Sense Presses

Cada any, per aquestes dates, podem trobar tot de resums del cinema que hem vist els darrers mesos. Posats a fer llistes, també en vull fer una, però m’agrada més fer-la del que aviat veurem i que promet ser interessant :

• La cinta blanca, de Michael Haneke. El film ve precedit del reconeixement a tot arreu on s’ha presentat. Un munt de premis per aquest film del sempre interessant i complexe director alemany.
• Invictus, de Clint Eastwood. El nou film del cada cop millor Clint. Serà dfícil superar Gran Torino (el meu film preferit del 2009).
• En terra hostil, de Kathryn Bigelow. Una pel.lícula-denúncia sobre la guerra d’Irak que diuen serà un dels films més importants de l’any. Als USA ja ha estat estrenada amb molt èxit.
• Precious, de Lee Daniels. Un drama social del passat Festival de Sundance, punt de trobada de joies cinematogràfiques.
• Alícia en el país de les meravelles, de Tim Burton. Un nou film que explotarà el nou negoci del 3D, però aquest cop de la mà del genial Burton. Esperem que no es quedi únicament en ‘capsa bonica’. 
• The Ghost Writer, de Roman Polanski. Nova pel.lícula del Polanski després d’haver passat un any difícil.
• Origen, de Christopher Nolan. Propera proposta del director de Memento i El Cavaller Obscur. A tenir en compte per la seriositat i innovació que sempre hi ha en els seus projectes.
• Bruc, de Daniel Benmayor. Aquesta ens toca de prop : una recreació de la batalla del Bruc. Esperem que els timbals puguin tornar a sonar,i que sonin bé.
• The Green Hornet, de Michel Gondry. Esperat fim del creatiu i oníric Gondry que sempre ens porta propostes gens convencionals que trenquen esquemes.
• Biutiful, d’Alejandro González Iñárritu. El director mexicà d’Amores Perros, 21 gramos i Babel, ha rodat a Barcelona amb Javier Bardem. La comparació amb Allen serà inevitable. Esperem que per millor.
• The Tree of Life, de Terrence Malick. Darrera proposta d’un director poc conegut pel gran públic, però autor de les genials Males Terres (Bad Lands, 1973) i La prima línia roja (The Thin Red Line, 1998). Aquest cop amb Brad Pitt i Sean Penn, actors que es van superant a cada treball que fan.

Esperem que totes siguin grans pel.lícules i que ens facin gaudir.

Finalment ha arribat als nostres cinemes la tan anunciada Avatar de James Cameron.

Des del punt vista visual representa un pas endavant en la realització digital. La perfecció i detall del món creat, la naturalitat i elasticitat dels moviments dels personatges,  i les textures de tots els elements tant els inerts com els vius és increïble i aconsegueix deixar-nos bocabadats, enfonsats a la butaca.

Ara bé, sota aquesta fita tecnològica, Cameron segueix essent un director que compleix ben justet amb els guions i ofereix ben poca profunditat als seus films. Si a Titanic, ens passavem dues hores esperant que s’enfonsés el vaixell mentre se’ns explicava de forma ben convencional i superficial una història d’amor entre una parella de classes socials diferents, a Avatar, passats els primers minuts de novetat on es detalla el món i la situació on ens trobem, no escapa a cap espectador com anirà la cosa i quin serà més o menys el resultat de tot plegat. I és que el llegendari maniqueisme de Hollywood de bons molt bons i de dolents ben dolents, juntament amb l’estructura simple d’introducció + conflicte + batalla final, i l’esperada història d’amor impossible entre éssers dels dos mons embolcallant-ho tot, hi són ben presents.

El guió manlleva gran part de la seva essència d’altres films com Matrix o Alien, constituint bàsicament un western modern. Això sí, un western immers dins un món digital i virtual, amb uns bons (indis) que lluiten pel seu territori i la mare natura i uns dolents (ianquis) poderosos i malvats moguts únicament per la seva cobdícia.

Una pel.lícula que val la pena veure i que gaudireu si no n’espereu més del que pretén.

+ Opinions :
Promeses Incomplides . Àngel Quintana.
Avatar. Salvador Montalt.
Avatar entra en la historia. El País. Rocío Ayuso.

 
” I am big. It’s pictures that got small ! “

Aprofitant que a la Filmoteca de la Generalitat aquest passat novembre s’ha programat tot un seguit de pel.lícules de Billy Wilder, em va picar el cuquet de revisar Sunset Boulevard (1950), El crepúsculo de los dioses a Espanya.

