Sense Presses

Hi ha gent que sembla haver nascut per fer la feina que fa. Són gent que ja els ho pots posar difícil que ells sempre se’n surten, i a més, de la millor manera possible, sense baixar l’alt nivell de qualitat assolit des del primer dia. Són gent que tenen unes qualitats úniques, intransferibles, un do. Potser és això el que se’n diu tenir talent..

Per mi, una d’aquestes persones és l’Andreu Buenafuente.

Quan fa un temps l’Andreu Buenafuente es va passar a les cadenes d’àmbit nacional i això suposava fer els seus shows en castellà, vaig pensar que es perdia un valor, que el seu humor irònic i intel.ligent no s’adaptaria als gustos espanyols ni que ell seria capaç de trobar els mateixos mecanismes imaginatius del llenguatge que havien triomfat aquí. M’alegro d’haver-me equivocat de ple.

I és que, si seguiu un dels seus programes diaris (si no voleu perdre les nits, millor per la web a www.buenafuente.tv), us adonareu que lluny de decebre, l’Andreu segueix fent el millor show d’entreteniment que es pot veure a les televisions. Envoltat de grans valors – com el genial Berto – que va traient de la seva factoria El Terrat, segueix divertint i innovant cada dia. Fent que la crítica en clau d’humor dels fets diaris aconsegueixin ser més interessants que els mateixos fets. Qui si no podia pensar en el fenomen chickichicki ?

Gràcies Buenafuente per fer-nos somriure cada dia.

Deixaríeu que el vostre fill compartís tres dies amb un exconvicte acabat d’escapar-se de la presó, fugint de la persecució policial per totes les carreteres secundàries d’un Texas dels anys 60 ?

A priori, no sembla pas la millor companyia ni la manera més convencional d’educar un nen de 8 anys. Però, a vegades, les coses poden no ser el que semblen…

A Un món perfecte (1993) de Clint Eastwood (sempre dic que m’agrada molt més com a director que no pas com actor), se’ns plantegen dubtes molt raonables, mostrant-nos la profunda humanitat de què hom és capaç, malgrat les situacions difícils que s’estigui vivint i els pocs recursos de què es disposi. El nostre món, lluny de ser un món perfecte, és ple d’equivocacions i d’errors que fan que les coses no siguin senzilles com haurien de ser. Tots som fruit de les nostres circumstàncies. De l’atzar i també de les decisions que anem prenent durant la nostra vida, i aquestes – algunes encertades i d’altres errònies – seran les que determinaran el nostre futur. I això és el que el petit protagonista d’aquest film haurà de descobrir tot de cop, en només uns dies.

Després de la inoblidable Sense perdó (Unforgiven, 1992), el vell Eastwood presentava al 1993 una història on també els delinqüents posseeixen una humanitat sovint més gran que la que podríem jutjar d’antuvi. Un expresidiari capaç de robar i matar quan li és necessari i a qui la policia està assetjant, però que prioritza fer viure experiències desconegudes pel seu jove “company” de fugida o ballar una vella cançó d’Orleans que li fa recordar la seva infantesa, ja es veu que és una persona especial i que no es tracta d’un simple criminal.

Una bona pel.lícula que l’amic Sergi Costa em va recomanar l’altre dia mentre parlàvem de cinema i dels seus projectes futurs com a guionista i escriptor. Gràcies Sergi, i bona sort !

Feu cas a en Sergi, no us la perdeu !

Ai ! qui fos crispeta !

Aquest matí m’he llevat escoltant a la secció Ràdio Cafè de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio que l’Scarlett Johansson ha posat a eBay una subhasta de 2 tickets per anar al cinema amb ella. L’import total que s’aconsegueixi anirà destinat a Intermon-Oxfam.

A les 8 del matí ja s’havien ofertat més d’11.000$ i no m’extranyaria gens que s’arribés a més de 25.000$.

Ai, que n’és de fotut no ser ric ! A qui se li acudeix una millor manera d’invertir diners en solidaritat que anant al cinema amb ella ?

Ja sé que no és ben bé el mateix, però em conformaré amb la meva portada preferida de Match Point…

Una de les coses per les quals veig pel.lícules és perquè em permet viatjar i conèixer diferents maneres de pensar i veure la vida i tot, de casa estant.

