Verba docent

Ja hem parlat del futur del diaris, un cop el paper digital (e-paper) flexible sigui quelcom accessible en termes de costos. Deixarem de pagar impressió i distribució del nostre diari (que es descarregarà automàticament al e-paper flexible) però no renunciarem a l’experiència habitual de lectura de diaris.

De moment, però, anirem fent boca i acostumant-nos a la transició dels àtoms (paper) als bits (e-paper), de la mà de la darrera creació de l’oncle Steve, d’Apple. Ja va fer-ho amb els telèfons mòbils, i ara ho fa amb els lectors digitals. Pel que fa al futur dels diaris, el Kindle d’Amazon va ser un pas endavant, però és como un Citroën 2CV. L’iPad d’Apple és un Seat Ibiza. El e-paper flexible com el de l’empresa coreana LG, és un Porsche 911. És cert que l’iPad té moltes altres prestacions, però aquí només parlem de diaris. I l’experiència que associem a la lectura de diaris només ens la donarà el e-paper flexible.

Fins que no ens podrem permetre el Porsche, el Seat ens anirà molt bé. Apple està enllestint una aplicació que serà com un quiosc digital, molt semblant a l’aplicació iBooks, i ens acostumarem a llegir-hi el diari del dia. El sector, com sempre, no sap ben bé com posar-s’hi, i el canvi deixarà uns quants pel camí.

Més info a Forbes, al Victoria Times canadenc, a eHow.com, i molt especialment al Guardian, que fa una molt bona anàlisi.

La divisió en províncies de l’estat espanyol es va decidir en un despatx a Madrid per Javier de Burgos, aleshores Secretari d’Estat del Ministeri de Foment, en 1833, seguint el model centralista francés. Aquesta divisió arbitrària sempre ha estat motiu de crítiques i des dels temps de la Generalitat republicana s’ha intentat retornar a la divisió en vegueries, pròpia de Catalunya des dels segle IX. Ara ens creiem que estem en condicions d’aconseguir-ho, però al final de totes les discussions i disputes territorials, resulta que la proposta ha d’anar a Madrid i ha de ser aprovada per Madrid. Com en el joc de l’oca, tornem a la casella d’inici, tornem a 1833: les decisions es prenen en Madrid.

El cas del projecte de llei de vegueries i les polèmiques arreu del territori és un nou cas de quelcom que va camí de convertir-te en l’esport nacional de Catalunya: malbaratem esforços i ens desgastem en conflictes que sempre ens porten al mateix lloc: no hi ha res a fer si no tens un estat propi. No aprenem, però, i ens estavellem contra el mur una vegada i una altra:

• Vegueries: No pots establir la teva pròpia organització territorial, si no ets un estat. Depens de la graciosa voluntat del poder central.
• Cinema: Pots tenir 10 milions de parlants, però per a les majors, no ets ningú si no tens un estat al darrere. Subtitulen les pel·lícules a Islàndia per a 300.000 islandesos, per la senzilla raó que hi ha un estat propi al darrere.
• Consultes populars: Treballaràs i et discutiràs mesos, anys, per redactar una llei de consultes… que requerirà el permís de Madrid en tots els casos.
• Estatut: Pots establir les teves pròpies normes constitucionals només si tens un estat propi (o ets un estat federat). En cas contrari, la teva norma fonamental serà una llei orgànica espanyola, aprovada per representants de tot l’estat. Els diputats de Múrcia, Ceuta o Canàries, decidiran el teu marc competencial i normatiu per una llei orgànica revocable. I a sobre li passaran el ribot i el filtre d’un tribunal polític.
• Justícia: Pots pagar les nómines i els mobles dels jutjats, però els jutges els nomenen a Madrid, i seran jutges de Extremadura, Madrid, Cantàbria o Andalusia, els encarregats d’aplicar justícia -en castellà, és clar- al teu país. Si vols la teva pròpia Justícia, has de tenir un estat propi.
• Impostos: Podràs definir els impostos que gravaran els teus ciutadans i empreses, i el destí de la recaptació, només si ets un estat. En cas contrari, hauràs de pidolar transferències i cessions que sempre seran discrecionals i revocables a voluntat del govern central.
• Educació: Tindràs les competències i fins i tot faràs la teva pròpia llei d’educació, però el marc educatiu vindrà definit per Madrid, que cada dos anys canviarà el que vulgui i t’ho hauràs d’empassar. Excepte si tens un estat propi.
• Mitjans: Pots crear un Consell de l’Audiovisual que és una referència a Europa, però des de Madrid t’enviaran cadenes que regalimen merda, o no et deixaran emetre a València o Perpinyà, i no podràs fer-ne res… si no tens un estat propi.

