Arxiu mensual: gener de 2011

El que tenim, que és molt i bo

[Youtube]NdypDmny50o[/Youtube]

Felicitats als creatius d’Estrella Damm, que presenten més que anuncis. Són espots en format de relat que uneixen país, territori, sentiments, esport (Barça), cultura, música (ara amb Els Amics de les Arts)… i al final, el plaer d’una cervessa. I sempre, amb èxit publicitari i superant la competència. Per això, i gràcies a internet, els espectadors se’l podem fer una mica seu. Com ara seria el cas. Perquè juguen amb els sentiments de país i la nostra identitat en clau positiva, i més en temps que no conviden a l’optimisme. Però volen la nostra excel·lència i la troben, malgrat els punts febles que també tenim com a societat. Però ens esperonen. En aquesta ocasió la combinació era una garantia: Barça i Els Amics. I després de la promoció de l’hivern, arribarà la de l’estiu, amb el Mediterrani com a protagonista del nou relat, que ja ha triomfat amb altres dues ocasions.

Joseph Pulitzer: “La publicitat és el factor i la força moral més gran de la nostra vida pública”

Ferran Adrià es reinventa amb “Llibertat per crear”

Ha estat molt motivadora la presentació d’aquest matí d’elBulli Foundation, que Ferran Adrià ha anunciat al Teatre de Roses del que vol que sigui el nou concepte del restaurant. Una vegada més, Adrià ha demostrat les ganes de reinventar-se i arriscar, i apostar pel valor de la creativitat però amb el repte d’intentar fer-la productiva. El cuiner barceloní ha exposat la seva gran il·lusió en aquest gran projecte que aspira que sigui únic, global, políticament transversal, compromès amb la natura i obtingui el suport de grans patrocinadors i empreses locals per posar al mapa mundial Cala Montjoi, Roses, Figueres, Girona, la Costa Brava, Catalunya i Espanya. Hi creu fermament. Té el carisma d’un geni i la credibilitat de la professió. Per això, ara té el prestigi per dur a terme aquesta nova versió de la cuina, que tindrà un gran esperit 2.0 i vol reunir grans col·laboradors per fer-la un referent mundial: Google, Harvard, Telefónica…

Adrià ha evidenciat que està disposat a apostar al 100% amb el lema d’aquest nou projecte: “Llibertat per crear”. M’agrada la idea i diria que ha agradat a l’auditori, que ha omplert el teatre. Un repte gastronòmic sense limitacions, frens, obstacles i dins l’entorn d’un parc natural com el Cap de Creus. Amb l’ambició de tenir el suport del territori, la visita del públic i el gran repte de penjar cada dia el valor de la creativitat a internet amb l’esperança de ser compartida a tot el món. Hibridació amb identitat local i visió global. Què més tan universal es pot demanar per al nostre país!

Música / Just The Way You Are # Diana Krall

“Bancarització”

Després de tres anys de crisi, les caixes d’estalvi catalanes i espanyoles veuen com s’acaba el seu model de negoci i s’han de convertir en bancs degut a l’obligació que imposa el govern espanyol a través del nou ordre financer europeu. Era una metamorfosi previsible després del constant soroll de fons del trencament del statuo quo, encara que tot aquest procés costi molt i molt milions a l’executiu de Zapatero, que el 3 de febrer haurà de reverenciar Merkel en la seva visita a Madrid. I no són temps com per permetre experiments abans que arribi l’hora de la veritat: el naixement de grans gegants financers que puguin competir a escala global. Perquè el que s’ha fet fins ara no és res més que un avanç del que realment ens espera: pocs bancs, menys oficines i molts menys treballadors. A l’estil germànic. Però tot aquest canvi fa necessari que també es tingui un procés que sigui entenedor per als ciutadans i, especialment, a les pimes que sempre han complert i ara paguen massa cara aquest retrocés. Personalment, tinc la sensació de sentir-me desconcertat i acabo per pensar que el poder financer català acabarà integrat a mans de La Caixa i Banc Sabadell.

Quan acabi aquest procés s’haurà posat fi també a l’auca del comerciant català, que anava estalviant amb mentalitat de formiga, per acabar posant els diners a La Caixa, i mentrestant anava esperant el relleu generacional. Un segle després, també tindrem un altre gran canvi: és l’hora dels bancs digitals i impersonals; de les famoses cartilles passarem als mòbils.

