A votar !

Els catalans del « Rosselló i pais adjacent de Cerdanya » ho tenim pelut per votar.
No pas per falta de candidats : 25 llistes amb 10 candidats i 10 suplents a cadascuna en una megacircumscripció electoral que va de Burdeus a Nimes : el « sud-oest » que aplega les actuals i amenaçades regions de « Languedoc-Roussillon, Midi-Pyrénées i Aquitaine ». Deixi els noms en francès perquè aquestes ja són creacions purament tecnocràtiques de la plutocràcia parisenca, regions ja totalment artificials. Però ara Paris considera que són massa petites i té el projecte d’ampliar-les reduint llur nombre (22) de meitat. En caldrà parlar més endavant.
Tornem a les europees. Regió i Pobles Solidaris (RPS) que presenta candidats a les megaregions que inclouen Bretanya i Còrsega aquí no presenta cap candidat. Ara bé : ni el cors François Alfonsi ni el bretó Christian Guyonvarc’h tenen cap possibilitat de ser elegits encara que facin un resultat fantàstic al llurs països respectius : els països autèntics són negats en un magma electoral que té per funció precisament de no permetre la llur representació. Malta tindrà 6 diputats. Còrsega o Bretanya 0 ! És evidentment « insostenible » .
En quant a la minoria nacional catalana de la RF en procès d’assimilació ni parlar-ne. No hi ha evidentment cap llista que nos representi. Això que hi tindriem dret perquè si hi ha una terra europea que al llarg dels segles fou repetidament castigada pels conflictes entre els dos estats que nos fan la guitza, el francès i l’espanyol, és ben bé aquest recó de Catalunya. Mentres no hi hagi la més que necessària reparació històrica, en nom d’aquesta minoria demanem a tots els eurodiputats catalans i també a tots els eurodiputats de l’Aliança lliure europea que nos representin. Aquí és ben dificil de decidir per qui anar a votar..

Allà baix avui ho teniu més fàcil : cal anar a votar
1) cal anar a votar per mostrar que Europa es mereix Catalunya com a nou Estat membre perquè sem un poble europeu ab initio
2) cal anar a votar evidentment per aquestes llistes que recolzen el dret a decidir a casa nostra

Crònica d’una mort anunciada !

« Je vous le promets, je tuerai l’Usap ». Vos ho prometi, mataré la USAP !
Aquesta és la promesa que Georges Frèche havia fet al Quinze de Montpeller.
Post mortem el Septimaniaca sudfranxullard ha guanyat. Cal dir que abans de declarar la fatwa contra el nostre club emblemàtic el jove batlle de Montpeller havia posat a ratlla la Fédération catalane du Parti socialiste, amenaçant de les tenebres exteriors els qui aquí es negarien a posar-se al servei de les seves ambicions « metropolitanes » per Montpeller. Gairebé tots es van rapidament transformar en catifes on l’altre es va copiosament aixugar els peus. Conseqüència lògica : va expressar als seus estudiants el menyspreu que podia tenir pels catalans. Com respectar els qui no es respecten ell-mateixos ? Els va talment « montpellieritzats » que ara són al cap de la falsa regió « Languedoc-Roussillon » i evidentment segueixen fidelment la seva política.

Els qui no volen veure més enllà de la pilota trobaran mil raons a la caiguda del nostre club. Àrbitres, ferides, estratègies i tàctiques esportives, finançament, i mala sort. Però un club emblemàtic com la Usap no pot ser més que un club si el país que el recolza és menys que un país. I aquest és el problema de fons. La caiguda de la Usap és la traducció a nivell esportiu de la caiguda del país amb el subcolonialisme de Montpeller

