Verba docent

L’any 2000, la feina em va portar a Miami, on vaig assistir a l’esclat de la primera bombolla d’internet i vaig conèixer alhora molta gent interessant. Ahir, llegint la notícia de la dissolució de les Antilles Holandeses, motu proprio, vaig recordar especialment una jove directiva de banca originària de Curaçao, una possessió holandesa al Carib, vestigi del colonialisme europeu al continent americà.

Recordo llargues converses a una cantina mexicana o al restaurant de Glòria i Emilio Estefan, a Miami Beach. Les Antilles Holandeses eren a punt de celebrar referèndums d’autodeterminació per decidir el seu encaix dins l’estat holandès. La meva amiga em va avançar els resultats: màxima llibertat, però sense trencar del tot amb Amsterdam. Ella ho justificava amb irrefutable lògica financera: la metròpoli els mantenia econòmicament. A més a més, el respecte per la cultura local era total. Em divertia especialment escoltar-la parlar per telefòn amb la seva mare o la seva germana, en papiamento, el deliciós idioma local de les illes, una fusió màgica de les llengues dels dominadors europeus que van passar per les illes, més les llengües africanes dels esclaus, més la parla dels Arawak, el poble originari de les illes. És fàcil d’entendre si es llegeix, però no ho és tant quan se sent parlar-lo, tot i tenir una sonoritat musical i seductora. (La imatge és la portada del Diario, d’Aruba).

Tot i els arguments de la meva amiga del Pais Kòrsou (així anomenen el seu país, la gent de Curaçao) en pocs anys les Antilles Holandeses van tirar endavant un procés d’autodeterminació que va culminar en una data màgica: el 10/10/10. “Les illes caribenyes de Curaçao i Sint Maarten esdevenen països independents“, titulava el Canal 6 de Nova York. “Les Antilles Holandeses ja no existeixen” deia la BBC. “Curaçao i Sint Maarten s’independitzen d’Holanda” titulava El Universal, de Veneçuela. “Canviï els seu mapamundi, han nascut dos països“, suggeria BBC Mundo…

No sorprèn gens l’obscura discreció de la premsa espanyola, que sempre tremola quan hi ha algun precedent remot que pugui donar ales al separatisme. Bé que fa, perquè l’actitud d’un estat europeu com Holanda en aquest afer hauria de fer caure la cara de vergonya a Espanya, que encara manté el ridícul del no-reconeixement de l’estat kosovar. Curaçao i Sint Maarten han esdevingut països independents associats a la corona holandesa, un estatus que Aruba ja havia guanyat el 1986. I els prínceps Guillem i Màxima eren allí per celebrar amb el poble la data històrica.

Sorprenentment, Holanda no ha esclatat en mil bocins i ha afavorit decididament el procés d’autodeterminació de les ja desaparegudes Antilles Holandeses. És una sort que la dominació espanyola als Països Baixos no hagi deixat empremtes en la seva cultura política. Quina sana enveja! Per donar l’enhorabona a la meva amiga de Curaçao, faig meves les paraules del diputat i líder polític local Sheldry Osepa: “Dia 11 di òktober nos ta kuminsá konstruí Pais Kòrsou!” Quin dia ens toca començar a construir País Català?

James Carville, estratega de campanya de Bill Clinton, va encunyar la ja mítica frase “it’s the economy, stupid!”, que va fer fortuna en les eleccions nord-americanes de 1992. Fent una translació a la política domèstica, podríem fer la següent adaptació: “Ès la llei d’Hondt, estúpid!”, quan falten pocs dies per que s’acabi el termini per inscriure coalicions per a les eleccions del novembre al Parlament de Catalunya.

L’independentisme extra-parlamentari observa amb perplexitat que s’acaba el temps i Joan Laporta i Joan Carretero no mouen fitxa. Molta de la gent que es va mobilitzar per les consultes populars havia posat les seves esperances en una nova manera de fer política, lluny de les maneres de fer dels partits tradicionals. Tanmateix, la decepció s’ha escampat a tort i a dret en veure que són més del mateix, i el resultat final es possible que es tradueixi en un augment de l’abstenció.

