Sense Presses

Sempre que veig una pel.lícula centrada en els conflictes familiars o de parella, m’adono de quan complexes i plenes de matisos poden arribar a ser les relacions humanes, especialment quan aquestes tenen sentiments tan profundament arrelats que ni nosaltres mateixos coneixem ben bé.

A Una història de Brooklyn (The Squid and the Whale, 2005) , se’ns presenta una història de les vides d’una família de Park Slope, Brooklyn (un barri on viuen Paul Auster, Jennifer Connelly,…) durant el seu procés de separació. El pare, professor de literatura i escriptor fracassat refugiat en un intel.lectualisme pedant, influeix enormement en el seu fill gran, el qual viu condicionat per una lluita interna entre els seus sentiments i les opinions paternals admirades fins a la idolatració. La mare, també escriptora però més prosaica i alhora reconeguda pels seus llibres, cansada d’una relació d’anys amargs al costat d’algú frustat i envejós del seu èxit, posa punt i final a la relació. El fill petit és qui en patirà més les conseqüències, amb una conducta protesta com a resposta als seus sentiments profundament ferits.

Una bona pel.lícula i que val la pena veure, tot i que el propi director, en alguns moments, la converteixi en massa melodramàtica i efectista pel meu gust.

Hi ha gent amb talent i la resta fem el que podem.

Dones com Julie Delpy (o com Miranda July, recordeu Me and you and everyone we know ?) amb els seus films i amb la seva gran capacitat creativa, ens ajuden a veure les coses d’una forma profunda i alhora divertida. Són dones-geni, dones amb un talent tan gran que veient els seus treballs, en els més diversos àmbits: cinema, literatura, música i art, et deixen sempre preguntant-te d’on treuen la inspiració i el temps per aconseguir expressar tantes idees i sentiments d’una forma tan clara, concisa i enriquidora pels altres.

Acabo de veure 2 dies a Paris. Una pel.lícula que, si l’hagués de classificar diria que és una comèdia romàntica, però no pas en el sentit clàssic del terme. És fresca, intel.ligent i moderna. Amb tocs àcids d’humor amb rerafons dramàtic, sobretot pel noi protagonista (Adam Golberg), amb el qual l’espectador acabarà identificant-se i vivint el seu propi trasbals durant els 94 minuts del film.

Julie, com a bona representant d’aquestes superdones, és l’autora del guió, la directora, la coprotagonista i també la compositora i intèrpret d’algunes peces musicals de la cinta. Fins i tot, fomentant aquesta hiperactivitat creativa, va convèncer els seus pares a la vida real (Albert Delpy i Marie Pillet) per tal que també ho fossin a la pel.lícula.

El que més m’ha agradat és el guió, amb uns diàlegs fantàstics que el mateix Woody Allen signaria orgullós.

No us la perdeu. Ah, i si teniu una parella francesa…preneu-vos-ho amb calma !

[vodpod id=Groupvideo.2724270&w=425&h=350&fv=%26rel%3D0%26border%3D0%26]
Match Point (2005). Woody Allen.
La pilota de tennis creuant la xarxa, suspesa a l’aire decidint de quin costat cau. L’atzar determina el destí de les nostres vides en gran mesura.
+ MacGuffins. Què són ?

Vull ser idiota.

Si més no, vull ser tan idiota com en Pignon, un dels protagonistes de la divertidíssima El sopar dels idiotes (Le dîner de cons, 1998), una pel.lícula francesa que, malgrat les bones crítiques d’arreu on s’ha projectat i els consells de diversos amics (gràcies Helena !), l’havia deixat pendent durant tots aquests anys.

Personatges com Pignon o Lars (recordeu Lars and the real girl ?), el nan de Vies Creuades o fins i tot, el commovedor Elling, et fan rumiar si no són tots ells molt més lúcids que no pas la majoria de gent amb una aparença més socialment acceptada com a normal. Darrera la seva excentricitat o aparent absurditat, si som capaços de superar els nostres estereotips, descobrim persones tendres i profundament més humanes i amb sentiments més purs que no els hauríem suposat a priori.

Una mica és el que passa amb aquesta fantàstica comèdia francesa. No podreu deixar de riure, no pas de, sino amb Pignon. Darrera l’anècdota dels seus escuradents i aparença distreta, la seva acaba demostrant ser la manera més saludable d’afrontar la vida. Si més no, de la forma més divertida.

No us la perdeu si la vau deixar passar ! Visca els idiotes !

Malauradament, pel.lícules de fets com els que s’explica a An american crime, encara són necessàries.

Els prejudicis, la mesquinesa social i els més baixos instints de què som capaços els humans, lluny d’haver-los superat, són ben vigents avui en dia. Només cal fullejar qualsevol diari o escoltar qualsevol noticiari per assabentar-nos del darrer cas de violència de gènere o maltractament infantil.

