Categoria: Saloon

Música, cinema i llibres

Vodka

dovlatovSerguei Dovlàtov va ser periodista, alcohòlic, jueu, descregut, traficant, promiscu, dissident irreverent i vigilant d’un camp de presoners de la Rússia soviètica. És el còctel perfecte per conèixer a fons l’ànima humana i poder-la explicar en uns relats breus com dards afilats i d’una ironia tan negra com divertida i lúcida. Quan ho llegeixes no pots parar de somriure horroritzat, i sents la compassió profunda que amaga la burla d’un sistema tan absurd: per servir el règim amb total lleialtat i sentit del deure calia estar bastant sonat. A La zona, Dovlàtov descriu la seva experiència com a vigilant de presos comuns i una de les conclusions que en treu és que els carcellers no es distingien gaire dels presoners. Tan irracional resultava el món de dins com el de fora. Tots estaven una mica faltats.

Un altre escriptor, Vladímir Bukovski, va relatar com als dissidents polítics de l’etapa soviètica els tancaven en psiquiàtrics i els tractaven com a malalts mentals. Era d’una lògica simple i absurda: com que no podia ser que algú amb el cap ben moblat dubtés de les bondats del règim, qui ho feia era un malalt, tenia una obsessió, somiava disbarats i perseguia quimeres i derives impossibles. Els sona, això? Bukovski va registrar fins a 350 presos polítics que van rebre electroxocs i altres tractaments per guarir-los de pensar diferent. Franco també. El dictador espanyol va tancar presoners republicans en hospitals psiquiàtrics de Sevilla i València.

Amb tots aquests precedents, encara no entenc que cap demòcrata espanyol no posi el crit al cel davant del constant i perillós ús del llenguatge que la premsa i la política espanyola fan servir respecte de la voluntat política de molts catalans de viure en un estat independent. Dia sí dia també se l’anomena “deriva irracional”, “obsessió malaltissa”, “bogeria nacionalista” o “basta manipulació dels sentiments”. Tractar els dissidents com a bojos o menors d’edat és un tic fúnebre que estalvia als unionistes haver de debatre d’igual a igual amb una opció, la de la independència, que pot ser tan respectable, adulta i racional com la seva contrària. Inflats de suposada lleialtat i sentit del deure, es converteixen en realitat en fúnebres carcellers que no es distingeixen gaire de la irracionalitat que ells creuen veure a l’altre costat de la tanca. Calen glops de tolerància i lucidesa en redaccions i gabinets de partit. Cambrer: una mica de vodka, sisplau.

 (Publicat a El Punt Avui el 31 d’octubre del 2014)

La llana de la Xisqueta

Aquests dies, i fins al juny, una vistosa rulot hippie, tota de coloraines, recorre els pobles del Pallars, l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran. A dins hi ha artesans que fan demostracions dels treballs tradicionals amb la llana: des de xollar l’ovella a l’elaboració de matalassos. Abans que els nòrdics ens inundessin els dormitoris del país d’edredons de ploma d’oca i de novel·les de detectius depressius, al Pirineu català la gent s’escalfava amb llana d’ovella xisqueta i s’explicava històries de llops, encantats i dones d’aigua. La Caravana de la Xisqueta, que és el nom de la rulot, vol recuperar un patrimoni i uns oficis, els de la ramaderia autòctona, que la crisi –ai!– torna a posar en primer pla.

(Publicat a Presència el 19 de maig del 2013)

Eufòria

Està escrit en algunes cròniques de la celebració de la lliga 2012-2013 que els calçotets de Piqué van sortir volant de l’autobús descobert que transportava els jugadors del Barça per Barcelona. La peça tèxtil va caure sobre la multitud i no se n’ha tornat a saber res més. Gran lliçó per a governants maquiavèlics: un poble eufòric pot metabolitzar qualsevol cosa, sigui roba íntima o una pujada d’impostos. També Carles Puyol va llançar la samarreta i els mitjons a la multitud eufòrica que rebia els campions al ritme de música enganxosa i llaunes de cervesa que repartia un patrocinador.
Una celebració tan dionisíaca de la victòria fa pensar en la Grècia clàssica. Llavors, els campions d’Olímpia eren rebuts com a herois a les seves ciutats, feien un passeig triomfal enmig de l’aclamació general, els poetes els dedicaven uns versos adornats amb una èpica sobreactuada, i els governants els perdonaven el pagament dels tributs. Si fa no fa, com ara. A les Antestèries, després d’haver obert els càntirs de fang i haver-los buidat de vi, la multitud pujava a Dionís dalt d’un gran carro amb forma de vaixell i el passejava per la ciutat enmig de la disbauxa popular. Hi havia un concurs de bevedors, s’havia de beure un gerro de vi tan ràpid com es pogués a partir d’un toc de trompeta i tot plegat culminava amb una hierogàmia general impossible de descriure en horari infantil. Venim d’allà.
Alguns trobaran excessius els calçotets voladors i els balls ebris del Barça. Entre una celebració tan cívica i pulcra com Sant Jordi i una de bellesa tel·lúrica com Sant Joan, la festa pagana blaugrana acostuma a oferir postals poc atractives en horari infantil. Paciència: amb una crisi tan dura i amb un poble que fins ara ha hagut de metabolitzar tantes derrotes, ja convé acostumar-se a guanyar. Encara que sigui amb els calçotets a l’aire. Ni a l’Ítaca blaugrana, ni a les altres, s’hi pot arribar sempre vestit d’etiqueta.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de maig del 2013)