L’elector normal i corrent, allunyat del món de la política, no pot entendre un missatge que diu “pensem el mateix, tenim els mateixos objectius, compartim els mètodes, però ens presentarem per separat”. Què redimonis vol dir “estratègia paral·lela confluent“? Qui els entengui que els compri.

Es comprensible que un dels líders es vegi tan segur de si mateix que no cregui necessari cap coalició, i que l’altre no vulgui veure diluïda una feina constant i sostinguda arreu del territori. Les desercions d’un moviment cap a l’altre tampoc no ajuden pas gaire. Tanmateix, tant Laporta com Carretero haurien d’entendre que no el uneix l’amor, sinó l’espant. L’espant per un sistema electoral de llistes tancades que reparteix els escons seguint la llei d’Hondt.

És probable que el bo d’en Víctor d’Hondt no hagi previst l’efecte nefast del seu sistema, tal com el pobre reverend Thomas Malthus deu haver vist amb rancúnia des de la tomba com les seves equivocades previsions sobre el creixement poblacional servien per justificar la perpetuació de la injustícia. D’Hondt va idear un sistema per repartir els escons en les eleccions per llistes. Tot i que a simple vista pot semblar just, en realitat consolida el bipartidisme, afavorint els grans partits i perjudicant els petits. Pregunteu si voleu a Izquierda Unida, que en les darreres eleccions espanyoles va veure com un escon seu li costava 480.000 vots, mentre el PSOE en feia prou amb 65.000.

Els partits petits han de tenir clar que han de sumar. És igual si s’odien i no poden ni veure’s les cares. Baralleu-vos i separeu-vos al dia següent de les eleccions, si voleu. Només una coalició augmenta les minses possibilitats de saltar-se la trampa del sistema electoral espanyol (de sistema electoral català no n’hi ha, perquè els nostres representants no han trobat temps per fer-lo en els darrers 30 anys). És la llei d’Hondt, estúpid!

Quina tranquil·litat saber que la Guàrdia Urbana de Barcelona custodia que ningú no pugui violar la legalitat impunement. Ni tan sols jo.

Ahir a les 10.43 del matí, pujava amb el meu cotxe per la Rambla del Raval, a prop de la seu del Punt i l’Avui. Abans d’arribar al final de la rambla sento que un cotxe patrulla de la Guàrdia Urbana, amb matrícula 9093 GSW, em demana pel megàfon que m’aturi. S’apropa un agent i em diu que “hi ha un adhesiu a sobre de la matrícula que és il·legal, l’ha de retirar”. Comprenc de seguida que es refereix al CAT que tinc des de sempre cobrint les E de les matrícules. “Gràcies per avisar-me, ja la retiraré” responc. “Ho sento, però no puc deixar-lo circular amb una matrícula il·legal”, em diu sense immutar-se. Baixo del cotxe i retiro l’adhesiu de la matrícula posterior (la del davant no van veure-la, sortosament). La seva recomanació final és espectacular: “El que ha de fer es enganxar-la a l’esquerra de la matrícula, COM FAN ELS POLÍTICS”. Haig de reconèixer que em va fer riure amb ganes.

Vaig marxar de Barcelona satisfet que la seva policia local tingui tan controlada la seguretat i els delictes com per poder dedicar personal i recursos a vigilar que els ciutadans no circulin amb enganxines sobre les matrícules. Un aplaudiment per a l’alcalde Hereu.

Sent com sóc un fervent simpatitzant de l’USAP de Perpinyà, creuo regularment la frontera amb la Catalunya Nord amb les meves enganxines CAT, des de fa anys. Mai cap agent de la Policia Nacional espanyola no m’ha aturat per multar-me o fer-me treure-les. Ha estat la policia de la capital del meu país la que m’ha aturat i amonestat per ocultar la sacrosanta E de la matrícula.

