Sense Presses

Gràcies Bargalloneta !

La Bargalloneta de Parlem una mica de cinema, ha concedit al Sensepresses un premi a l’esforç personal. Tot i que per a mi el blog és una diversió i una font de goig més que no pas d’esforç, li agraeixo molt aquest detall.

Sempre dic que això dels blogs, és com anar de passeig per un mercat sense diners i del qual sempre en surts amb el cabàs ple d’idees i pensaments interessants.

Afegeixo el meu reconeixement a d’altres blogs que també ho tenen ben merescut :

Pocamandra. El blog dels amics Núria i Enric. Sempre fresc, ple d’idees i opinions interessants.
Estació de França. En Josep Duran amb les seves inquietuds culturals, ens apropa sovint a l’art, literatura i cinema.
No em diguis que és un somni. La Caterina, sempre activa, amb les seves recomanacions literàries ens ajuda a triar què llegir.

Gràcies a tots

Les llaminadures són així.

Fan il.lusió i són agradables, però no alimenten. I quan ens les hem menjat, ens quedem com estàvem. Fins i tot, sovint pitjor si no en tenim una altra o perspectives d’aconseguir-ne més.

A Girona, amb el bàsquet ACB ens ha passat una mica això. Teníem una piruleta. Bona i dolça. De les millors. Però amb aquesta il.lusió efímera, no n’hi ha prou. Cal treballar el bàsquet a tots els nivells : promoure els clubs de les comarques gironines, fer bàsquet de base, donar projecció als directius i tècnics de casa, col.laborar institucionalment i tots plegats, aportar-hi tot el que poguem.

Em sap greu no tenir bàsquet d’èlit a Girona, però cal ser optimista i pensar que si es treballa bé, aviat en tornarem a tenir.

Això sí. Hem d’aprendre a cuinar i fer bons àpats per després poder fruir de llaminadures i no patir el buit quan se’ns acaben.

En tenim exemples clars a prop de casa. Els amics de Badalona i Manresa ens en poden ensenyar.

[youtube]7G1kzj2SbGg[/youtube]

La Llei del Silenci (On the Waterfront) (1954). Elia Kazan
L’essència de Marlon Brando. Kazan contra els poders fàctics.
+ rosebuds. Què són ?

Ahir, al Cinemafòrum de la Biblioteca de Salt, vam veure La ley de la calle (Rumble fish, 1983) de Francis Ford Coppola.

Tot i que havia llegit (i ara sé) que és el clàssic de referència en les pel.lícules de lluita de bandes urbanes, encara no havia vist aquesta pel.lícula que és tractada amb un blanc i negre exquisit, només trencat pels colors vius dels bonics rumble fishes finals.

Coppola, porta al cinema una novel.la de Susan E. Hinton, ambientada en una ciutat industrial d’Oklahoma als anys 50 on ens mostra un conjunt de personatges atrapats, sense sortida, desorientats per (tal com es diu al film) haver nascut a un costat del riu. Una història de llideratge de bandes, mesclada amb una recerca infructuosa d’objectius vitals amb la nostàlgia dels temps passats que ja no tornaran. I tot vist des dels ulls d’un jove encara idealista, un germà gran que ja no veu futur ni destí i una societat que no els concedeix cap oportunitat de sortir-se’n per arribar a l’oceà.

Un reguitzell d’actors esplèndid on cal destacar : Mickey Rourke (en el paper de la seva vida), Matt Dillon, Nicholas Cage, Dennis Hopper, Diane Lane, Tom Waits, Larry Fishburne i, fins i tot, una nena de 12 anys anomenada Sofia Coppola (amb pseudònim Domino).

Del Coppola, segueixo quedant-me amb El Padrino com la seva obra mestra, però ara hi afegeixo aquest bon film que, juntament amb Apocalypsis Now, són el que més m’agrada de l’italo-americà.

