Escrits amb els dits

Castellers a banda, si dels catalans hi ha una cosa que sorprèn al món és la figura nadalenca del caganer. No són pas pocs ni petits els mitjans de comunicació internacional que en els últims anys s’han fet ressò d’aquesta tradició, sobretot des que alguns empresaris amb vista, especialment en el sector del pessebrisme postmodern i també de la pastisseria, han donat una nova dimensió a aquella humil figura, que durant generacions, amb la pell i la samarra, s’ajupia discretament en un racó de l’escena amb els pantalons a mitja cama i el producte del seus budells a la vista de l’espectador com a contrapunt popular de la representació estàtica del naixement del déu dels catòlics fet home.

En l’última dècada el caganer ha patit un procés de secularització indiscutible. D’una banda, és l’única figura del pessebre que no necessita la resta de la colla, camells, bou i ase inclosos, per tenir una raó de ser. Molts catalans el compren per separat per decorar o adornar les festes de Nadal, o fins i tot el mantenen en algun prestatge fora de temporada, és a dir, abans de l’advent i després de la Candelera, tant si plora com si riu, tant si el fred és fora o encara és viu. El caganer s’ha fet un lloc per ell mateix en l’imaginari col·lectiu. Una circumstància en bona part deguda al desdoblament de personalitat a què ha estat sotmès per uns interessos comercials dignes d’admiració. Polítics de primera i de segona fila, mundial o nacional, futbolistes d’elit i altres esportistes coneguts, famosos de pelatge divers i fins i tot altres personatges de ficció, han estat, són i seran immortalitzats en la desagraïda postura de qui desmenja.

Tret de context, pot semblar una barrabassada, un costum una mica fastigós o escatològic, i la imatge que dóna dels catalans és la d’una societat amb uns costums tan pintorescos que fins i tot algú mal informat podria arribar a pensar que no és estrany que els espanyols no ens puguin veure ni en pintura, a uns ciutadans que adorem (tant en versió catòlica com laica) una figura que ensenya el cul i el que en penja.

La popularització de la figura del caganer és una de les fites més destacades dels últims anys en temes de màrqueting nacional. Fenòmens com aquest ajuden a construir identitat i a consolidar fet diferencial. Hi ha països que han exportat com a gadget tunejable l’estatueta dels Oscar, la pizza, les ampolletes de la marededéu de Lorda, els bastonets de menjar o la gorra de visera. Aquí, a la catalana terra, habitada per homes i dones del cap dret però de tendència importadora especialment en qüestions d’hàbits, gustos i costums, ja és hora que tots plegats decidim sortir de l’armari de l’acomplexament identitari i rodem món amb el cul a l’aire. Regalem caganers als coneguts estrangers, promocionem-lo a totes les botigues de records com un element més del folklore al costat de l’ase, el barret de mexicà o la nina amb farbalans. Lluïm-lo a tots els estands de promoció de Catalunya arreu del món. Posem un caganer a la porta de totes les ambaixades que ha anat obrint el senyor Carod. En definitiva, si no obtenim la independència per la cara, que no sigui dit que no ho hem provat pel cul. (Article publicat a Presència el 21 de novembre 2010)

La campanya electoral finalitza avui després d’una quinzena intensa sobre la qual no m’estendré perquè els benvolguts lectors i lectores l’heu pogut seguir a bastament a la secció de Política d’aquest diari. No sé si hores d’ara teniu decidit el vostre vot, si ja el teníeu decidit de fa molt, si ha estat durant aquests dies que heu pres la determinació, o si viureu la jornada de reflexió de demà amb tota la literalitat, valorant fins i tot la possibilitat de no anar a votar.

Jo ja tinc clar a quin dels partits atorgaré el meu humil sufragi. Primer, perquè sí que exerciré el meu dret. Segon, perquè, tal com funciona el sistema, només es pot votar una sola formació. No estaria malament, tanmateix, tenir l’oportunitat de triar candidats de llistes diverses. No sé si això afavoriria la participació més que no pas les llistes tancades. Una altra cosa seria si es pogués votar qui no voldries que sortís elegit. Vots de càstig. Sospito que en aquest cas hi hauria cues per accedir a les urnes. I partits que, sumats els vots a favor i els vots en contra, no només no obtindrien cap escó sinó que en quedarien a deure. Política ficció, em direu. També fan política ficció, en certa mesura, els que pensen que Catalunya pot ser independent; els que creuen que es pot obtenir el concert econòmic; els que estan convençuts que l’Estatut és recuperable; aquells que consideren que Catalunya pot encaixar submisament en una, gran i lliure Espanya. Aquest és el problema. Un país que viu un moment de crisi d’identitat tan profunda que qualsevol via és oberta, i alhora totes estan obstruïdes. Un atzucac històric. Ja veieu: ni el pessimisme em fa desistir d’anar a votar. (Publicat a l’Avui el 26 de novembre de 2010)

