Arxiu mensual: maig de 2009

Alemany parla clar a Salgado

Salvador Alemany ha exposat avui la visió dels empresaris catalans en la visita de la ministra d’Economia a la cloenda de la 25a edició de la Reunió del Cercle d’Economia a Sitges. El moment econòmic i financer té una dimensió prou fosca com per a què els empresaris catalans “cantin” les veritats a la ministra d’una realitat que cada vegada té una dimensió més negativa. I el clima general que es respira en els cercles empresarials és de crispació i frustració, amb una sensació de poc suport. L’objectiu d’Alemany ha estat el de reivindicar un lideratge polític en el govern espanyol per dur a terme reformes, malgrat que això pugui tenir un cost electoral a curt termini. O sigui, arriscar… actuar! Moment de prendre mesures.

Però Alemany també ha estat oportú, ja que calia fer autocrítica. Segons ell, els empresaris “han d’apostar per una dimensió empresarial de més abast”, el que ha qualificat d'”ineludible responsabilitat”. Però per això, ha demandat “una actuació de suport des dels poders públics, a través de mesures d’incentiu fiscal que facilitin aquests processos de concentració”. Sense dubte que la visió és la de tancar el procés de les fusions, amb les caixes d’estalvis com a grans protagonistes.

Música / La casa por el tejado # Fito y Fitipaldis

La final més global

Arriba la final de la Lliga de Campions més global dels darrers temps. El tòpic del “partit de l’any” entre el Barça i el Manchester United però és que és així. La final que potser, fins i tot, la pròpia UEFA ja voldria que es repetís l’any vinent al  Santiago Bernabéu perquè és la més internacional, en aquests temps de comunicació global. Són els dos equips més de moda, amb els dos jugadors més comercials, Leo Messi i Cristiano Ronaldo, un aspecte que cada vegada té més importància en l’esport d’elit. És la final també de les marques esportives, dels vídeojocs i els anuncis. D’aquí ve l’atractiu d’aquesta nit, tot i que potser serà la final d’Henry o Iniesta o Berbatov o Roney. I l’Stadio Olimpico de Roma presentarà un aspecte espectacular, amb l’atractiu de les grans aficions, com si volgués evidenciar que els coliseus romans tenen la mateixa importància de segles enrere però amb els gladiadors del segle XXI i amb un César reencarnat en àrbitre. I ara sense animals però amb televisions. Per això caldrà que el partit respongui a tanta expectació mediàtica i universal. Encara que, fins i tot, no sigui fàcil a causa de tanta tensió. I amb el gran repte d’un Barça que pot fer història amb tres grans títols en el primer any de Pep Guardiola, amb el qual en l’inici pocs i confiaven.

I com sempre, el més entristidor d’aquest tipus de finals és el mercat negre que es crea amb la revenda de les entrades, un mètode que és gairebé impossible que sigui transparent i sigui inevitable que alguns no caiguin a la temptació de pagar-se unes bones vacances a Roma. I la temptació és tan gran que supera als propis directius de club i la pròpia competició. Per això passa. I és entristidor per als aficionats, especialment els socis.

Música / The Show Must Go On # Queen

“Andalucía sostenible”

Com no podia d’una altra manera, Zapatero va anunciar ahir que el seu nou model econòmic es començarà a aplicar a Andalusia. En el míting electoral per a les europees a Dos Hermanas (Sevilla), el president espanyol va avançar que properament es farà un Consell de Ministres a Andalusia que aprovarà la Llei d’Economia Sostenible, que abans es voldrà pactar amb empresaris i sindicats. Segons Zapatero, aquesta nova llei “canviarà molt les coses” i va deixar anar que vol que sigui aquesta comunitat, per cert tan dominada pel PSOE, la que comenci a aplicar el el pla “Andalucía sostenible”, que es desenvoluparà de manera conjunta entre el govern espanyol i la Junta que dirigeix  José Antonio Griñán.

