No anem bé. Si la resposta unitària dels partits catalans a la manifestació d’aquest dissabte és tombar la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i fer-se enrere sobre la IP d’una consulta sobre la independència és que hi ha alguna cosa al cap dels dirigents polítics d’aquest país que no els rutlla prou bé. Tenen una capacitat espectacular per passar-se per l’engonal el clamor expressat pel poble al carrer. Això o és que comparteixen el que pensa Alícia Sánchez-Camacho, quan diu que la Catalunya real no era la que es va manifestar dissabte. Com a mínim la gent del PP i Ciutadans tenen la dignitat d’actuar com pensen. Se’ls ha d’agrair la sinceritat, sempre respectable. Altra cosa és el cinisme d’aquells que es presenten com a defensors de la independència de Catalunya o els que exigeixen que la consigna del dret a decidir s’inclogui en una declaració del Parlament. Au vinga, a pastar fang tots plegats. No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sord que el que no vol escoltar. Els nostres polítics volen que aquest país continuï sent una joguina trencada per poder-hi jugar amb comoditat. Potser els convindria a tots plegats trobar-se una estripada massiva de carnets d’aquells que en tenen.

Bons seguiments de la notícia sobre les dimissions d’Alfons López Tena i d’Uriel Bertran a El Punt/Avui, a Vilaweb, i Racó Català. En aquest enllaç, la notícia al web del Parlament.

Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això? Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac. No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples: el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar «Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la. El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot, expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de l’Estat.  Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!», però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol. Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya. Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que il·lustren aquest post són divertides, però el país es construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la negació de l’altre.

Si teniu ganes, aquí hi ha l’enllaç que us permet descarregar-vos la sentència completa del Tribunal Constitucional. Per si quedava algun dubte que el TC ens ha enviat a èpoques predemocràtiques només cal fer un cop d’ull a les primeres notícies que difonen els mitjans: a banda de tot el que fa referència a la nació -categoria que se’ns nega com ja s’havia dit- hi ha qüestions molt més importants com la de la immersió lingüística a l’escola. Amb la interpretació que fan els magistrats d’aquest punt de l’Estatut acaben d’obrir una porta perquè els vidal-quadristes, Ciutadans i tota aquesta colla de personatges que qüestionen l’ús del català com a llengua vehicular puguin arribar a sortir-se amb la seva. Comença a ser hora de preguntar-se què farem el dia després de la manifestació, sobretot què farà la classe política i econòmica d’aquest país, perquè ja es veu que amb sortir al carrer no en farem prou. Convé pensar com el país, com les seves institucions, contestaran aquest autèntic atemptat a la nostra llibertat i expressió com a poble. Haurem de decidir si volem continuar subjugats en un Estat que mai ens ha entès i que, a més, ara vol asfixiar-nos.

L’acudit d’en Jap avui a El Punt. Sobren paraules. D’altra banda, aquesta obsessió que tenien els socialistes en evitar un titular que vinculés el President Montilla amb l’independentisme se n’ha anat en orris. Els diaris espanyols no s’estan per punyetes. Portada d’avui de l‘ABC: «Montilla marxará ante una pancarta independentista». I sobre l’ús del futbol posat al servei de la política nacionalista espanyola uns quants exemples: La Gaceta: «España barrió en Cataluña (TV3, la cadena afín al tripartito, reunió apenas a 370.000 personas». El Mundo: «El nacionalismo catalán inquieto por el tirón de la selección». El País: «España Futbol Club (La Roja consolida un modelo colectivo de equipo sin guerra de banderas). La Razón: «Los españoles creen que «La Roja» da una lección de unidad a los políticos». I per acabar d’al·lucinar feu un cop d’ull a Libertad Digital i la informació sobre la manifestació de dissabte. I si després de la lectura de tot plegat penseu que en aquest Estat hi cap la diferència: expliqueu-m’ho perquè ho entengui.

[youtube]j3o4ckCrEnA[/youtube]

Gran vídeo d’Òmnium per reivindicar el dret a somniar. Esperançador veure-hi gent com el President Pujol.

Ahir a la nit es va demostrar que la societat civil catalana, representada pel seu teixit associatiu, s’ha fet gran. Òmnium Cultural ha resistit les pressions del govern català i especialment del PSC per descafeïnar la manifestació d’aquest dissabte. La voluntat del President Montilla de posar la capdavant de la manifestació una senyera sense cap lema no té a veure amb cap pretesa vocació unitària dels catalans, és merament una qüestió política i, més específicament, una qüestió que afecta la relació del PSC i del PSOE. Tot l’enrenou que ha generat el President i el seu entorn respecte d’aquest tema l’únic que ha contribuït és a projectar a Espanya la imatge que els catalans ens barallem per una fotesa enlloc de treballar plegats. El respecte institucional al qual apel·lava el conseller Nadal no pot passar per davant del respecte al poble, al qual els polítics i el poder judicial ja han menystingut d’una manera evident. Seria bo pel país, i necessari, que el President Montilla estigués al capdavant de la manifestació, però si no ha entès que el país ha canviat, que per una vegada ha superat per la dreta i per l’esquerra els seus polítics no hi podem fer-hi res. Serà la seva decisió, però si no és capaç d’assumir aquest lema és que no entén el seu país i aleshores, probablement, no només no es mereix encapçalar la manifestació, segurament no es mereix ser-ne el màxim representant. Al web Som una nació trobareu més informació de la manifestació del 10J.

