Vot en blanc. Dia 8

Després que la campanya catalana ja hagi demostrat fins a quins nivells pot arribar amb la presentació d’alguns vídeos, frases trabucaires i actes com el de la Carmen de Mairena a la Pompeu, arriba el moment de preguntar-se quins efectes poden tenir en els resultats del 28-N. I en aquesta balança negativa, també caldria afegir-hi els casos de corrupció al Palau de la Música i els urbanístics a l’àrea metropolitana de Barcelona, més la contundència de la crisi econòmica. Veure’m què passa i si augmenta la desafecció i el vot en blanc. Una baixa participació seria una frustració per als partits, però el vot en blanc seria el pitjor vot de càstig. I vistos els resultats de les últimes eleccions és fàcil imaginar què pot acabar passant. Les estadístiques de les darreres eleccions són prou clares: 31.417 en les del 1995 (0,97% del total); 28.968 en les del 1999 (0,92%) i 30.212 en les del 2003 (0,91%). De moment, una línia força lineal que no supera l’1%. Però el salt espectacular es va produir el 2006, amb un resultats prou contundents: els vots en blanc van arribar als 60.025, que suposen el 2%. Així és que està per veure si aquests 60.000 vots es mantenen estables o bé hi ha un canvi significatiu. En tot cas, també serà destacable veure en quin índex se situa la participació, que fa quatre anys va ser del 56,77%, amb l’entrada de nous lideratges com els de Laporta, Carretero i Nebrera.

Dia 8 de campanya: “Encara que narrar històries és una de les coses que més plaer ens causa, també és un assumpte molt seriós” (Jerome Bruner).

Sexpolítica. Dia 7

La campanya política ha entrat en el seu clímax. I no és precisament pel que fa al creument de declaracions i contradeclaracions per acusar-se d’afers polítics i extrapolítics sinó sexualment parlant. Carnassa mediocre, pura i dura, per intentar captar l’atenció dels espectadors, especialment, a través de la xarxa: com demostra aquesta imatge penjada a Twitter per Guillem López i Bonafont. Montilla i l’orgasme de votar els socialistes, l’atreviment de Nebrera i l’streptease de Carmen de Mairena a la Pompeu. Realment, tenim un nivell tan baix els ciutadans per què ens surtin amb aquestes? I els internautes? Però si calen aquests xous, en campanyes tan estudiades i que neixen a tants mesos vista, és també perquè cal fer plantejament de curta volada per intentar ser notícia. Com sigui. La visibilitat a qualsevol preu. Notorietat sense base però repte aconseguit si s’obté repercussió mediàtica. Ho han aconseguit segons aquestes imatges. Res d’idees. Res de projecte. I els mitjans, ho compren. El cicle virtuós s’autoalimenta.

I en aquest sac també caldria afegir-hi el vídeojoc de la Sánchez-Camacho i el PPC, que és indignant. Invitar a liquidar immigrants il·legals en un vídeojoc, que després han de retirar,  suposa treure’s la careta, posicionar-se estil Le Pen a França, i forçar la maquinària perquè Ciudadanos no repeteixi al Parlament amb els tres diputats. I això que el febrer del 2009, la Sánchez-Camacho prenia com a exemple la campanya d’Obama. Realment, cada vegada potencien més la desafecció i el vot en blanc. Si en un moment econòmic tan delicat com aquest s’atreveixen amb un nivell tan baix com aquests… cal reiventar ja massa coses de la política actual.

Dia 7 de campanya: “La narració d’històries és fonamental en la recerca humana de significat” (Mary Catherine Bateson).

Generació “si-si”. Dia 6

[youtube]l72UFXqa8ZU[/youtube]

Fa uns quants anys es parlava de la generació JASP, els joves sobradament preparats, per etiquetar una nova generació amb ambició i formació. Va ser la classificació per promoure els protagonistes d’una lleva que se sentien preparats per afrontar el relleu. La marca va ser també producte del bon cicle econòmic. Però ara, amb la crisi la tendència s’ha capgirat. Amb l’estrena d’aquesta nova campanya electoral, un dels protagonisme l’ha agafat la generació ni-ni, la que defineix als joves qui ara ni estudien, ni treballen. Aquest pla econòmic de crèdits salari que ha estipulat la Generalitat ha provocat la disputa del govern amb els partits de l’oposició per l’ajuda a última hora.

