Era d’esperar, però no deixa de cridar-me l’atenció. No veieu res estrany en el mapa dels restaurants recomanats per la Guia Michelin? A Catalunya hi ha un enorme forat negre a les comarques de Ponent. La nova remesa d’estrelles de la capritxosa repartidora de prestigi culinari torna a deixar les terres de Lleida i del Pirineu, un cop més, sense cap restaurant que valgui la pena visitar. Només el Fogony de Sort aguanta el tipus. I gràcies. Continua llegint «Lleida, un gran forat al mapa de Michelin»
Ciutadà marquès
Baltasar Carlos de Casanova Habsburg-Lorena viu en un castell i vol ser diputat. És descendent de Rafael Casanova i es presenta com a número 2 de Ciutadans a la demarcació de Lleida. Què hi fa el descendent d’un dels símbols del catalanisme en un partit com Ciutadans? “S’ha tergiversat la figura de Rafael Casanova i el que defensava”, justifica el candidat. El conseller en cap que va dirigir la defensa de Barcelona el 1714 va ser, diu, un bon polític i diplomàtic, racional i gens romàntic, però no el “mite nacionalista” que segons el seu partit el catalanisme ha construït sense base real. En tot cas, el descendent de Rafael Casanova evita aprofundir en la qüestió: “La meva decisió d’entrar en política no té res a veure amb això”. I què l’hi ha fet entrar? “Em sento europeu, crec s’ha posat massa l’accent en els aspectes identitaris i això no m’agrada. M’agrada la meva llengua, el català, però sense imposicions”. Continua llegint «Ciutadà marquès»
Mollerussa s’ha quedat sense saldo
Pensàvem que vivíem en un país de riquesa garantida per contracte i resulta que no, que tot això anava amb targeta de pre-pagament i ja ens comencem a quedar sense saldo. Ahir a la nit el ple de Mollerussa va rebutjar amb els vots de l’oposició (CiU i ERC) la petició d’un crèdit de 4,2 milions d’euros per poder fer front a les factures (hi ha rebuts de la llum sense pagar de fa un any) i tirar endavant un nou Pla de Sanejament econòmic i financer, el quart en set anys. Continua llegint «Mollerussa s’ha quedat sense saldo»
El bisbe Piris, cridat a capítol
El crític literari Harold Bloom mostra en el seu famós Cànon Occidental una gran devoció pels personatges literaris que es transformen al llarg de l’obra moguts per serioses contradiccions internes i, sobretot, mostra una admiració gairebé religiosa per l’autor que més va fer patir a aquesta mena de personatges: William Shakespeare. Si Harold Bloom estigués al cas del drama -o tragèdia, o òpera bufa- de l’art sacre de la Franja de Ponent, el seu heroi seria sens dubte el bisbe Piris. Continua llegint «El bisbe Piris, cridat a capítol»
Microprostíbuls
Macroprostíbuls com el que acaben d’estrenar a la Jonquera aixequen un gran rebuig veïnal i institucional. Però serien tot un avenç a Lleida, vist el que passa al centre històric de la ciutat, on un nombre indeterminat de pisos privats de poc més de 50 metres quadrats es fan servir com a insalubres cases de barrets i on les dones sense papers exerceixen sense més garanties sanitàries i de seguretat que les que els “proporciona” el proxeneta de torn que vigila al portal i les explota econòmicament. Continua llegint «Microprostíbuls»
L’heroi torna a Sort
Sort va retre homenatge ahir a l’aviador nord-americà Charles Yeager. Al seu país és molt conegut: va ser el primer home que va viatjar més de pressa que la velocitat del so, en un enginy elaborat per la NACA, l’agència precursora de la NASA. Va ser el 14 d’octubre del 1947, justament ahir va fer 63 anys. Gràcies a aquella proesa, el general Yeager té una estàtua en una base naval nord-americana, han posat el seu nom a un aeroport de Virgínia, i la seva entrada a la Wikipedia anglosaxona és el doble de llarga que la de José Montilla i Artur Mas a la Viquipèdia catalana. Continua llegint «L’heroi torna a Sort»
L’aeroport a la picota, el Segarra-Garrigues intocable
Les crítiques de Felip Puig a la inversió feta a l’aeroport d’Alguaire m’han creat un gran interrogant: com és que ningú no s’atreveix amb la faraònica inversió del canal Segarra-Garrigues? Amb els diners del Segarra-Garrigues es podrien construir 15 aeroports com el d’Alguaire. En aquest any de sequera pressupostària, resulta que el Segarra-Garrigues s’endú el 40% de la inversió de l’Estat a les terres de Lleida, i també s’endú bona part del que la Generalitat destina a Ponent. El Segarra-Garrigues és la inversió més gran que ha fet la Generalitat els últims quatre anys, només per darrere de la línia 9 del metro. Continua llegint «L’aeroport a la picota, el Segarra-Garrigues intocable»
Un ciri al sant adequat
Quan aquests dies es parla, una altra vegada, del trasllat o no de la principal mesquita de Lleida a un polígon industrial de la ciutat, caldria que els periodistes féssim un parèntesi, convoquéssim als lectors interessats a una trobada en dia i hora determinada, i els féssim una ruta guiada per aital polígon. Hi ha coses que no es poden explicar ni amb tots els adjectius del diccionari. Continua llegint «Un ciri al sant adequat»
El Segre, el Ter i la nació catalana
És possible teixir una aliança entre Lleida i Girona? És possible que aquesta aliança sigui el gran revulsiu per a la cohesió territorial i nacional catalana? N’hi ha uns quants que hi estan treballant en silenci sobre això des de fa uns mesos. I l’aigua és el motor d’aquest canvi. Continua llegint «El Segre, el Ter i la nació catalana»
A Balaguer s’equivoquen amb el tren
L’Ajuntament de Balaguer i el departament de Política Territorial han pactat treure la via de Balaguer i fer una variant ferroviària que vorejarà la ciutat per l’est sense entrar-hi. L’estació la posaran en terrenys de l’antiga Impacsa, en un extrem del municipi. La mesura fa content el departament de Política Territorial, que s’estalvia 30 milions d’euros de soterrar les vies actuals, i fa content l’alcalde Aguilà, que aconsegueix treure per fi les vies que travessen la ciutat, divideixen barris i impedeixin nous creixements urbanístics. Però crec que és un error. Continua llegint «A Balaguer s’equivoquen amb el tren»