No cal dir que en arribar a casa vaig tornar a enganxar el CAT. Tot tapant la lletra E de la matrícula, és clar. No pas a l’esquerra, “com fan els polítics”.

A partir de l’aprovació d’una nova normativa per part dels ajuntaments de Lleida, Tarragona, i aviat Barcelona, entre d’altres, que prohibeix el burca als edificis i equipaments públics, s’ha desfermat una cursa xenòfoba-populista per demostrar qui pot arribar més lluny. Estic radicalment en contra d’aquestes prohibicions, per molts motius, però principalment perquè no m’agrada que m’expliquin sopars de duro. La motivació d’aquestes mogudes és la xenofòbia, entesa com l’animadversió cap a persones o cultures diferents, barrejada amb forts dosis de populisme.

NO ES POT ENTRAR AMB LA CARA TAPADA als equipaments i despatxos municipals, per raons de seguretat, diuen. És aquest el motiu de la prohibició. Tanmateix, l’ordenança aprovada per la Paeria no parla de prohibir les cares tapades, sinó explícitament del vel integral. No parla ni de passamuntanyes ni de màscares de lluitadors mexicans. Parla del vel islàmic. Xenofòbia i populisme per parts iguals.

LA DIGNITAT DE LA DONA està en joc, diuen. No es pot permetre la submissió de la dona musulmana que es reflecteix en la seva vestimenta. Qui pot estar en desacord en defensar la dignitat de les dones? De TOTES les dones, afegiria jo. Les carreteres catalanes van plenes de joves esclavitzades per les màfies, rostides sota un sol de justícia per tal que senyors de cultura occidental i cristiana les puguin vexar per un mòdic preu. Igual que les noies nigerianes de les rambles de Barcelona, que només ens preocupen quan surten fotografiades a El País practicant sexe oral. Es veu, però, que la seva dignitat no mereix que cap alcalde o senadora socialista presenti una moció en la seva defensa.

NO PODEM TOLERAR UNA RELIGIÓ que anul·la la lliure voluntat de les dones, diuen. Els convents de l’estat espanyol, buits per la manca de vocacions, s’han repoblat amb monges llatinoamericanes i filipines, reclutades en les zones de pobresa extrema d’aquells països. Les famílies lliuren a les congregacions les seves filles com a única sortida a la misèria. La dignitat d’aquestes dones, que tampoc no tenen llibertat per vestir-se com vulguin, i que s’han internat en un convent amb la voluntat viciada per la misèria, tampoc no ha despertat cap reclamació per part d’ajuntaments i polítics.

EL ARGUMENT PRINCIPAL per oposar-se a la prohibició del vel integral és un altre, però. Les democràcies occidentals consolidades han fet de la limitació de les ingerències del poder públic en l’àmbit privat, un dels seus principis bàsics i irrenunciables. Si deixem que el govern pugui dir com m’he de vestir, s’obrirà la veda. Avui em dirà que no puc vestir de determinada manera, demà em dirà quins llibres no puc llegir, l’any vinent m’indicarà què puc o no puc pensar. Com ara amb el vel islàmic, sempre hi trobarà arguments per sustentar la prohibició.

Prohibició, no gràcies. Prefereixo integració, fins i t tot admetent que els processos d’integració triguen almenys tres generacions, prefereixo integració.

Lectures recomanades: Negre de merda, de Matthew Tree. El retorn de l’islam a Catalunya, d’Abdennur Prado. 1984, de George Orwell.

Si algú es pensava que Espanya es quedaria observant passivament el creixement dels desitjos d’autogovern i de sobirania de Catalunya, segurament ja s’haurà despertat i estarà vivint la crua realitat.