Independència de cafè

Balaguer. Territori català lliure des de setembre del 2012 per decisió majoritària dels seus regidors. La ciutat on va morir la comtessa Aurembiaix, descendent de Guifré el Pelós, última membre de la nissaga de la Casa d’Urgell. Aurembiaix va dedicar la seva vida a recuperar la sobirania perduda sobre el seu comtat. Orgull i tossuderia aristocràtica malgrat les evidents penúries i dificultats. Ho va aconseguir finalment, però va morir sense descendència. La ciutat al segle XXI sembla conservar aquest caràcter de patrici empobrit però tossut malgrat haver quedat les darreres dècades allunyada dels eixos de creixement de Ponent. (l’article sencer a El Punt Avui)

Molts actes, poc turisme

Dilluns 21 de gener es compleixen tres anys de la inauguració de la Llotja de Lleida, el nou palau de congressos i teatre de la capital de Ponent. Es va obrir amb l’objectiu d’impulsar Lleida com a segona ciutat de negocis de Catalunya, absorbint l’excés de demanda de Barcelona i aprofitant les excel·lents condicions de comunicació de Lleida amb alta velocitat i carretera. La Llotja havia d’esdevenir, segons va dir llavors l’alcalde Àngel Ros, el «canvi de paradigma» necessari per a la ciutat de Lleida per consolidar-se com a ciutat de congressos i convencions.
Tres anys després, però, les xifres de turisme de la ciutat indiquen que això no s’ha produït. Els hotels de la ciutat registren actualment les mateixes pernoctacions que abans d’obrir-se el nou centre de congressos. Segons les dades de l’Observatori de Turisme de Lleida, aquest 2012 s’havien registrat fins al novembre 146.930 pernoctacions. Calculant que el desembre ha registrat una xifra similar a la dels mesos de desembre dels darrers cinc anys, entre 9.000 i 12.000 pernoctacions, el 2012 es tancarà amb una xifra molt similar a les 157.725 pernoctacions que es van produir el 2009, l’any anterior a l’entrada en funcionament de la Llotja.
El primer any amb la Llotja, el 2010, sí que es va registrar un increment significatiu, amb 169.207 pernoctacions a la ciutat. Però aquest augment, del 7,28%, s’emmarca en un any en què les pernoctacions van augmentar l’11,3% al conjunt de Catalunya, segones les dades d’Idescat. El 2011 les pernoctacions a Lleida van baixar malgrat la Llotja el 2,05%, mentre que al conjunt del país van pujar un lleuger 1,1%. La conclusió, doncs, és que la Llotja no ha suposat, de moment, un increment de les estades de visitants a Lleida.
Això no vol dir, però, que no s’hi facin coses. D’esdeveniments se n’hi han celebrat 490, des de la seva inauguració fins avui, segons les dades de l’Ajuntament. Això vol dir una mitjana de 199 esdeveniments a l’any. La Paeria ha registrat que hi han passat 90.689 persones en els diferents esdeveniments, conferències i congressos celebrats a la Llotja. Les xifres no distingeixen entre esdeveniments de negocis i actes públics organitzats pel mateix ajuntament o altres institucions públiques, però l’alcalde en fa una lectura del tot positiva. «Dintre del sector de turisme de congressos i esdeveniments, hi ha un abans i un després de la Llotja», argumenta, i situa Lleida com a primera destinació de turisme de negocis a Catalunya després de Barcelona. No fan el mateix balanç des de l’oposició municipal. El grup de CiU es queixa que ha reclamat que es facin públiques les dades desglossades segons el tipus d’esdeveniment, i diu que sense això es fa difícil valorar si la gestió és bona i dóna fruits. «No es pot comptabilitzar igual un congrés d’un sector empresarial que porta a la ciutat durant dos o tres dies directius i tècnics d’un sector, que la conferència del president de la Diputació o un acte d’una entitat de la ciutat», diuen des de CiU. El líder de CiU, Josep Ramon Zaballos, ha criticat que el pressupost municipal del 2013 destini més d’un milió d’euros (800.000 a la societat que gestiona el Centre de Negocis i Convencions i que té la concessió cedida a una empresa privada, i 300.000 a subvencionar la programació teatral, també concedida a un promotor privat), «quan teòricament les previsions havien de ser que generaria beneficis». «I si critiquem això no és perquè estiguem en contra de la Llotja, el que volem és que funcioni bé i amb transparència», diu Zaballos. Ros defensa que els 800.000 euros anuals seran retornats al municipi quan Hisenda retorni part de liquidació avançada per la Paeria en el moment de la construcció.
A més de l’activitat de fires i congressos, la Llotja també és el gran teatre de la ciutat. S’hi han ofert 75 espectacles, amb un total de 167 funcions i 120.816 persones de públic. L’alcalde destaca que s’han pogut fer a la ciutat espectacles de gran format que abans no tenien cabuda a la ciutat. L’oposició, en canvi, critica que no hi ha una programació coordinada amb els altres equipaments culturals públics i privats de Lleida, ni una gestió transparent. «Ho hem demanat moltes vegades, però en tres anys mai no hem tingut accés a les factures», es queixen des de CiU.