Oliver Wendell Holmes: “No posis el teu interès en els diners, però posa els teus diners a interès”

Salt, el repte de la cohesió social en temps de crisi

No és gens esperançador el que està passant a Salt, però cal pensar en com superar aquesta suma d’adversitats. Aquesta nova problemàtica iniciada divendres al vespre ha servit per donar la raó als qui fa temps anunciaven i aquests dies han repetit allò de “es veia a venir”. I és que el municipi fa anys que afronta el repte de sentir-se massa sol en el procés de mantenir la cohesió social malgrat els esforços integrals. I en aquest procés, la responsabilitat és només la d’un ajuntament, independentment, de qui el governi: Xavier Corominas, Jaume Torramadé i, ara, Iolana Pineda. Alcaldes massa sols davant les dificultats generades per l’efecte crida i la bombolla immobiliària. Però amb la crisi, era més evident que la cohesió social no seria vista com a oportunitat sinó com una problemàtica molt més complicada d’afrontar.

L’administració pública ja sabem en quina situació econòmica està i l’empresa privada té actualment altres prioritats abans d’intentar ajudar a municipis com Salt. I sinó no hi ha recursos ni ajuts, no hi ha plans i projectes d’integració per afrontar els reptes globals: ajuntament, serveis socials, escoles… Així que augmenta la tensió, es generen més dificultats, famílies a l’atur i es provoca més alarmisme social, malgrat les dotacions policials. I només cal un incident com el divendres perquè s’encadeni el que ara està passant. Són moltes més dificultats en un llarg procés, en un camí massa fràgil. La conclusió és clara: No és un bon cicle econòmic, no és fàcil la cohesió social als municipis i no són bon temps per a Salt.

Stephen Covey: “Si l’escala no està recolzada en la paret correcta, cada esglaó que pugem és un pas més cap a un lloc equivocat.”

L’abans i després del Parlament 2.0

Ha estat un dinar sorpresa a Barcelona preparat des de fa setmanes per Ivan Rodon, Natàlia Touzón, Meius Ferrés i Jordi Vilanova per retre un petit homenatge a Ernest Benach per la seva etapa com a president del Parlament i pel seu llegat en l’àmbit 2.0. Ja sabem com és d’ingrata la política amb els nostres polítics, amb un esperit crític sempre necessari, però també és lloable que en ocasions es vulgui reconèixer la seva tasca durant una etapa concreta, encara que sigui a través d’actes puntuals i sense grans pretensions. El dinar d’avui, amb una quarantena de persones de l’àmbit TIC de Catalunya, ha servit per valorar també el que ha significat el canvi amb l’entrada del concepte 2.0 al nostre país i al mateix temps a la política i la cambra catalana. I Benach n’ha estat un dels pioners i dels protagonistes amb més convicció.

I això no vol dir que l’etapa de Benach hagi estat superior a les anteriors o a les que vindran, sinó que ha posat la base a un nou Parlament 2.0 que ha intentat dimensionar la política catalana a la cambra i anar preparant el terreny per a un camí inevitable (l’e-Democràcia i l’e-Govern). I fent-la pionera. Com també fan altres diputats i diputades, amb l’ús de les noves tecnologies i la implicació de  continguts, processos i diàlegs amb la resta d’usuaris. Segurament, si la nova presidenta de la cambra, Núria de Gispert, no creu en aquesta interacció o no s’ha de mostrar tal com és en canals com un blog, Twitter o Facebook, el millor és que no se senti pressionada per prosseguir la línia digital encetada. I al mateix passa amb el concepte 2.0 de la cambra. La mateixa Joana Ortega des que ha entrat al govern ha preferit tancar el seu perfil a Facebook. I és comprensible, encara que el canvi de mentalitat digital col·lectiu ja és imparable.

Edward Kennedy: “La política és com en les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament.”

Aznar i Endesa, influències i poder

Els polítics comencen una nova vida després d’abandonar la política però en funció del seu poder, poden obtenir un retorn de luxe. Ja no només amb el sou que el toca percebre, perquè així ho ha estipulat la llei, sinó per les compensacions que els poden arribar a oferir a canvi d’haver estat durant uns mandats en el lloc oportú i en el moment adequat. I també, a canvi d’unes influències derivades del mateix poder. Per això, Aznar, que ja fa sis anys que no es el president del govern espanyol, encara fa política allunyat de la política i obté rèdits com aquest: serà assessor extern de la cúpula directiva d’Endesa i cobrarà entre 200.000 i 300.000 euros anuals. Un retorn per a privilegiats. Però per què? I per què sempre els mateixos? En el cas d’Aznar, durant el seu mandat, aquesta elèctrica va completar el seu procés de privatització. Ara ja és més lògic. I mentre l’expresident ha anat incrementant el seu poder en cercles financers de diverses temàtiques, Felipe González ha tingut el mateix rol encara que en cercles diferents per la connotació política. Però té bons retorns com aquest últim: fa unes setmanes va entrar com a assessor de Gas Natural. Mentre tot això va passat als grans lobbies de poder, la política local està desprotegida i la resta de mortals veuen com des de l’1 de gener se’ls han augmentat els recursos més elementals de la llar i se senten preocupats perquè la crisi no empitjori encara més.