A Catalunya fem consultes inofensives, i a Espanya decideixen que l’Estat de les Autonomies ha mort, i engeguen un procés d’involució i centralització, amb recuperació de iure o de facto de les competències abans transferides. Un exemple clar, és la calculada destrucció del sistema financer català. Les competències catalanes sobre les caixes s’han esvaït amb el FROB i les pressions del Banc d’Espanya. Caixa de Girona, absorbida per La Caixa, una institució que fa anys que va deixar de ser catalana per esdevenir espanyola (recordeu com va reaccionar al boicot als productes catalans durant el procés estatutari?: Patrocinant la selecció espanyola de futbol). Caixa Laietana passa a mans de Caja Madrid, etcètera. El més greu, però, és que d’ara en endavant les caixes d’estalvi queden sota control de l’estat central. Les autonomies ja no pinten res.

La deglució de Caixa Girona

El Consell d’Administració de Caixa de Girona ha aprovat la seva absorció per part de La Caixa. No és una fusió. És una desaparició en tota regla. En Salvador Garcia Arbós ho explica magistralment aquí.

Com és que s’ha arribat a aquest punt? El sistema financer espanyol és dels més opacs del món. Ningú no sap del cert quin és l’estat dels comptes de les caixes i bancs espanyols. Mentre altres països creaven bancs tòxics que assumien els actius inviables dels sistemes financers, aquí hem anat escombrant la merda sota la catifa, fent veure que no pudia.

Aquesta foscor fa que tots acceptem l’esquarterament del nostre sistema financer, perquè tots sospitem que la situació és molt greu, tot i no saber-ho del cert. Molt bé, endavant les atxes. Siguem un país sense institucions financeres pròpies. Ara bé, no hi haurà responsables? Ningú no haurà de retre comptes? Si fins fa quatre dies tots els balanços eren favorables, qui en té la culpa?

En el cas de Caixa de Girona, els actuals i -sobretot- els anteriors gestors, no han de retre comptes? L’equip de l’anterior president, aquell que ara es dedica a re-evangelitzar les comarques gironines en la Fe monàrquica, no ha d’explicar com s’ha arribat a aquesta situació?

Apa, continuem amagant la brossa sota la catifa, fins que un dia rebentarà i ens esquitxarà a tots plegats. Seguim malbaratant els nostres esforços en canviar els botxins del Tribunal Constitucional, amb l’esperança que l’execució sigui menys cruenta. Mentrestant, el procés d’involució autonòmica i re-centralització ha començat i no s’aturarà. El sistema financer ja ha passat per l’adreçador. Que passi el següent: l’educació? la seguretat? la sanitat? Ens esperen temps obscurs, però cal ser optimistes. Graecia capta ferum victorem cepit

La crisi, o millor dit la gestió irresponsable de la crisi per part d’alguns govern europeus com ara Espanya o Grècia, ha afavorit les condicions per que la Unió Europea faci un salt qualitatiu de gran magnitud, tant o més important que la creació de l’Espai Schengen o la moneda única.

La pròpia dinàmica de la Unió Europea fa que cada pas endavant sigui el fruit de negociacions feixugues i interminables. En aquest cas, la gravetat de la crisi ens estalviarà tot aquest procés. S’està produint un immens avenç: el pas d’una política monetària comuna a una política econòmica comuna.

Aquests darrers dies, estem assistint a l’espectacle inèdit d’un govern espanyol que s’ha transformat en un simple executor de les polítiques i mesures dictades des de la UE, més concretament des d’Alemanya. La creació de la moneda única europea, l’Euro, ha estat un dels majors encerts de la UE, en sostreure dels governs dels estats membres la potestad de dictar la política monetària. Gràcies a la moneda única, els govern no poden fer ús de l’eina més còmoda per a fer front a les cícliques crisis: la devaluació de la moneda, que resta valor als salaris dels treballadors d’un dia per l’altre.

