Aquesta gent no ens donen ni per pipes. Amb 1.200 milions d’euros difícilment se solucionen els problemes estructurals de finançament de la Generalitat de Catalunya i, de retruc, del país. Es podria pensar que els catalans hem patit de bona fe, però no podíem fer gaire res més del que hem fet amb els actors que estan en joc. Difícilment els socialistes catalans trencaran amb la casa mare i lideraran un front comú contra Madrid i Zapatero. Difícilment els convergents deixaran que els socialistes catalans liderin res en el cas que es produís un trencament entre el PSC i el PSOE. Un cop més, les declaracions d’uns i altres són pura retòrica. Els interessos de partit continuen estant per davant dels del país. Ara, els convergents i els republicans esperen que Zapatero, que ja no té el suport del PNB a Madrid, els vagi a buscar i estan segurs que aleshores el podran collar. Ho dubto. Abans en Zapatero farà un gran pacte d’Estat amb el PP, ara que en Rajoy s’ha civilitzat una mica (si més no aparentment). Continuem fent el prèssec i Catalunya no avança, mentre que comunitats com Andalusia salden els seus deutes històrics i nosaltres paguem el desgast negociador. Més val que ens ho fem mirar…
Arxiu de la categoria: Política
Porres i disculpes
Només cal veure els vídeos que hi ha penjats a la xarxa, alguns dels quals es poden visionar mitjançant Vilaweb, per comprovar que les diverses càrregues policials que es van produir al llarg del dia d’ahir contra els estudiants anti Bolonya eren totalment desproporcionades. Imatges que ens evoquen corredisses del passat o de països d’Amèrica Llatina on la democràcia no està prou desenvolupada. No es pot tractar així gent que es manifesta pacíficament ni es pot actuar premeditadament, les imatges són prou clares, contra els mitjans de comunicació que cobreixen la notícia. No n’hi ha prou amb demanar disculpes, com ha fet el director general dels Mossos, Rafael Olmos, perquè no és la primera vegada que els Mossos s’extralimiten. El que toca fer en política no és queixar-se, i demanar als mitjans que t’ajudin a solucionar els problemes com ha fet Olmos, sinó assumir les responsabilitats i posar el càrrec a disposició. L’actuació policial acaba ofegant el debat que realment s’ha de tenir sobre el pla Bolonya i la necessitat d’adaptar-s’hi amb les màximes garanties d’èxit, perquè no hi ha marxa enrere, cosa que els estudiants haurien d’entendre. Ara, no hi ha diàleg quan el recurs és la porra.
La llengua de l’independentisme
En un article en un diari digital s’afirma respecte aquesta notícia que «lògicament, la majoria dels independentistes són catalanoparlants», cosa que equival a pensar que la majoria de persones que s’expressen en castellà són espanyolistes i unionistes. Fa temps que la societat ha evolucionat, tot i que els mitjans a vegades semblen haver-se’n adonat tan poc com els polítics. El greuge respecte de Catalunya és de tals dimensions que el sentiment favorable a la independència o al sobiranisme s’ha filtrat a totes les capes de la societat catalana. Si l’independentisme algun dia té èxit serà perquè haurà incorporat, precisament, les persones que s’expressen en castellà però que se senten tan catalans com els que parlen la llengua de Pompeu Fabra. La nostra societat encara funciona molt a base d’estereotips i oblida que moltes vegades els principals defensors de l’espanyolisme han estat insignes membres de les nissagues catalanes.
València, capital Beijing
El govern valencià té una visió de futur extraordinària. Estan tan avançats al seu temps que a vegades la resta de mortals no els entenem, com quan construïen i construïen a peu de platja i tothom afirmava que allò era una aberració; ells estaven fent les ciutats del futur. Ara donen una nova mostra de la seva visió privilegiada de la realitat. El conseller d’educació valencià diu que aposta pel trinlingüisme: castellà, anglès i xinès mandarí. Una opció que deixa fora de joc el valencià en un àmbit tan estratègic per la llengua com és l’educatiu. El genocidi lingüístic del govern valencià està calculat. L’ensenyament en dues línies separades: aules en castellà i aules en valencià, ha aconseguit que només un 25 per cent de la mainada estigui escolaritzada en català. Això és el que pretén Ciutadans a Catalunya. Per sort, anem resistint.
El cansament de Solbes
Pedro Solbes, explica el president Rodríguez Zapatero, domina l’estilet de l’ironia. És fi. Quan diu que enveja Bermejo pel fet que és exministre fa conya amb els periodistes. No dic que no, però aquest no és el primer cop que Solbes manifesta el seu cansament. Un estat provocat per la crisi econòmica i financera i per les negociacions per la qüestió del finançament autonòmic. Solbes s’ha trobat, sense ganes, entre l’espasa i la paret: el president espanyol va prometent a tots els presidents de comunitats autonòmes un finançament fantàstic quan ell pensa que l’Estat no està en el seu millor moment econòmic per anar satisfent unes demandes que fa la impressió que creu desmesurades. Li ha de fer mandra, a més, seure’s amb uns personatges -els banquers- que pensen fer el que els roti per molt que el govern els demani més implicació i que actuïn com a revulsius de la crisi. Només falta Joaquín Almunia rectificant-li constantment les previsions a curt, mig i llarg termini. Estant així les coses, el millor que podria fer el ministre és fer les maletes i deixar camp lliure a algú altre amb més energia i determinació per enfrontar-se a la crisi i més receptivitat per escoltar les justes reclamacions, entre d’altres, de Catalunya. Ja és ben trist haver de coincidir amb l’opinió del PP…
Per cert, en Jap, com sempre: genial!
