Quan en l’episodi pilot, Booth li va dir a Brennan que podien ser com Mulder i Scully, la frase es va convertir en una premonició del que seria la seva relació. I en cinc temporades, l’antropòloga forense i l’agent de l’FBI de Bones han passat per tots els estadis d’aquest mite televisiu que és «la tensió sexual no resolta». Són els hereus indiscutibles de la millor collita de la química entre Mulder i Scully -la que es recull en els capítols de la cinquena i especialment la sisena temporada d’Expediente X - i sobretot han reactualitzat la trama negre clàssica del cadàver i l’assassí incorporant en els casos elements propis de la cultura pop (James Bond, els superherois…); segurament Bones és la sèrie policial més juvenil. Faltava, doncs, el capítol homenatge a la cultura xfiles, que es va emetre dimecres a La Sexta. Originalment titulat The X in the File i traduït com a El alien en el desierto, l’episodi se situa a Roswell, on sinó. I al final, l’assassí és l’estrella convidada, l’actor Dean Haglund, irreconeixible sense ulleres i sense cabells llargs; en Langly del Tirador Solitario, el trio que ajudava Mulder. I el cadàver no era un extraterrestre, sinó una fanàtica, que en el seu mòbil tenia de sintonia la banda sonora d’Expediente X.
Perdidos està enrocada en aquesta sisena i última temporada? Podríem argumentar que ens hem cansat de l’illa com a personatge i d’escenaris com el temple, menys versemblants que una atracció de Port Aventura. Podríem donar com a excuses que ens avorreixen les referències a la prehistòria de Lost, que ens carrega l’aire de nostàlgia que es respira quan parla Ben. Podríem argumentar que la repetició d’estructures acaba essent un llast i que els capítols essencials continuen essent, no tant els que fan malabarismes sorprenents amb la narració, sinó els que, amb una comparació, amb una frase, amb una escena, amb un diàleg…ens fan reflexionar sobre el que significa Perdidos. I responent a la pregunta inicial, un NO amb majúscules i amb negreta. I em remeto al capítol 6×07 Dr. Linus que els espectadors de Cuatro podran veure el pròxim diumenge.
Per altra banda, una interessant teoria del crític nord-americà Alan Sepiwall: i si els flash-sideways -aquesta realitat paral·lela que se’ns presenta com a trama, jo diria que principal, a la de l’illa, i que transcorre a Los Ángeles- fos en realitat l’epíleg de la sèrie. És a dir, el destí dels personatges fora de l’illa en funció de si s’han aliat amb el No-Locke o amb Jacob? Els que han escollit No-Locke, com Sayid, es troben igual que abans de l’accident d’avió. En el capítol 6×6 Posta de Sol, no hi havia redempció per a l’extorturador iraquià; havia guanyat la partida el cantó fosc. En canvi, els personatges que escullen Jacob, com Ben o Hurley, evolucionen, arreglen els problemes, fan avançar les seves vides des d’una òptica positiva…tenen un happyend.
Canal Plus va estrenar dilluns, un dia després que els Estats Units, The Pacific, la sèrie de deu capítols de la cadena de cable HBO i que produeixen Tom Hanks i Steven Spielberg. The Pacific és, de moment, el final d’aquesta antològica trilogia bèl·lica que Spielberg va iniciar el 1998 amb la pel·lícula Salvar al soldado Ryan i va continuar el 2001 amb la magistral minisèrie televisivaHermanos de sangre; a més de ser el productor del díptic de Clint Eastwood, Banderas de nuestros padres i Cartas desde Iwo Jima. Però Spielberg, com a gran narrador de la Segona Guerra Mundial, s’ha fixat en d’altres aspectes com l’Holocaust (La llista de Schindler). Amb tots aquests precedents i el pressupost més gran de la història de la televisió, més de 200 milions de dòlars, The Pacific s’estrenava amb unes expectatives molt altes.
