Verba docent

Ahir vaig trobar una altra d’aquelles notícies que m’agraden tant. Les que passen desapercebudes i només ocupen un raconet dels diaris, només d’alguns. D’antuvi no ens diu res, pero només cal llegir una mica entre línies per advertir que hi ha quelcom més, que ens fa parar les antenes. El titular del gratuït ADN ens diu “Lissavetzky anima a aumentar la proyección internacional del deporte español“, i no sembla res més que una mostra de l’habitual patrioterisme espanyol. Remenant una mica, trobem que l’agència Europa Press ja és una mica més explícita: “El CSD destinará 878.000 euros para impulsar el peso de los dirigentes españoles a nivel internacional“.

Ep! Això promet. Anem per pams. Què vol dir destinar poc menys de 150 milions de peles a “impulsar el peso de los dirigentes españoles”? És que estan massa prims i s’han d’engreixar? No, es veu que es refereix a la “necesidad de aumentar y consolidar el número de representantes españoles en Federaciones Internacionales”. Algú pot imaginar perquè Espanya vol més presència als organismes esportius internacionals? Ja us ho dic jo: per impedir qualsevol reconeixement esportiu català.

La cosa encara dóna per més. Com es fan servir els 150 milions per augmentar el nombre de directius espanyols a les federacions? Es compren les cadires? Es fan regals? Es gasten en viatges, en suborns? Quina feinada, el pobre comptable del CSD que haurà de justificar aquestes despeses!

La notícia encara ens deixa una altra perla: Jaime Lissavetzky (nunca, nunca!), el secretari d’Estat de l’àrea, també va anunciar la firma de 35 convenis anuals amb diversos països (més pasta) per a “incrementar las relaciones deportivas”. De la mateixa manera que s’han signat convenis amb un grapat d’estats per que tots els vols intercontinentals només vagin a l’aeroport de Madrid, ara Espanya signa convenis per comprar voluntats esportives, com ja va fer-ho durant el vergonyòs procès relatiu a l’hoquei català. No és una casualitat que dels 35 convenis signats, 21 ho siguin amb països d’Amèrica Llatina, els més “permeables” a les influències econòmiques.

No ens hem d’espantar. No és cap novetat. Tothom ja sabem com les gasten. El que no té sentit és esmerçar diners i esforços per aconseguir el reconeixement de l’esport català, perquè l’únic reconeixement vàlid és el que atorga un Estat propi. Qualsevol altra cosa no és més que una altra Línia Maginot.

He rebut un correu electrònic amb la notícia de la inauguració de la nova seu del Casal dels Països Catalans de La Plata, un centre cultural i social que, juntament amb un altre centenar llarg de casals d’arreu del món, s’ocupa de mantenir viva la presència de la cultura i la llengua catalanes a la capital de l’estat de Buenos Aires, a l’Argentina.

El Casal de La Plata va viure una època daurada amb la primera onada emigratòria catalana cap a Sudamèrica, després del fracàs de la Primera República. Va participar activament en el bastiment ideològic i el finançament de les activitats separatistes i republicanes que es gestaven a l’interior de Catalunya, tot contribuint a instal·lar el Cas Català en l’agenda política internacional. Un gran quadre amb una vella foto en blanc i negre testimonia el sopar de benvinguda que el Casal va brindar a l’Avi Macià en la seva gira pel continent americà, per recaptar fons pel moviment separatista que fracasaria en els fets de Prats de Molló.

Condemnat a la letargia per la dictadura fascista de Perón, va restar inactiu fins que a començaments del 90, quan l’empenta dels catalano-argentins de segona i tercera generació, amb l’immediat recolzament dels”avis”, el van tornar a la vida. Avui és un centre amb centenars de membres, amb classes de català en diferents nivells, amb una coral de gran projecció, amb una sala de conferències plena d’activitats, un grup infantil, un grup de joves, i un llarg etcètera. Tot és voluntarisme, allà ningú no cobra ni la benzina. Com quan s’enviaven paquets de menjar i de roba cap a la Catalunya de Posguerra, encara hi ha milers de catalans i descendents de catalans arreu del món que dediquen hores i hores sense rebre cap altra compensació que la satisfacció de contribuir a la grandesa de Catalunya. Quan tornen a visitar la terra dels seus pares i els seus avis, senten una gran decepció quan comproven que la gran majoria de la gent de Catalunya no en té ni idea, de la tasca que fan els casals. La Diàspora s’ha esborrat de la memòria colectiva, ja sigui l’exili llunyà de l’Argentina o Austràlia, com el dels avis i àvies que encara avui moren oblidades en poblets del sud de França.