(Publicat a Presència el 20 de maig del 2013)

El jardí de l’Edith Schaar

Edith Schaar és una artista alemanya que viu en una casa taller petita i acollidora al poble de la Floresta, a les Garrigues. Té 87 anys. Cada dia es lleva a les 6 del matí i treballa, llegeix, escriu, treballa una estona més i cuida el jardí, i torna a treballar fins que són les dotze de la nit i se’n va a dormir. L’endemà continua, amb la mateixa il·lusió per a cada projecte que quan era una jove estudiant d’art a Stuttgart amb l’informalista Willi Baumeister, el Joan Miró alemany, com a professor. Ja no pot anar en bicicleta i per això ha convertit el vehicle en un objecte d’art, cobert de llanes i fils de colors com les arrels abracen una roca al bosc, amb aranyes de filferro daurat fent vida entre els seus radis, exposat al seu jardí. El jardí de Schaar és un espai gairebé oníric on les peces d’art prenen les formes de la naturalesa i s’hi fusionen de manera lliure.

Aquests dies Edith Schaar exposa tapissos i pintures tèxtils al Cafè del Teatre de Lleida. Les seves creacions són un cant a la natura, a la llum, al color i a l’experimentació tècnica i conceptual. Utilitza llanes i fils tenyits per ella mateixa a través de plantes naturals que cultiva al jardí, seguint les tècniques que va aprendre dels pobles indígenes americans que va conèixer durant els anys que va viure al Brasil i als Estats Units.

Les circumstàncies que han portat a les Garrigues a aquesta creadora captivadora, amiga de Günter Grass, amb obra exposada en ciutats com Hamburg, Madrid i São Paulo, són tan especials com la filosofia que inspira la seva obra. Ella hi va arribar seguint el somni del seu amic Diether Rudloff, filòsof i historiador de l’art. Rudloff era un personatge singular. Tenia nanisme, la seva salut era molt precària, i des del 1962 sabia pels metges que en qualsevol moment algun dels seus òrgans vitals deteriorats deixaria de funcionar i moriria de manera sobtada. Potser això explica l’ímpetu amb què emprenia els seus projectes. L’últim: comprar el castell en runes de la Floresta, que havia conegut en una visita turística, i convertir-lo en un centre de cultura lliure. Una Ítaca per a creadors. Eren els anys vuitanta. El va restaurar, s’hi va instal·lar i va avisar els seus amics artistes. Entre ells, l’Edith. Ella hi va anar, encantada pel paisatge, la llum i la filosofia de llibertat creadora que hi va trobar. Però el seu amic va morir mesos després, al gener del 1989, i amb ell el projecte d’art del castell. Ara és un alberg municipal.

Va ser l’única que es va quedar al poble. Crea sense parar i cada dissabte ensenya les seves tècniques a qui les vulgui aprendre. Del seu mestratge n’ha sorgit un petit nucli d’artistes de Ponent: el Laberint Blau.

