Categoria: Saloon

Música, cinema i llibres

“El primer que feien era cremar-nos els llibres”

Entrevista a Josep Maria Figueres

Historiador i escriptor prolífic, és un dels grans especialistes en la història del periodisme català. Acaba de publicar les Cròniques de Guerra de Lluís Capdevila, periodista oblidat i protagonista recent en el cicle sobre periodisme dels anys 30 a l’IEC.

Què faria un periodista dels anys 30 en la Catalunya actual?

Tindria vocació per la professió, seria lliure i radical en els continguts i crearia els seus propis mitjans davant les dificultats d’accedir a la premsa i el constrenyiment empresarial del sector.

Es pot repetir una generació com aquella?

Als anys trenta no hi havia cap escola ni facultat de periodisme, però hi escrivia gent com la Irene Polo, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes, Eugeni Xammar, Tísner… Tenien en comú que la majoria havien estudiat dret, tenien una gran base humanística i eren molt llegits. Participaven en tertúlies, que llavors eren un punt d’intercanvi d’informació i tenien molta llibertat sobre el que escrivien.

Els periodistes catalans van inventar?

Hi van haver personalitats amb molt de geni i amb molt d’entusiasme i van innovar en gèneres i maneres de fer. Irene Polo sortia al carrer i explicava el que veia, d’això els americans en van dir new journalism els anys setanta, però aquí ja es feia en els trenta. Va ser una generació amb una gran vitalitat, per a ells escriure no era un treball rutinari sinó una passió. Quan amb el franquisme no van poder escriure diaris, escrivien cartes, novel·les, dietaris, el que podien. També els mitjans catalans eren d’una gran qualitat. Què diríem avui de La Humanitat si hagués continuat? Seria un Le Monde. I La Veu de Catalunya, un ABC. Serien de referència europea.

El franquisme va amputar moltes coses.

El franquisme va intentar destruir la memòria del periodisme republicà català per l’enorme qualitat que tenia. Gràcies a l’esforç d’uns quants professionals i historiadors, com Josep Maria Casasús, podem conèixer una part brillant de la nostra història i que mostraven la cultura catalana com una de les més avançades d’Europa en el seu moment. Però després de la guerra van fer una feina de destrucció de tot allò que ens distingia com una cultura de qualitat. En molts municipis el primer que feien era cremar els llibres. Anaven a les biblioteques públiques i feien pires de les revistes catalanes, els diaris, els llibres. També les biblioteques personals d’escriptors, polítics i gent de cultura en general. Va ser una destrucció sistemàtica. Fixi’s en els papers de Salamanca: van marxar en trens, i els tornen en una furgoneta. I la resta? En van fer pasta de paper, només van conservar el que els resultava útil per a la policia.

Encara falten més actes de recuperar la memòria?

Amb aquest cicle hem volgut mantenir el record d’unes personalitats que van fer un periodisme molt ric, amb una enorme vitalitat, i això traspua actualment quan els llegim avui. Van destacar per l’esperit crític, la modernitat i el compromís valent amb el país. 

Foto: JUANMA RAMOS / EL PUNT AVUI

(Publicat a El Punt Avui el 25 de desembre del 2011)

“A mi em paguen per divertir-me”

Entrevista a Xavier Mariscal
Dissenyador nascut a València i amb despatx a Barcelona, el pare de Cobi no renega de la seva criatura més mediàtica, però no deixa d’innovar. Aquests dies exposa els treballs més personals a la galeria Espai Cavallers de Lleida.

 

Què l’ha portat a l’Espai Cavallers de Lleida?

La galeria em va invitar a fer una exposició i em va semblar molt bé. Són agradables i sobretot molt professionals. Vam triar una exposició que trobo molt íntima. Són dibuixos fets els estius dels últims deu anys, a les Balears, amb els meus fills pel voltant.

Els fills han heretat la vocació?

No, és normal dibuixar amb nens. A l’estiu poso unes taules grans i tothom dibuixa. Jo faig la meva feina i els altres fan el que volen.

Són un respir de la feina d’encàrrec, de l’estudi?

No, per a mi no cal un respir de la feina. Jo tinc la sort que amb el meu treball disfruto molt. Potser queda malament dir-ho, però és una realitat: a mi em paguen per divertir-me.

Quina enveja.

Home, suposo que a tu també t’agrada la teva feina.

Hi ha dies de tot, però sí, molt.