Una vegada més, Zapatero ha estat hàbil donant suport a una comunitat molt propera a la qual ha de tenir compte per no perdre el rèdit electoral. De fet, ha triat la comunitat idònia, per evitar caure en mans del PP en altres importants com Galícia i el País Valencià. I mentre això passa, a Catalunya, l’altra gran seu socialista en el mapa territorial espanyol, hem donat una trista imatge sobre el pla a l’automòbil i la desorganització d’ajudes entre el govern espanyol i el català (avui s’anuncia el nou)  mentre el sector necessita amb urgència unitat i un pla integral que no generi encara més desequilibris.

Música / Viva la Vida # PS22 Chorus

PD: Protesta del sector de la llet avui a Brussel·les. Els productors se senten en una situació crítica i en culpen els intermediaris.

PD2: Polèmica a la República Txeca per la retirada d’un vídeo d’un partit ultradretà.

Euroescepticisme

Malament si toca vendre la “marca” de la importància que té Europa en el nostre dia a dia quan hi ha eleccions a la Unió Europea. La política i els partits, concretament, cada vegada tenen més dificultats per mobilitzar l’electorat i els comicis europeus en són l’exemple prinicipal per intentar generar convèncer els ciutadans, més enllà dels interessos partidistes. La veritat és que veient candidats com Alejo Vidal Quadras o el mateix Mayor Oreja ja veus quin significat pot arribar a tenir el moment actual, després de tants anys d’anhelar que la UE sigui un gran estament de referència. Si l’objectiu és que toca promoure modernitat i polítics de primer nivell, aquests no són precisament els millors referents.

Per sort, a Catalunya, els candidats tenen un altre perfil més esperançador: Maria Badia, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva. I a més d’aquest escepticisme progressiu i la manca de lideratges polítics engrescadors a Brussel·les, la crisi econòmica tampoc convida a despertar els electors, que difícilment podran trobar un gran interès d’aquí al 7 de juny. Més enllà dels aparells polítics i els seus entorns, què o qui pot engrescat en aquestes eleccions? Si Brussel·les s’ha convertit en un lobby de la gestió, el poder i les influències difícilment pot arribar a mobilitzar els ciutadans a més de 1.300 quilòmetres de distància. Fins i tot, per molt bones campanyes i candidats i candidates que es puguin presentar. Com ja és habitual a Catalunya, l’alternativa és alertar que pot venir el dòberman amb l’opulència de la dreta espanyola.

Música / Sweet Thing # Van Morrison

Esperant les esperades fusions de caixes

Ja fa temps que se’n parla hi ha molts moviments però, de moment, cap realitat concreta respecte les fusions entre caixes catalanes i espanyoles. Zapatero, sempre que s’ha reunit amb els dirigents de les grans caixes i bancs, ha obert la porta de les fusions, amb un clar protagonisme a Catalunya de “la Caixa”, que no estava massa disposada a acceptar aquest canvi de rol amb l’objectiu de fer més encara més viable la concentració final. S’especulava que les fusions serien al voltant de Setmana Santa o com a molt tard, abans de l’estiu. El mateix president Montilla ho va deixar entreveure ahir al Parlament, amb un missatge de calma previ per als estalvis dels ciutadans, i va donar força a la idea que “som cada vegada més conscients de la necessitat de guanyar dimensió per poder competir en el futur”. El repte, per tant, és  de ser més competitius en “aquest món global”.

Però ara arriba el camí d’espines i com s’assimila la concentració de caixes catalanes, amb el pes de “la Caixa” i com queda definida l’estructura de la xarxa i si això suposarà la pèrdua de llocs de treball en aquest mal cicle econòmic, que cada vegada té més aturats. La reestructuració no és fàcil i Montilla va definir el moment actual com de reflexió. Mentrestant, aquests dies es van tractant totes les possibilitats de les fusions en reunions constants en el departament d’economia d’una universitat de Barcelona. I suposo que en algunes conselleries, també, ja que és molt difícil que el govern se’n pugui mantenir al marge. En definitiva, tal com volia Zapatero.