Tot i que Shakira només hi actuava ahir, el Palau Sant Jordi de Barcelona haurà fet el ple tres dies consecutius aquesta setmana. Avui també ompliran els socialistes, amb José Montilla com a estrella principal (si no es compta el trio d’acompanyament que formaran José Luis Rodríguez Zapatero, Felipe González i Carme Chacón). Demà ho farà Artur Mas, per primer cop amb Jordi Pujol. CiU ho tenia clar des de feia dies, que faria un Sant Jordi. El PSC ho va mantenir en secret fins que l’agenda oficial del president espanyol ho va esbombar.

El cas és que el principal mesurador català de la capacitat de convocatòria ciutadana haurà acollit l’apoteosi final dels dos principals pretendents a la presidència del país. Una fita gens menyspreable en una època considerada de desafeccions i desinterès per la política oficial. Una avaluació dels ànims que, més que esperonar l’electorat indecís o captar suports d’altres partits, aporta la dosi d’adrenalina final i reforça la cohesió dels fidels i d’uns equips humans que necessiten un bany de masses de reminiscències tribals mentre esperen el dictamen de les urnes.

En la jornada de punt mort d’ahir, amb la ressaca del cara a cara frustrat i la vista dels principals contendents posada en els actes de tancament, Artur Mas va repicar més que mai la campana de la prudència, de no fer un mal pas estratègic, de no cometre un entrebanc dialèctic d’última hora, tot i que tampoc va estalviar alguna mostra vistosa de pirotècnia verbal. “No volem que aquesta gran festa que s’ha fet a la resta de l’Estat es pagui amb els diners dels catalans”, va dir el líder de la federació nacionalista en un míting celebrat a Girona.

La campanya s’ha acabat. O ha tornat a començar, depèn de com es miri. El que és inqüestionable és que ha quedat liquidada, almenys tal com es desenvolupava fins ara, seguint fil per randa un guió basat en una disputa multipartidista amb almenys sis contrincants. El repte del debat cara a cara llançat per José Montilla com a últim alè de remuntada, recollit per Artur Mas, ha deixat fora dels focus la resta de formacions, que només tenen l’opció d’intentar aturar-lo per la via del recurs. Però amb només quatre dies hàbils abans de la jornada de reflexió, es fa difícil que Esquerra, el PP, ICV i C’s tornin a enfilar-se en l’escenari mediàtic electoral. Amb els mateixos arguments es pot afirmar que ha arrencat una altra campanya, a l’esprint, a l’atac i gol, el redoble de to presidencialista entre el governant estant i el principal aspirant a substituir-lo.

Això no és tot. Fins i tot si finalment la Junta Electoral Central atura el cos a cos a última hora (com tothom sap, les coses importants de Catalunya es decideixen a Madrid), la cursa ja ha tombat cap al carril del bipartidisme de manera indefectible. És l’últim fruit de l’estratègia de cops d’efecte que ha dissenyat la matèria grisa socialista, convençuda, o resignada, que només amb el factor sorpresa (com l’anunci del candidat que no repetirà) o l’intent de generar més ocasions per tal que Mas la vessi parlant fora de guió, poden ajudar a retallar distàncies. És innegable que per al líder convergent el cara a cara sembla més una volta extra quan ja s’acosta el final de la marató, per bé que Artur Mas, com va demostrar en el debat a sis de diumenge, sembla que corre amb prou forces de reserva i la dialèctica a favor. Montilla, per la seva banda, no hi té res a perdre i molt a guanyar, i el fet que, a priori, tothom el doni per perdedor només el pot beneficiar. Fins i tot haurà aconseguit situar-se de nou enmig del ring si el cara a cara (programat per TV3 a dos quarts d’onze de la nit d’avui) finalment no es fa.

En el seu programa de retallada de despesa pública, la candidata del PP a la presidència de la Generalitat, Alícia Sánchez-Camacho, ha proposat suprimir, entre altres coses, el Memorial Democràtic, un organisme que ha estat impulsat pel tripartit amb l’objectiu no només de recuperar la memòria històrica sinó, sobretot, de fer pedagogia sobre els valors que sustenten el nostre règim de llibertats. Per a molts pot semblar una despesa supèrflua, o si més no prescindible en temps de crisi. Però no ho és. El Memorial Democràtic ha estat la gran aportació del conseller Saura, que pot ser criticat per moltes coses (jo diria que per gairebé totes les altres coses) però no pas per aquesta.