És que si no, malament. Tothom hauria de poder treballar en alguna cosa que l’apassionés. Per a mi feina vol dir jugar, divertir-se, gaudir sempre.

Aquest any, aquest jugar l’ha portat a fer cinema: Chico & Rita, un film animat amb Fernando Trueba. Com ha anat?

És un regal treballar amb el Fernando. Ha estat una experiència molt feliç. Ell en sap molt i l’equip de dibuixants i d’animadors ens ho vam passar molt bé a casa i a l’estudi. La pel·lícula ha rebut bones crítiques a Londres i a París.

L’any passat va recuperar els Garriris, els personatges amb què va començar fent còmics en els anys setanta. El còmic és el seu fil conductor?

El còmic, la il·lustració i la pintura, jo sempre els tinc presents. Encara que estigui tota l’estona fent coses de disseny, sempre tinc raconets per fer dibuixos. No m’hi puc resistir. Ara he estat a Rio. És una ciutat que t’està dient que la dibuixis. O aquí, si estic en una cafeteria i entra una xiqueta molt maca, doncs se me’n va la mà cap al quadern, no ho puc evitar.

El disseny i l’art canviaran amb la crisi? Tot serà una mica més gris?

És clar que canvia. Nosaltres no estem al marge del que passa a la societat amb els valors, amb l’economia, amb l’estat de la gent. Sobretots els valors. En els anys cinquanta, el luxe era el marbre a casa i el Mercedes al garatge; ara és tenir amics, tenir temps, que entri una llum maca per la finestra, tenir una feina que t’agradi i poder anar-hi caminant. Això és luxe. Ara qui va a treballar en Mercedes és un desgraciat que ha de fer cues i després s’ha d’estar en un lloc a part dels altres a l’empresa.

Pobre home…

I també ens afecta la manera de distribuir la cultura. En lloc de l’objecte físic, n’importa la representació en una pantalla d’ordinador, en un tablet, en un mòbil. El disseny s’hi ha d’adaptar.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2011)

El cas Hasél

La detenció d’un cantant de música rap de Lleida, Pablo Hasél, nom artístic de Pau Rivadulla, ha estat un dels fets més sinistres que han passat en aquesta ciutat en els darrers temps. Que l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal de caràcter excepcional heretat de l’etapa predemocràtica amb atribucions especials per perseguir les activitats terroristes, estigui encara en actiu i que a més es fixi com a objectiu detenir nois de 22 anys que fan cançons amb lletres radicals però cançons al cap i a la fi, em sembla simplement delirant i mostra una penosa salut democràtica de l’Estat espanyol.

A Hasél se’l va detenir i incomunicar dimarts en aplicació de la llei antiterrorista i se’l va portar a Madrid davant d’un jutge que ahir dimecres al matí va decretar la seva llibertat, tot i que amb càrrecs pel suposat enaltiment del terrorisme de les seves cançons. Hasél, diuen els que hi entenen, ja s’ha fet un nom en el món del hip hop en castellà i el seu cas va rebre de seguida la solidaritat d’altre grups, alguns d’ells prou coneguts del gran públic. Si no fos tan ideològic, diuen els experts en música, tindria per la seva qualitat musical i literària una quota de mercat important i estaríem parlant d’un artista reconegut. Ell, però, sempre ha preferit mantenir-se en els cricuits més underground i amb lletres d’una forta càrrega ideològica, d’extrema esquerra i antisistema. Muerte a los Borbones, Libertat Arenas (una cançó sobre Manuel Pérez Martínez el secretari general del PCE (r), empresonat per pretànyer al GRAPO, cosa que ell ha negat), Los Peores Terroristas són alguns dels títols de les canços de Hasél.

A mi no m’agrada el gènere musical ni comparteixo el missatge ideològic de les lletres de Hasél però trobo al·lucinant que algú cregui necessari detenir, interrogar i eventualment engarjolar un cantant per fer-les. Una societat sana i democràtica ha d’admetre l’expressió de la discrepancia radical, les formes artístiques i expressives més extremes i provocadores. Ahir a la nit es va donar la paradoxa que, mentre una de les institucions de l’Estat espanyol tramitava un procés judicial contra un cantautor de rap, una altra institució d’aquest Estat, TVE, oferia un documental elegíac sobre la Movida madrilenya i tot l’underground artístic i ideològic que es va crear a finals dels 70 i principis dels 80 a la capital de l’Estat. El document oferia una versió dolça i ensucrada del que va ser l’eclosió del punk, de la provocació, de la transgressió moral i ideològica, d’enaltiment de les drogues, la violència (també la violència política), el sexe, la rebel·lia… La conclusió del reportatge és que tot aquells trangressors van contribuir a fer un pas cultural i ideològic de l’Estat espanyol cap a la modernitat i la democràcia.