Música / Je Reviens # Kaolin

Camps i el “cas Gürtel”

Arriba l’hora de la veritat per al “cas Gürtel” perquè avui és el dia que ha de declarar el president valencià, Francesc Camps al TSJV. Probablement, Camps demostrarà la seva innocència, tal com així esperen els dirigents del PP, però ja fa massa temps que al País Valencià hi ha una implicació directe entre unes execucions via la connexió Madrid-València que funcionen d’una manera especial. Més enllà de la política i gràcies al poder i les influències, s’ha dut a terme grans projectes urbanístics, culturals i esportius. La figura que encarna aquest tarannà seria el mateix Carlos Fabra, que fa anys que s’intenta demostrar judicialment els casos de corrupció i il·legals en els que s’ha vist involucrat. I durant els vuit anys del mandat d’Aznar a Madrid les connexions interessades eren flagrants.

Però la llei sempre va pel darrere de les evidències que es poden coure en uns despatxos, en veu baixa, i al marge de la legalitat. I només cal acceptar aquest doble joc perquè després tot funcioni a la perfecció, ja que els contactes són a tan alt nivell que estan preparats per complir els grans objectius. I  mentre tot això ha anat passat i no s’ha pogut demostrar cap evidència, el govern espanyol ha canviat de color polític i s’ha trencat l’eix Madrid-València. Tot i que res, en el fons, canviarà perquè el doble joc més enllà de la política sempre existirà.

PD: Un altre escàndol polític però aquest un altre final: el president del Parlament britànic, Michael Martin, dimiteix per les despesses dels parlamentaris. The Times parla d’un nou ordre. A Itàlia, Berlusconi tornarà a demostrar, tot i l’evidència, que té set vides polítiques.

PD2: La periodista nord-americana Anne Aghion ha presentat al Festival de Cannes My Neighbor My Killer, que tracta sobre la convivència a Ruanda.

Música / Join Me In Death # HIM

El Barça, campió, i l’Espanyol, a tocar la salvació

El Barça ja és bicampió amb la copa i la lliga. Dos grans objectius assolits i una demostració d’un equip que sembla no tenir límits. Un èxit inesperat a començament de temporada però els qui confiaven en Pep Guardiola ja tenien la convicció que el tècnic català sabia exteure el millor d’aquesta plantilla. Ara ja només queda el gran repte de la Lliga de Campions per confirmar que aquesta temporada sigui històrica. Aquests excel·lents registres s’ha produït amb un nivell molt alt de futbol, una bona planificació esportiva i el sacrifici col·lectiu de la plantilla, evitant sempre les interferències que pot produir una directiva. El cas d’aquest resorguiment queda encarnat amb el mateix Henry, que sabia el propi entrenador que seria un jugador clau dins del vestidor. Tal com així ha estat. És una temporada que hauria de servir d’exemple, com a referent per evidenciar l’excel·lència.

I l’altre costat de la balança hi ha l’Espanyol, que finalment es pot gairebé anunciar que podrà estrenar el nou estadi de Cornellà a primera divisió. I és l’antítesi al Barça: una mala temporada esportiva i una mala planificació que han acabat per dur l’equip a les portes del descens. Però en l’últim i decisiu tram de la lliga ha capgiarat una tendència, sobretot, gràcies a l’arribada de Mauricio Pochettino. Ha assolit ràpidament l’inesperat però la lliçó també hauria de servir d’exemple perquè la directiva no torni a cometre tants errors seguits i a vegades doni la sensació que s’oblida de la gran afició que té, que és qui ha ajudat molt l’equip a base d’una mena de Yes, we can.