Aquesta pel.lícula alemanya (Sommer vorm balkon, Estiu des del balcò) d’Andreas Dresen, del 2005 ens explica la vida de dues dones al Berlin d’avui. Una ciutat que transmet cultura i ganes de viure la vida intensament. Les seves, no són unes vides fàcils. Especialment, perquè no tenen uns objectius clars i determinats del que volen aconseguir a la vida. Viuen el moment i prou. El seu futur no és esperançador però, qui sap amb què es trobaran o sentiran demà ?. Paradoxalment, aquesta manera de ser és el que dóna sentit a les seves vides. Les motiva per anar tirant, sempre expectants a què els durà el nou dia.

Una pel.lícula fresca, amb una banda sonora del Pascal Comelade que transmet a la perfecció aquesta forma d’entendre el món de les protagonistes. Molt recomanable.

A vegades, no tan sovint com voldríem, passem una d’aquelles temporades on tot va bé : trobem aquell punt d’equilibri sentimental que feia temps cercavem amb la nostra parella, les nostres idees i projectes professionals són àmpliament acceptats i, a més, el Barça no para de guanyar títols i donar espectacle ! (em sembla que m’he passat…). És en aquests moments de plenitud on l’ombra del dubte negatiu del “ai, ai, no pot pas anar tot tan bé..” comença a planejar pels nostres caps, fent-nos dubtar i tement que la cosa es torci.

No és pas aquest el cas de les pel.lícules d’Aki Kaurasmaki, segurament un dels més reconeguts directors finlandesos del moment. La desolació i desesperació de les vides dels seus personatges és completa i no sembla tenir mai límits. No hi ha possibilitat de millora. Són les seves unes vides buides, sense objectius ni alicients assolibles, viscudes en la buidor grisa de les seves cases únicament sustentades pels minsos ingressos obtinguts per feines eventuals, rutinàries i avorrides. Un ambient que deprimiria el més gran dels optimistes i podria ser fatal per a gent amb tendències depressives.

Malgrat tot, i contràriament al que podria semblar, les pel.lícules de Kaurismaki i, en especial aquesta Luces al atardecer, no em deixen pas un sabor tan amarg com podria esperar. Malgrat els desgraciats esdeveniments -cada cop pitjors – en què el guàrdia de seguretat Koistinen es va veient immers, no em deixa un sentiment negatiu. Dins el clima de nihilisme, fredor i buidor que desprenen tots els personatges de la pel.lícula, també hi trobo petites llumetes, petites pinzallades d’esperança i d’admiració per una persona, que malgrat tot, és capaç de suportar les més grans desgràcies i traicions motivat per les seves ganes d’estimar i ésser estimat. No és un perdedor complet que no pugui assolir la felicitat. És senzillament una persona sense sort ni esma per canviar les coses. S’hi adapta. Li agradaria que anessin diferents, però no pot canviar-les. Dins la fredor aparent de la seva imatge externa, hi amaga una ànima que lluita per sortir i estimar, però no amb la suficient força per vèncer l’adversitat.

El millor d’aquest film és aquest clima gris que sap transmetre perfectament Kaurismaki amb les imatges d’un Helsinki industrial, amb una fotografia i llum tènue i esmorteïda. Amb uns diàlegs lacònics, amb construccions curtes, les mirades dels personatges – especialment les dels dos protagonistes – són un prodigi de subtilesa.

Us la recomano de totes totes. Això sí, deixeu-la per un dia que tingueu la moral ben alta !

Seguint amb l’embranzida de cinema oriental que últimament sembla que guia les meves sessions cinematogràfiques, he vist Ran una de les pel.lícules d’Akira Kurosawa que feia temps tenia pendent.

Potser pel fet de conèixer-ne a priori la temàtica (podríem dir que es tracta d’un Rei Lear a la japonesa) he trigat a veure’l més del que es mereix aquest drama familiar ple d’ambició, mesquinesa i tradidoria. La tragèdia que viu Hidetora, el vell i feréstec samurai, és la pitjor que podia imaginar per pagar els assassinats i guerres de tota una vida dedicada a sotmetre als senyors dels voltants per regnar hegemònicament. L’instantani menyspreu dels seus fills després de cedir-los el poder i que el porta a l’exili, el converteixen en un miratge, en un espantall (mai millor dit tenint en compte l’excessiu maquillatge de l’actor) del gran senyor que fou antuvi i trist espectador de la batalla fraticida pel poder entre els tres germans.