Quina gran contradicció: als trangressors dels 80 se’ls fan reportatges, als dels 2011 se’ls aplica la llei antiterrorista.

Almacelles, París, Berlín

Almacelles és un poble de pagesos i ramaders a prop de Lleida. A l’oest, una sèquia que rega camps fruiters marca uns imprecisos límits administratius amb Aragó. El poble es va planificar al segle XVIII amb la precisió matemàtica d’uns il·lustrats afrancesats que somiaven una petita Atenes culta i racional que emergiria d’entre els regadius de Ponent. El poble ha conservat l’esperit acadèmic amb la forma d’uns carrers amples i ordenats i aquests dies és a les sales de cinema de mig país gràcies a Catalunya über alles, una inquietant pel·lícula sobre el racisme rodat a Almacelles, i el documental Almacelles Urbs Ilustrati, retrat del poble a través dels personatges més singulars.

“No cregui vostè que tot els del poble som així”, diu una dona quan la informem que hem vist al Funatic de Lleida Almacelles Urbs Ilustrati. El documental és enginyós i divertit i suposa un retrat original i sorprenent de la Catalunya rural. Guarda alguna semblança amb En construcción de José Luis Guerín, el documental sobre la transformació urbana del Raval de Barcelona on convivien ionquis i oficinistes, putes i especuladors, avis amb la pensió mínima i nou-rics enamorats de la Barcelona autèntica. Almacelles Urbs Ilustrati no és, però, un retrat sociològic, sinó artístic. El director, el lleidatà Òscar Sànchez, ha escollit personatges del poble que destaquen per la seva singularitat i que ajuden a fer un retrat surrealista i oníric no pas d’un poble concret, sinó de la naturalesa humana: un expert en ovnis, un amant de les armes, un professor jubilat que enyora els temps de la mà dura, un temporer que després de recollir fruita pinta paisatges d’Almacelles adornats amb baobabs, l’arbre sagrat africà, i un endurit matador de porcs que, amb el ganivet a la mà, reflexiona sobre la vida i la mort assegut en un banc de pedra davant d’una casa de tàpia i canyís. Del París il·lustrat a la Catalunya interior. A Almacelles s’ho prenen amb filosofia i amb un humor impregnat de resignació. “L’important és que d’Almacelles se’n parli”, conclou l’alcalde, Josep Ibarz, també protagonista del film, un home culte i inquiet, capaç de fer venir el cònsol d’Estats Units al poble i d’aixecar un gran obelisc d’inspiració parisenca a l’entrada d’Almacelles, i que té la web del municipi traduïda al llatí.

El viatge cinematogràfic d’aquesta vila del Segrià acaba amb el Catalunya über alles que avui s’estrena: un títol de l’Alemanya d’entreguerres per a la Catalunya desorientada del XXI, un retrat del fantasma de la xenofòbia rodat en un poble que fins ara porta amb una certa placidesa la diversitat cultural. De París a Berlín, passant per Almacelles.

(Publicat a El Punt Avui el 30 de setembre del 2011 )

La temptació de Pujol

Dimecres els autors de La temptació independentista (Pagès Editors, 2010, aquí la web oficial del llibre i aquí la resssenya que vam publicar El Punt i l’AVUI) van presentar a Lleida aquest interessant assaig, una reflexió a contracorrent des del nacionalisme (un dels autors milita a Convergència) on es critica amb contundència l’efersvecent avanç de l’independentisme els darrers anys. Diuen Albert Manent i Àlvar Thomàs que la pujada d’adrenalina que ha viscut el nacionalisme des de l’any 2000 no ha anat acompanyada d’un moviment paral·lel a la resta de la societat i que això pot apartar el catalanisme de la centralitat política i fer-li perdre l’hegemonia del país. Continua llegint «La temptació de Pujol»

Traspàs de poders

Una recomanació: Vidal Vidal. És el gran artículista de Ponent. Irònic, vehement, agut, impertinent, d’una mala llet còsmica quan vol, d’una malenconia suau, controlada, evocadora quan torna del Pallars i es posa místic. Convertit per coses de la vida i de la política en càrrec territorial de Comerç i Turisme la Generalitat durant els anys de tripartit, mai ha deixat els seus tres articles setmanals al Segre i el quinzenal de Presència. Els darrers són la retransmissió, pràcticament en directe i amb una ironia insuperable, de la derrota electoral i el traspàs de poders. L’últim, diumenge al Segre: El llarg adéu. Feu-hi un cop d’ull.