Amb un gran esforç, els catalans de La Plata han aconseguit comprar i reformar a nou una seu social a l’alçada de la seva missió, que segueix sent la mateixa: difondre el fet català, i estar a punt per quan arribi un altre Juny.

Tots els diaris de diumenge esmenten d’una manera marginal una notícia que sembla completament irrellevant i sense cap importància, ara que només es pot parlar de crisi.

Després d’aconseguir controlar Euskadi, que com el poblat de l’Astèrix era el darrer llogarret a incorporar a l’imperi, cal passar al nivell següent i establir d’una manera definitiva un sistema polític compartit per les esquerres i les dretes espanyoles.

Ja s’ha trencat la barrera que significa investir un president de comunitat autònoma socialista amb vots populars. Es la demostració més fefaent de la suprema validesa d’Espanya com a idea integradora, més enllà de les diferències poítiques i partidistes. Quelcom que ja s’havia posat de manifest quan es va votar la llei de partits.

Ara passarem al següent nivell: eliminar l’influència “desmesurada” dels partits nacionalistes no-espanyols de la vida política. El Consell d’Estat ha presentat un informe (curiosament, s’ha esperat al resultat electoral de Galícia i Euskadi) que posa en marxa el mecanisme que acabarà reformant el sistema electoral per consagrar un sistema bipartidista segons el model americà. Es recomana “millorar la proporcionalitat del sistema electoral”. Per descomptat que ens explicaran uns objectius que seran els contraris als reals, però d’això ja en sabem un niu, després de negociar l’Estatut i el finançament.

Ens espera un gran acord entre el PP i el PSOE per aprovar una reforma que farà que partits com el PNV i CiU (i també ERC i ICV) hagin de replantejar la seva estratègia dels darrers 30 anys, perquè a Madrid ja no comptaran per res.

El següent nivell serà la recuperació progressiva de competències transferides, gota a gota, quelcom en marxa des de fa uns quants anys, i que s’accelerarà quan la política a Madrid només depengui del PP i el PSOE.

Ningú no pot dubtar que la proposta del Conseller de Cultura és molt positiva i apunta a normalitzar un dels sectors on la presència del català és menystinguda d’una manera flagrant.

És una tasca titànica, i n’estem convençuts, de la capacitat del Conseller per a lliurar la batalla, de manera que tindrem distret el personal durant uns quants mesos, amb reunions, taules de treball, comissions, estudis, visites a Hollywood, etcètera.

Tanmateix, hem d’advertir al Conseller que la feina que s’ha auto-encomanat és molt i molt feixuga: haurà de negociar con las grans companyies productores de Hollywood, amb les monopòliques distribuïdores, amb els amos dels cinemes, amb els pals a la roda que posaran des de Madrid, entre d’altres.

Veient que els resultats podrien no ser els esperats, em prenc la llibertat de suggerir-li una altra acció que també tindria un efecte molt positiu en el mercat audiovisual de Catalunya, i en aquest cas no depèn de cap negociació amb cap multinacional. Tan sols depèn de la voluntat política del Govern. Ni tan sols li caldrà desplaçar-se més enllà de la Plaça Francesc Macià de Barcelona.

Es tracta de l’única cadena de televisió privada de Catalunya amb permisos (i compromisos) per cobrir tot el territori nacional: 8tv. No sembla més sensat començar per endreçar casa nostra, abans d’anar a Hollywood? Els unics canals privats nacionals atorgats per la Generalitat emeten la majoria de la programació en castellà, tot passant-se pel forro l’esperit de la concesió, a còpia de forçar o interpretar estrictament els plecs de condicions.

A l’hora d’escriure aquesta entrada del bloc he googlejat una mica el tema i em va fer molta gràcia trobar la nota de premsa de la Generalitat pujoliana que anunciava la concesió dels 4 canals de TDT amb cobertura nacional a EDC, del Grup Godó: “Quant a l’ús de la llengua catalana, Emissions Digitals de Catalunya, SA, es compromet a emetre en llengua catalana un 100% de la seva producció pròpia”. Sembla just. Ara bé, sabeu quina és la producció pròpia de 8tv, gairebé 6 anys desprès de la seva adjudicació? Aneu a la web de 8tv i féu clic a programació. Veureu la llista de programes propis, que es composa d’… 1 programa, l’Arucitys, que s’emet en un perfecte catanyol. Ah, si, i algo semblant a un informatiu i l’espai del temps.

