Sense Presses

“Dóna suficients diners als teus fills per poder fer coses, però no tants com per poder viure sense fer res.”

Durant els anys 50, un entrevistador va comentar a Cary Grant : “a tothom li agradaria ser Cary Grant“. L’actor va contestar immediatament “a mi també !“. Això mateix podria donar-se avui en dia amb George Cloney, un actor que progressivament ha anat aconseguint deixar enrera el seu passat de galant per esdevenir un gran actor. Mantenint la seva elegància i un gran poder de seducció, amb el seu mig somriure i un posat sorneguer entre còmic i tràgic (herències directes de Cary), aconsegueix cada cop interpretacions més fantàstiques als seus darrers treballs.

Ara, amb Alexander Payne (Entre copes, A propòsit d’Schimidt), un director conegut per posar la quotidianitat en primer pla a les seves pel·lícules i per extreure grans interpretacions dels actors amb qui treballa, dóna vida a un home desorientat per les circumstàncies a la deliciosa Els Descendents (2001).

Igual com passava a Sideways (Entre copes), del film se’n poden dir moltes coses. Payne exposa fets i ofereix idees però sempre quedant-se en un segon pla, sense fer judicis d’opinió ni condicionar-los, complint amb la clàsica llei d’or que sigui el mateix espectador qui en tregui les seves conclusions i valoracions.

El més encisador del film és la manera com ens és explicada la història d’aquest home i la seva família. Defugint els tons de dramatisme i tragèdia que hauria pogut utilitzar, amb un ritme pausat que no lent, els fets es van succeint de forma natural, sense caure en l’excessiva emotivitat, deixant que siguin les mateixes reaccions del pare i les filles el que ens vagi explicant i matisant la situació. Alexander Payne sembla compartir el pensament del gran Billy Wilder (“Si hi ha alguna cosa que odiï més que no se’m prenguin seriosament és que em prenguin massa seriosament.”)

És bonic el paral·lelisme entre les illes de Hawai on passa tot i l’arxipèlag familiar que composen aquest home, la seva dona i les seves dues filles. De fons, una reflexió sobre la terra i allò que realment dóna sentit a les nostres vides. Un càsting ben aconseguit – admirareu els bonics ulls de Shailene Woodley– i una fotografia i banda sonora interessants acaben d’arrodonir tot plegat.

Evocador film que agradarà a la majoria del públic i que segur tindrà un èxit important als Óscars. El Sr. Clooney ja pot anar encarregant l’esmòquin.

Cada poble necessita un cert temps per poder digerir els fantasmes del seu passat. Després de 20 anys de l’extinció de la República Ioguslava, comencen a aparèixer pel·lícules com Cirkus Columbia (2010, Bòsnia-Herzegovina) del director bosni Danis Tanovic (En terra de ningú), on es tracta el conflicte d’una manera més pausada, més humana, menys agressiva.

Una pel·lícula que, tot i fer-nos tenir present en tot moment la situació prèvia a la guerra dels Balcans, té més tocs de comèdia romàntica que no pas de tragèdia o drama. Picant l’ullet a un etern Romeo i Julieta, Tanovic es centra en la narració del micromón d’uns curiosos personatges d’un petit poble de la Bòsnia post-comunista, utilitzant les relacions entre ells, els seus pensaments i desitjos com una metàfora del que és i està a punt d’esdevenir el seu país. Amb un Divko que retorna al seu poble natal carregat de diners i de nostàlgia per recuperar el món de la seva infantesa que, ara, després de 20 anys li sembla abastable i un Martene que representa el futur, la candidesa de qui veu només el futur en positiu, la història ens és explicada amb un ritme lleuger i certament engrescador.

El film compta amb la interpretació ben aconseguida d’un Miki Manojlovic (Divko) qui sap fer-nos arribar el cinisme i la duresa d’un home que les ha vist de tots colors, però que no vol renunciar al nen que duu dins lluitant per sortir-ne. La resta de personatges, encara que no tan ben dibuixats, també deixen a l’espectador amb un lleuger somriure de complicitat, aportant frescor i fent que la cinta es faci ben entretinguda.

Una bona pel·lícula, sense grans pretensions, però amena i distreta i que val la pena veure.

Un any més es presenta la IV edició del festival de cinema social de Banyoles “Fem curt”. 

En aquesta ocasió el festival celebra la seva última edició amb el nom “S’ha fet curt”. 

L’edició d’aquest any, en tractar-se de l’última edició, és una retrospectiva dels millors curts de les darreres edicions. El festival es celebra el dia 5 de novembre al 2o pis d’una fonda mítica de la ciutat (Fonda Comas),on a cada habitació es podran veure projectats els curts seleccionats. A part, durant el dia un grup de botones, amenitzaran la jornada entre la Fonda Comas i el centre de la ciutat.

Si voleu, podeu seguir la informació del Fem Curt pel seu Facebook o oel canal de youtube seguint l’enllaç http://www.youtube.com/watch?v=ni_6bu6v01u.