L’illa verda
El somni de Schaar és veure el seu jardí, que ella anomena l’Illa Verda i que està habitat en feliç veïnatge per les seves plantes i les creacions, ocupat algun dia d’artistes que treballen en llibertat total i en harmonia amb la natura. Prepara una fundació que gestioni el projecte quan ella no hi sigui, i que vol que giri al voltant de l’art social, l’art per a tothom, com el que somiava el seu amic Diether Rudloff per al seu castell de la Floresta.
(Publicat a Cultura d’El Punt Avui l’11 de gener de 2013)

PD: TV3 va fer el 2011 un interessant documental sobre Rudloff i el castell de la Floresta, dirigit per Andreas Strasser. Lleida TV va fer un reportatge sobre l’Edith, el seu autor, Joan Teixidó, l’enllaça i el comenta al seu blog

Els Amics del Museu pleguen

Des que el 1995 es va segregar la diòcesi de Lleida a favor de Barbastre i va esclatar, per tant, el llarg i embolicat litigi per l’art sacre de les parròquies de la Franja, hi ha hagut baixes i ferits de tota mena. Ara Lleida n’ha d’anotar una de molt sensible: l’Associació d’Amics del Museu de Lleida. L’entitat es va reunir la setmana passada i va decidir retirar el recurs al Tribunal Constitucional sobre la propietat de l’art de la Franja i dissoldre’s com a associació.
Aquesta entitat va posar en marxa fa set anys algunes de les iniciatives jurídiques més valuoses per mantenir la unitat de la col·lecció d’art sacre del Museu de Lleida. L’objectiu era evitar la segregació de les obres originàries de parròquies de la Franja que reclamen el Bisbat de Barbastre i el govern d’Aragó tot i haver estat salvades i restaurades fa més d’una centúria pel Bisbat de Lleida, titular llavors d’aquelles parròquies. L’entitat ha actuat fins i tot amb el Bisbat de Lleida en contra, i de vegades amb les institucions catalanes mirant cap a una altra banda. Algunes iniciatives van tenir resultat positiu, com l’exequàtur que Aragó invocava per tal que el 2010 un jutjat civil pogués fer complir les resolucions del Vaticà a favor del trasllat de les obres a Barbastre i que el jutge va denegar. En altres ocasions no els ha sortit bé: com ara el reconeixement de la titularitat de les obres del Bisbat de Lleida, ja que la jutgessa no va acceptar a tràmit la documentació de l’adquisició dels béns d’ara fa un segle. Ara el cas havia arribat, recurs rere recurs, al Constitucional. I ells han decidit retirar-se.
El motiu oficial de l’entitat per plegar és que els objectius ja s’han aconseguit –“Ara sabem que les obres d’art no es mouran de Lleida”, assegura Núria Oliva, presidenta de l’entitat–, però també s’hi entreveu, en el seu balanç, una certa decepció per les institucions lleidatanes i catalanes. No només el Bisbat de Lleida, el qual excepte en el període del bisbe Ciuraneta sempre ha estat més fidel al Vaticà que a les demandes dels veïns de la ciutat en aquest plet. “La Generalitat no hi ha apostat mai excepte quan el conseller de Cultura era Joan Manuel Tresserras. A l’actual conseller Mascarell sembla que li fem nosa, i l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ni tan sols ens ha volgut rebre mai”, diu Oliva. Només la Diputació ha estat sempre fidel, assegura. El seu menjador de casa és ple de caixes i carpetes amb la documentació d’anys de plets i contraplets. “La nostra intenció era fer una associació cultural i de promoció de l’art, i al final ens hem hagut de dedicar als plets legals perquè ningú més no ho feia”, resum Oliva.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 4 de gener de 2013)

Temps dolents per a la lírica

La Llotja és el gran palau de congressos i operístic de Lleida, de disseny modern i singular, aixecat per la Paeria en els darrers moments del boom immobiliari. Havia de ser la nau insígnia d’una Lleida convertida en segona ciutat de fires i congressos, complementària d’una Barcelona amb excés de demanda, i amb el TAV i Alguaire com a porta de captació de negocis entre Madrid i Barcelona i entre l’Atlàntic i la Mediterrània. El somni, però, s’ha convertit en un maldecap. Amb una injecció municipal d’un milió d’euros el 2013 per mantenir una mínima programació cultural, i oberta ara al casaments i banquets d’empresa, ha estat al centre del debat pressupostari. Són temps dolents per a la lírica.