Ara bé, pel que fa a les pel·lícules, tot i que la CCMA va oferir sense càrrec el seu catàleg de pel·lícules doblades al català, si féu clic aquí, veureu un llistat dels films programats, TOTS en castellà. Pel que fa a les sèries, tot i alguna aposta arriscada i d’avantguarda com ara Columbo i S’ha escrit un crim, la resta són culebrons sudamericans o sèries doblades a l’espanyol.

Senyor Conseller, si no s’ho pren malament, em permeto recordar-vos els motius que, segons l’esmentada nota de premsa de la Generalitat de l’any 2003, van moure a triar l’oferta de Can Godó per sobre d’altres com ara les del Grup Flaix o Òmnium Cultural:

“S’ha valorat el temps d’espais informatius i d’actualitat relacionats amb Catalunya, el compromís d’estimular, amb programes adients, la participació ciutadana en la vida política i la formació d’una opinió equilibrada dels ciutadans”. No rigui, senyor Conseller, que més endavant s’esmenta el compromís de  “contribuir a la dinamització del sector de la producció audiovisual a Catalunya i generar un nombre significatiu de llocs de treball”.

No m’ho agraeixi, no. Ja sé que ara s’està colpejant el front amb el palmell de la mà, tot dient: “És clar! Si només depèn del govern català que hi hagi 4 canals més de tv en català, i així equilibrar una oferta totalment escorada cap al castellà!”. De res, home, de res.

Aquesta havia de ser l’entrada d’ahir d’aquest bloc, però la febre i els antibiòtic em van impedir de fer-ho. Avui tampoc no estic gaire fi, però endavant les atxes!

Que t’hi jugues que…

– l’escola i l’esport de base (els únics llocs a on s’aconsegueix de veritat una mica d’integració en aquest país) faran que la següent generació sigui plenament competent en català?

– gràcies a això, per més atacs que rebi la llengua, tindrem una bona base per tornar-la al nivell que li pertoca?

– aviat deixarem de fer esforços aïllats i segmentats (10mil, etiquetatge, cinema, seleccions, plataformes soberanistes, etc) i es produïrà un fet aglutinador que unirà aquestes empentes individuals darrere un únic objectiu que inclou la solució a tots els altres problemes? Fins ara hem fet com a l’Estaca d’en Llach: tu l’estires per aquí i jo l’estiro per allà… I al final ens fem contrapès i l’estaca ni es mou. Què t’hi jugues que si tots estirem en la mateixa direcció, adéu estaca?.

– tard o d’hora aprendrem a sumar: Dèficit fiscal 18.000M (ull! aquest és el dèficit reconegut i no inclou l’efecte capitalitat de Madrid) + Despeses militars imputables a Catalunya per població: 4.000M + Despeses vàries (Institut Cervantes, Monarquia, ICEX, burocràcia estatal madrilenya i un llarg etcètera) 1.000M = 23.000 milions d’euros anyals? Això són escoles, hospitals, peatges, TGVs, ambaixades per a en Carod, i un altre llarg etcètera. Si cada català (nens, adults i ancians) fés la declaració de la renda, ens tornarien a cadascú 3.200 euros addicionals CADA ANY. És el millor argument independentista: T’imagines que cada any Hisenda tornés 3.200 a cadascú, a tu, la teva dona, els teus fills, els teus pares i els teus sogres? Encara et queden ganes de ser espanyol?

– entendrem d’una punyetera vegada que tot i tenir Teatres Nacionals, Museus Nacionals, Premis Nacionals, Parcs Nacionals i dir Nacional cada tres mots que pronunciem, si no tens un Estat, a nivell intern i extern no ets ningú?

– els catalans veurem amb claredat que no té cap sentit pertànyer a un gran Estat-nació, quan la política monetària no és a les seves mans, quan la defensa ho serà cada cop menys i quan el mercat interior ja és tot el continent?

– descobrirem que els millors preparats per al segle XXI són els estats petits de menys de 10 milions d’habitants?

– El soberanisme deixarà de ser una qüestió purament identitària per a convertir-se en un tema eminentment econòmic?

– les bufetades que rebrem aviat obriran molts ulls?

– hi ha uns quant Estats que no diran ni piu abans, però que quan arribarà el moment sí que donaran la talla?

Què t’hi jugues que…

– tot i l’èxit de la marxa dels 10mil a Brussel·les, el món no es farà cap cas fins que en fem una altra, de manifestació, al centre de Madrid?