Bona Feina Curts !

No sóc gens aficionat a las sèries. Les trobo massa estudiades per provocar addicció, sovint efectistes i sensacionalistes i amb una tendència a exagerar fins a la caricatura els personatges que hi apareixen per fer el producte ben fàcil i ràpid de digerir.

Però, a vegades, n’hi ha alguna que si tens la imprudència o, com és aquest cas, la sort de tenir un amic amb criteri que te la recomana, cau a les teves mans una joia com Forbrydelsen (2007) , una sèrie danesa per a la TV que ha triomfat allà on s’ha emès (el seu remake americà, The Killing, és actualment en antena a La Sexta).

Sense ganes de fer spoiling – no patiu, podeu continuar llegint – aquesta és una història que us captivarà des del començament. No només per la seva trama policíaca i intrigant a més no poder que a priori us pot recordar la memorable Twin Peaks, sino sobretot pels personatges que hi apareixen, per la curiosa forma que tenen els cineastes danesos d’atraure l’espectador amb la seva manera de fer cinema. Un cinema molt característic centrat sobretot en mostrar els sentiments dels protagonistes dins la història que s’explica, donant gran importància als detalls. Amb primeríssims plans de les seves cares, dels seus ulls, de les seves expresssions aconsegueixen transmetre tot el món psicològic que senten uns personatges atrapats dins uns fets intrigants i perturbadors.

Filmada a Copenhague i voltants, els cels grisos de la capital danesa, els seus ambients freds on regnen la foscor i la fredor formen part d’una trama que us enganxarà des del primer minut i no voldreu deixar per res de veure-la.  Intentant ajudar a Lund i Meyer, indignant-vos amb Troels o consolant Theis o Pernilla, se us passaran els minuts i els 20 capítols en un moment.

No us la perdeu !

Cada any que passa tots tenim un munt de bons propòsits : deixaré de fumar, aquest any estalviem i eixuguem una part de l’hipoteca, d’aquest any no passa i em poso en forma, si volem un fill potser que ens hi posem, no pot ser que tingui aquest nivell d’anglès,… Tot plegat objectius més o menys assolibles i que amb una mica (o molt) d’esforç són abastables, però que sovint per diverses raons es queden en només desitjos i acceptem deixar-los com a pendents per un altre any.

El problema és que la vida passa, els anys s’acumulen i a mida que anem creixent, el mateix temps ens recorda que alguns dels nostres objectius pendents poden ser cada cop més difícils d’aconseguir o, fins i tot, inabastables. És tasca nostra comprendre i saber acceptar que potser no tot ens sortirà bé. Hi haurà coses que ja sigui per l’atzar o pels nostres errors, no arribaran a terme. Per això, una de les capacitats que crec cal prioritzar a la vida és la de saber triar camins i, un cop triats, ser prou serens per comprendre i acceptar a parts iguals tot allò de bo que ens ha permés aquella tria i també tot allò a lo qual hem renunciat.

A Another year (2010), Mike Leigh ens proposa una reflexió al voltant d’aquestes idees. Al voltant de la parella Tom i Gerri, els quals han sabut (o tingut la sort) arribar a la maduresa amb una vida plena i feliç, ens apareixen una sèrie de personatges ben interessants que no han arribat al mateix punt i s’han quedat o encara són pel camí.

Amb aquesta manera que té el director anglès de fer cinema (Secrets i mentides, El secret de Vera Drake) de caire social, centrat en la vida quotidiana de la gent i els seus problemes, el film, sense voler ser alliçonador de com cal actuar, exposant-nos la manera de viure i les reaccions dels seus personatges ens va conduint a reflexionar sobre la nostra mateixa realitat i en si sabem o hem sabut triar camins i acceptar-los.

Una bona pel·lícula. Val la pena veure-la.

[youtube]1JfS90u-1g8[/youtube]

Breakfast at Tiffany’s(1961). Blake Edwards.
50 anys dels diamants més famosos. La dona-noia més elegant que ha donat el cinema. El coratge per portar al cinema una novel·la atrevida per l’època. L’entranyable banda sonora de Henry Mancini. Les Ray-ban d’Audrey.
+ rosebuds. Què són ?

Deliciosa com un pastisset de crema, tendra com la pell d’un nadó , suau com acariciar les plomes del llom d’un ocell i, sobretot, sincera com el somriure d’un nen que descobreix la vida, és aquest Conte d’estiu (SztuczKi, 2009) del polonès Andrzej Jakimowski, representant de Polònia als Óscars de 2009 i guanyadora de diversos premis a Polònia, Tokyo i Venècia.

Una pel·lícula a ritme tranquil, que es recrea en els silencis i en els detalls quotidians de la vida d’un nen de 6 anys i la seva germana de 17 en un poble treballador qualsevol de la Polònia actual, encara amb reminiscències de l’anterior règim però amb una clara intenció de tirar endavant.