El Memorial Democràtic és un acte de justícia. Tot i que pot ser discutible incloure alguns antifranquistes entre els defensors de la democràcia, en general s’ha recuperat la memòria d’uns vençuts que ho havien estat doblement, per les armes i per l’oblit. I s’ha fet d’una manera simbòlica però alhora productiva, revertint cada euro invertit en la societat. Alícia Sánchez-Camacho hauria de passar per la Jonquera, o per Gandesa, i preguntar-los quants visitants, que abans no tenien, aporten el Museu de l’Exili o el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre, o la museïtzació dels espais del conflicte bèl·lic. Visitants que a més d’instruir-se animen el comerç i la restauració de la zona, sovint de zones deprimides. El turisme memorial funciona molt bé en molts llocs del planeta, per exemple als Estats Units. Aquest model comença a prendre cos a Catalunya. Mentrestant, el PP, en qüestions de memòria, continua prioritzant el Valle de los Caídos. (Publicat a l’Avui el 19 de novembre de 2010)

Una de les màximes més conegudes de la política internacional és aquella, atribuïda al mític Giulio Andreotti, que sosté que el poder desgasta especialment a qui no el té. La complexitat política de la Catalunya actual està aconseguint posar en crisi aquesta gran veritat universal. Perquè mentre que el president d’un tripartit autodescartat per esgotament anuncia que és l’última vegada que aspira a la reelecció, el seu màxim oponent arriba fresc a les portes, segons les previsions, d’una còmoda majoria després d’haver passat set anys a l’oposició picant pedra.

L’anunci fet ahir per José Montilla no va ser necessàriament el d’algú que llança la tovallola abans d’hora, o que prepara la retirada sense més, sinó que cal interpretar-lo, també, com una estratègia per obtenir una pròrroga condicionada dels seus votants més dubitatius. El cop d’efecte d’un president que corre el perill de ser el primer de la història de la Catalunya moderna destituït per les urnes. Ni Macià, ni Companys, ni Irla, ni Tarradellas, ni Pujol, ni Maragall van deixar el càrrec després d’haver fracassat en un intent de revalidació.

La majoria de partits rivals van reaccionar a l’anunci de Montilla subratllant aquesta recerca del cop d’efecte. El presidenciable de CiU, Artur Mas, va afegir-hi una gota més de malfiança assegurant que el tripartit, si suma, es reeditarà.

El líder dels socialistes, a més, ha obert una altra cursa successòria que podria ser molt més renyida que la de la presidència de la Generalitat: la de la seva successió, almenys, com a pròxim candidat del PSC. Una pugna que pot ser més o menys fratricida depenent de si Montilla és derrotat o no el 28-N i en quina magnitud. Segons algunes fonts, no obstant això, Montilla podria protagonitzar un fet tampoc mai vist fins ara en la història parlamentària catalana, convertir-se en el primer expresident que continua ocupant el seu escó a la cambra. Per sortir de dubtes queda encara, com a mínim, la segona part de la campanya electoral, en la qual al líder dels socialistes només li queda lluitar per fer bona la frase d’un altre estadista reputat, Winston Churchill: “Un estel puja més amunt a contra vent, no pas amb el vent a favor”. (Publicat a l’Avui i El Punt el 20 de novembre de 2010)

Fa aproximadament un any bona part del país bullia amb les primeres onades de consultes sobiranistes, i el futur nacional de Catalunya estava en el centre del debat polític, en el primer pla de l’actualitat. Un any després, aquella efervescència ha quedat diluïda enmig d’una oferta de sigles i projectes tan dispersa que ha provocat que la veu independentista arribi des de moltes bandes alhora però de cap amb prou força ni claredat. Fins i tot els partits parlamentaris que havien posat el tema del referèndum sobre la taula (i que havien donat suport explícit a les diferents onades de consultes) aquests dies hi estan passant força de puntetes, prioritzant altres assumptes, com la crisi econòmica els greuges comparatius amb l’Estat espanyol. Fins ahir.

Van ser els líders dels tres principals partits amb representació al Parlament que ahir van posar-se a la boca pràcticament per primer cop en tota la campanya la paraula referèndum. El primer, José Montilla, va minimitzar les ànsies de part de la població per votar sobre la continuïtat de Catalunya a Espanya. El líder dels socialistes catalans va ser clar: “Tots sabem que el referèndum no es farà. I és que no és el que vol la majoria dels catalans”.