Ara, quan la tecnocràcia parisenca té el projecte d’enfortir més encara la subprefecturització de la nostra terra amb la proposició de regions ampliades, cal afirmar el nostre dret, com a minoria nacional, de tenir les institucions necessàries per a desenvolupar en aquest territori la nostra personalitat col.lectiva. Aquest és l’únic camí de la reconquesta. Mirant al Sud contemplem el magnífic exemple que nos donen els nostres germans en lluita per l’Estat català independent. Mirant al Nord veiem que els bretons, amb, entre altres, les barretines vermelles, reivindiquen la reunificació del seu país, uns poders legislatius regionals i la cooficialitat del bretó. Mirant a l’Est veiem que els Corsos ja tenen una institució representativa pròpia que ha pres una resolució per la cooficialitat de la seva llengua. Mirant a l’Oest és tot el país basc mobilitzat al voltant de « Batera », entitat federativa de totes les energies, que reivindica una col.lectivitat territorial representativa i la cooficialitat d’una de les llengues més velles d’Europa.
Ens hem d’inspirar d’aquests exemples i posar-nos en camí. Aixecant el país, ajudarem la Usap a tornar al lloc que li correspon.
(Article publicat a vilaweb-catalunya-nord el 7 de maig passat)

« El cant de les sirenes de les terceres vies »
L’Oriol Junqueras s’hi refereix en el seu últim article per dir precisament que evocar-ho afebleix l’actual procès democràtic. Malauradament aquests dies el cant s’està fent més audible que mai. Per exemple l’admirable jutge Santiago Vidal se’n fa ressó quan parla dels 4 escenaris possibles. Diu en substància : Segur que es votarà el 19 de novembre però no és gens segur que es voti la doble pregunta. Un dels escenaris possible és que el govern espanyol, abans del 19 d’octubre, faci una proposició seriosa – no una pastanaga – i aleshores el deure del President Mas serà de sotmetre aquesta proposició a la ciutadania. I en cas que sigui rebutjada una nova consulta amb la doble pregunta es farà el 19 deGener vinent. (aquesta última hipòtesis no està contemplada en l’anàlisi del magistrat el que portaria el nombre d’escenaris possibles a 6 !).
I precisament una sirena d’ultra Mànega s’afegeix a les de casa. A la veritat una sirena poc apetitosa : el Financial Times. En el seu editorial canta que és el moment per Rajoy de tractar la qüestió catalana fent-nos proposicions serioses.
Això em recorda que fa mesos una personalitat política convergent m’explicava que el que temia pel procès és que de cop i volta dimitis el rei Juan Carlos en benefici del Princep Felipe. Aquell, aleshores, xiularia la fi del pati, afavorint una mena de gentleman agreement. El Sr Rajoy mantindria el cap alt i es donaria unes satisfaccions mínimes als greuges catalans.
Finalment la segona hipòtesis del jutge Santiago Vidal seria d’intentar fer assumir pel poble el sacrifici que el President Macià va fer quan va renunciar a la República Catalana acceptant un estatut d’autonomia. L’història es repetiria d’una altra manera.
Si s’acceptés això, encara una vegada no pintariem res a Europa, la nostra llengua no hi seria reconeguda, un qualsevol de la Fifa podria renyar un periodista per haver fet una pregunta en català a un entrenador catalanoparlant, etc, etc. I desprès de moltes misèries, de moltes bufetades ens tornariem a plantejar la necessitat de l’independència. Per dotzena vegada segons no recordi quin intel.lectual espanyolista que els va comptar. Potser al 2029 si els càlculs cíclics dels partidaris de l’historiografia matemàtica són exactes…Una manera de dir que és ara o mai !

1)La processió de la « Sanch » avui a Perpinyà. Restaurada al 1950 pel qui fou President i cofundador amb mi de la Unió per la Regió Catalana, Josep Deloncle. La confraria fundada al 1416 per Vicenç Ferrer, el Valencià que jogà un paper decisiu al moment del compromis de Casp per donar la corona catalano aragonesa a una dinastia castellana que contribuí poderosament a la davallada de les nostres terres i pocs decennis desprès a la primera annexió del Rosselló pel reialme de França (Lluis XI encara present avui al frontó de la Prefekkktur !)