A la carretera, la Generació Beat i Lleida

Enllestida una lectura nadalenca: A la carretera, de Jack Kerouac, un dels fundadors de la generació Beat. L’he llegit en la seva versió inicial, la que Kerouac va mecanografiar sense punts i aparts en una llarg rotlle de paper que, segons diu la contracoberta del llibre editat pel Grup 62, quan s’estirava a terra sembava una carretera. El llibre sembla que no parli de Lleida però en realitat no parla d’una altra cosa. A la carretera arrenca amb un jove novaiorquès, el mateix Kerrouac, a qui se li acaba de morir el pare i marxa fent auto-stop cap a l’Oest buscant alguna cosa tot i que encara no sap ben bé quina. Fent camí pels Estats Units de punta a punta, retroba un vell amic, en Neal Cassady, un jove marginal dels barris baixos de Denver, lladre de cotxes amb aspiracions de poeta, amic de Kerouac en la vida real i que la generació d’escriptors i poetes de Keoruac, Allen Ginsberg i companyia van convertir en icona de la rebel·lia, l’esperit lliure i la vida esbojarrada de la Generació Beat. Mentre als anys cinquanta la política ianqui vivia una de les etapes més repressives i ultradretanes de la seva història, tota una generació de joves sense rumb feien auto-stop cap un  Oest mitificat i es veien representats en una novel·la plena de paios que ballen jazz amb el cervell ple de bencedrina, putes, lladres de cotxes,  ionquis que es punxen morfina i un anti-heroi canalla i promiscu que tot ho admirava i al mateix temps tot tant se li enfotia. Continua llegint «A la carretera, la Generació Beat i Lleida»

Franja de Ponent: televisió a canvi d’art

Quina casualitat. Avui, el mateix dia que es coneix la sentència de la jutgessa de Lleida que nega al bisbat lleidatà la titularitat de les obres d’art religiós de la Franja de Ponent en litigi amb el bisbat de Barbastre, es fa oficial també l’acord entre els governs català i aragonès per tal que tots els canals de Televisió de Catalunya (TV3, 33, Súper 3 i 3/24) es puguin veure a les quatre comarques de la Franja. A canvi, es garanteix que la televisió aragonesa es veurà en les comarques lleidatanes més pròximes a Aragó. Continua llegint «Franja de Ponent: televisió a canvi d’art»

Testimoni de càrrec

No hi ha res casual. La mateixa setmana del judici sobre les obres d’art sacre de la Franja de Ponent, la Filmoteca de Lleida ha programat Testimoni de càrrec. La va dirigir Billy Wilder el 1957 i passa per ser una millores intrigues judicials de la història del cinema. Un veterà advocat, sir Wifrid Robarts (Charles Laughton), vell i cansat però amant dels casos difícils, surt en socors d’un jove faldiller acusat d’assassinat (Tyrone Power) després que li ho demani la freda i misteriosa esposa del detingut (Marlene Dietrich). Arrenca així una trama judicial plena de girs inesperats,  astúcies legals admirables, situacions injustes i sorpreses monumentals. Exactament el mateix que amb l’art de la Franja. Continua llegint «Testimoni de càrrec»

Afedemón

L’èxit del passat Sant Jordi a Lleida ha estat Lo nou diccionari lleidatà-català, un recull d’expressions populars de les terres de Ponent que és una autèntica alegria de llegir. Per a un foraster com jo que no fa pas gaire que corre per aquí és molt útil saber que catxar vol dir fornicar amb delectació ja sigui dintre o fora del matrimoni, que per netejar lo terra es passa la granera, que sempre és millor ser una mica tuno que no pas quedar com un onso, que el txampú  es beu a l’estiu mentre que al Nadal vénen los Reixos i que cal vigilar aquells dies de no menjar massa fatono sigui que vingo la colagró. També és útil saber que per emfatitzar aquestes o altres idees assenyades hem de dir l’expressió afedemón. Continua llegint «Afedemón»