Voler el GSMA sense tenir un estat

Carles Flamerich, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat, ha admès avui, en una trobada 2.0 a la seu de la botiga d’Antonio Miró, que el Govern aspira a mantenir el congrés GSMA a Barcelona per convertir-se en el centre mundial de connexions mòbils entre el 2013 i el 2017. Però la competivitat amb Munic és també cada vegada més gran per la trascendència que genera la fira, amb un pes econòmic que arriba als 225 milions d’euros, segons les xifres del febrer. La previsió és que en les properes setmanes se sabrà la ciutat guanyadora. Però és clar, malgrat tots els avantatges i atractius que pugui tenir Barcelona -seu actual-, principalment el factor clima i la ubicació de la fira, la ciutat no té un estat al darrera que pugui competir amb Munic, Roma o París. Un gran handicap per competir amb factors de pes polítics, econòmics i lobbies que tenen i generen altres països. 

El Mobile World Congress és un dels referents que té Catalunya en l’ambit TIC i que confirma la vocació que ha explicat Flamerich: “Convertir Catalunya en el laboratori mundial de la mobilitat.” Gran aspiració en temps de moltes dificultats, però alhora de ser competitius per ser capdavanters, especialment a Europa, en temes digitals i tecnològics. El sector pateix la crisi, encara que Flamerich ha admès que no tant com altres de la nostra societat. El seu lema és el de promoure el treballar en xarxa i que la Generalitat tingui un paper fonamental en tot el procés comercial i de connexió entre els diferents pols del territori, amb vocació internacional, la consolidació de bones infraestructures i una aposta per la qualitat i la quanitat. I descarta el rol de suport a base de subvencions.

Temps de crisi i temps també de reinventar l’administració per fer-la més austera, més dinàmica, menys burocràtica i més adptada a les necessitats del país. A quatre anys vista, veure’m els resultats.

Peter Drucker : “On hi ha una empresa d’èxit, algú va prendre alguna vegada una decisió valenta.”

Una estrella i vacances a casa nostra

[Youtube]Je2GLJ6ogmU[/Youtube]

Estrella Damm acaba de presentar el tercer anunci de la sèrie Mediterràniament. Diríem que és el que obre la temporada d’estiu de les campanyes publicitàries (creat per l’agència Villarrosàs) i aquest matí les xarxes socials ja n’anaven plenes. Opinions de tot tipus, encara que l’objectiu de l’empresa cervesera és el mateix: identificar la marca amb la Mediterrània com a essència dels nostres valors; una història en la qual tots ens hi podem identificar; un rodatge poc convencional i el descobriment d’una cançó-grup.

Aquesta vegada la filosofia és demostrar que es poden passar les vacances d’estiu a casa nostra, a la Costa Brava, en temps de crisi. D’acord que hi surt elBulli, però el missatge és el de treballar i no presentar un establiment on cal fer una gran inversió per gaudir-ne. A més, el mini relat és també en forma d’homenatge ara que ja és a punt de tancar i també als aprenents de joves cuines que s’han volgut formar a elBulli. I són temps de crisi i és lògic que els creatius els vulguin tenir en compte. Aquesta vegada, però, la cançó no està al nivell de les dues anteriors edicions. Al “I wish that I could see you soon”, de Herman Düne, li falta enganxar. 

I dilluns que ve s’estrena a la televisió en horari de màxima audiència però, avui, ja els usuaris de les xarxes socials se l’han fet seu.

Philip Kotler: “La millor publicitat és la que fan els clients satisfets.”

Més Convergència i més “marea azul”

Després de les eleccions catalanes, CiU ha rebut una nova dosi de confiança per part dels catalans en les municipals. És la confirmació que la seva particular travessa del desert “només” ha durat set anys. O sigui, dos tripartits. I mentre els convergents sumen una segona empenta per intentar que Catalunya remunti econòmicament, el PSC i ERC són els partits que més pateixen els efectes de les dues etapes de coalició. Els socialistes s’enfonsen en gran part de les seves feus, amb casos tan emblemàtics com els ajuntaments de Girona i Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que Esquerra està en caiguda lliure. A més, amb l’evidència que la CUP i fins i tot, l’alarmant ascenció del CxP, els han avançat per la dreta. Per tant, en l’època de crisi més forta a Catalunya de les últimes dècades, els catalans confien en Convergència per intentar sortir d’aquest mal panorama. I en aquest escenari, veure’m si amb el nou lideratge d’Artur Mas retorna l’esperit del Majestic amb els pactes amb els populars o bé han après el peatge que ja els va tocar pagar.

