El ministre Bermejo ha estat víctima dels seus excessos i, perquè no dir-ho, dels seus hàbits cinegètics. A l’Espanya progre de José Luís Rodríguez Zapatero anar de caça s’interpreta com una cosa rància, més pròpia de la dreta, sobretot si allà et trobes amb un jutge que investiga el principal partit de l’oposició. Si a més tens el mateix cognom que un personatge de la magnífica berlengariana La escopeta nacional ja estàs mort com un conill (mai més ben dit). Sincerament, penso que aquest afer de la caça li ha fet més mal que tota la prepotència que ha destil·lat tot el temps que ha exercit de ministre. Evidentment que l’episodi de la vaga de jutges li ha fet mal però si l’han fulminat ha estat per no saber guardar les aparences. Sacrificar-lo en època electoral, a més, pot ser interpretat pels electors com un signe d’autoritat de Zapatero, més que no pas com una debilitat per la pressió que estava exercint l’oposició. El punt del partit, doncs, és pels socialistes, sobretot per la falta de lideratge que transmet Rajoy.
Arxiu de la categoria: General
Conciliació familiar?
No acabo d’entendre ni el conseller Maragall ni els mestres. Començo pels últims. Diuen que si les classes comencen el 7 de setembre no tindran temps de preparar el curs?! QUe vagin abans a treballar, no? Si el problema és que la Generalitat no els avança el que necessiten que es comprometi a fer la feina ben feta -ja se sap que l’altra no té futur…- i entregar el material al juny o al juliol. Ara Maragall. Aquesta societat no està preparada per facturar-te a casa els nens durant una setmana al febrer. Això no és Suècia ni Finlàndia, ni tenim el mateix clima ni la majoria de la gent fa jornada intensiva. Per mi que la soferta comunitat educativa està tan desconnectada de la realitat com els polítics. Els mestres troben collonut fer una setmana de festa al febrer i acusen els pares de voler aparcar els fills a l’escola. Es deuen pensar que és millor aparcar-los a casa, així el problema ja no és seu, és d’un altre. Sempre ho he trobat una expressió de mal gust, això de dir que els nens els volem aparcar. Jo vull que m’ajudin a educar els meus fills. Ja m’agradaria tenir més temps per fer-ho jo mateix, però la realitat és una cosa ben diferent. Els pares també treballem i no veig els empresaris molt receptius a regalar-nos una setmana de vacances per la patilla, la d’en Maragall i els mestres, és clar…
El desastre ferroviari
L’únic que sap dir Renfe després del desastrós inici dels nous horaris a conseqüència de les obres del TGV és que ho sent i que tot plegat és una qüestió de mala sort. No n’hi ha prou amb disculpes. I la mala sort és relativa. La locomotora incendiada feia 27 anys que funcionava i feia temps que li tocava la jubilació. D’això no se’n diu mala sort, se’n diu dèficit d’inversió. La direcció de Renfe la formen una colla de barruts que se’ls enfot el que li passi als usuaris catalans, molts dels quals tenen com a clients captius per la manca d’alternatives. No és d’estranyar que s’organitzin campanyes per no pagar el tren. El que es fa estrany és que no es convoqui una manifestació contra Renfe. Serà que som soferts de mena.