En no poder fer ús de la devaluació, governs com l’espanyol van decidir ocultar la crisi amb més despesa, més dèficit i més endeutament. La situació s’ha anat tornant insostenible, per la qual cosa la UE s’ha vist obligat a avançar en una direcció molt clara: els governs dels estats membres (per a ser més concrets, d’alguns estats membres perifèrics) no només cediran la política monetària, sinó la política econòmica, un dels atributs que fan d’un estat un estat.

Per als catalans, és una gran notícia. Si hem de triar entre que les decisions en materia de política econòmica es prenguin a Madrid o a Berlin, la millor opció és la segona. És cert que ara les mesures correctives seran doloroses i que afectaran la nostra economia durant un llarg període, però en el futur, saber que a Madrid no podran fer segons quines bestieses, perquè la UE vigilarà de prop, és una gran notícia.

Imagineu-vos que en la propera onada de consultes populars per la independència, una de les ciutats que n’organitzaran, troba un milionari filantrop que decideix donar 4 milions d’euros per sufragar-ne els costos. Imagineu-vos que obren desenes de centres de votació arreu de la ciutat, i que fins i tot permeten votar per Internet. Imagineu-vos que mantenen els llocs de votació oberts durant dies i dies, i que fan una campanya publicitària massiva en ràdio, tele, premsa escrita, busos, mopis i banderoles.

Imagineu-vos que tot i amb això, només vota el 12 per cent del cens (només els autòctons i majors d’edat, que si també haguessin pogut votar els immigrants i els majors de 16, la participació hagués estat encara menor). Imagineu-vos, finalment, que guanya el NO a la independència amb el 80 per cents dels vots!

Si això passés, els mitjans de comunicació “seriosos” que han ignorat les consultes independentistes, dedicarien planes senceres a parlar del fracàs. Els opinòlegs “oficials” que resten valor a les consultes per la independència “perquè-no-parlen-dels-temes-que-interessen-a-la-gent”, farien anàlisis profunds per deixar palès l’absolut ridícul dels organitzadors.

Amb el nyap de la consulta per reformar la diagonal de Barcelona, molts dels que criticaven les consultes independentistes des de les files socialistes han vist amb esglai com el seu partit es disparava un tret al propi peu. Ningú no podrà tornar a criticar un moviment ciutadà que sense recolzament institucional, sense suport dels mass-media, sense campanyes publicitàries, sense recursos econòmics, han aconseguit mobilitzar més del 20 per cent dels ciutadans en un únic dia de votació i en ocasions sense centres de votació suficients per cobrir tota la població, només amb l’esforç desinteressat de milers de voluntaris. Per cert, amb un afegitó important: amb més d’un 90 per cent de vots afirmatius!

Aquest país haurà d’agrair al Tribunal Constitucional que estigui desmuntant d’una vegada per totes la gran mentida de la Transició: la idea del pacte entre Catalunya i Espanya, una falsedat que ha estat sobretot alimentada des del nostre país, perquè a Madrid sempre han tingut clara la naturalesa de l’Estat Espanyol. El TC està fent exactament la feina que ha de fer: controlar que una llei s’ajusti a la Constitució. Si Espanya fos el meu país, jo n’estaria orgullós, del TC. Després de 30 anys de mitges veritats i moltes mentides, deixarà clara quina és la naturalesa política real de Catalunya en el marc espanyol. Per tot plegat, en defensa del TC, cal deixar clares unes quantes coses:

