El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/sensepresses
Articles
Comentaris
Ens sentim tant còmodes en la seguretat que ens ofereix la nostra família que, quan perdem un ésser estimat, una part de nosaltres també cau o desapareix i potser no podrem recuperar-la mai. En aquest impàs, cap de nosaltres sap com sortir-se’n i cerca desesperadament la manera de refer-se del daltabaix emocional.

A Cosas que perdimos con el fuego (Things we lost in the fire, 2007), la danesa Susanne Bier torna a remoure els nostres sentiments més profunds amb aquesta manera tan intensa, íntima i emocional que tenen tots els seus treballs (recordeu Després de la boda i Germans).
Halle Berry ens hi ofereix una de les seves millors interpretacions (des de Monster’s Ball amb Billy Bob Thornton que no l’havia vist tant bé), però el qui està impressionant, magnífic és Benicio del Toro. Trobo que aquest actor portorriqueny cada cop tria millor les seves aparicions i personatges i aconsegueix sempre convèncer amb unes interpretacions creïbles i sinceres.

Ara que estic acabant d’escriure aquest post, també recordo una altra pel.lícula amb una temàtica semblant que precisament feien per TV3 fa pocs dies : L’habitació del fill, de Nanni Moretti. Una colpidora història que explica de forma magistral els sentiments d’uns pares davant la pèrdua del seu fill i la seva lluita per superar-ho.

Tots dos, bons films recomanables i, malgrat que carregats de tristesa, comparteixen un cert positivisme als seus finals.

40 de 2001

Ja fa 40 anys de la genial 2001: Una Odissea a l’espai. Una de les millors pel.lícules del gran Stanley Kubrick i que el Festival de Sitges aprofita per homenatjar.

A banda de la seva vessant artística, molt criticada per alguns o elogiada per d’altres, el que a mi sempre m’ha agradat és que és un dels primers films on s’expliquen alguns conceptes científics amb un cert nivell de rigorositat. Per primer cop, es tenia en compte en un film d’aquest tipus, conceptes com la gravetat zero o els diferents problemes que suposa viure a l’espai. Gens extrany coneixent el perfeccionisme i minuciositat llegendaris de Kubrick en la preparació dels guions dels seus treballs.

Aquests dies la tornaré a veure per gaudir de les peripècies dels micos, de HAL (una computadora amb un nom curiosament proper a IBM), de la nau travessant l’espai al ritme d’Strauss i… sobretot aclarir definitivament qui va construir els monolits !

Llarga vida a Kubrick i el seu 2001.

No tinc per costum publicar comentaris de pel.lícules que encara no he vist, però aquesta No me pidas que te bese porqué te besaré de l’Albert Espinosa (atractiva web personal) promet ser una comèdia molt divertida.

Segurament la culpa de les ganes que tinc de veure-la, deu ser l’atracció i admiració que sento per l’Albert. Quan en un curs de lideratge (aquests dies n’estic fent/patint un) o en un llibre d’autoajuda em parlen del positivisme i del talent, trobo ben pocs exemples tant clars com el d’ell. Una persona intel.ligent i amb talent que res no l’atura.

Des d’aquí, el meu granet de sorra per tal que el seu primer film com a director sigui un èxit. Segur que per esforç no serà.

Sort Albert !

Vicky Cristina Barcelona

M’ha agradat, però no m’ha emocionat. Trobo que Vicky Cristina Barcelona queda força lluny dels bons treballs del Woody.

Crec que la intenció del Woody era fer una comèdia lleugera, sense més pretensions que entretenir i de passada fer-nos reflexionar sobre les relacions sentimentals vistes d’una forma més oberta. En aquest sentit, no decep; però, acostumats a la genialitat del director de Brooklyn, amb diàlegs irònics i intel.ligents on es barreja la tragèdia amb allò còmic, aquesta pel.lícula deixa una mica insatisfet.

És innegable que, amb una fotografia suau de tons càlids i plans curts i uns protagonistes molt atractius, aconsegueix transmetre una gran càrrega de sensualitat a diferents moments del film, però tot i que esboça una interessant intenció de dibuixar-nos dues maneres (la de la Vicky i la de la Cristina) d’entendre l’amor i la vida, no arriba a aprofundir-hi prou per emocionar.

Em fa por pensar que el director s’estigui fent gran i que cada cop es deixi portar més pel món de la indústria perdent així la seva autenticitat. Valguin com exemples els primers minuts de la pel.lícula on es fa una concessió excessiva al recorregut per la ciutat i també la repetició constant dels tòpics (us proposo l’exercici de comptar quants cops es diuen les paraules Barcelona, Gaudí i vi durant tot el metratge).

Personalment, aquest Woody més banal, més mundà no m’atreu tant : enyoro Manhattan, les crisis d’identitat, la culpabilitat, les relacions de parella, els psiquiatres, fins i tot els jueus (!) i també la barreja de tragèdia i comicitat. Woody torna !

[vodpod id=Groupvideo.2724264&w=425&h=350&fv=%26rel%3D0%26border%3D0%26]

Adaptation. El lladre d’orquídies (2005).
Spike Jonze. Charlie Kaufmann.

El guió de la nostra vida. Qui som ? Allò que pensem, allò que sentim o el que vivim a la realitat.

+ MacGuffins. Què són ?

The magnificent Ambersons


Aquest dijous passat, al Cinemafòrum de la Biblioteca de Salt, vam estrenar el Cicle Revisem els Grans Directors amb la fantàstica El Quart Manament (The Magnificent Ambersons, 1942), presentada de forma molt completa i interessant pel crític de cinema Ramon Girona.

