Ser autònom és com viure permanentment en una tòmbola de fira: sempre et toca… passar-les putes. Si s’ha de pagar, sempre ens toca. Si es tracta de cobrar el més possible és que no vegis un euro i si el veus poden passar dues coses: que t’arribi quan ja no et fa falta o que t’hagi costat tants diners aconseguir-lo que, comptat i debatut, has tornat a sortir perdent. Els autònoms (també ens diuen emprenedors perquè la paraula els mola) som aquelles persones que quan estem malalts i el metge de família ens va per fer el paper de la baixa li diem: “sóc autònom” i ell/ella et respon amb aquell “ah!” que ho diu tot; seguidament t’aixeques i marxes mentre pots quasi sentir el seu pensament com si fos una veu en off en una pel·lícula: “pobres desgraciats, ni malalts no es poden posar”. Jo prefereixo pensar que tinc una mena de superpoder, que fa que mai pugui estar malalt… Mira, qui no es consola és perquè no vol.
Que m’autocolloni, o que entre nosaltres ens collonem (els autònoms entre nosaltres fem aquestes coses, ens uneix una fraternitat que enriu-te’n de la internacional socialista), té un passi, ara que el govern del teu país et colloni és tota una altra cosa. S’ha de tenir el cap molt mal amoblat per organitzar amb el pa de la gent una Lotto 6/49, que se suma a les humiliacions a les quals ens sotmet el govern de l’Estat quan ens puja la quota amb nocturnitat, alevosia i mala llet sense que ningú digui res (hi ha algun sindicalista a la sala?), o ens persegueix quan no hem estat a temps de pagar una quota perquè no hem ingressat ni cinc de calaix pel covid, per citar només uns quants exemples de les bonances del sistema.
Personalment, del govern espanyol em puc esperar qualsevol cosa; ara, m’emprenya més que el govern del meu país em demostri no només inutilitat manifesta sinó mala fe. El que ha fet la Generalitat amb els presumptes ajuts als autònoms és humiliant i prepotent. Recorda una escena dels llibres de Dickens, quan retratava els adinerats de la societat victoriana llençant monedes als marrecs perquè es barallessin per veure qui caçava el preciat tresor que li permetria menjar aquell dia. L’ajut ja se’l poden confitar. No ens cal caritat, ens cal un sistema just, perquè els paguem el sou i les pensions, i unes quantes coses més. Correm tots els riscos i no disposem de caps dels avantatges de les persones que estan al règim general, i mentre això no canviï continuarem sent el darrer graó de l’escala laboral.
El govern català ens ha ofert un espectacle lamentable, que hauria de comportar, sense dilació, el cesament dels consellers Chakir El Homrani (darrerament aquest home està sembrat…) i Jordi Puigneró. I que no es pensi el vicepresident en funcions Pere Aragonés que serveix de res anunciar que crearà -això sí “de manera urgent”-: “un equip interdepartamental per posar en marxa noves ajudes de suport econòmic a través d’un mecanisme legal més àgil, que arribi al màxim d’afectats possible i que es mantingui de manera regular en el temps mentre duri la pandèmia”. Sona molt a “anem a crear una comissió”, i això qui més qui menys ja sap que vol dir. D’altra banda, algú ens pot aclarir que hem d’entendre com a “màxim d’afectats possibles”? Només el concepte fa basarda; recorda la lletra petita dels contractes bancaris.
I ho sento, ja prou de dir que la culpa és de l’Estat espanyol. Perquè si la culpa és del govern de l’Estat espanyol per què no van declarar la independència quan van dir que ho farien? O, com a mínim, que ens expliquin per què estan disposats a pactar uns pressupostos amb qui escanya els ciutadans que ells tenen l’obligació de defensar? Què hi fan a Madrid, a banda de cobrar sous i dietes? Si tot és culpa de Madrid i no tenen capacitat per influir, per què no deixen buits tots plegats els escons?
Quanta comèdia! Quanta inutilitat! Quanta estultícia! El problema de la nostra clase política és que mai ha hagut de sortir a guanyar-se el pa, especialment en temps de crisi. Si la seva feina estigués en funció dels seus resultats ara mateix n’hi hauria uns quants que plorarien per les cantonades. I consellera Budó, no demani perdó, perquè ni el mereixen ni els hi donarem. Ja n’hi ha prou de pixar-nos a sobre i dir que plou.
En legítima defensa, Lluís Prenafeta, encausat per l’Audiencia Nacional en l’anomenat cas Pretòria ha escrit el llibre El malson. El volum és, evidentment, un al·legat d’innocència i una explicació, més aviat somera, dels dies que va passar en mans de les forces d’ordre públic espanyoles. Qui esperi trobar-hi rebatudes amb pèls i senyals les informacions publicades als mitjans o els arguments de la fiscalia i del jutge Garzón s’emportarà un bon desengany, com el tindrà qui esperi llegir-hi les xafarderies de la convivència de personatges com Alavedra, Muñoz i Prenafeta en el reduït espai carcerari. Prenafeta ha estat prou curós per ometre detalls que el puguin comprometre encara més i no ha volgut fer bugada d’una situació que denigra l’honorabilitat pròpia i la d’altres. Tot plegat ben lògic. El llibre pateix, per tant, de les cotilles imposades pel propi procés judicial, que el mateix Prenafeta pronostica, arriscadament, que acabarà en no-res, acostumats com ens té la trajectòria de Garzón a instruccions que no semblen respondre a criteris d’estricte rigor judicial.