Sols amb la seva mare i cercant un pare que els va deixar anys enrera, Jakimowski ens proposa una petita història sobre aquests personatges durant un estiu on Stefek (el nen) s’adonarà de com l’atzar arriba a condicionar les nostres vides, com fins el més petit detall pot generar el gir més inesperat i també com intentar controlar-lo a consciència és inútil.

Aquest segon film del director polonès, no es pot dir que sigui una obra mestra, però sí que destil·la frescor i una manera diferent de veure les coses. Una mirada serena i sincera que es reflecteix en els plans curts dels personatges, en els travellings per un paisatge urbà amb la pobresa del qui té poc per viure, però també amb la dignitat del qui no li manca de res essencial i en centrar-se en petits detalls que funcionen com a símbols o leit-motivs del que ens preten explicar.

Amb un repartiment no professional, amb Stefek (Damian Ul) com Elka (Ewelina Walendziak), la seva germana (tots dos amb unes fesonomies molt cinematogràfiques) aconsegueix unes interpretacions interessants i creïbles que, conjuntament amb la fotografia ben resolta i la banda sonora minimalista, donen al film un aire que et captiva fins el final.

Tot i que en alguns moments el ritme és una mica lent, és molt recomanable veure-la per aquells qui gaudiu de pel·lícules que mostren mons diferents als que estem acostumats però amb realitats universals.

Tot esperant veure la versió cinematogràfica d’Un món salvatge de Neil Simon, ahir vaig veure Un cadàver a les postres (Murder by death, 1976). Una divertidíssima comèdia que parodia el cinema negre o millor dit, les novel·les de detectius. Els amants de Hercules Poirot, Miss Marple, Sherlock Holmes, Sam Spade i altres us trobareu com a casa seguint les enginyoses situacions i diàlegs d’aquesta obra portada a la gran pantalla. El nombre de gags és tan gran que sovint cal parar de riure i estar atent per no perdre-se’n cap.  

El film, tot i tenir més de 35 anys, encara es manté fresc i aconsegueix entretenir amb un humor molt britànic gràcies a un magnífic guió i a un conjunt d’actors i actrius sensacional : Peter Sellers, David Niven, Maggie Smith, Alec Guinnes, Truman Capote, Peter Falk, Elian Brennan,…  

Molt divertida i recomanable per veure en família i així recordar als nostres fills que també s’ho poden passar bé veient una pel·lícula sense efectes especials, monstres o explosions, encara que quasi bé tota es basi en les converses entre els personatges en un parell d’habitacions : una gran comèdia de teatre des del sofà de casa.

Quan un cineasta vol anar un pas més enllà i dur a la pantalla el projecte de tota una vida deixant-se portar únicament pel seu poder creatiu, és llavors quan apareix l’art al cinema.

Com totes les seves manifestacions, l’art no enten de raonaments objectius. És forma i existeix únicament per si mateix. La subjectivitat de l’individu és única i irrepetible i la seva expressió només té valor pels altres si hi trobem bellesa, emoció. Cercar-ne el seu significat i voler-li trobar el sentit més profund pot dur-nos a la més profunda decepció i frustració.

Amb L’arbre de la vida de Terrence Malick penso que passa això. És una proposta molt personal. Amb un llenguatge cinematogràfic exquisit – la fotografia és bellíssima – ens intenta expressar la unió entre la natura i l’espiritualitat, entre el cosmos i la biologia, el miracle de la vida i la definitivitat de la mort. És certament un film complexe, difícil, amb múltiples capes i lectures i dóna lloc a les més contraposades opinions : hi haurà qui l’avorrirà i fins i tot l’odiarà, i també qui la trobarà una obra mestra i l’adorarà. El que és ben segur és que ningú no sortirà del cinema indiferent.

Malgrat les opinions que pugui generar i que la inconnexió narrativa del film em posi particularment nerviós, el que sí trobo innegable és la mestria de la seva fotografia, del montatge i de la banda sonora: una meravella. Una experiència visual i sensitiva única que crec és el millor del film, la qual mereix els premis guanyats.

No deixeu de veure-la. Això sí, deixeu les crispetes a casa i aneu-hi oberts de ment. Quan l’hàgiu vist, espero que torneu a aquest blog i n’expresseu la vostra opinió.

Estem de sort ! En les properes setmanes s’estrenarà a les nostres pantalles L’arbre de la vida de Terrence Malick, una pel·lícula que ha estat aplaudida arreu on s’ha vist i és quasi bé tan esperada com la també molt engrescadora Un déu salvatge de Roman Polanski, l’adaptació al cinema de la famosa obre de teatre de Neil Simon.

Ja ho veieu. Reserveu-vos una estona les properes setmanes per gaudir de bon cinema !

L’arbre de la vida[youtube]XW4cMNue4m8[/youtube]
Un déu salvatge[youtube]59Zcyzlb5ng[/youtube]