The Pacific no és Hermanos de sangre. És diferent. Serà diferent. El primer capítol segueix l’estructura lògica de presentació de personatges -focalitza la trama en tres soldats- i introdueix l’acció i, en aquest sentit, la narració pot semblar lenta pels que demanen més batalla, més ritme, més tràvelings, a una producció bèl·lica. Però per l’escenari i per estètica -hi ha moments que Guadalcanal es presenta amb una llum mística, mostrant els soldats com descobridors espanyols en un nou món, tot plegat menys exuberant i idíl·lic que l’illa de Perdidos- apunta maneres. L’escena del desembarcament de Normandia a Salvar el soldado Ryan ha esdevingut una icona i té la seva rèplica en aquest primer capítol de The Pacific quan els vaixells s’acosten a la platja. El moment de tensió previ -amb els silencis i l’angoixa a les cares dels soldats- es trenca radicalment quan no són els japonesos els que els esperen a la sorra.
La guerra que mostra The Pacific és sòbria però sobretot èpica. La música contribueix especialment a fomentar aquest clima d’heroïcitat; és una banda sonora clàssica, que recorda les grans pel·lícules, i que engalana la guerra, contribueix a presentar-la com un deure, com una guerra moral. No és la guerra amfetamínica, crua, crítica que presenta sense complexes Generation Kill.
La guerra de The Pacific és la del drama personal enmig la tragèdia; és la mirada de l’infern que fa l’espectador a través de les reflexions i l’actitud d’un dels protagonistes. Però The Pacific és l’homenatge que la ficció nord-americana dispensa de forma recurrent als compatriotes que no en tenien més de 18 quan eren a Normandia o a Guadalcanal. És l’homenatge a la generació que va morir i va guanyar la guerra. No és el tribut al general el nom del qual recordem dels llibres d’història, sinó al soldat que mai hi sortirà.
Entrevistar Montilla és el més antitelevisiu que hi ha: és un polític, de poques paraules, que no dóna titulars, parla d’aquella manera monòtona que endormisca qualsevol, és poc expressiu tot i que intenta posar ullets quan vol riure i fa un mig somriure quan vol ser irònic; quan ell és al plató, la tele s’encomana de la desafecció i de l’avorriment, i més que mai es tenen ganes de fer zàping. Però l’entrevista de dilluns a TV3 va ser diferent. Mònica Terribas va lluitar contra aquest ritme antitelevisiu del president amb preguntes concises, les que l’espectador des de casa seva es feia, interrompent si la resposta s’escapolia. No era una entrevista perquè el governant de torn, en horari de luxe a la televisió pública del país, s’esplaiés amb versions oficials, fes de telepredicador, busqués un rentat d’imatge. La Terribas no fa massatges. Ni tercers graus. Comparar una entrevista amb un tercer grau és atorgar al periodista la funció de policia; de voler desemmascarar el culpable a través d’un interrogatori amb mètodes intimidatoris. Però els periodistes no han d’exercir ni de policies ni de fiscals ni de jutges. Ara, tampoc han de callar si la resposta que dóna l’entrevistat, en aquest cas el president de la Generalitat, no els satisfà.
Un programa d’humor triomfa quan la mainada juga a imitar els «pallassos» que veu per la tele. Perquè les imitacions de Polònia i Crackòvia són la versió moderna dels pallassos vestits de vermell i amb nas de goma del segle passat. Al pati de l’escola, s’intercanvien els papers i es diverteixen repetint la cantarella, la paraula, la frase, l’onomatopeia de moda. Fa quatre anys, els escolars catalans jugaven a ser Maragall i Carod-Rovira fent-se fotos amb corones d’espines. En Mindundi als fogons de Ferran Adrià també va tenir el seu moment. I ja fa uns anys que en Molina i en Mini Molina li van prendre el relleu. Però mofar-se de la política ja comença a ser avorrit i ara els «pallassos» de la tele són Guti i Sergio Ramos de Crackòvia. I la cantarella, paraula, frase, onomatopeia de moda és Pim-pam, pim-pam. És la sintonia que s’ha de descarregar en el mòbil, la broma que es fa entre companys. La paròdia de Guti és de les més celebrades entre els culers. I no tant per riure’s de l’enemic sinó per la manera en què han enfocat la imitació del personatge: una astracanada, un pallasso amb ulleres de sol que sembla sortit d’un concert de Chimo Bayo. I quan fa de parella amb Sergio Ramos són com els Laurel i Hardy en color. A la gespa, els referents són Puyol i Iniesta, però a la tele són els galàctics.