2) Els importadors de St Carles repoteguen perquè a partir d’Octubre vinent les importacions agrícoles del Maroc sortiran més cares. Pagaré més cars els llegums a la plaça Cassanyes on els magrebins comercialitzen a baix preu les deixalles de St Carles. Tot i així és una bona notícia. Com diu al diari l’Yves Aris, president de la FDSEA d’aquí : « La gran distribució que aprofita d’aquells mercats on s’importa la misèria d’altres països per millor provocar la nostra, haurà de reveure els seus plans » (« revoir sa copie »). Queda, diu amb raó, el problema de les distorsions de cargues a dintre de la UE. (aquí el dogma de la « competència no falsejada », curiosament, no funciona amb el dumping social i fiscal…)

3) Sentit a F inter : el « salari » anual del President de Veolia : 1 milió d’euros. Quants anys hauria de passar a treballar a mines de sal per suar aquesta fortuna robada a les nostres butxaques…El pofre (com diuen els amics, Corberes enllà), el pofre (el pop) Veolia extén el seu imperi, més enllà de la distribució d’aigua, a l’eliminació de les deixalles. Per 10.229.000 euros, la seva sucursal Onyx construirà a Espirà de l’Aglí un centre de selecció de les deixalles (i rebran per això subvencions públiques, és a dir més sous de les nostres butxaques). Demà el pofre podrà així pagar més rendes a l’oligarquia.

3) A Paris, a « laCloserie des lilas » el Premi « Méditerranée Etranger » és atribuït a Javier Cercas per la seva última novela traduïda al francès sota el títol : « Les lois de la frontière ». Es un ben curiós personatge, un perpinyanenc, André Bonet, que és a l’artífex d’aquest premi i que mou aquí gairebé tots els fils de la cultura colonial francesa. Entre altres com a personalitat qualificada fa part del consell d’administració de l’establiment públic de cooperació cultural que gestiona el « Théâtre de l’Archipel ». Que el jurat es reuneixi a Paris per donar un premi « Méditerranée » és tot un símbol.

4) 3ra Festa del Rugbí català demà a Montjuic. El club emblemàtic del Rosselló ho té pelut demà a Barcelona on s’enfrontarà a Toló. Es un partit decisiu pel seu manteniment al « Top 14 ». Amb la « professionalització » del rugbí a XV s’ha perdut un dels encisos d’aquest esport. El diner tot ho mou. I Perpinyà no tindrà prou recursos per mantenir un equip de prestigi a XV i un a XIII (Els dracs).

5) A Illa el Dilluns de Pasqua comença d’hora : a les cinc del matí una batucada de tambors anuncia pels carrers que «Crist és ressuscitat » ! I a les 8, plaça de l’ajuntament comencen les manifestacions religioses. 140 coristes i 40 instrumentistes interpreten la Regina de Josep Coll, un músic nascut a Ceret a principis del s. XIX. Més endavant serà la Regina de Joan Colomer – fill d’Illa, nascut també a principis del XIX – que tots interpretaran als jardins de la Rodona. I ho tornaran a fer a la missa solemne a l’esglèsia St Esteve. Manifestació impressionant que es manté des del 1891. Encara que només fos per la bellesa de la música, val la pena.

6) El Consell assessor per la transició diu que políticament Espanya no podrà oposar-se a l’entrada de l’Estat català a la Unió europea. Es una opinió molt discutible. El que és cert és que sense l’acord de l’Estat espanyol no hi entrarem. A la llarga, sobretot si la crisi del dit Estat s’agreuja, és possible que les pressions dels altres Estats membres el dobleguin. Caldrà temps. Mentrestant podrem fer com Croàcia : entrar en l’àrea econòmica europea. L’E.E.A. (acrònim en anglès) és un acord entre tres dels quatre membres de l’Associació europea de lliure canvi (Noruega, Islanda, Lichtenstein) i la Unió europea. A més és possible que la UE, en la seva forma actual, tingui els dies comptats. No és gens impossible que els francesos no acceptin la píndola europea receptada pel culer Manuel Valls.

