No hi ha res casual. La mateixa setmana del judici sobre les obres d’art sacre de la Franja de Ponent, la Filmoteca de Lleida ha programat Testimoni de càrrec. La va dirigir Billy Wilder el 1957 i passa per ser una millores intrigues judicials de la història del cinema. Un veterà advocat, sir Wifrid Robarts (Charles Laughton), vell i cansat però amant dels casos difícils, surt en socors d’un jove faldiller acusat d’assassinat (Tyrone Power) després que li ho demani la freda i misteriosa esposa del detingut (Marlene Dietrich). Arrenca així una trama judicial plena de girs inesperats, astúcies legals admirables, situacions injustes i sorpreses monumentals. Exactament el mateix que amb l’art de la Franja. Continua llegint «Testimoni de càrrec»
Afedemón
L’èxit del passat Sant Jordi a Lleida ha estat Lo nou diccionari lleidatà-català, un recull d’expressions populars de les terres de Ponent que és una autèntica alegria de llegir. Per a un foraster com jo que no fa pas gaire que corre per aquí és molt útil saber que catxar vol dir fornicar amb delectació ja sigui dintre o fora del matrimoni, que per netejar lo terra es passa la granera, que sempre és millor ser una mica tuno que no pas quedar com un onso, que el txampú es beu a l’estiu mentre que al Nadal vénen los Reixos i que cal vigilar aquells dies de no menjar massa fatono sigui que vingo la colagró. També és útil saber que per emfatitzar aquestes o altres idees assenyades hem de dir l’expressió afedemón. Continua llegint «Afedemón»
Com un hotel al Fossar de les Moreres
Aquesta setmana ha començat la construcció d’un Parador Nacional a l’edifici del Roser de Lleida, un antic convent al bell mig del centre històric de la ciutat. A la Paeria li ha semblat perfecte que aquest edifici històric formi part de la xarxa pública d’hotels de l’Estat, com a motor per revalorar el centre històric i el maltractat carrer Cavallers, i no ha tingut cap inconvenient a aprovar el projecte de Paradores Nacionales SA. Però hi ha un problema: aquest és un dels edificis més simbòlics de Lleida. Les tropes de Felip V el van saquejar i incendiar quan van ocupar la ciutat el 1707 i hi van morir molts lleidatans. S’ha convertit en bandera de la resistència lleidatana a l’ocupació borbònica. Cada any s’hi fa la commemoració oficial de la diada de l’Onze de Setembre. Per a molts lleidatans, fer un Parador Nacional al Roser és com plantar un hotel al Fossar de les Moreres. Continua llegint «Com un hotel al Fossar de les Moreres»
La bici de Maragall i la moto d’Hereu
Per promoure la candidatura de Barcelona 92, Pasqual Maragall es va embotir en un xandall blanc i va fer-se fotos dalt d’una bicicleta. Ahir, Jordi Hereu va posar-se un anorac de muntanya i va cavalcar durant uns minuts dalt d’una moto de neu davant de les càmeres desplaçades a l’estació d’esquí d’Espot. Hereu no conduïa, sinó que anava de paquet, però és que una cosa és prendre riscos polítics i pilotar la ciutat cap a una incerta aventura olímpica sense saber si la ciutat li va al darrere, i una altra trencar-se una cama per una foto.
Era Val d’Aran independent
Ja tenim un primer diputat del grup PSC-Ciutadans pel Canvi fent una proclama independentista. L’ha fet a favor de la independència de la Val d’Aran i no pas de Catalunya, però tot és començar. Continua llegint «Era Val d’Aran independent»
Harold Lloyd i el català
Moltes sales de cinema es prenen avui el dia lliure però el Casal de Verdú (Urgell) treballa a ple de rendiment i aquest cap de setmana va oferir una fantàstica sessió de cinema amb L’home mosca, de Harold Lloyd. Dubto que de totes les pel·lícules de la cartellera d’aquesta setmana, amb tant de pressupost, tants efectes especials i tanta inversió en doblatges monolingües n’hi hagi alguna de tan divertida i de tan ben feta com aquesta joia del cinema mut. Amb subítols en català, per cert. Que les majors ens ho perdonin. Continua llegint «Harold Lloyd i el català»
Benvinguts a ILD
Les sigles que la navegació internacional ha donat a l’aeroport estrenat ahir a Lleida són ILD. Unes sigles que remeten a la Ilerda romana, a carros, pedres i mosaics, a Indívil i Mandoni guerrejant a la riba del Segre quan un món massa jove encara havia de decidir quin imperi s’enduria el gat a l’aigua durant els pròxims dos mil anys. ILD remet a la solidesa d’un passat fred, dur, èpic, que emergeix des de la boira dels temps cada cop que les grues obren el subsòl en una plaça del centre històric. Continua llegint «Benvinguts a ILD»
Barcelona 2022
El que m’agrada de la idea dels Jocs d’Hivern de Barcelona i el Pirineu és que preparar la candidatura servirà per cosir el país. És nou que la capital orienti d’aquesta manera la seva mirada cap al país interior, cap a muntanya. Que Barcelona faci el seu go-west particular. Ja tocava. Barcelona portava massa temps desorientada, perduda en ella mateixa, sense saber cap a on anar. El fracàs del Fòrum l’havia deixat en estat de xoc, i ha deixat passar uns anys preciosos paral·litzada en debats estèrils, castradors, com el del civisme o les esquerdes de la Sagrada Familia. Quants anys perduts parlant de collonades a l’Ajuntament en lloc d’agafar les regnes del país del qual és capital i portar-lo a fer-se un lloc al món. Ara Barcelona ja té una via sortida: cap al país, cap a l’interior, a buscar les muntanyes i liderar un projecte que ens ha de projectar als catalans al món. Tant me fa si és un bluf preelectoral, si és un últim salvavides per a uns governants apurats. Només pel canvi d’orientació de la capital respecte el país, i del país respecte la seva capital, ja haurà valgut la pena.
Les rebaixes d’El Corte Inglés
Aquest any es parlarà molt d’El Corte Inglés a Lleida. La Generalitat ha desbloquejat el topall comercial de la ciutat i obre les portes a la instal·lació d’aquests grans magatzems. És una cosa molt buscada i molt negociada per Àngel Ros des que va assumir l’alcaldia el 8 de gener del 2004, tot just fa ara sis anys. El paer en cap està convençut que la ciutat necessita un Corte Inglés com a revulsiu per al comerç local i per evitar que els lleidatans vagin a gastar-se els diners a Barcelona o Saragossa. Ja tenim serial per al que queda de mandat. Així és la política postmoderna: en lloc d’obra pública, la principal obra de govern serà intentar atraure una gran corporació comercial. És el que toca en època de rebaixes. De rebaixes pressupostàries, és clar.
Deixalleria de camp, deixalleria de ciutat
La deixalleria de Balaguer sembla posada amb la intenció que no hi vagi mai ningú. Es troba a uns quants quilòmetres de la ciutat en un paratge sense rastre de vida humana. S’hi arriba per una carretera secundària que no va enlloc i de la qual surt, poc abans d’un revolt, un camí de terra. Al final del camí ens rep una tanca de ferro rovellat i un cartell que indica que només ens obriran en horari d’oficina, llevat del dissabte fins a les 12 del migdia. A la dreta hi ha una placa commemorativa i les restes del que en el seu dia devien ser uns jardins que ningú no ha tingut la compassió de regar des que el molt honorable president Jordi Pujol i Soley va inaugurar el conjunt. Continua llegint «Deixalleria de camp, deixalleria de ciutat»