lectuals de l’època, com ara Josep Pla i Salvador Dalí. Les construccions o bungalous es van bastir sense fonaments, directament sobre les roques, de tal manera que avui es pot anar desconstruint, deixant el paisatge tal com era ara fa més de cinquanta anys. Finalment el Departament de Medi Ambient ha posat en marxa un pla per enderrocar la resta de construccions il·legals que s’han construït aquests últims anys al cap de Creus, amb la classificació de camins, la creació d’alguns itineraris i el plantejament de limitar el pas de vehicles. Ens haurem de creure que el Parc Natural del Cap de Creus ara ja és una realitat.

A resar!

Publicat el per

La borsa s’ha enfonsat, l’Estat espanyol ha superat els quatre milions d’aturats, a Girona amb més de 57.000 persones a l’atur ens hem situat per sobre de la mitjana estatal, el nombre d’expedients de regulació s’ha multiplicat per quatre en un any. A les comarques gironines vam tancar el 2009 amb 293 ERE i hem tingut 110 concursos de creditors (les antigues suspensions de pagaments) que s’han incrementat, ni més ni menys, que un 243%.

Diuen que no està tot perdut, que el panorama econòmic no és tan desolador. També m’han ensenyat que no s’ha de perdre mai l’esperança, que s’ha de confiar en els que manen. Però què voleu que us digui, si davant de tota aquesta deriva, veus que l’únic que se li ocorre al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, és anar a Washington a resar. Què Déu ens agafi confessats!

Els ases a l’esquena

Publicat el per

Les tres quartes parts dels accidents que hi ha a Catalunya es produeixen en zones urbanes i aproximadament un 20% de les víctimes són vianants. Tots tenim al cap els casos d’atropellament que s’han produït recentment a les comarques gironines. I tots tenim clar que l’excés de velocitat a les zones urbanes és una de les principals causes d’aquests accidents. Els ajuntament hi fan front instal·lant als carrers elements reductors de la velocitat. El resultat és la proliferació de ressalts de tota mena, de totes formes i mides, de suaus o més bruscos, que s’han convertit en un maldecap per als conductors, però també per als mateixos ajuntaments, que en alguns casos, com ara ha passat a Figueres, després han de retirar a corre-cuita. El fet és que no hi ha cap normativa ni criteri, i aquests ressalts, bonys o esquenes d’ase sovint són més un problema que una solució i es converteixen en un autèntic ase a l’esquena.