Podríem posar molts exemples més (10mil, etiquetatge, català a Europa, seleccions, plataformes soberanistes, etc) d’esforços que ens desgasten com a país, amb resultats minsos, ridículs. Si tan sols fóssim capaços d’aglutinar tots aquests esforços en aconseguir l’estat propi, tota la resta d’objectius se’n derivarien de forma gairebé automàtica, màgica.

El tema del futur dels diaris des del punt de vista tecnològic és un tema recurrent d’aquest bloc. Vam escriure que la mort del paper és a tocar, que del e-book aviat passaríem a l’e-newspaper, i vam comentar una curiosa creació d’un dissenyador austríac.

No ens repetirem, però potser cal insistir: Internet no matarà els mitjans escrits, com la tele no va pas matar la ràdio. Simplement els està obligant a canviar, però no desapareixeran. És més, hi ha una revolució tecnològica en marxa que enfortirà els diaris i les revistes, que aviat viuran una segona joventut: la desaparició dels costos d’impressió i distribució, gràcies al paper electrònic, l’e-paper, permetran baixar el preu de capçalera i alhora incrementar els marges de benefici per exemplar de les empreses editores.

El canvi s’accelera de manera vertiginosa. De fet, la tecnologia ja està disponible. És només qüestió de temps que el seu cost baixi i s’arribi a un preu que faci viable la seva producció massiva. Fa pocs díes, la companyia coreana LG (amb una història fascinant que mereix la seva pròpia entrada en aquest bloc), va presentar un paper electrònic de només 0,3mm d’espessor, amb una mida de 25 x 45 cm, és a dir, com un diari o una revista. I pesa només 130 grams! (Aquí, la notícia del Korea Times)

A diferència dels e-books, el Kindle o el nou iPad, el producte d’LG és flexible, es pot enrotllar o plegar. Ens dona la mateixa experiència que ens brinda ara per ara un diari o una revista de paper i que no ens poden donar els esmentats dispositius. Aquesta és la clau de volta de tot plegat. El que volem és conservar una experiència que ens és familiar des de fa molts anys. De la mateixa manera que volem que els mòbils i les càmeres digitals facin el “clic” dels obturadors de les velles càmeres de fotos: un so del tot inútil, però que ens permet adoptar la nova tecnologia sense traumes.

Amb els diaris i revistes passa el mateix. Pel preu de la subscripció anyal, les editores ens enviaran un diari flexible com el d’LG, i cada matí es descarregarà automàticament l’edició del dia, amb actualitzacions durant la resta de la jornada. Perquè els que volem és continuar llegint el diari, una experiència que cap ordinador pot suplantar, però que el paper digital sí que ho farà.

Quan es va disparar l’alarma de la Grip A, des d’aquest bloc vam veure una maniobra dels grans laboratoris farmacèutics per salvar les seus comptes de resultats en temps de crisi. Molts van veure en aquelles afirmacions una típica paranoia de les teories de la conspiració. Malauradament, el temps ha deixat clar que la teoria era ben certa. Els govern no saben que fer amb milions de vacunes en estoc que ningú no vol. Le Monde publicava un gràfic amb dades que mostren que hi ha països amb estoc per cobrir el 200 per cent de la població! Una estafa com una casa de pagès. Alhora, les grans empreses del sector ja han començat a presentar resultats amb guanys milionaris. Unes empreses amb més capacitat de lobby i d’influència que més de la meitat dels països del món. Van recórrer a la seva capacitat d’influir i comprar voluntats per escampar una psicosi d’epidèmia (tots els mitjans vam col·laborar de manera entusiasta) i aconseguir comandes gegantines de vacunes innecessàries. Cinco Dies informava fa pocs díes que Novartis “ha registrado este año resultados récord, con una ganancia neta de 8.500 millones de dólares”.