D’entrada, a banda de l’oportunisme de l’anunci, es continua fent llenya de l’arbre caigut amb la polèmica que envolta aquests joves però també estaria bé no oblidar tots aquells i aquelles joves que s’estant formant amb esforç i ambició per ocupar llocs de treball que faran que el nostre país estigui més preparat i sigui més competitiu. I, fins i tot, aquests joves, a més d’estudiar carreres universitàries amb futur, treballen els caps de setmana per poder pagar-se la carrera. Serien el si-si, que com que fan bé la feina i es formen amb bones perspectives, no generen portades ni polèmica. Però Catalunya necessita si-sis i que ens agafin el relleu aviat. Els nous temps cada vegada més competitius i globals ni esperen, ni perdonen.

Dia 6 de campanya: “Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia”  (Charlie Chaplin).

“Smartcities”. Dia 5

Resulta que el terme de les gran ciutats per afrontar els reptes del futur s’anomena smartcity. Suposa la denominació per planificar la ciutat intel·ligent a base de ser urbs més innovadores, digitals, ecològiques i sostenibles. I aquestes eleccions del 2010 tambñe han servit per posar a prova les nostres ciutats i, malgrat la crisi econòmica, continuen existint els mateixos cartells i anuncis publicitaris electorals a tot arreu. Potser, amb la davallada econòmica, era el moment que calia reinventar-se i apostar per altres fórmules més econòmiques, com ara cartells digitals o vídeos urbans, ja que dóna la sensació que la despesa publicitària i econòmica ha estat la mateixa que els comicis del 2003 o 2006. Per exemple, què costaria a una multinacional aquesta publicitat per omplir tots els municipis de Catalunya? No era el moment de combatre la despesa dels aparells, ara que en teoria han de tenir més problemes de finançament?

És evident que els partits han intentat posicionar-se com han fet en les últimes tres dècades, però pel que respecte a nivell urbà, la crisi potser era un bon moment per apostar més pel concepte de smartcities i, realment, creure que en la primera dècada del segle XXI ja hi ha noves maneres d’arribar a demanar al vot dels ciutadans. Especialment, amb la consolidació d’internet a les llars i a les feines i dels smartphones. És l’evidència que les ciutats intel·ligents són encara una utopia per a l’e-govern o l’e-administració. Almenys, electoralment parlant.

Dia 5 de campanya: “Regla número 1: Mai perdis diners. Regla número 2: Mai oblidis la regla número 1.” (Warren Buffett)

Participació. Dia 4

[YouTube]Z029bwDX1Ug[/YouTube]

Un dels portals que ha nascut en aquestes eleccions és Elecciones, impulsat per un dels socis i fundadors d’Atrápalo com l’emprenedor eslovac Marek Fodor -afincat a Catalunya-, amb el suport dels periodistes Teresa Turiera, Ana Cinthya Uribe i Marc Vidal. Elecciones, com a portal innovador, confirma l’onada d’iniciatives de la societat civil que pretenen millorar el seguiment de la informació política a la xarxa. Una manera més de promoure la participació 2.0, intentar lluitar contra la desafecció i defugir dels missatges que els mateixos polítics i partits promouen a partir de les seves respectives plataformes. Així és que més enllà dels tòpics, aquest portal vol que els líders polítics i els partits es “mullin” en aspectes com el copagament, l’atur, l’educació, les centrals nuclears…

D’aquesta manera, l’usuari que vulgui fer el test ha de contestar vint preguntes que estan dividides en cinc grans temàtiques que permetin veure quin és -o són- els partits més propers a les seves idees. Aquesta mena de portals ja existeixen en països com els Estats Units, Holanda, Irlanda… i és l’evidència que internet mou cada vegada més projectes i és una eina fonamental per promoure la participació activa. En el vídeo de presentació, es mostra el test que va fer Buenafuente a Artur Mas i l’impuls que va donar a aquest portal, just en la seva estrena recent. El “salt” de visites va ser espectacular per començar a dinamitzar la campanya que el seus autors voldran traslladar en altres àmbits, com ara en les properes eleccions locals i després generals.