Sort del complicat i poc democràtic sistema electoral francès per les eleccions municipals. Si haguessim votat amb les modalitats vigent Alberes enllà tindriem probablement, avui, com a batlle de Perpinyà, el senyor Louis Aliot, responsable del Front National, i company sentimental de la seva presidenta Marine Le Pen. La seva llista ha aconseguit el més gran nombre de sufragis a la primera volta (34,18 % ). Finalment a la segona volta, Diumenge passat, és el candidat de la « droite », Jean-Marc Pujol que fou elegit desprès que el candidat del « Parti socialiste » hagi renunciat a mantenir-se i que els 6 altres candidats no hagin complert les condicions per a fer-ho. Tanmateix a la segona volta Louis Aliot ha obtingut 44,89% dels vots.
El Front National, partit feixistoide, és, evidentment, un enemic declarat de les llengües i cultures minoritàries. Els seus europarlementaris han votat en contra de la resolució Alfonsi i a l’Assemblée Nationale els seus diputats es van oposar a la proposició de llei constitucional que hauria de permetre la ratificació (simbòlica, i potser contraproduent, vista les reserves incluses en el projecte) de la Carta europea.
Tot i així assistim a la « resistible ascensió »d’un partit que ja es presenta com a segona força política de l’hexàgon, segona força que alguns sondejos donen com a triumfadora a les properes eleccions europees.
És poc de dir que el moviment nord-català no ha fet res per impedir aquest éxit de l’extrema dreta. Units els tres partits que tenim (Unitat catalana, Esquerra Republicana de Catalunya, Convergència democràtica de Catalunya) haurien pogut esperar arribar a un resultat políticament significatiu, el que hauria permès d’ engegar una dinàmica de reconquesta, dinàmica sense la qual anirem de mal en pitjor. Però el campanilisme partidari domina. Unitat ha mantingut una presència simbòlica – i cada vegada més reduïda – a la llista de la « droite » presència contraposada a la d’un transfug del partit ultra jacobi del Chevénement. Convergència s’ha mig amagat darrere d’una llista d’una joventut polimòrfa recolzada discretament per les joventuts de CDC, llista que va fer un resultat testimonial. I Esquerra va comptar els punts dient que es preparava per batalles venidores…
Poca broma. Si sem pas capaços d’engegar una política catalana unitària de resistència les petites conquestes de cinquanta anys de penes i treballs poden ser demà aniquilades. Sota el guant de vellut que s’havia posat el candidat FN hi ha una ma de ferro a punt per escanyar-nos.

Hem de ser optimistes :
1) hi haurà referendum l’any vinent a Catalunya-Sud
2) la pregunta serà clara : independència sí o no
3) el resultat serà una majoria ben clara i catalana pel sí