Hores més tard, el presidenciable de Convergència i Unió, Artur Mas, també parlava de referèndum, posant el límit, ja conegut i explicat, en una consulta sobre el concert econòmic. Amb tot, el va plantejar amb força matisos i prevenció, i sempre com a últim recurs en cas de necessitar un suport ciutadà ampli per reforçar la seva posició davant les negociacions amb Madrid.

Per la seva banda, el líder republicà Joan Puigcercós va fer una passa més en les exigències programàtiques del seu partit, i va manifestar la seva intenció de pressionar Mas exigint-li la convocatòria d’una consulta (sobre la independència) no només per entrar en un hipotètic govern de coalició sinó fins i tot per votar-lo, si li cal, en la investidura. Una proclama diàfana que contrastava amb l’embarbussament dialèctic previ durant una entrevista radiofònica, de la qual es podia despendre que el referèndum sobiranista queia de la llista de condicions necessàries per a una hipotètica entesa amb Artur Mas. El líder convergent, per cert, va respondre al republicà dient-li que abans del 28-N no està “per subhastes”.

Descarrilat per les enquestes i amb Artur Mas viatjant a llarga distància, el tripartit va obtenir ahir el traspàs de Regionals, una metàfora de les eternes relacions amb l’Estat: Espanya cedeix la gestió del servei però la via continua sent seva. L’oportunitat del traspàs podria qualificar-se sense exagerar d’electoralisme (algun dirigent socialista va escruixir-se veient que la foto se l’enduia Joan Saura, representant del govern en la comissió de traspassos), però en altres circumstàncies probablement la decisió seria celebrada per tothom com un avenç, per bé que CiU ja ha deixat clar diverses vegades que vol renegociar com a mínim la lletra petita tant del cas de Regionals com en l’anterior de Rodalies.

La resta de la jornada va estar marcada pel perfil baix respecte de les propostes electorals i les pujades de to en les estratègies de propaganda electoral a la xarxa, amb un vídeo dels socialistes on el vot pel PSC provoca un orgasme a la protagonista de l’escena de vot, i la gens simpàtica i injustificable relliscada d’Alícia Sánchez-Camacho, que ha preferit excitar el seu electorat atonyinant virtualment immigrants (i independentistes) en un videojoc. Davant la pluja de crítiques, la candidata del PP va admetre l’error amb la boca petita, assegurant que s’hi farien “retocs tècnics”.

Que el cas del Palau de la Música sortiria en campanya era segur, faltava saber quan, i aquest quan va ser dilluns. I Artur Mas no va esperar ni vint-i-quatre hores per sortir a plaça carregant i descarregant contra un dels pilars fonamentals de l’argumentari del PSC, amb un gir basat en l’atac com a estratègia de defensa. El líder convergent va tronar de manera desacostumada contra els socialistes. “Se’ls ha vist el llautó”, va manifestar en una calculada declaració fora de guió acusant el PSC (i, per extensió, el tripartit) d’instrumentalitzar el Consorci del Palau de manera partidista demanant l’obertura separada per a la investigació del finançament de CDC, tot i que difícilment es podia evitar que els terminis del procediment judicial no propiciessin novetats sobre el cas durant aquesta quinzena.

La polèmica va provocar ahir que s’entrellacessin dues campanyes, la política i la de les eleccions a la presidència de l’Orfeó Català: els dos candidats, Enric Enrech i Mariona Carulla, van actuar ahir a una veu fent costat a la decisió del president interí de l’entitat d’evitar una investigació sobre CDC, postura que va subratllar el líder convergent, retraient al PSC, per acabar, que no actuï igual amb els casos paral·lels que els esquitxen, citant explícitament el de l’hotel del Palau.

El republicà Joan Puigcercós va aconseguir ahir ser rei per un dia de la campanya i situar-se en el centre del debat polític. I ho va fer com a diana de les crítiques unànimes a la seva declaració en què afirmava que “a Andalusia no paga ni Déu”, referida al diferencial impositiu amb Catalunya. El ruixat li va ploure de totes bandes. D’Espanya, les més furibundes i sanguinàries, com era previsible. A casa, va ser qüestionat per la resta dels partits, que consideren no només absolutament fora de to el missatge del líder d’Esquerra, sinó perjudicial contra la imatge de Catalunya a la resta de l’Estat. Lluny d’anyocar-se, Puigcercós va contraatacar amb un dossier estadístic (amb dades extretes de l’Agència Tributària) que considera irrebatibles, si no en les formes, sí en el fons, els seus arguments.