I a l’Estat espanyol, és el PP qui arrasa. Massa fàcil. Massa previsible. I la sensació que el PSOE no té força ni per avançar les eleccions, ni per creure en Zapatero ni per esperar el relleu del seu líder. El president espanyol està cada vegada més sol mentre que la “marea blava” creix i creix i “taca” de blau l’Estat espanyol a excepció de Catalunya i Euskadi. El País Valencià n’és el gran exemple de la seva eufòria i expansió.

I com sempre, serà la realitat invisible l’augment dels vots en blanc i nuls, mentre els acampats reclamen a les grans ciutats, un canvi de paradigma per reinventar un altra panorama de present i futur. Amb el seu civisme, encara tenen, de moment, més credibilitat moral.

Sèneca: “El primer art que han d’aprendre els que aspiren al poder és el de ser capaços de soportar l’odi.”

El poder és de les societats líquides

Els efectes de les noves tecnologies en aquesta era digital són cada vegada més importants. I comencen a existir les primeres grans proves arreu del món i en funció de  causes diverses. Un dels primers grans exemples ja són, primer, l’acampada de Madrid i, després, la de Barcelona. És la demostració que la societat connectada i líquida que cataloga Bauman passa dels nexes de la virtualitat a la posada en escena real. Només és l’inici. I la mutació espontània s’ha produït per aquesta crisi econòmica cada vegada més contundent socialment. Per això, persones de totes les edats (estudiants, aturats, treballadors, jubilats) han volgut espressar el seu descontentament amb la classe política i el sistema financer. Una convocatòria cada vegada més fàcil de coordinar gràcies a les xarxes socials. Aquí neix l’èxit. I al mateix temps, el poder de la gent gràcies a la seva globalitat.

Les revoltes al Nord de l’Àfrica i l’Àsia ja van demostrar que s’està transformant la relació de la informació entre els mitjans tradicionals i les seves audiències. Però també en el propi sistema de comunicació, gràcies a eines globals, instantànies i fàcils d’utilitzar. Amb el nexe de les xarxes socials. Canvi de paradigma. Per això, milions i milions de persones tenen ara el poder de la informació i a base del pes de la quantitat poden exercir de periodistes ciutadans o cronistes digitals. La xarxa ha transformat l’individu i el periodisme es trobi en “deconstrucció” i impotent davant la immediatesa. Era de nou consum, audiències, diàlegs… I ara el poder també el volen tenir les persones, intentant ser el quart, cinquè i sisè poder.

Zygmunt Bauman: “La societat de consum es pot convertir en la insatisfacció permanent.”

Porgrames polítics sense dosis d’esperances

Tres dies i tres debats entre candidats: Vidreres, Santa Cristina d’Aro i Figueres. Tres jornades que han servit per anar prenent consciència de la crisi i de com està afectant a la política municipal. La primera gran sensació és de poques esperances, la segona de manca d’estímuls i la segona, de l’inici de l’era de retallades dràstiques en  els pressupostos dels ajuntaments. Per tant, de millores per als ciutadans més enllà de les quotidianes, ben poques. Així és que el reptes per als propers quatre anys passen per tenir l’objectiu de no “caure” més. Amb l’interrogant de com un consistori pot fer front al seu pressupost anual i al mateix temps compleix amb les necessitats mínimes dels seus habitants. Tanta retallada alarma i diria que, especialment, als funcionaris. Però aquest panorama no és úinic sinó general.

En el fons, els programes també han d’estar per marcar objectius i viure de les realitats i afrontar que perquè una societat progressi, per petita que sigui, necessita que l’economia li vagi bé. I ara no és el cas. I no es divisa un panorama d’esperança per remuntar el vol, amb l’evidència que la bombolla immobiliària ha fet massa mal. Per molt que quedi bé ara parlar d’economia sostenible, participació ciutadana, optimització dels recursos, administració 2.0 i prioritats comercials. Per tant, tants somriues en els cartells electorals no fan justícia a la realitat que s’aventura. Temps difícils.

Friedrich Durrenmatt: “El món no ha canviat per la política sinó per la tècnica.”

Magnitud global = esclat digital global

La trascendència mundial de la mort de Bin Laden ha suposat un altre gran boom de l’escat de la informació a internet, amb xifres espectaculars i records. Webs, blocs i microblocs han generat una allau d’informació a l’instant per anunciar la mort del terrorista més buscat del món. Notícia tan esperada com inesperada en aquest 2 de maig. Aquesta allau d’informació digital confirma una vegada més que tota aquesta nova era informativa a través d’internet no és qüestió de ser una moda: avui ho és Bin Laden, divendres ho va ser el casament reial entre Guillem i Kate, i mesos enrere la tragèdia al Japó i les revoltes al nord de l’Àfrica. És l’efervescència dels ciutadans digitals en temps d’informació digital i instantània, tan global com incalculable.