Dia 4 de campanya: “El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions” (Winston Churchill).

Eleccions i doctrina 2.0. Dia 3

[youtube]SsV2O4fCgjk[/youtube]

A dues setmanes per al Dia D, tots els partits ja han fet el seu desplegament a la xarxa: webs, blocs i  perfils a les xarxes socials en el seu punt efervescent. Molt probablement no seran determinants per decidir la composició del Parlament, però sí que són l’evidència de la nova pugna electoral a l’àmbit mediàtic. El repte de voler dominar tan bé el canal de la modernitat -com en el seu moment van ser els diaris i després la ràdio i la televisió-, tant bé com va saber fer Obama fa just dos anys però a escala catalana. És on tu com a partit i com a polític et pots crear el teu perfil, encara que els candidats tenen assessors que els elaboren el missatge i gestionen la interacció amb els usuaris.

Tots els partits i candidats, amb representació o no al Parlament, competeixen per planificar la campanya electoral tecnològicament més avançada. És la cursa per a la innovació i la constatació que s’ha relativitzat la relació amb els mitjans tradicionals. La seva immediatesa i ús social han fet que les xarxes socials siguin també un camp de batalla per guanyar usuaris, que no votants. En tot cas, ningú vol donar avantatges als seus competidors i, fins i tot, tanta doctrina 2.0 pot arribar a saturar. I el 29-N a desanimar per l’evidència d’un ús tan oportunista i sense continuïtat.

Dia 3 de campanya: “Una campanya presidencial és un gran festival de narració em què la premsa és a la vegada l’actor, el cor i el públic” (Evan Cornog).

Eslògan ni-ni. Dia 2

Ja sabem que les cuines dels partits són cada vegada més importants i les que marquen la praxi política. Només cal veure l’obediència dels diputats del PSC al Congrés en les qüestions que afecten a Catalunya i la disciplina a què s’han de sotmetre. I, precisament, pel que fa aquest partit, de moment, és el que m’ha sorprès amb el seu eslògan per al 28-N “Ni independentista, ni de dretes”. No entenc com amb tants estrategues i assessors, es pot enviar un missatge a l’electorat amb el titular ni-ni en el context actual de crisi i, a més, no es vulgui transmetre una idea més en positiu. Com el de ni estudia, ni treballa. Missatge que no convida a l’optimisme, tot i que l’objectiu primordial és el de voler captar els vots del centre. De fet, al PSOE li han funcionat aquests missatges a Catalunya quan la rivalitat era amb el PP per a les eleccions espanyoles, però ara que és en clau catalana no deixa de sorprendre’m que s’hagi triat aquest ni-ni. No sembla el més adient per captar vots: ni m’agrada, ni em convenç.

Dia 2 de campanya: “Crec que si miréssim sempre el cel acabaríem per tenir ales” (Gustave Flaubert)

Resulta que el PP puja. Dia 1

Resulta que tant parlar durant la legislatura de les novetats i rumors entorn les formacions catalanistes, l’eterna divisió entre CiU i ERC, la divisió del Tripartit i la presentació de Joan Carretero i Joan Laporta, que va… i resulta que el PP puja en intenció de vot, segons la majoria d’enquestes. I si el PP augmenta de 12 a 14 escons al Parlament en relació el 2006 és perquè se suposa que haurà fet els deures per guanyar-se més crèdit entre el seu electorat. I si, per tant, guanya dos diputats és perquè, probablement, els perd el PSC, ja que C’s podria aguantar els 3 que va obtenir en la seva estrena. Quan les forces catalanes donaven per “mort” a C’s s’espera que resisteixi quatre anys més. I quan semblava que Alicia Sánchez-Camacho (amb un bloc força abandonat) feia la travessa del desert, representa que pujarà. Quin contrasentit per a la visió indentitària catalana! Tant parlar de Mas, Puigcercós, Carretero i Laporta, i la seva tensa pugna per qui esgarrapa més vots del nínxol català, que el PP es queda pràcticament sol i té camp a córrer per defensar els ideals espanyols a casa nostra. Quin contrasentit!

Dia 1 de campanya: “La mentida forma part de l’art de la diplomàcia” (Richard Nixon).