A aquesta pel.lícula de 2007, on podem veure novament a la jove i interessant Ellen Page (“Hard Candy“, “Juno“), sense ser un gran film, aconsegueix fer-nos arribar la sensació d’angoixa i terrible maltracte que patí Sylvia Likens, intentant explicar (que no justificar) l’entorn social en què es produiren els fets.

Correcta, tot i que més val que tingueu un dia optimista i sentiments positius per tol.lerar la seva càrrega emotiva el dia que la volgueu veure.

Sempre he valorat la recerca de la llibertat com un dels valors més importants, més genèricament humans i la mancança d’aquesta, del pitjor que es pot arribar a patir.

I de les possibles pèrdues de llibertat, no se me n’acut cap més que sigui més dura que la presó interior a què és sotmès Jean-Dominique, el protagonista de L’escafandra i la papallona (Le scaphandre et le papillon, 2007), una pel.lícula de Julian Schnabel (millor director Cannes 2007).

És esfereïdor veure com Jean-Do descobreix un dia, en despertar-se, el que li ha passat i com haurà de viure a partir d’ara. Els alts i baixos que haurà de passar durant el procés de mentalització per assumir la seva nova condició i el seu esperit de lluita i superació, ens demostren que la vida és tan bonica i tan preuada que, fins i tot en els moments més adversos, som capaços de superar-los i aferrar-nos-hi amb la nostra imaginació i intel.ligència, encara que sigui únicament amb l’ajut d’una sola parpella.

Una suggerent, tendra i sincera visió d’un home físicament engabiat dins el seu propi cos però que aconsegueix mantenir la seva ànima lliure amb les ales de la seva imaginació.

Molt recomanable.

[youtube]4StAvoVO8Fo[/youtube]

Vertigo (1958). Alfred Hitchcock.
Obsessió i necrofilia. Hitchcock + Hermann = obra mestra. Kim Novak.
+ rosebuds. Què són ?

[vodpod id=Groupvideo.2723050&w=425&h=350&fv=%26rel%3D0%26border%3D0%26]
Quina fera de nena!(Bringing up Baby) (1938). Howard Hawks.
La cara divertida de Kate. Screwball. L’encant de Cary Grant.
+ rosebuds. Què són ?

Cinc històries, cinc vides, cinc dones atrapades i una de morta.

Darrera la troballa d’un cadàver, més ocult encara que la recerca de l’assassí, hi ha les històries de les vides dels seus protagonistes. Les seves febleses i mancances emocionals. Les seves presons existencials, la suma de les quals han portat a que l’atzar – sempre capriciós – generi la tragèdia, són allò que sempre queda amagat, ignorat darrera els fets.

A The Dead Girl trobem cinc dones (l’estranya, la filla, la dona, la mare i la noia morta) totes elles engabiades dins les seves vides però, malgrat el dolor inherent, se’ns mostra com la mort pot ser també alliberadora. Pot trencar cadenes, obrir portes a la vida fins llavors tancades.

Una interessant pel.lícula d’on destacaria especialment una de les meves actrius preferides, Toni Collette (no us la perdeu a “Japanese Story”).

Vull escriure.

No se m’acut cap elogi millor a fer a La vida interior de Martin Frost, aquesta boníssima pel.lícula de Paul Auster, un dels creadors a qui més admiro i amb qui més m’identifico.

Estareu d’acord en què explicar els pensaments i diferents estats d’ànim de l’escriptor durant el seu procés creador, no és una tasca gens senzilla. Ésser capaç de descriure els personatges de forma tan intensa, tan apassionada que et faci arribar fins a l’enamorament dels mateixos i a sentir nostàlgia per la seva pèrdua en finalitzar l’obra, és admirable. I si això ho trobo complexe, portar-ho al cinema i intentar expressar-ho amb imatges i só, encara ho és més.

Amb una fotografia preciosista, plena de primers plans i exteriors idíl.lics i una banda sonora ben trobada, aquesta història de personatges de ficció, muses i inspiració proveïda per la deessa Fortuna (millor dit, per en Jim Fortunato), Auster aconsegueix novament fer-nos pensar, fer-nos sentir, fer-nos viure aquesta vida interior de l’escriptor durant el procés de construcció d’una de les seves novel.les.

En quant als intèrprets, a la sempre bella i enigmàtica Irene Jacob i a un David Thewlis que dóna vida a l’escriptor, cal afegir-hi una bonica Sophie Auster, la qual aprofita correctament l’oportunitat que li dóna (ens dóna) el seu pare de descobrir la seva veu.

Els que no l’hàgiu vist, no deixeu passar aquesta pel.lícula. Tant si heu llegit Auster com si no, val la pena veure-la. Els que l’heu vist, què en penseu ?