Avui he publicat a El Punt una entrevista amb Jordi Fàbrega, portaveu de Decidim.cat. A l’entrevista, feta després de la divisió entre les plataformes sobiranistes i l’agrupació de càrrecs electes, el representant de Decidim.cat fa un crit a la unitat d’acció per superar la divisió que tantes vegades ha malmès el camí del sobiranisme i de l’independentisme al nostre país.

Ja hi tornem a ser. Ni s’ha començat a caminar que ja sorgeixen les primeres divisions en el camp de l’independentisme català, per culpa de les presses i dels protagonismes. La Coordinadora Nacional de Consultes per la Independència, integrada per les principals plataformes sobiranistes del país, va donar dilluns una sonora bufetada a la cara de Decidim.cat, que el cap de setmana abans ja havia marcat algunes dates per a la celebració de les futures consultes populars i havia proposat un model d’organització, on les associacions cedien bona part del seu pes relatiu als partits que representen els càrrecs electes aplegats a Decidim.cat. Tot fet una mica a mida, cal dir-ho. La Coordinadora ho va tirar després tot per terra. Darrere seu, els impulsors de la consulta d’Arenys de Munt, que no acceptaven ser descavalcats del procés quan n’han estat impulsors. Tots plegats no poden anar així per la vida. En aquest procés uns i altres es necessiten igual. Qualsevol procés cívic ha d’acabar, per força, si vol tenir valor, en els partits polítics, que són els únics que poden canviar la legalitat des del Parlament. No són l’enemic. Tampoc han de ser, i en això té raó la Coordinadora, qui talli el bacallà –si més no en aquesta fase–, però tampoc se’ls pot posar en evidència com s’ha fet. No hauria estat més sensat decidir les coses plegats en lloc d’haver tirat, uns i altres, pel dret? Les entitats tampoc són gent despolititzada, no ens enganyem; ho demostra el fet que el principal impulsor de la consulta d’Arenys de Munt sigui un regidor de la CUP… La derrota del moviment independentista, si arriba a donar-se, vindrà per un excés de vanitat si no s’imposa el sentit comú. Els membres de la Coordinadora han de seure a la mateixa taula que Decidim.cat i, fins i tot, han de convidar els partits polítics a ser una part activa del procés; no n’han de ser el motor, però sí que hi han de donar cobertura legal. Lògicament, al voltant de les consultes, i amb la proximitat de les eleccions al Parlament, els partits intentaran recol·locar-se després d’haver quedat fora de joc en el cas d’Arenys i cadascú mourà els fils de les afinitats i de l’obediència deguda entre les plataformes. Aquests moviments poden torpedinar el procés de les consultes si no hi ha una organització forta; és millor, doncs, que aquesta organització estigui en mans de la societat civil, però que tots tinguin clar que l’objectiu prioritari és donar una lliçó democràtica de sobirania a l’Estat espanyol, i no aconseguir més o menys escons al Parlament català.

El conseller Antoni Castells, que és un bon polític i un home sensat, ha admès que prop d’un 10% dels estudis encarregats per la Generalitat són «poc útils» i que un 16% dels que es van fer el 2007 generen «dubtes raonables». No sé què és més escandalós, si la confessió del dubte o la informació que la segueix: en un any es van encarregar 2.469 informes. És rellevant que n’hi hagi 300 que es podrien haver estalviat? Qui sap. Però sembla exagerat que en el conjunt del govern es demani a consultories externes a la ratlla de 2.500 informes, cadascun dels quals amb la corresponent dotació econòmica, i no pas petita en cap cas. L’oposició fa èmfasi en els papers dubtosos i en diu ben poc del volum. No és estrany, quan ells governaven, i ho van fer molts anys, també encarregaven aquests documents, tant els que no tenen ni solta ni volta com els seriosos –algun n’hi deu haver, de necessari–. És extraordinari com en política hi ha certes coses que es donen com a normals. La troballa d’expedients que l’administració s’hauria pogut estalviar –ara i abans– no comporta cap més repercussió política que la picabaralla de torn, generada per al gaudi dels mateixos actors d’aquest immens circ que és la política. Una nova polèmica, qualsevol, poc importa, esvairà la boira d’aquí a uns dies, i no tornarem a sentir a parlar d’informes fins a la pròxima actuació de la Intervenció General o el pròxim informe de la Sindicatura de Comptes, que, com ha demostrat el cas de Fèlix Millet, sembla que serveixen de ben poca cosa, a la pràctica. Ni els mateixos fiscalitzadors, no tenen instruments per fer que la seva feina tingui utilitat més enllà d’engreixar la lleixa on es deixen els documents generats pels diversos síndics anualment. Si hi ha dubtes sobre certs expedients, no hauria d’intervenir l’Oficina Antifrau? Al cap i a la fi, s’han malgastat –parlar de malversació implicaria moltes altres coses– diners públics; ens trobem davant de casos d’incompetència política i tècnica o hi ha alguna intenció d’afavorir amics i coneguts? Siguem ben pensats i deixem-ho en un cas d’incompetència politicoadministrativa; sent així les coses, no ha de cessar ningú? Mai passa res. Ni ara ni abans. Ni demà. Però la ciutadania té l’obligació d’exigir als governants que siguin al màxim de transparents i eficaços. Al marge que algú s’hagi pogut omplir les butxaques amb quatre duros –hi ha vies per investigar-ho–, l’administració té l’obligació de ser eficient, sobretot en la despesa. Ben mirat, vaig a posar en remull el lliri que porto a la mà.