– a les Corts espanyoles no n’hi haurà mai, de paritat entre les quatre llengües oficials?

– no entendrem mai que l’oficialitat del català a Europa no depèn de la Comissió ni del Parlament, sinó de l’Estat Espanyol?

– a Europa només hi compten els estats?

– el conseller Tresserres s’haurà d’envainar la seva llei de paritat català-castellà als cinemes?

– la majoria de catalans continuaran consumint productes culturals en castellà?

– el finançament que marca l’Estatut no arribarà mai i haurem d’acceptar les engrunes?

– el Tribunal Constitucional tombarà la definició de Catalunya com a Nació, el deure de conèixer el català, la bilateralitat, i un llarg etcètera?

– l’aeroport d’El Prat serà un paradís del vols domèstics i el low-cost i pel que fa als vols intercontinentals serà la T5 de Barajas?

– la justícia espanyola acabarà tard o d’hora amb el sistema d’immersió lingüística a les escoles, a l’obligar a “respectar el dret dels pares a triar la llengua en que s’eduquen els seus fills”?

– la manca de polítiques reals d’integració de la forta immigració dels darrers anys provocarà un retrocès de l’ús social del català?

– els catalans seguirem enviant cada any 3.000 euros “a fons perdut” cap a les espanyes, i això no hi ha crisi que ho aturi?

– la majoria de catalans tornaran a votar partits espanyolistes en les properes eleccions?

– …

– …

(les últimes dues són per a que les empleni el lector…)

Demà, la versió positiva.

L’inefable Michael O’Leary ha anunciat que està negociant amb AENA per establir una base d’operacions de l’aerolínia de baix cost Ryanair a l’aerport de Barcelona. Una mala notícia per Catalunya per dues raons:

– Per més que el mateix O’Leary i els mitjans oficials catalans s’han apressat a aclarir que en cap cas la nova base a Barcelona afectaria els vols de Ryanair a Reus i Girona, si tenim en compte que un percentatge elevadíssim dels passatgers d’aquest dos aeroports es desplacen directament cap a Barcelona, no cal ser un geni per preveure una transferència de vols cap a El Prat.

– La proposta de Ryanair ajuda a materialitzar el disseny del mapa aeroportuari espanyol decidit ja fa molt de temps a Madrid: un gran aeroport central de referència (Barajas) per on passaran tots els vols intercontinentals, amb comptades excepcions. La resta seran aeroports secundàris dedicats a vols domèstics (el mercat europeu ja és un mercat domèstic en termes del negoci aeri) i de baix cost. Emplenar El Prat amb vols de baix cost d’àmbit domèstic no farà més que consolidar el sistema d’Aena: un únic “hub” a Madrid que distribuirà passatgers dels altres aeroports secundaris. Com ja va dir Ramon Tremosa fa temps, El Prat serà la T5 de Barajas.

Per tot plegat és molt preocupant que la primera reacció de la Generalitat hagi estat felicitar-se per la proposta de Ryanair d’establir-se a El Prat. O no se n’assabenten del que està passant, o ja els està bé el model d’Aena.

El govern català ha proposat una llei que garanteixi la presència del català al cinema, i les reaccions no s’han fet esperar. És una altra iniciativa de les que ens fan creure que som un país de veritat, i que acabarà en un fort desengany. Ja vaig parlar en una entrada anterior d’aquest bloc sobre aquestes lleis-Maginot. En Carles Ribera cridava ahir a la insubmissió cinematogràfica, però la situació és molt més greu del que ens pensem.

Les noves generacions perceben la situació d’inferioritat del català, i creixen en el convenciment que el castellà és superior, cosmopolita, important. Un explicaré un cas concret i real. Fa unes quantes setmanes el meu fill de 10 anys va anar al cinema amb una colla d’amics de la seva edat. En arribar al cinema van decidir veure una pel·lícula nefasta de la Disney sobre un gosset a Beverly Hills. En una sala es projectava en castellà i en una altra en català. Un dels nens va dir: “ui, mireu, està en català! anem a veure-la en català”. La resposta d’un dels companys, però, va ser que era “millor mirar la versió original, es a dir en castellà, que es com es fan totes les pel·lis”. Tot i que un altre nen (el meu fill, naturalment, que és el més llest de tots) va aclarir que la versió original era en anglès perquè la pel·li venia d’Amèrica, hi ha haver consens generalitzat d’anar a veure la versió “de veritat”, i van entrar a la sala que l’exhibia en castellà. Si us sembla increïble, féu la prova de preguntar en quina llengua es fan les pel·lis a la mainada de 10 anys o menys.