Us deixo algunes frases de la pel.lícula :

– “El noi de la moto regna” (Pintat a la paret)
– Saps ? si has de guiar la gent, primer has de saber cap on vols dur-los
– Déu meu, quant temps em queda ? Em queden 35 estius. Pensa-ho : 35 estius.
– Fins i tot les societats més primitives senten un respecte innat pels bojos.

[youtube]L_0tcQrHAZw[/youtube]Gene Tierney (1920-1991).
La bellesa i l’elegància en blanc i negre.
+ rosebuds. Què són ?

Des d’uns anys ençà, el cinema argentí va arribant a casa nostra amb un cert èxit a les nostres sales.

A banda de la bona realització de moltes de les seves produccions, un dels principals culpables d’això és Ricardo Darín. La seva senzillesa i carisma personal el sap transmetre a la perfecció a la pantalla i sempre ens ofereix personatges sincers, purs i creïbles. Molts el vam descobrir a Nueve Reinas, El mismo amor, la misma lluvia i sobretot, a El hijo de la novia, una de les millors sorpreses que ens va dur el 2001 per la seva tendresa i frescor.

Aquest passat 2007, després de la mort sobtada del seu realitzador (Eduardo Mignogna) setmanes abans d’iniciar el rodatge, Darín també assumia la direcció de La Señal, fent novament una nova demostració de la seva professionalitat i encara millor fidelitat a un amic.

El film és una peça de tall clàssic, del més pur gènere negre. Amb la seva fotografia de colors poc saturats i omnipresència de negres, és un clar homenatge a grans pel.lícules dels anys 40-50 com Laura (fins i tot en una escena al cinema, és precisament Laura la pel.lícula que s’està projectant), El falcó maltès o El son etern.

En aquest sentit, i tenint en compte que explota els trets característics d’aquest tipus de cinema, és una pel.lícula que sense ser una obra mestra, us agradarà.

[youtube]xu8_8TJC9E8[/youtube]American Beauty (1999). Sam Mendes.
El sentit de la vida en les petites coses. Poesia visual. Lo simple és bell.
+ rosebuds. Què són ?

[youtube]fhTOFBdVLQQ[/youtube]
Històries de New York – Edip Reprimit (1989). Woody Allen.
El mite d’Edip. Psiquiatres i obsessions. Realitat i imaginació.
+ rosebuds. Què són ?

…i seguint amb el temps de vacances, una altra bona manera de passar un vespre és assistint a alguna de les bones projeccions de cinema a l’aire lliure que proposa el Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona. El Cicle El bell estiu ens proposa cada divendres al vespre a les 22,15h, a la Plaça Josep Pla de Girona la visió d’un clàssic tot parant la fresca.

Totes les sessions són gratuïtes i presentades per membres del Col.lectiu de Crítics de Cinema.

Podreu veure-hi :

• Un estiu amb Mònica (Bergman, 1953). 1/8/08.
• Conte d’Estiu (Rohmer, 1995). 8/8/2008.
• La temptació viu a dalt (Wilder, 1955). 15/8/2008.
• L’estiu de Kikujiro (Kitano, 2000). 22/8/2008
  Més detalls i programació.

No us ho perdeu !

És temps d’estiu i de vacances. Temps per passar a l’aire lliure amb la família i de viatjar i fer excursions. Però també és temps de descansar. De no fer res. De trencar el ritme i aprofitar per badar i pensar en qui som i d’on venim.

Una bona manera de fer-ho és prenent consciència d’on vivim i veure Terra, un documental de la BBC sobre el nostre planeta i que es va projectar fora de concurs al Festival de Cinema de San Sebastián. Amb una fotografia espectacular, ens proposa al llarg dels dotze mesos d’un any, recordar com compartim la natura amb els diferents éssers vius del planeta blau. Des de l’àrtic fins a la sabana, travessant deserts i oceans, la vida s’obre pas a tot arreu.

Nosaltres amb l’Aida i en Nil, els nostres fills, ho hem gaudit d’allò més. Us ho recomanem !