• És mentida que no el TC no tingui legitimitat per revisar un Estatut aprobat pel poble de Catalunya. És aquesta precisament la seva feina. És un control de constitucionalitat que garanteix que no es vulnerin els principis bàsics de l’Estat. D’aquesta manera, si el poble aprovés en referèndum una llei que ordenès l’extermini de tots els calbs, el TC revocaria la norma per contradir els drets fonamentals assegurats a la Constitució.
• L’Estatut no és una constitució catalana. No emana de la voluntat dels catalans. El poble català no té sobirania ni personalitat jurídica pròpia. La Constitució deixa molt clar que la sobirania rau únicament en el poble espanyol com a unitat indisoluble. Així, el que el Parlament de Catalunya va aprovar va ser només una proposta de Llei Orgànica espanyola. L’Estatut català emana del Congrès i el Senat espanyols. És una concesió que fa Espanya a Catalunya (i com a tal pot èsser revocada) per voluntat dels seus legisladors (de Madrid, d’Andalusia, d’Extermadura, de La Rioja, catalans, valencians, bascos. Espanyols tots). L’Estatut és una llei espanyola que ha entrat en vigor després de la signatura del rei.
• Espanya no és un estat federal. A la Constitució espanyola no hi cap el federalisme. És un sistema unitari descentralitzat. En una Federació, el poder originari rau en les comunitats federades, que cedeixen algunes competències al govern central. En un sistema unitari com l’espanyol, el poder originari rau en la nació espanyola com a unitat, i és gestionat pel govern central, que pot cedir algunes competències a les comunitats. En un país federal, el poder circula des de la base cap al centre. En un estat unitari com Espanya, el poder circula del centre a la perifèria.
• L’Estatut és manifestament inconstitucional. És un fet que obliga al TC a actuar.
• L’Estatut diu que som una nació. La Constitució estableix, però, que la única nació indivisible és Espanya. Per la mateixa raó, no podem tenir cap símbol “nacional” que no siguin la bandera i l’himne d’Espanya.
• No és constitucional equiparar el català al castellà. La Constitució deixa molt clara la jerarquia superior del castellà sobre les altres llengües de l’Estat. El sistema d’immersió lingüística pot ser revocat en qualsevol moment, si es considera que vulnera la supremacia del castellà.
• És contrària a la Constitució la bilateralitat Estat-Generalitat, perquè el govern català és una simple descentralització del govern central, titular originari del poder polític segons la Constitució.
• És incostitucional la creació d’una hisenda catalana embrionària. Els impostos de la Generalitat són cessions de l’Estat, que és el seu únic titula i els pot recuperar quan vulgui.
• El Síndic de Greuges no pot assumir les competències del Defensor del Pueblo, perque segons la Constitució, de poble només n’hi ha un, l’espanyol, i els catalans en formem part indissoluble.
• En definitiva, tots i cadascú dels arguments dels esborranys de sentència que s’han filtrat són reals i correctes. Posen de manifest les limitacions clares de la Constitució espanyola als somnis i fantasies catalanes. Per això l’Advocat de l’Estat no només accepta els arguments del recurs del PP, sinó que fins i tot els amplia i va més enllà.

A casa nostra ens hem construit una realitat imaginària a mida, que ens fa creure que som un país de veritat (tenim Teatre Nacional, Instituts Nacionals, Ràdio i Televisió Nacionals, i mil coses més “nacionals”), però en realitat som una regió amb alguns poders delegats pel govern central. El sainet de l’Estatut i el paper del TC no fan més que obrir-nos els ulls. El marc polític de l’Estat és el que és. Ens agradi o no. Només en tenim dues, d’opcions: o ens quedem a Espanya i acceptem les regles del joc, o marxem. No podem seguir enganyant-nos amb altres opcions que són contes de fades: fingir que les coses són diferents i que hi ha un pacte entre iguals Catalunya-Espanya, que no ha existit mai, o bé pretendre canviar la naturalesa profunda de l’Espanya castellana, unitària, borbònica i centralista. El pes específic català en Espanya és inferior al 20 per cent, per la qual cosa la seva capacitat d’influència per canviar les regles del joc és nul·la.

Podem seguir enganyant el personal fent veure que el problema està en la composició del TC. És mentida. En tot cas, el que hem decobert és que la Constitució no ens agrada, perquè les nostres aspiracions no hi caben. Només hi ha un camí: esmolar ben bé les eines.

Més enllà de la manipulació escandalosa de les consultes per part d’alguns mitjans de casa nostra, cal fer èmfasi encara en les dades objectives que expliquen l’èxit impressionant de les consultes.