Twitter, mateix, ha de servit de referent en les primeres hores per anar “digerint” una de les notícies que passarà a la història d’aquest segle XXI. Mitjans de comunicació, periodistes, corresponsals, governs, polítics, expolítics… han enviat tot tipus de missatges per anunciar la mort de Bin Laden i, posteriorment, les primeres valoracions personals. I el primer en informar de la mort de Bin Laden ha estat Keith Urbahn, excap de personal per al també exsecretari de Defensa Donald Rumsfeld, que ha publicat el primer tweet: “Una persona de renomb m’acaba de dir que han matat a Osama Bin Laden.”

Així és que les xarxes socials, amb les llums i ombres -de fet, com el propi periodisme-, ja són una nova manera de comunicar-se en aquest segle XXI i, sens dubte, una bona manera de fer-se escoltar i transmetre notícies que es poden promoure a l’instant, tot i el preu que suposa fer-ho sense filtres. Però també és l’essència de la llibertat en estat pur: un missatge, un canal i milions de receptors.

Gilbert Keith Chesterton: “El periodisme consisteix essencialment en dir ‘Lord Jones ha mort’ a gent que no sabia que Lord Jones estava viu.”

Creu de Sant Jordi per a Pep Guardiola

[Youtube]gJ5DmMUAO_M[/Youtube]

El president català, Artur Mas, va entregar ahir les Creus de Sant Jordi de 2011 a personalitats tan distingides com Eduard Punset. En total, 29. Ha de ser un honor rebre la Creu per la distinció i reconeixement que et fa el teu país. I coincidint que ahir es jugava l’anada del Madrid-Barça a la Lliga de Campions, qui fa temps que mereix una Creu de Sant Jordi és Pep Guardiola. Per trajectòria, èxits i lideratge. Just el mateix dia d’aquests guardons, el tècnic de Santpedor era lloat per barcelonistes i catalans per com va actuar el dia abans a la roda de premsa per analitzar el partit. No era el Guardiola habitual, la cara B que se’l va anomenar, però va ser la seva resposta als atacs habituals de Mourinho i la pressió tendenciosa de la “Brunete mediática”. Tenia raó. Lluny del seny i el respecte tradicional, l’entrenedor del Barça va decidir passar a l’atac i defensar els seus ideals amb convicció.

I poc més de 24 hores després, el repte de Guardiola envers Mourinho, apel·lant al partit i l’essència del futbol, va tenir resposta. I el tècnic va guanyar la partida clarament, gràcies a un geni com Messi, i fins i tot en el fons i les formes va voler ser elegant i victoriós. Anit, en la roda de premsa, fins a vuit ocasions va voler rebutjar la polèmica amb aquestes contestes respecte l’entrenedor portuguès i l’àrbitre: “Nada, ni idea, no comment, nothing, no tinc opinió, no respodré, no lo sé, no lo sé.” I a més, prudent i caut respecte el partit de tornada de dimarts que ve. Amb elegància. El Barça va guanyar i confirma el seu gran domini actual, però el més important és que la dignitat de Catalunya també va sortir enfortida, quan estava en joc després de la tàctica periodística de Mourinho. I té mèrit perquè, des del club, Guardiola es va quedar sol defensant-la.

Octavio Paz : “Més que la lluantor de la victòria, ens commou l’enteresa davant l’adversitat.”

Deu reflexions de la final de Copa

1.- Felicitar el Real Madrid per creure en la victòria en tot moment i demostrar la seva fe per véncer el millor equip del món en l’actualitat.

2.- Felicitar els organitzadors de la final (RFEF) per vetllar perquè fos una gran nit futbolística a Mestalla, malgrat els incidents aïllats habituals.

3.- Lloar l’afició del Barça per saber estar a l’alçada de la final i saber encaixar la derrota, quan el Barça era el favorit. Va marxar de Mestalla amb categoria malgrat l’orgull ferit.

4.- Els seguidors blaugrana van demostrar que ja formen part d’un equip gran i sap respondre per a cada ocasió: l’ambient a la Fan Zone durant tota la jornada.

5.- Malgrat que el Barça no va fer la primera part que s’esperava degut a la tàctica de Mourinho, basada en travar el matx, l’equip es va saber sobreposar a la segona part i va evidenciar caràcter i ambició de més títols.

6.- El Barça necessita un rematador actiu sempre: el seu estil de joc no pot quedar tan orfe. Anit, Villa no va estar oportú i no va poder definir les triangulacions que sempre busquen Messi, Xavi i Iniesta.

7.- Piqué, una vegada més, va anar a l’atac al final amb una convicció i un afany que transpua sed de victòries.