Després de quasi 60 anys, la pel.lícula segueix emocionant i mantenint-se com un dels millors films de la història del cinema. La magnífica resolució del guió dels incansables Wilder i Brackett, la mítica interpretació de Glòria Swanson i la presència al càsting de figures llegendaries com Erich Von Stroheim, Cecil B. DeMille, Buster Keaton, H. B. Warner i Anna Q. Nilsson (sensacional homenatge al cinema mut) fan que el film es continui recordant com una peça mestra, com una joia que de tant en tant ens agrada de tornar a contemplar i admirar.

Tot al film és cinema en estat pur : Wilder, ens dóna una visió del món de Hollywood dels anys 40 amb la seva característica mirada plena d’ironia i humor negre. Profund coneixedor del llenguatge cinematogràfic, ens ofereix escenes inoblidables com la inicial amb el contrapicat del guionista mort dins la piscina (qui esdevindrà el narrador de tota la història) i la commovedora escena final a les escales de Norma Desmond (All right, Mr. DeMille, I’m ready for my close-up).  

Envoltat de grans professionals  (i amics) com Charles Bracket i Fanz Waxman – autor d’una banda sonora inseparable de les imatges – amb el vestuari de la mítica Edith Head, i gaudint del magnetisme dels personatges del cinema mut anteriorment comentats, Sunset Boulevard, esdevé una crítica del món del cinema de Hollywood però feta per algú qui no oblida en cap moment que també en forma part.

Pel.lícules com Fa molt temps que t’estimo (Il y a longtemps que je t’aime, 2008) són necessàries per recordar-nos que febles i fràgils som els homes davant el dolor, però també que per profund que aquest sigui, som capaços d’arribar a superar-lo i amb esforç autoreconstruir-nos.

El director francès, Philippe Claudel, més conegut a Fança com a novel·lista i professor universitari dedicat a temes antropològics i literaris, en aquest seu primer film és capaç de transmetre amb una gran sensibilitat la terrible experiència d’una dona que després de passar-se quinze anys a la presó, haurà de continuar lluitant ara en llibertat per ser admesa per la seva germana i per la societat. Una història commovedora. Amb presons de reixes i presons interiors només superables amb el pas del temps i l’esperit de supervivència inherent als homes.

L’actriu Kristin Scott Thomas, coneguda pel gran públic pel seu paper a El pacient anglès, ens ofereix una interpretació rodona, esplèndida. Amb els seus bonics i tristos ulls, els seus silencis i gestos ens ajuden a comprendre l’interior turmentat d’una mare i dona que ha hagut de sofrir el rebuig social de tothom, fins i tot dels seus pares. La seva germana, interpretada per Elsa Zylberstein (a qui coneixem poc al nostre país, però que a França si té un cert renom), esdevindrà el seu punt de partida, després de 15 anys d’absència, per iniciar el seu retrobament i alliberament interior.

Un magnífic film francès que tracta un tema difícil, que aconsegueix remoure consciències i fer-nos pensar.

Els escoltes del Cau de Salt celebren aquest any els seus 50 anys .

Poques coses hi ha que mereixin ser més celebrades que 50 anys d’un grup de gent que continua fent les coses amb il.lusió i de manera sincera. Un agrupament escolta de pel.lícula !

Per molts anys a tots i totes !

És curiós com, a vegades, no haver vist en el seu moment un film – com és el meu cas amb L’intercanvi (Changeling, 2008) de Clint Eastwood – fa que més tard, pels capricis de l’atzar, el mateix film pugui prendre unes dimensions diferents.

En aquests dies de crisi econòmica, de corrupció política i reiteratius casos de violència de gènere, una pel.lícula narrada durant els anys de la gran depressió americana i basada en un fet real que posà de manifest la corrupció d’un sistema policial i polític, no sembla tant llunyana als nostres temps. I és que passen els anys, però els problemes i errades humanes sembla que sempre es vagin repetint.

Clint Eastwood, fidel a un cinema de tall clàssic on sempre té un paper central la història i el guió i on la crítica social cada cop hi té més cabuda, aconsegueix explicar-nos la increïble i injusta història de Christin Collins i el seu fill d’una manera fidel i tendra alhora que actractiva i esperançadora.