M’havia quedat enrere per la voràgine informativa de la consulta d’Arenys de Munt, però he volgut recuperar-la pel bloc, com he fet amb totes les entrevistes anteriors que he publicat en paper. És l’entrevista a Enric Fontanals, coordinador de la  Mostra d’Entitats dels Països Catalans i membre fundador de Gent de la Terra. A l’entrevista, Fontanals explica la gènesi de la Mostra d’Entitats que ja fa vuit anys que es fa a l’Arc de Triomf  l’11 de setembre i parla també del futur dels catalans, uns dies abans que es fés la consulta d’Arenys de Munt. Ho té clar: «Madrid no ens deixarà decidir res que sigui important».

En aquests moments, una de les preocupacions polítiques més importants del govern espanyol i d’una part del govern català és si el referèndum d’Arenys de Munt va ser un constipat de finals d’estiu o un virus contagiós. La consulta va agafar uns i altres desprevinguts. Ningú s’esperava que una població de 8.000 i pocs habitants pogués desestabilitzar-los tant i tant l’agenda política, que ara passa, i amb raó, per parlar de la crisi econòmica i de les mesures per sortir-ne. Espanya, gràcies al ranci substrat que hi perviu, va fer un favor a Arenys de Munt i el va col·locar en el mapa. Sense la intervenció de l’advocat de l’Estat exfalangista i de la mateixa Falange de las JONS, el ressò mediàtic de la consulta més enllà d’Arenys de Munt hauria estat mínim. Ara bé, com que a Espanya li produeix urticària qualsevol cosa que qüestioni la sacrosanta unitat de l’Estat, la reacció que van tenir va ser més visceral que intel·ligent. Pel que fa a Catalunya, l’opció inicial dels partits era callar i fer veure que no passava res, deixant la convocatòria com una extravagància més d’un moviment de dimensions reduïdes com és la CUP. Finalment, però, les circumstàncies els van empènyer a prendre posicions, i això ha obert fissures tant al tripartit com a Convergència i Unió, i si la cosa va a més pot acabar amb trencadissa. Quasi cap polític electe, ni aquí ni a Madrid, acaba de tenir clar l’abast d’aquesta grip. I això encara els deixa descol·locats. Madrid opta per desqualificar la consulta d’Arenys i per negar les possibilitats de contagi –negant la realitat– i Catalunya s’ho mira a l’expectativa de veure quina és la taca. El problema per a tots ells és que aquesta iniciativa està al marge dels partits tradicionals, i les plataformes sobiranistes hi veuen una oportunitat inesperada –i afortunada– per poder forçar la classe política a anar en la direcció que defensen les organitzacions que reclamen el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació. Diumenge va començar una nova etapa –esperem que als supersticiosos no els faci res que fos en dia 13– que ningú sap dir on ens conduirà. Un ampli contagi municipal provocarà que les forces polítiques convencionals es moguin i prenguin una posició. A un any de les eleccions al Parlament, amb l’amenaça que Reagrupament.cat pugui acabar capitalitzant l’esforç de la CUP –que no es presenta a les eleccions– i ocupant l’espai sobiranista i independentista, Convergència i ERC hauran de fer alguna cosa, i tot plegat farà trontollar els esquemes, aquí i a Espanya.