Orson Welles, el genial i hiperactiu realitzador nordamericà, després de Ciutadà Kane, retornava novament a la nostàlgia i a l’inexorable pas del temps i del progrés en la seva segona pel.lícula per la RKO.

Malgrat que el final va ser canviat i el metratge retallat per la productora (el mateix Welles sempre expressà el seu disgust amb el montatge final, en el qual no participà completament degut a que ell era absent rodant a sudamèrica) el cert és que, vist ara, els Amberson és tot i així una peça deliciosa que no té res a envejar a la seva famosa predecessora.

Fins al punt, que són moltes les connexions entre ambdues obres. Artísticament, en totes dues, la nostàlgia pels moments feliços que ja no tornaran, la descripció del nou ordre de coses que s’obre pas i una certa tendència a descriure la mesquinesa humana, són clarament comunes. I tècnicament, el contrast del b/n, els contrapicats i plans seqüència evocant els inicis al Mercury Theater, identifiquen l’estil innovador i agosarat de Welles .

Un gran film que segueix aguantant bé el pas del temps i que té moments inoblidables. Si no l’heu vist, aprofiteu per gaudir d’una de les seves millors pel.lícules.

Into the wild

Qui no ha sentit mai el desig de trencar amb tot i viure lliure, aïllat del món, lluny de les cadenes socials que sovint ens autoimposem i gaudint de l’essència de la natura ?

Durant dos anys, Chris McCandless, un jove americà d’una família benestant, fugint dels seus conflictes familiars, decideix deixar-ho tot i iniciar un viatge – tant interior com físic – per retrobar-se i descobrir el seu lloc al món. El seu serà un camí ple d’experiències que, malgrat el curt espai de temps, el faran créixer i donar sentit a la seva existència.

Sean Penn, un actor a qui admiro, dirigeix Dins la natura (Into the wild, 2007), una interpretació de la biografia i dels sentiments del peculiar jove, i que aprofita com a excusa per fer-nos reflexionar sobre la nostra manera de viure.

Un film recomanable per obrir els nostres caps i recordar que no només les relacions humanes són importants per viure, i que la natura hauria de ser una part més important a les nostres vides.

Revisem els grans directors


Aquesta temporada 2008-09, al CinemaFòrum de la Biblioteca de Salt hem organitzat el cicle Revisem els grans directors, on podrem veure 10 films de 10 dels millors directors de la història del cinema.

Si sou prop de Salt i us agrada veure i parlar de cinema, no podeu faltar-hi !!

Programa : (Descarregueu-vos el tríptic)

18/09/08 Orson Welles. El Quart Manament
(The Magnificent Ambersons, 1942)
16/10/08 Howard Hawks. Quina fera de nena ! (Bringing Up Baby, 1938)
20/11/08 Jean Renoir. El Riu (The River, 1951)
18/12/08 Joseph L. Mankiewicz. Juli Cèsar (Julius Caesar, 1953)
15/01/09 Luchino Visconti. Rocco i els seus germans
(Rocco e i suoi fratelli, 1960)
19/02/09 Stanley Kubrick. Lolita (1962)
19/03/09 Federico Fellini. 8 1/2 (Otto e mezzo,1963)
16/04/09 Ingmar Bergman. Persona (1966)
21/05/09 Woody Allen. La Rosa púrpura de El Caire (The Purple Rose of Cairo, 1985)
18/06/09 Pedro Almodóvar. La Ley del deseo (1986)

L'última nota

Sempre he sentit admiració pels músics. Saber tocar un instrument és un exercici de superació personal constant que només s’aconsegueix amb gran força de voluntat talent i constància que trobo encomiables.

És per això que pel.lícules com Quatre minuts, El silenci abans de Bach i aquesta : L’última nota (La tourneuse de pages, 2006) que em va recomanar ja fa uns mesos en Josep Duran, m’atreuen especialment.

La fredor de la jove i calculadora protagonista és esfereidora. El fruit de la frustació per la incapacitat d’acceptar els seus errors i febleses, la portarà a uns actes que el mateix Dumas hauria trobat encertats pel seu Comte de Montecristo.

Un bon film francès on es diuen moltes coses amb només mirades i gestos. Subtil i recomanable.

El millor Batman

No m’agrada gens anar a veure cinema-crispeta i, quan el meu fill Nil em va dir que em duia a veure l’últim Batman, em vaig preparar per una tarda de trets, cops i explosions amenitzada amb el rosec del pati de butaques.

Però em vaig equivocar totalment. El cavaller obscur, el nou Batman de Christopher Nolan (el recordareu per la innovadora Memento) és sensacional.

Té un ritme trepidant i sostingut durant tot el metratge (que es podria haver escurçat almenys 20min) i aconsegueix mantenir l’interès fins al final. A l’acció, farcida d’efectes especials que són inherents al gènere, Nolan hi afegeix un caire dramàtic i sociològic que dóna profunditat i sentit a la història, aconseguint una certa coherència i explicació del comportament dels personatges. Són especialment interessants els diàlegs entre Joker i Batman, on es dóna la visió dualista d’un bé i un mal que es necessiten. En paraules de Joker : “…jo no et vull matar Batman, et necessito per jugar i passar-m’ho bé. Ets el meu complement.”. És precisament aquest Joker, el malaurat Heath Ledger (el cowboy ros de Brokeback Mountain), qui aconsegueix la millor interpretació, aprofitant un paper que sempre dóna molt de joc.

Un bon film que val la pena anar a veure : cinema d’acció que compleix perfectament amb la seva funció d’entretenir i alhora interessar.

Ah, i si us plau, mengeu-vos les crispetes a casa.

« Articles més nous - Articles més antics »