[youtube]W5QaD3q3DC8[/youtube]

El pretès enfadament del President Montilla per la sentència de l’Estatut s’ha anat diluint. Només cal anar a l’hemeroteca i seguir les declaracions d’aquests dies per veure com el seu discurs ha anat perdent to i s’ha anat acostant al teorema oficial del PSOE, que consisteix en dir que tot es pot reconduir i que ningú pateixi, que a l’Estat no s’ha trencat res. És també la posició del PSC, des d’on s’obstinen en qualificar de «nacionalistes radicals» tots aquells que defensem el dret a decidir i que ho fem de manera seriosa i sense hooliganisme -que d’aquest en el món independentista, com a tot arreu, també n’hi ha, malauradament-. Els socialistes, però, no són els únics que estan neguitosos. A en Duran i Lleida també li deu pujar la pressió davant tan sobiranista que surt de l’armari a la federació nacionalista, i s’atreveix a dir que la manifestació de dissabte es pot convertir en «un aquelarre independentista». A tots plegats els incomoda que hi hagi qui planteja,  sense estridències, el dret a l’autodeterminació. Per això han començat una campanya, encapçalada pel president de la Generalitat, per pressionar Òmnium perquè aparqui el lema triat per a la manifestació i el substitueixi per una senyera. Ara ens diuen que darrera la bandera hi cap tothom però no darrera el lema de «Som una nació». Quina mania de voler fer seure tothom a taula! Qui no cregui en el lliure dret de Catalunya a decidir, també sobre les lleis que el governen, que no vingui dissabte. I no passarà res. Aquesta obstinació per acontentar tothom és el que, finalment, ens fa renunciar a la nostra identitat. Un exemple: ara el president del FC Barcelona fa el seu primer discurs en tres idiomes perquè «el Barça és de tots». Sense negar la universalitat del Barça, voleu dir que no neguem la pròpia identitat introduint per la força altres idiomes de bones a primeres? Potser sóc provincià, però no recordo que el president del Reial Madrid, per citar algú, digués ni un sol mot en català quan va prendre possessió del càrrec, i això que a Catalunya hi ha una nodrida afició madridista (ningú no és perfecte…). El bon català, sempre tan preocupat per quedar bé… Finalment, un vídeo que un amic ha rescatat del Youtube: una festa de fi de curs als Maristes de Sanlúcar la Mayor. Si els catalans féssim un final de curs ballant al ritme dels Segadors els espanyols se’ns menjaven!!

Hi ha una frase de Mark Twain, també atribuïda a altres personatges històrics, que diu «És millor tenir la boca tancada i semblar estúpid que obrir-la i dissipar el dubte». Si el silenci del president del govern espanyol semblava eloqüent les manifestacions que va fer ahir van corroborar la màxima de Twain. De la sentència del TC es poden dir moltes coses, però dir que el tribunal ha corroborat que l’Estatut és «bàsicament constitucional» és una absurditat i una falta de respecte a la intel·ligència dels catalans. Sembla com si des del PSOE ens volguessin fer creure que les sentències són com la fruita que es compra a pes al mercat. Com el TC ha tocat uns quants preceptes però no tots ja podem estar contents. Home, no. Com diu el meu pare l’important en aquesta vida és la qualitat, no pas la quantitat. I el que ha fet el TC és emetre un dictamen qualitativament nefast per a les aspiracions d’aquest país. Sorprèn també que ara el president Montilla i el mateix Zapatero ens diguin que ja faran un apaño per donar sortida a tot allò que judicialment ens han mutil·lat. Com no reformin la Constitució, cosa que no faran, això s’ha acabat. Ja poden anar venent les motos que vulguin. Des d’Espanya tenen presa per donar per tancada aquesta carpeta i per això ens diuen que la sentència dóna per conclòs el procés autonòmic. Que s’oblidi doncs Convergència d’aconseguir un concert econòmic i encara menys de votar-ho en referèndum, que no ens vulguin fer perdre més el temps, que de tota aquest procés estatutari ja n’ha quedat tipa prou gent. Doncs si el desenvolupament autonòmic s’ha acabat, que a mi particularment ja m’està bé, l’única opció que li resta a Catalunya per tenir més autogovern és encetar la via constituent.