En mans del ja llegendari director, Angelina Jolie es transforma. Aprofitant els seus meravellosos ulls i els llavis més bonics del cinema actual, aconsegueix fer desaparèixer tot rastre frívol que pogués encara tenir la seva imatge per aconseguir transmetre un munt de sentiments, d’actriu amb majúscules. Acompanyada pel consagrat John Malkovich en un paper – com en ell és habitual – molt convincent, d’un vestuari, posada en escena i banda sonora perfectes, l’actriu americana marca un punt d’inflexió clar en la seva carrera que promet ser força més interessant que el que li havíem vist fins ara.

Una gran pel.lícula que sortosament no he deixat escapar. Recomanable 100%.

+Info : Entrevista Angelina Jolie Changeling & working with Clint Eastwood.

Una amistat inoblidable (Le renard et l’enfant, 2007)

La pel.lícula explica l’amistat entre una nena i una guineu. Es coneixen un dia d’estiu quan tornant d’escola, la nena veu la guineu cara a cara. A partir d’aquell moment va cada dia al bosc a trobar-la. El caní (*) desconfia d’ella, però la nena s’hi apropa poc a poc i amb respecte. Estiu i hivern, sortint d’escola no deixa mai de visitar-la. La guineu ja no li té por i amb el temps va mostrant-li els racons més amagats del bosc. El món de l’animal meravella la nena que vol veure i sentir com la seva amiga. Per això passa una nit al bosc vencent la por per estar amb ella i s’arrisca davant uns llops i la protegeix. Un dia la nena porta la guineu a la seva habitació. Ella també vol ensenyar-li el seu món. La guineu se sent tancada i s’escapa per una finestra quedant malferida. Es recupera, però s’acomiada de la nena per fer el seu camí lliure pel bosc salvatge. (Aida. 9 anys).

Què més es pot demanar a una pel.lícula quan la teva filla et demana per publicar-ne el que li ha semblat al teu blog ?

(*) Com bé m’ha fet notar l’amic Joan, les guineus són de l’ordre dels canins : guineu

[youtube]gnYd6djAb3g[/youtube]

Unforgiven (1992). Clint Eastwood.
L’etern home dur. La música de Lennie Niehaus i Clint Eastwood (Claudia’s Theme). Una gran escena final.
+ rosebuds. Què són ?

Aquest proper dilluns 16, a les 21.50h, i dimarts 17, a les 22.20h, TV3 estrenarà Les veus del Pamano, una minisèrie protagonitzada per Roger Coma, Francesc Orella, Montse Germán, Mar Ulldemolins i Àlex Brendemühl.

Dirigida per Lluís M. Güell, la producció està basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré editada per Proa; un gran èxit de la literatura catalana, traduït a 14 idiomes, i tot un fenomen a la Fira de Frankfurt del 2008 i a Alemanya, on des d’aleshores ja se n’han venut 300.000 exemplars.

Es tracta de la història d’un mestre d’escola destinat a un petit poble del Pirineu en plena postguerra, que es veurà obligat a portar una doble vida, atrapat entre el sector falangista del poble i les lluites secretes dels maquis. Hauran de passar 50 anys perquè es descobreixi la veritat.

Un film que promet molt i que valdrà molt la pena no perdre’s.

Podeu seguir una entrevista realitzada als seus protagonistes, ja fa uns dies a : http://www.tv3.cat/videos/838869

La vida és sorprenent. Quan estàs en el moment més estable de la teva vida, amb una carrera professional que et permet una còmoda situació econòmica i una parella que compleix al màxim el desig de ser estimat que tenim tots, de cop i volta, un fet inesperat pot deixar-te fora d’òrbita. A la pèrdua de l’ésser estimat s’hi afegeix el descobriment d’una realitat que fins aleshores havies ignorat i que resulta tenies més a prop del que mai haguessis sospitat.

A La fada ignorant (Le Fate Ignoranti, 2001), una pel.lícula de Ferzan Özpetek, un director d’origen turc resident a Itàlia, totes aquestes qüestions se’ns presenten en el personatge de Margherita Buy qui, amb una interpretació boníssima, aconsegueix fer-nos viure la situació amb què es troba tot i fer-nos reflexionar al voltant del gir que ha donat la seva vida.

Un film interessant que ajuda a ser més tolerant i menys ignorant a qui desconegui realitats diferents a les seva. Molt recomanable.