Si heu vist altres formidables pel.lícules de Kurosawa com els Set Samurais, Dersu Uzala o Rashomon (per a mi, la millor de totes), aquest Ran tampoc no us decebrà. Una tragèdia èpica difícil d’oblidar.

“I’ve seen things you people wouldn’t believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the darkness at Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time like tears in rain.”

25 anys després d’aquesta memorable escena final, Blade Runner em segueix meravellant. El darrer i final tall que ha fet Ridley Scott de la pel.lícula, és una joia. Ens ha deixat la pel.lícula rodona. Tal i com s’havia d’haver vist el 1982 quan es va estrenar, quan les eternes pressions financeres van obligar al director a afegir escenes i retallar-ne d’altres que traïen el sentit original del film.

Ara, amb un final més adient (sense camps verds ni cels blaus), sense una escena de sexe que no aportava res a la història, amb escenes recuperades del Deckard i la Rachael i aprofitant la tecnologia de só i millores d’imatge d’avui dia, podem tornar a gaudir del món brut, plujòs i claustrofòbic de Blade Runner.

No us la perdeu. Si ja l’havíeu vist, no us decebrà gens. Res no ha perdut, ni tan sols les llàgrimes a la pluja.

No sé si us passa a vosaltres, però no aconsegueixo mai atrapar la llista de pel.lícules que tinc annotades per veure algun dia !

Tot i que quasi bé cada setmana veig un parell de films, sempre vaig afegint títols a la llista a mida que amics me’n recomanen o després de llegir alguna referència o crítica en alguna revista i això fa que en comptes de disminuir, la cosa vagi en augment. I si hi sumem que els clàssics a vegades els deixo una mica oblidats, em trobo que pel.lícules com Contes de Tokyo (Tokyo Monogatari, 1953) de Yasujiro Ozu, em queden – immerescudament – pendents massa temps.

Tots els elogis que he llegit d’Ozu i en especial d’aquesta pel.lícula (sempre a la part alta de les llistes de les millors pel.lícules de tots els temps) fan justícia al títol i em fan adonar de la quantitat de maneres d’entendre el cinema que em falta per descobrir i gaudir.

El tema central d’aquests Contes de Tokyo és la vellesa i el canvi generacional de pares a fills. Una visió neta i lliure de sentimentalismes de l’interior de dos ancians que viuen una vida rural i tranquil.la, i que després de visitar al seus fills a la ciutat, s’adonen de com ha canviat el món i en particular els seus fills. També s’hi pot veure una clara crítica a un món que cada cop és més orientat a l’eficiència industrial i menys a la família (poca cosa ha canviat des del 1953…) dins una societat que pateix encara els efectes de la guerra i que provoca en els vells una nostàlgia per les tradicions ancestrals que temen caiguin en l’oblit.

Una bona pel.lícula, un gran clàssic per veure com el cinema pur necessita de ben poca tecnologia si el que es vol expressar és ben pensat i realitzat.

Algunes referències :
Contes de Tokyo a Sessió Contínua. Valentí Sanjuán.
Yaujiro Ozu. El País, 21-11-2003.
Cineclub Sabadell. Ozu i Contes de Tokyo.

Felicitem-nos ! A Girona estem d’enhorabona !

Al carrer Mercaders 7, darrera la Rambla, l’amic Fede ha tingut la bona idea d’obrir Nouvelle Vague Pel.lícules : un local de lloguer de pel.lícules orientades al cinema d’autor. Sí. D’aquell cinema que molts trobem a faltar quan algun cop ens decidim a llogar alguna cinta al Blockbuster o videoclub de la cantonada i només trobem cinema comercial ensucrat i decidim deixar-ho còrrer.

Iniciatives com aquesta, juntament amb la bona oferta que tenim al Cinema Truffaut, hàbilment gestionat pel col.lectiu de crítics de cinema de Girona i l’Ajuntament de Girona, fan que els gironins tinguem accés al cinema de qualitat més actual i a prop de casa

Els meus millors desitjos per Nouvelle vague pel.lícules. Jo ja en sóc soci.

Vagi bé Fede !