El bilingüisme és una fal·làcia, la situació d’inferioritat del català el condemna a la regressió i la degeneració en catanyol (conec molts nordcatalans militants que ja no veuen TV3 perquè no entenen moltes expresions i mots manllevats del castellà que són moneda corriente a la Nostra, a banda de la presència directa del castellà sense subtitular, que no entenen).

Les llengues se salven i es recuperen (i fins i tot es resussiten, com el cas de l’hebreu) quan hi ha un Estat al darrere. Mentrestant, ja sabem el pa que s’hi dóna.

Aquest és el futur que ens espera, segons l’oncle Bill. Segurament aquest exercici de futurologia té molt de fantasia i encara molt més de màrketing, però dona pistes del que ens espera: Informació a tot arreu, informació per un tub, informació tothora i en múltiples suports. Poseu atenció al futur del diaris (oblideu-vos de webs, llibres electrònics i altres històries): una làmina plàstica molt prima i flexible, tàctil i amb connectivitat total.

Video: Future Vision Montage (féu clic, no us ho perdeu)

La bona notícia de tot plegat: aquest món de la hiper-informació que ens espera a la cantonada necessitarà empreses i professionals capacitats per alimentar-lo, 24/7. Preparem-nos.

Desprès de la Primera Guerra Mundial, el mariscal Joffre, l’heroi nordcatalà, va proposar una línia de defensa fortificada al llarg de la frontera franco-alemanya, per defensar França d’una futura invasió germana. L’encarregat de dissenyar i construir la xarxa de més de 100 fortificacions a 15 km. de distància entre si, va ser el ministre de defensa André Maginot, que finalment va donar nom a la gegantina construcció: la Línia Maginot. El cost va ser immens, i el resultat nefast: En esclatar la Segona Guerra Mundial, els alemanys simplement van fer la volta per Bèlgica i van invadir França per darrera de la Línia sense cap dificultat. El gran esforç de la Línia Maginot va resultar un fracàs rotund.

Les accions del líders polítics catalans sovint em fa recordar la Línia Maginot. Es fan grans esforços que desgasten el país per obtenir resultats minsos, o per no obtenir-ne cap. Us en recordeu, allà pel 2006, de les vegades es va parlar des de tots els partits de “blindar” el finançament en el nou estatut? Vegeu aquest article on CiU es vanagloriava del “blindatge” aconseguit amb el pacte Mas-Zapatero. O aquesta notícia a la web d’Iniciativa que declarava que Saura i Carod havíen acordat el “blindatge” del finançament. Afegim-hi la definició de Catalunya com a nació, el deure de conèixer el català i un llarg etcètera. L’esforç de blindatge català es va convertir en una Línia Maginot. Zapatero i el Tribunal Constitucional estan fent la volta per Bèlgica i l’Estatut-Maginot quedarà tan ridícul com l’esforç francès anterior a la Segona Guerra.

Ahir el Govern anunciava que la nova Llei d’Educació de Catalunya “blindarà” la immersió lingüística a les escoles. Joan Puigcercós ha declarat amb solemnitat que la nova llei impedirà “qualsevol interferència malintencionada” en el model d’immersió. No n’aprendrem mai. Ens esperen mesos de debats i enfrontaments entre els sectors educatius, el Govern i les forces polítiques per aprovar la Llei d’Educació-Maginot. Després vindran els tribunals espanyols i passaran el ribot per tornar a demostrar la inutilitat que qualsevol “blindatge”.

A Catalunya no hi ha sistema judicial. La Justícia és espanyola. I són els tribunals els que en darrera instància determinen la validesa d’una llei. I sempre es poden trobar arguments per tombar una norma. Un vell professor de Dret Públic que vaig tenir no es cansava de repetir que cada vegada que tenia un dubte consultava la biblioteca en busca de una resposta. La meitat de la biblioteca li donava la raó i l’altra meitat l’hi negava. Podem cercar i plasmar en lleis tots els arguments jurídics del món per “blindar” els drets catalans. Els tribunals espanyols sempre trobaran arguments en contra. Amb un sistema polític com l’espanyol, on la separació de poders és tan solida com la de Corea del Nord, l’únic blindatge efectiu per a Catalunya no es diu Maginot, es diu Independència.

Actualització: El govern anuncia una nova Llei-Maginot per garantir la presència del català al Cinema.