Ara estem veient com es torna a fer servir el mateix mecanisme, en aquest cas a l’estat espanyol, per salvar el cul d’un altre sector amb gran capacitat d’influència: els bancs i caixes. La fotografia és la següent: el sector financer es va fer d’or amb uns guanys obscens amb hipoteques i productes derivats, fins i tot assumint riscos desmesurats. Quan la bombolla va explotar, van recórrer a l’estat per salvar el cul i tapar els forats amb els diners del contribuents. Ara, el negoci de les hipoteques i derivats s’ha acabat, i durant una bona temporada necessiten no destacar gaire, passar desapercebuts.

És el moment, doncs, de cercar un nou negoci més estable, més tranquil, més segur. No hi ha res més estable i segur que els fons de pensions i els plans de capitalització individuals. La gent confia els seus estalvis a canvi de rendibilitats molt modestes, i a sobre es compromet a no treure’ls fins la vellesa. Diners estables, a llarg termini. El negoci que ara toca per al sector financer i bancari.

Ara bé, com s’ho fan els bancs i caixes per fomentar que la gent corri a les seves oficines a obrir plans de pensions i jubilacions individuals? Normalment, fan lobby entre els governants de torn, per aconseguir beneficis fiscals, però ara mateix, amb les arques de l’estat en vermell, aquesta opció és senzillament inviable. Què queda, doncs? Molt fàcil: el mètode Grip A: infondre el pànic a la població que el sistema públic de pensions farà fallida en cinc anys, i qui pugui que es faci el seu propi pla de pensions.

No és difícil aconseguir que governants i legisladors pugin al carro. Influir i comprar voluntats quan, per exemple, els legisladors que han d’aprovar un canvi en l’edat de jubilació es jubilen amb el 100×100 amb nomes 11 anys de cotització.

No és res nou, tot plegat. Cada vegada que els bancs necessiten activar el negoci de les pensions, recorren al mateix fantasma, que és tan fals com l’amenaça de la grip. Fan els mateixos càlculs erronis que van fer entrar el pànic a Thomas Malthus a finals del segle XVIII, en el seu cas de bona fe. D’aleshores ençà, els poderosos han fer servir el fantasma de la progressió geomètrica per espantar els pobres mortals.

Si remenem les hemeroteques, trobarem en diaris de fa almenys 35 anys,  articles, estudis i pronòstics que asseguren la fallida dels sistemes públics de pensions en 10 anys. Igual que Malthus es va equivocar en els seus càlculs (de bona fe), els pronòstics d’ara són de mala fe, per induir-nos a córrer al nostre banc, obrir plans de pensions, i deixar els nostres estalvis en mans dels bancs pels propers 10, 20 o 30 anys, amb un rendiment minso. I els polítics, governants i legisladors es deixen influenciar i comprar pels poderosos. I els mitjans, alguns també cooptats, i altres simplement seguint el corrent majoritari, s’afegeixen a l’engany.

Sóc molt crític amb TV3 i Catalunya Ràdio, sobretot quan el seu marc de referència no és el nacional sinó l’espanyol. En sóc molt crític perquè sento aquests mitjans com a propis i vull que siguin la televisió i la ràdio nacional de Catalunya, de veritat, més enllà de l’eslògan buit de contingut.

Tot i amb això, crec que també n’hem de parlar quan es fan bé les coses. Ahir dimarts 27 vaig gaudir d’un excel·lent documental del 60 Minuts al 33 sobre l’Stasi de l’Alemanya Democràtica, i vaig empalmar amb la docusèrie sobre les presons catalanes, molt mesurat, sense dramatismes ni sensibleries. Dos programes magnífics que em van fer anar al llit amb un bon sabor de boca, perquè hi ha espais capdavanters que em fan enorgullir dels mitjans públics d’aquest país.