8.- El caràcter i l’esperit de competivitat de Pinto, que va fer un gran partit, diu molt de l’esperit i unió del vestidor del Barça i que tan mèrit té el lideratge de Guardiola i el seu staff.

9.- Queda la lliga i les semifinals de la Champions. El Barça, amb la seva filosofia, segur que no deixarà escapar la possibilitat de superar aquestes males sensacions i tornar a segellar el seu domini com a gran equip de referència Mundial.

10.- El futbol mereix premiar el talent i la classe per damunt de la competivitat i la defensa. A doble partit, el Barça té més possibilitats de demostrar el seu potencial.

Música / Better together # Jack Johnson

El vell i el nou PSOE enfrontats

Chacón i Rubalcaba, dos perfils ben diferenciats, competiran per agafar el relleu de Zapatero. Suposarà la rivalitat entre el vell i el nou PSOE -amb derivades periodístiques implicades- per substituir el lideratge de l’encara president socialista. Zapatero complirà els dos mandats sense haver complert els grans objectius i deixant l’herència de la crisi: l’Estat federal per construir,  l’acord de pau pendent a Euskadi i una Espanya més social, comparable a les grans potències europees. Però s’ha quedat a mig camí. Els llibres d’història recordaran el seu “talante” sorgit després de la tragèdia de l’11-M del 2004, que va facilitar la seva arribada al poder.

A poc menys d’un any vista, la dreta espanyola ho té tot a favor per recuperar el poder sense tenir un gran líder. Rajoy, beneficiat per la crisi, espera rival per a d’aquí uns mesos i l’oponent sortirà de l’enfrontament de dos models de perfil antagònic: Chacón és dona, catalana, fidel a Zapatero i encarna la continuïtat, tot i que suposi la renovació i l’aposta per la joventut. I també un canvi més al PSOE, un voler diferenciar-se del convervaduris-me del PP. Chacón vol arriscar.

Rubalcaba serà la garantia de la veterania, la solvència en el procés amb ETA, el retorn dels clàssics i l’ala més tancada del partit per recuperar el prestigi després de la caiguda de l’economia. Murri, gat vell i expert en les negociacions. Rubalcaba sap controlar els “tempos” i té l’astúcia per moure’s quan les llums de política s’apaguen. Queda molt i alhora queda poc per al març de 2012, però l’enfrontament Rubalcaba-Chacón i entre els Rubalcabistes-Chaconistes, a l’espera de les terceres vies, pot ser un gran duel.

Manuel Azaña: “Jo no sé si sóc un estadista. El que és cert és que, de la política, el que m’interessa és manar.”

Els secrets de La Masia

Carles Folguera va fer una conferència ahir a Girona per valorar el moment actual de La Masia, que es troba en plena transformació i en l’època més brillant de la història del Barça. El director de la “fàbrica blaugrana” va analitzar la metodologia que s’aplica a La Masia per a la formació dels 60 joves que hi resideixen. I en aquesta mena de “mix entre Operació Triunfo i Gran Hermano“, Folguera va remarcar la importància de l’educació i la formació d’aquests joves, que hi resideixen perquè tenen la base per poder arribar a jugar algun dia amb el primer equip. Són els somnis que fabrica aquesta “empresa” que ara viu un moment d’esplendor mundial per la quantitat de jugadors del planter que són al primer equip: Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés, Pedro, Sergio Busquets, Piqué… Però també al cos tècnic: Pep Guardiola, Vilanova, Altimira, Boada, Valentín, Julià, Torrent. Planchart… I a més, són un bons miralls. Elogis als futbolistes i a les persones, precisament, el que persegueix La Masia a base de camins que també són difícils però al mateix temps necessaris. I amb l’esperit de ser el màxim de professionals en els diferents àmbits.

I La Masia, que ara passarà d’un espai de 600 a 6.000 m2 -i de 60 a 83 esportistes-, s’ha convertit en un referent mundial forjat a base de premises clares, més enllà del futbol: inculcar una filosofia basada en l’esforç, equip, respecte, humilitat, valors, honestetat… Per això, Folguera va acabar apel·lant a tot allò que plasma el primer equip, que és l’excel·lència pel que fa els resultats però també admiració per com guanya. Especialment, respectant sempre els rivals. Per tant, més enllà dels grans titulars i el ressó mediàtic, els conceptes formatius de La Masia haurien de ser una referència per a qualsevol altre sector de la nostra societat. I posats a valorar aquest gran cicle, també cal reconèixer la tasca silenciosa i discreta de Folguera després de gairebé una dècada com a director del centre.

Phil Jackson: “Els bons equips acaben per ser grans equips quan els seus integrants confien prou els uns en els altres per renunciar al jo per al nosaltres”.