Bermejo, una dimissió esperada
El ministre Bermejo ha estat víctima dels seus excessos i, perquè no dir-ho, dels seus hàbits cinegètics. A l’Espanya progre de José Luís Rodríguez Zapatero anar de caça s’interpreta com una cosa rància, més pròpia de la dreta, sobretot si allà et trobes amb un jutge que investiga el principal partit de l’oposició. Si a més tens el mateix cognom que un personatge de la magnífica berlengariana La escopeta nacional ja estàs mort com un conill (mai més ben dit). Sincerament, penso que aquest afer de la caça li ha fet més mal que tota la prepotència que ha destil·lat tot el temps que ha exercit de ministre. Evidentment que l’episodi de la vaga de jutges li ha fet mal però si l’han fulminat ha estat per no saber guardar les aparences. Sacrificar-lo en època electoral, a més, pot ser interpretat pels electors com un signe d’autoritat de Zapatero, més que no pas com una debilitat per la pressió que estava exercint l’oposició. El punt del partit, doncs, és pels socialistes, sobretot per la falta de lideratge que transmet Rajoy.
Zapatero, destructor o dragamines?
Hi ha moltes maneres d’anar contra Catalunya. El PP sempre ha pensat que bordant molt fort ens acollonien prou per tenir-nos a ratlla. Al PSOE sempre han fet les coses diferent. Sempre s’han presentat com els grans aliats que el país necessitava per anar endavant, però, a l’hora de la veritat, la seva política vers el Principat ha estat tan nefasta com la del PP i, fins i tot, ha arribat a superar-la. No sabria dir quina mena de buc, continuant amb el símil de Puigcercós, és en Zapatero. L’únic que tinc clar és que no tenim finançament, l’Estatut penja d’un fil i que quan poden des de Madrid ens retallen autogovern, com en el cas de les subvencions del 0,7% i el traspàs de l’aeroport d’el Prat. El pitjor de tot, però, és que Catalunya no reacciona. El país s’està quedant aïllat i sembla que ens hem resignat a anar cada cop pitjor. Estem anestesiats i això és més preocupant que no pas que des de Madrid ens facin la vida impossible, que això ja forma part d’una tradició històrica…
El PP català fa el ridícul
El PP no té les coses clares, ni a Catalunya ni a Espanya. El darrer invent dels conservadors catalans ha estat presentar-se com alternativa a Catalunya de la mateixa manera que Obama ho ha estat a Bush. Han copiat frase i colors i no els ha fet vergonya posar costat per costat un cartell d’Obama i un de Sánchez-Camacho. A vegades sembla que els polítics s’esforcin per donar artilleria a la gent del Polònia.
Contents i enganyats
Peatges
Dia històric. Així han qualificat socialistes i republicans la decisió del Congrés dels Diputats d’admetre a tràmit la proposta catalana que es crei un fons per rescatar els peatges. Així doncs, no hi ha res decidit, però, els polítics catalans han de vendre alguna cosa ara que és hora de vendre. S’acosta el Cap d’Any i la revisió anual de peatges que, com sempre, anirà a l’alça. Toca vendre optimisme i, quan arribin les pujades, ja en parlarem. Hem de ser optimistes, malgrat que la proposta no contempla, que se sàpiga, l’eradicació dels principals peatges del país.
Per si de cas ens confiàvem, Salvador Alemany, conseller delegat d’Abertis, s’ha encarregat de recordar-nos quina és la realitat durant la seva compareixença al Congrés. Alemany ha proposat que els peatges s’encareixein quan hi ha col·lapse a les autopistes, o sigui, cada cap de setmana, festiu o vacances. S’ha de tenir molta barra, i certa serenitat, per fer propostes com aquestes quan la finalitat de les autopistes era contribuir a descol·lapsar la insuficient xarxa de carreteres catalana, que se suma a l’ineficient/inexistent xarxa de transport públic de mitjana distància. S’ha d’entendre el que diu el conseller delegat, però, el que d’una mà li treuren ho recupera amb l’altra. I al final del carrer, com diria en Francesc Sanuy, sempre hi trobem, guanyant els mateixos, La Caixa.
El defensor de quin poble ?
A la web del Defensor del Pueblo es diu literalment: «En la oficina del Defensor del Pueblo estamos a tu disposición para proteger tus derechos y libertades sea cual sea tu edad, nacionalidad o residencia.» Segons aquesta rotunda afirmació, doncs, el Defensor, hauria de ser una persona neutral, un jutge imparcial. La realitat és tota una altra cosa. Enrique Múgica, el socialista que exerceix de Defensor, és tot un personatge, que es caracteritza per la seva falta de prudència i per no resistir-se a generar polèmica. Continua fent política des d’aquest càrrec institucional, i així com un dia carrega contra Catalunya un altre ho fa contra aquells que no el complauen. Fa pocs dies va carregar fortament contra els antitaurins. En una distesa entrevista a la Cope -no hi ha com sentir-se a casa- va afirmar que els que s’oposen als toros són «uns tontos» i que «amb tontos no val la pena perdre-hi el temps». Què farà quan aquests ciutadans li demanin empara? Està clar, engegar-los a pastar fang. Múgica és un personatge ranci que no mereix el càrrec que detenta.