Els programes amb patrocinadors o d’encàrrec tenen el gran handicap de dissimular la publicitat, de promocionar el producte de forma periodística i no com un espot allargat. I això té mèrit. TV3 ha estrenat Export.cat de títol prou clarificador: ensenyar com els productes catalans traspassen fronteres; posar cares i noms al negoci de l’exportació. Les avellanes, les anxoves, el formatge són l’excusa, el fil del qual s’estira per explicar històries humanes; són el nexe d’unió entre Catalunya i el món, entre històries d’aquí i històries d’allà. El primer dia l’avellana de Reus servia per mostrar Joan Reig, el bateria d’Els Pets, més pagès que músic, i s’encreuaven els seus pensaments amb els d’altres personatges de Veneçuela que estaven relacionats -alguns un pèl forçadament- amb l’avellana. Des de les treballadores d’una fàbrica que l’utilitzen per produir una sèrie de bombons clàssics de Veneçuela, a una actriu de telenovel·les, passant per la tercera generació de pubilles del Casal Català i fins a un jove català que decideix tornar a començar a Caracas fent d’estàtua humana. Export.cat evoca la sensació de Catalunya universal d’Afers exteriors i té voluntat de deixar-se veure més com un recull de contes curts, subvencionats, que no com a publireportatge
El que fa cada tarda Sálvame -fer el xou, muntar un petit circ, fer créixer monstres i nans, crear una realitat pròpia a base dels successos al plató- és l’evolució extrema del que passava cada nit a Crónicas marcianas. La diferència és que Sálvame ho fa a plena llum del dia i sense premeditació. Moltes de les sortides de plató dels convidats, de les empipades de Kiko, de les llàgrimes de Lidia, les males cares de Belén, del iogurt de Karmele, van ser reaccions espontànies que després s’han convertit en un teatre planificat. Però es percep encara certa espurna. La competència, com sempre passa, vol imitar l’èxit i per això dilluns passat va estrenar La jaula, confiant a la productora que va parir Crónicas…, Gestmusic, una alternativa al carnaval de Tele 5. I ho fa amb personatges que com Paquirrín, Nuria Bermúdez o Carlos «el Yoyas» omplen, a priori, el plató. Amb maniquís compartint seient amb el públic del plató -una transgressió artística- La jaula manté gags surrealistes de Xavier Deltell, el comentari de la crònica rosa o debats polèmics com prohibir les corridas de toros. Però els col·laboradors són com funcionaris, no s’entreguen, no viuen el plató com si fos la vida. I si es fa teatre, com a mínim, que es faci bé.