Seguiré criticant les polítiques de desmantellament i desnacionalització de TV3 i Catalunya Ràdio, però també ho diré alt i clar quan es facin bé les coses, com ahir a la nit.

El cas Millet encara tindrà un llarg recorregut. Cada fil que estirarem ens revelarà més i més brutícia que restava amagada sota la catifa del Palau de la Música Catalana.

Tot i amb això, em fa una mica de mal d’ulls la estratègia del PSC de fer servir el cas Millet com a punta de llança de seva campanya electoral contra CiU. Les enquestes no són gens favorables, i sembla ser que el propi alcalde de Barcelona va reconèixer que el cas Millet els aniria bé com a munició electoral. La maquinària s’ha posat en marxa i les vinculacions entre Millet i la Fundació Trias Fargas de Convergència han estat esbombades a tort i a dret.

L’espiral és ascendent, i el proppassat divendres una tertuliana del Matí de Catalunya Ràdio directament va sostenir que Millet actuava seguint ordres directes de Convergència. El propi Manel Fuentes es va quedar a quadres, i sort que hi havia també de tertulià el director del diari El Punt a Barcelona, Ferran Espada, que va posar negre sobre blanc en deixar clar que el tema del finançament fosc dels partits polítics no és quelcom que s’hagi inventat Fèlix Millet, tot esmentant la relació no gaire clara entre Caixa Catalunya i la Fundació Campalans del PSC.

Entrem en una llarga campanya electoral, i ja sabem que en campanya tot s’hi val. En aquesta ocasió, però, l’element afegit del cas Millet contribuirà a embruti-la encara més. El problema és que ningú no sap fins on arriben les ramificacions del cas. Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra…

Fa quinze anys, vaig conèixer un lider polític d’un partit socialdemòcrata d’un país sud-americà que desprès de més de molts anys donant batalla interna en el seu partit, va decidir llençar la tovallola i deixar la política. Era el líder del corrent opositor del seu partit, però a cada elecció interna no superava el 15 per cent dels vots, per la qual cosa finalment es va decidir a deixar-ho córrer.

Gran va ser la sorpresa quan, després de fer pública la seva retirada, el líder del corrent majoritari del partit, aquell que el guanyava en cada elecció interna, va trucar-lo de seguida per convèncer-lo de fer marxa enrera i reconsiderar la seva decisió. Ell no ho entenia, però el líder del partit repetia que no havia de deixar el partit. Finalment, va explicar-li el perquè de la seva insistència: “tu ets la minoria que legitima la meva majoria. El teu 15 per cent de vots és un certificat de democràcia interna”, va confessar el líder.

L’elecció de Joan Puigcercós com a candidat a la presidència de la Generalitat per ERC em va recordar aquella anècdota de fa quinze anys. El líder d’Esquerra Republicana ha rebut el 94 per cent dels vots a favor, amb cap vot en contra. En qualsevol partit polític democràtic, un resultat així fa mal d’ulls, però en un partit assembleari com ERC, encara més. Ni Reagrupament ni la defenestració de Carod justifiquen que la discrepància sigui esborrada d’una força política en la que tradicionalment els militants han fer empassar més d’un gripau als seus dirigents. L’assemblearisme és el principal actiu d’Esquerra Republicana de Catalunya, i si el partit no ho entén així, els seus propis militants els ho faran pagar.

Alguna vegada haurem de denunciar l’escàndol dels llibres de text que els pares paguem sense dir ni piu. Els petits canvis que obliguen a comprar nous llibres tot i tenir en perfectes condicions els dels germans més grans. Aquesta setmana m’ha passat una de grossa.

El meu fill ha vingut amb la notícia que havia de portar el llibre Oliver Twist de Charles Dickens. Me’n vaig alegrar, que els clàssics encara tinguin cabuda a l’escola. Vaig remenar una mica els prestatges i vaig trobar una edició en castellà i dues en català. Tot content vaig dir al meu fill: “Mira, pots triar quina et fa més gràcia!”.