(Publicat a Presència el dia 30 de desembre de 2012)

Una camioneta carregada de llibres

Durant la guerra del 36, el poeta Joan Oliver conduïa una camioneta amb la inscripció del departament de Cultura de la Generalitat cap a les zones del front. El vehicle no portava bombes ni fusells. Només llibres. L’objectiu era abastir de lectura els soldats, els hospitals de campanya, els pobles del front d’Aragó, del Segre i de l’Ebre. A vegades, si la guerra ho permetia, la camioneta arribava fins a la mateixa línia de combat perquè els soldats puguessin tenir un nou llibre per llegir durant les hores de descans.

La història surt a El bibliobús de la Llibertat de Miquel Joseph (Símbol, 2008) i la recull la Nati Moncasí: “És una imatge molt maca, tot i que també explica per què no es va guanyar la guerra.” La Nati és la cap de la Central de Biblioteques de Lleida i fa 30 anys va participar, com a jove treballadora de la recuperada Generalitat, en la posada en marxa d’un bibliobús per al Pirineu lleidatà. Li van posar de nom bibliobús Pere Quart, en record de Joan Oliver. Va començar carregat d’èpica: el conductor, Aleix Gistau, sortia de Lleida el dia 1 de cada mes amb un furgó ple de llibres i durant vint dies recorria el Pallars i l’Alta Ribagorça fins tornar el dia 20 a Lleida. Dormia en fondes i pensions, i si la neu o les avaries l’atrapaven en algun lloc inoportú tenia un matalàs al furgó per fer-hi nit entre els llibres. Gistau repartia els llibres, en recollia els llegits, i apuntava les peticions per a la propera entrega. Generacions d’escolars i d’adults van poder accedir a un servei fins llavors restringit a poblacions grans.
El 1995 va ampliar els pobles del recorregut i des del 2006 el servei va canviar a un gran autobús més preparat. Disposa des de llavors d’una bibliotecària a bord, la Leo Canut. Divendres passat, Gistau i Canut i la resta del servei van celebrar el 30è aniversari a Isona. Ara la Generalitat té a Lleida 37 biblioteques, algunes d’elles en fabulosos edificis molt ben preparats i equipats. Però per a la Nati Moncasí el bibliobús Pere Quart és de les més especials. A vegades, les guerres que valen la pena són les que es guanyen a les trinxeres més difícils.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 7 de desembre de 2012)

Foto: Bibliobús a Rialp. MARTA LLUVICH / ACN

Un any de la Lira a Tremp

Diumenge 25 de novembre, el refundat Teatre de la Lira de Tremp va complir un any. Durant aquest primer any de nova vida s’hi han fet mig centenar d’espectacles (un a la setmana de mitjana) i hi han passat uns 16.000 espectadors en una població, Tremp, que amb prou feines supera els set mil habitants i que fa de capital de la segona comarca més despoblada de Catalunya. Si en féssim una mitjana, cada trempolí hauria passat dos cops pel seu teatre. Tres-centes cinquanta persones s’han abonat al club d’amics de La Lira per estar al dia de les novetats del centre i no perdre’s el més interessant que s’hi faci. Aquestes són les xifres i així les fem constar en aquest paper. Queda dit.
Però el teatre també ha aportat uns intangibles que no es poden quantificar. Se’l pot considerar un petit miracle en temps de crisi. En uns anys de progressiva desaparició a comarques de les sales tradicionals de cinema i en què els teatres antics s’havien quedat sense aportacions per tapar goteres i renovar butaques, la transformació de l’antic cinema del poble en una sala de teatre moderna i funcional fa aixecar una mica la moral als trempolins. La Lira era un antic teatre d’origen menestral, construït el 1935, i a finals del segle XX l’edifici havia entrat en una situació difícil a la qual la seva restauració ha posat remei. No tot és anar enrere.
També ha estat un revulsiu de Tremp en la seva reivindicació de capitalitat pirinenca. És un punt d’atracció cultural per a veïns del Pallars Jussà, del Sobirà i la Ribagorça. La falta de públic i de bons equipaments culturals al Pirineu ha estat sempre un gran maldecap per als gestors culturals. Només Vielha i la Seu d’Urgell havien aconseguit una certa programació potent en instal·lacions modernes i funcionals. Ara Tremp hi puja al carro.
El preu a pagar, però, és que el cinema de la veïna Pobla de Segur no ha pogut resistir l’escomesa i ha tancat en benefici de La Lira de Tremp. El cinema el gestiona el Circuit Urgellenc de sales de cinema a les comarques de Ponent i la Franja. Després d’un període de tancar sales o renegociar-ne les aportacions per mantenir-les, a Tremp han pogut fer tornar el cinema amb tres sessions a la setmana. En els temps que corren, no és poca cosa.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 30 de novembre de 2012)