Hi ha programes de televisió que són com calaixos de sastre. S’hi endreça tot, tot el que fa nosa a La 1 -nosa perquè pot perjudicar a la primera cadena en relació amb les audiències- però que s’ha de fer perquè com a televisió pública se li ha encomanat fer. I s’intenta que, tot això que fa nosa però s’ha de fer, tingui un resultat final coherent i no sigui un poti-poti. Para todos La 2 (cada dia a les 13.30h) és aquest magazín que tracta la immigració, la feina de les ONG, la igualtat, la salut… i tots els continguts que puguem incloure en aquest calaix de sastre del periodisme que és la secció de societat. I ho fa com si fos el magazín de La 1 però sense crònica rosa, ni cuiners, ni balls ni connexions en directe; tot és més d’estudi, més rígid, amb reportatges enllaunats i debats i entrevistes seguint el guió, sense espontaneïtat. El que trenca el ritme de plató és haver d’incloure programes de mitja hora, gairebé a l’inici, dins el magazín: Pueblo de Dios, Babel… Juanjo Pardo, el copresentador i provinent del teatre, intenta trobar-hi aquell contrapunt sorneguer, l’humor que contribueixi a destensar el servei públic, que té mala fama de soporífer i apte per a minories. Para todos La 2 és un intent de fer-ho àgil i per a majories
No hauria de ser notícia que TV3 modifiqués la programació habitual per informar al ciutadà sobre un esdeveniment de magnitud. No hauria de ser notícia que TV3 prescindís de l’entreteniment perquè l’actualitat així ho demana. No hauria de ser notícia que si un dilluns cau una nevada de pam a bona part del país, TV3 esdevingui una antena de denúncia pels usuaris de Renfe atrapats, pels passatgers dels vols cancel·lats, pels milers de conductors aturats durant hores. No hauria de ser notícia que si neva i el país es col·lapsi, TV3 n’informi puntualment: connecti amb la Jonquera, amb el Bruc, faci fer hores extres als dos homes del temps estrella, enviï als reporters a Sants, a l’aeroport...en definitiva faci el servei que com a televisió pública té encomanat. Des del punt de vista de l’espectador, que s’ho mira des de la seguretat de casa, TV3 va fer dilluns el que calia fer. Ariadna Oltra, del 3/24, va ocupar també la graella de TV3 i va donar pas tant a les rodes de premsa de Joan Boada, d’Interior, com a les veus de denúncia de ciutadans, conscients del poder del mitjà, truquen a la tele per fer saber que a les dues del migdia sortien de Barcelona i a les sis de la tarda estaven aturats a Sils. Del TNvespre destacarem una peça, que va servir de cloenda, i en la qual es recollien tots els vídeos i fotografies al·lusives a la nevada que, en massa, havien enviat els internautes. N’hi havia de bucòliques, sobretot. El català emprenyat no està per fer fotos sinó per trucar a la tele i a la ràdio. El català que juga amb la neu, en canvi, exerceix de fotògraf o de realitzador amateur. És això el periodisme ciutadà? Fer una crònica dels fets, aportar una imatge insòlita al reporter que no és al lloc in situ? O els dos actuen com una font més per al periodista? I a la nit, a Àgora, tal i com feia La nit al dia, prenia el relleu al Telenotícies amb un especial sobre l’esdeveniment.
Si la tele és “el mitjà de la butaca”, la ràdio és, en aquestes situacions, la veu amiga que acompanya al ciutadà en les hores eternes d’autopista, de rondes i de carretera…l’únic consol quan no es veuen ni patrulles de Mossos ni de Protecció Civil ni ningú que es responsabilitzi de res. I també el programa de Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio -Catalunya Informació és evident- va desplegar l’exèrcit de corresponsals de l’emissora, de redactors per a fer més que mai un espai de servei i no un magazín. Els dos informatius nocturns de Catalunya Ràdio i RAC1 van tractar àmpliament de la nevada i de les conseqüències de l’endemà. I fer la feina que els toca fer no hauria de ser notícia.
Hi ha sèries policials que no són sèries policials. I Castle (Cuatro, dijous a la nit) n’és una. Richard Castle fa el mateix que Jessica Fletcher, però sense bicicleta ni xandall ni l’estil de veïna xafardera tipus Miss Marple. Castle, amb un posat de galan, és un escriptor de novel·les criminals que havent matat el seu protagonista, el detectiu estrella, passa una crisi creativa fins que coneix una policia de Nova York, de caràcter totalment oposat, amb qui formarà tàndem per resoldre els assassinats que es presenten; una relació que permet a l’autor documentar-se i observar la realitat com si fos l’inici d’un bon argument. Parella protagonista d’extrems, atracció subjacent, casos excessivament previsibles, res de sorprenent, res de nou al gènere. Castle, a diferència de Bones, no guanya en els diàlegs: se li atorga a l’escriptor extravagant, divorciat i amb una filla adolescent un sentit de l’humor que exhibeix amb un parell d’acudits i prou, però que ella no contesta amb la mateixa gràcia. L’intrusisme s’ha instal·lat en el gènere negre (escriptors, antropòlegs, mèdiums, entesos en el llenguatge corporal…) i el policia ha passat a ser un secundari més, necessari com el cadàver, però un complement.