“No papa, aquests no serveixen”, em va respondre. Vaig fullejar els llibres, no fos cas que m’hagués equivocat. Tots tres eren Oliver Twist, i l’autor de tots tres era Charles Dickens. “Com que no serveixen?” vaig dir, molest. “Ai, papa, que haig de portar l’adaptació de l’editorial Vicens Vives!”, em va respondre ell, més molest que jo.

Ja hi som. És que un nen de 13 anys no pot entendre Dickens i ha de recòrrer a una adaptació? El 99 per cent de les adaptacions, el que fan és massacrar l’original. Si els alumnes han de llegir i estudiar una obra, no és millor l’original?. Encara més: no és més raonable que puguin llegir qualsevol edició, i després treballar, comentar i/o analitzar el contingut? Perquè tots han de tenir la mateixa adaptació?

Després d’haver deixat una fortuna en llibres a començaments del curs, vaig decidir que no em donava la gana comprar ni un llibre més. “Vés a la biblioteca, que segur que el tenen”, vaig ordenar al meu fill. Si que el tenien, però el prèstec és per poc dies, i com que llegeixen a classe un capítol per setmana, cal que cadascú tingui el seu llibre.

Ja convençut de l’existència d’una conspiració judeo-masònica-marxista-liberal per forçar el pares a comprar llibres i enriquir les editorials, vaig intentar una última jugada desesperada: “No volen que l’era digital entri a les aules? Doncs agafes el llibre de la biblioteca l’escanejes de dalt a baix, i et fas un PDF”, vaig dir al meu fill. Una idea genial: m’estalviava de comprar el llibre, i mantenia ocupat el meu fill durant un cap de setmana sencer, sense sortides al cinema o d’altres activitats oneroses.

El meu fill, que avui fa 13 anys, em va mirar amb aquella mirada demolidora que barreja menyspreu i compasió, va col·locar-se els auriculars i va engegar el seu iPod. (N de la  R: El meu fill ha entrat de ple a l’adolescència, per la qual cosa he passat de ser el seu referent, el seu heroi, a ser un imbècil integral que no s’assabenta de què va la pel·lícula).

“L’hi embolico?”, va preguntar-me la dependenta de la llibreria, molt atenta. “No, no cal, no es pas cap regal, més aviat és una estafa”, vaig respondre amb la mirada absent.

Em faig el càrrec que el que diré és una rucada com una casa de pagés, però no me’n puc estar. La notícia de la missió de la NASA per a estrellar un coet a la lluna i estudiar el núvol de pols subsegüent em va fer recordar quan fa poques dècades (i fins fa pocs anys) es fèien proves nuclears als deserts americans i a les illes del Pacífic per estudiar-ne les conseqüències. Aleshores també la premsa celebrava “l’èxit” de les proves i parlava dels avenços que s’obtenien. La conciència mundial va trigar força a despertar-se i avui ja és un fet contrastat que aquelles proves eren una bestiesa.

El coet estrellat, les celebracions del centre de control de la NASA, i els titulars de la premsa -no sé ben bé perquè- em fan pensar que estem repetint la mateixa actuació inconscient, ara ja en un altre cos celeste. Ja ho sé que potser no anirem mai a viure a una base lunar com la de Space 1999, però tinc la sensació que d’aquí a unes dècades els nostres fills revisaran els diaris d’aquest dies i pensaran: “què bèsties que eren els nostres pares!”.

Riing… Ring…

– Si, diga’m?

– La señora Gema Capdevila?

– És GERMÀ, i sóc jo mateix.

– Ah, buen dia señor Chermá. Lo llamo porque la compañía Endesa lo ha seleccionado para gozar de una cobertura de seguro en condiciones muy ventajosas, que…

– Un momento, tengo que pedirle dos favores: que me llame más tarde porquè ahora no puedo atenderla, y que me llame una operadora en catalán, porque en castellano no me aclaro.

– Pero… es que no tenemos operadoras en catalan!

– Comprenderá usted que no es mi problema, verdad?

– Pero…

– Bona tarda, i gràcies.