Música / Sweet About Me # Gabriella Cilmi

L’emotiva afició de l’Athletic

La final de la Copa del Rei d’anit a Mestalla va ser una final que el Barça va jugar i va guanyar. Va complir els pronòstics amb el meritori futbol del cicle Guardiola, tot i les baixes importants d’Iniesta, Henry, Abidal i l’absència de Valdés a la porteria. Va ser una final plàstica, de les que necessita aquesta competició per trobar el punt d’atractiu: aficions de Barcelona i Bilbao juntes a València. Un espectacle que arriba en un dels moments més importants de la temporada i que va significar el primer dels tres títols que el Barça espera. El triplet ja és més aprop i confirma l’afany victoriós d’aquest equip guanyador. De fet, les finals conviden a lloar i destacar el guanyador, mentre que el perdedor s’ha de conformar amb el pes històric de la derrota i de quedar en segon terme. Però ahir, tot i que va perdre un equip, va guanyar una afició com la de l’Athletic. Va ser emocionant la seva resposta, el suport a l’equip i el reconeixement a la victòria blaugrana. D’aquestes aficions, amb essència britànica, no n’hi han gaires al futbol mundial, l’esport rei, la competició de masses i que necessita victòries i derrotes en aquest mercat global. Segurament, l’afició de l’Athletic no va pensar en la gran lliçó que va donar però el record visual de Mestalla és digne d’elogi i de no oblidar. Com si es tractés de només una victòria moral de l’aspiració d’un gran club.

Música / Lucha de gigantes # Nacha Pop

El relleu a Caixa Girona

Ha arribat l’hora del relleu a la presidència de Caixa Girona després del període d’Arcadi   Calzada, que n’ha estat el màxim dirigent des del 1996. Després de tretze anys és el moment d’afrontar el canvi a la presidència i s’ha especulat molt amb els noms del seu substitut/a: fins i tot, s’ha parlat molt del mateix conseller Joaquim Nadal. Però no serà ell. Hi ha una terna de noms, però el candidat/a, de moment, deu estar nomenat/da virtualment, abans no es faci públic en els propers dies. El període de Calzada ha estat marcat per una etapa de llums i ombres i la seva trajectòria no ha deixat indiferent gairebé a ningú. És un dels perfils de l’etapa de Convergència que més ha resistit en un càrrec amb poder i això ja denota que el seu recanvi també estarà condicionat pel pes del PSC a la Diputació de Girona, amb el rol secundari que també hi té Esquerra. Comparable al nomenament en el seu dia de Narcís Serra a Caixa Catalunya.

No és un bon cicle econòmic l’actual i de futur per a la persona que hagi de liderar la nova etapa a l’entitat d’estalvis però tot canvi pot aportarà un foc nou que donarà un altre caire.  Diria que, fins i tot, és molt necessari per aquest canvi de paradigma social que va més enllà de la crisi. Ara, el proper destí d’Arcadi Calzada podria ser la Fundació Príncep de Girona, amb un nou organisme i una presidència que li semblen fetes a mida.

Música / Higher Ground # UB40

La política catalana a la xarxa

L’Associació STIC.CAT ja té planificat l’acte del dissabte 23 de maig a l’edifici Jaume I de la Universitat Pompeu Fabra, que ha donat suport a aquesta iniciativa. Amb el títol de la La política catalana a la xarxa, s’ha convidat els responsables dels webs del partits polítics perquè presentin els seus webs respectius webs i anunciïn el que considerin més destacable, just en l’inici de la campanya de les europees i a quinze dies de les eleccions. El format serà una barreja de la importància de les TIC en la nova política catalana basada a partir de la xarxa i les sinèrgies que se’n generen a través dels usuaris, simpatitzants, militants i els propis polítics. S’ha convidat als webmaster de CiU, el PSC, ERC, el PP i ICV perquè en la primera part facin un recentrament de la visió durant deu minuts cadascun. Després del descans, tindran 10 minuts més per presentar els reptes de futur. L’acte començarà a les 11 del matí i suposa un repte més per als qui formem STIC.CAT: esperem que us agradi el format i que ens torneu a donar el vostre suport.

Música / Greeen Eyes # Coldplay