En l’entrada anterior d’aquest bloc parlàvem del fet que les consultes han tret més vots que qualsevol partit polític, en percentatge. Aquest aspecte destaca encara més si tenim en compte que les consultes s’han dut a terme enmig d’un silenci informatiu deliberat (amb comptades excepcions, com ara El Punt o l’Avui, i els mitjans digitals) i sense els recursos econòmics immensos dels partits polítics. Un cop més, els números canten (la primera columna mostra les aportacions de les administracions, la segona, el percentatge de vots obtinguts sobre el padró):

• Consultes                        O €                            20,88%
• CiU (Eleccions 2006)       3.595.572 €              17,58%
• PSC (Eleccions 2006)      3.248.079 €               14,95%
• ERC (Eleccions 2006)      1.828.341 €                 7,82%
• PP (Eleccions 2006)         3.188.485 €                 5,94%
• ICV (Eleccions 2006)       2.204.453 €                 5,31%

Les comparacions són demolidores. Les eleccions al Parlament es fan amb una publicitat institucional prèvia molt activa per instar la participació. Els mitjans en van plens a vessar. Els principals partits es van gastar més de 14 milions d’euros en la última campanya. Alhora, el partits tenen un deute acumulat amb les caixes de més de 54 milions addicionals. Del finançament ocult dels partits, millor no parlar-ne.

Per contra, un grapat de ciutadans tiren endavant unes consultes sense cap suport institucional, enmig del silenci dels mitjans, sense aportacions econòmiques de les administracions ni de les caixes… i obtenen un suport més elevat que qualsevol dels partits parlamentaris. I alguns mitjans tenen la barra de parlar de “pinchazo” o de “baja participación”… Es pot dir més alt, però no més clar.

Els diaris unionistes i la ràdio i la tele nacionals parlaran de la “discreta participació”, però les números canten, i no es pot negligir l’èxit indiscutible de les consultes.

Un moviment ciutadà al marge dels partits, sense recolzament dels poders fàctics, que ha mobilitzat més de 60.000 voluntaris i ha fet votar més de mig milió de catalans, és un acte de radicalitat democràtica que marca el camí de les revolucions pacífiques del segle XXI.

Els números canten, i són el millor argument per desmuntar els que parlen de “baixa participació” en una consulta no vinculant. En percentatge, els vots a favor de la independència són la primera opció política del país, per sobre de qualsevol partit polític:

• Vots pel SI a les Consultes: 20,88%
• CiU (Parlament 2007) 17,58%
• PSC (Parlament 2007) 14,96%
• ERC (Parlament 2007) 07,82%
• PP (Parlament 2007) 05,94%
• ICV (Parlament 2007) 05,31%
• C’s (Parlament 2007) 01,68%

Fins i tot si parlem de números absoluts el panorama és impressionant (Consultes vs. eleccions al Parlament 2006):

• CiU 935.756
• PSC 796.173
• Consultes: 452.032
• ERC 416.355
• PP 316.222
• ICV 282.693
• C’s 89.840

La diferència amb CiU i el PSC pot semblar molt gran, però el mig milió de vots de les consultes corresponen només als municipis on s’hi han celebrat. El 63 per cent dels catalans viuen a municipis on encara no s’ha fet cap consulta. És a dir més de 3,3 milions de ciutadans que encara no han pogut dir la seva. Si només un 15 per cent votés pel SI, les consultes superarien el PSC i CiU.

El resultat de les consultes és senzillament demolidor. En molts ajuntaments, els vots pel SI (com ara a Girona, Olot, Manresa o Igualada) han estat superiors als que han rebut els alcaldes i alcaldesses i cadascú dels partits en les darreres eleccions. El missatge és clar: si els partits catalans no lideren el canvi, els ciutadans s’organitzaran pel seu compte i tiraran pel dret. Pel dret a decidir.