L’Artur Mas guanyador i perdedor

[YouTube]u5YYS5_WA-c[/YouTube]

Dinar a Barcelona convocat pel tàndem Convergència i el grup Absolut Mas. El motiu: convocar persones de diferents àmbits però amb la temàtica 2.0 per dialogar amb Artur Mas. Tres eixos són els grans protagonistes de la trobada amb una vintena de comensals: la identitat, el finançament i la crisi. De fet, seran les tres temàtiques de la campanya electoral que comença dijous. Veig a Mas amb ganes d’agradar però el refredat li fa passar males jugades. A la pared de la sala, alguns quadres de l’interior del Palau de la Música que em fan pensar que “si les pareds del Palau parlessin…”. Justícia, sisplau! Venen temps difícils -ho recalca-, d’esforç, sacrifici, però de confiar en Catalunya, i el gran objectiu de reactivar el país quan l’economia “és plana”.

En la distància curta Mas intenta oferir una imatge que es vol basar en la realitat actual, poques proclames al vent i amb l’afegit d’afrontar l’hora de la veritat sense deixar-se du pels bons resultats de les enquestes. Torna a ser el favorit. De moment, són dues victòries en les eleccions del 2003 i 2006 però el pactes de les esquerres l’ha fet passar a l’oposició. Ha fet la travessa del desert, se’l veu reflexiu i és conscient que és la seva última oportunitat: d’aquí aquest vídeo. Ofereix un perfil de ser el Mas de sempre però aquesta vegada David Madí no ha volgut passar a l’atac i ha plantificat una campanya basada en l’esperit de les doc sessions i la plataforma dels cativistes.

Abans del dinar, vaig felicitar Vicent Partal pel quinzè aniversari de Vilaweb i Edy Kelele em va anunciar el llibre que estan preparant a Click! Art Foto sobre les vivències diàries del candidat perquè, si Mas és president, s’acabi convertit en un libre retrat electoral a l’estil dels que habitualment s’editen als Estats Units. Desitjo sort a l’Eddy per a aquests dies que gairebé conviurà amb el candidat.

Música / Backstreet Lovers # The Crookers

Arriba el moment de les tensions

[Youtube]muTMLuGWrp8[/Youtube]

A tres setmanes vista de les eleccions del 28-N, arriba l’hora que els partits han d’endurir els seus respectius discursos, clarificar els missatges de cara l’electorat i intentar pressionar els contrincants a base de destapar els seus punts febles. Fa massa temps que s’espera aquest moment i com si es tractés d’un combat de boxa, ara és quan políticament toca passar a l’atac sense escrúpols. Fins fa poc, la destral de guerra havia estat enterrada però a la recta final és quan cal posicionar-se i culpabilitzar als adversaris de les crisi de govern que han originat casos tan preocupants com els del Palau de la Música o Pretòria. Amb crisi econòmica afegida -mal visionada per Zapatero i, per tant, mal planificada- i un sentiment d’indentitat que cada vegada genera més fractures electorals. S’ha trencat l’statu quo català del 2006 i la divisió generada per projectes com els de Carretero i Laporta, veure’m quina realitat acaba tenint. És l’efecte contrari a Ciudadanos i és el moment de comprovar si es retroalimenten gràcies a l’efecte contrapès.

Tal com va passar el 2003 i el 2006, Convergència és el cavall guanyador. Però aquesta mateix cartell li va impedir aconseguir el seu gran objectiu: tenir la majoria parlamentària. Els pactes de l’esquerra han servit per posar fi al Pujolisme, però set anys després, el Tripartit té les mateixes llums i ombres que podia tenir CiU després de 23 anys de govern (del 80 al 2003). Però ara el temps “corre” molt més ràpid, la nova immediatesa mediàtica ho crema tot de manera més accelerada i, per tant, no fa pensar en obres de govern tan llegendàries. Internet, per exemple, s’ha convertit en un altre camp de batalla, on cap partit vol perdre la seva quota i ser predominant a les xarxes socials. I el 28-N també posarà a prova l’indicador de la desafecció política i el descrèdit envers uns governants que de tan necessaris que són se n’aprofiten.

Música / Simple things # Joe Cocker