De Salses a Guardamar, tots, tots, ho celebrarem. Mes, lendemà de festa, què ? Que passa amb els rossellonesos i els cerdans de l’Alta Cerdanya?
Ja alguns han manifestat temences : el govern del nou Estat català independent no tindrà pas la temptació de jogar a la realpolitik ? Per aconseguir la complicitat de l’estat francès en les negociacions europees no es comprometrà pas a abandonar al llur trist destí els catalans de tras los montes ? Hi ha precedents. Per exemple a Irlanda.
Cal des d’ara que els Catalans d’una banda i l’altra de l’Albera preparin el demà.
El menys que podem exigir és que nos sigui reconeguda la nacionalitat catalana pel nou Estat.
Sem una minoria en el sentit del dret internacional. I tenim dret a la protecció i al reconeixement de la nostra nacionalitat per l’Estat català. Es podrà negociar amb la república francesa la possibilitat que els catalans d’aquesta banda tinguin la doble nacionalitat. Si no hi ha acord aleshores cadascú tindrà el dret d’escollir : o català, o francès. N’hi ha que ja ho tenen molt clar.
En aquest procès la societat civil sud-catalana està jogant un paper cabdal, per davant dels partits polítics. Cal ja des d’ara que digui clarament als partits que no se’ns podrà negar la nacionalitat catalana. Personalment tinc des del 1990 un bonic carnet de nacionalitat catalana. Té el número : 62501 ; se’n cuidava un equip de patriotes gironins, si no recordi malament a la llibreria « les Voltes ». L’adreça en el meu carnet és ben bé la de Perpinyà.
Al dors del document hi consta el « Decàleg del nacionalista català ». En aquestes Taules de la llei pàtria el precepte n° 6 diu lo següent : « No regategis el dret de ser català a cap ciutadà. Tots els qui estimen la terra tenen dret a reclamar-la com a seva ». Que no se’ns regategi doncs aquest dret elemental.
I a propòsit d’aquesta qüestió de nacionalitat una petita anècdota. Quan un diputat europeu pren possessió del mandat, els serveis del Parlament li fan omplir una fitxa d’identitat. Aquesta fitxa serveix per fer-li el salconduit que manifesta a totes les autoritats dels estats membres la seva qualitat. A la pregunta « Nacionalidad » havia contestat : « catalana ». El resultat fou lo següent : « nacido (…) en Païses catalans » ; « Nacionalidad : española » ; « Direccion : (…) Perpinya (Roselló) » ;« ojos : blau » ; « pelo : castony ». Manifestament el funcionari que va realitzar el salconduit havia fet el que podia. Demà, aquest mateix funcionari no s’embolicarà pas els papers : al Parlament europeu, la nacionalitat catalana serà enfi plenament reconeguda que sigui del nord o del sud, de terra endins, de mar enllà…

PS aquestes reflexions foren fetes el 10 de desembre passat. No havien arribat al blog perquè desprès de reformes tecniques no l’havia pas pogut obrir. Ara sabem que, en la consulta, hi hauria dues preguntes. Sabem també que el President Mas vol que la consulta es faci en tota legalitat. La legalitat és que la consulta és competencia de l’Estat. Ningú avui es pot creure que les autoritats competents de l’Estat espanyol deleguin aquesta competència a la CAC. Doncs si s’ha de respectar la legalitat vigent, el 9 de novembre no es podrà celebrar cap consulta. En quant al pla B, el de les eleccions plebiscitàries, és ple d’incerteses. Ho veiem amb el projecte de candidatura cívica a les Europees. Si aquesta es realitza, deixarà de banda alguns dels partits a favor de la consulta. Personalment crec que desprès de les manifestacions cíviques dels dos últims 11 de setembre, les autoritats catalanes tenen tota la llegitimitat per convocar un referèndum sota control internacional. La legalitat la té Espanya. La llegitimitat, avui, Catalunya. Si haguessin respectat la legalitat les 13 colonies britàniques d’Amèrica del Nord encara serien sota el domini de Londres. Seria bo que les autoritats sud-catalanes meditessin aquest exemple i tinguin el coratge de la ruptura llegítima.

La resolució d’ahir del Consell nacional del PSC deixa les coses clares.
El Psc està a favor del dret de decidir que no es pot decidir i l’exerceix sobiranament. No vol trencar el reialme d’Espanya i el que desitjaria, si fos possible, seria una Espanya « plural i federal ».
Reconeixen que avui aquesta perspectiva és un « atzucac », degut, diuen, a l’intransigència del Partido Popular. Són tan segurs que els seus, els del Psoe, ho acceptarien ? De cap de les maneres. Mammen més de Catalunya els pseudosocialistes espanyols que la dreta criptofranquista.
Per intentar desvirtuar per endavant l’ampla majoria que es pronunciarà unilateralment per l’independència esgrimen l’argument segons el qual el Parlament de Catalunya ha legislat que la revisió de l’estatut necessitava una majoria dels 2/3. Però el Parlament no ha pas mai legislat que una tal majoria era necessària en cas de referendum. I si aquest hagués està el cas el Parlament podria, sobiranament, decidir que una majoria absoluta té poder vinculant.
Per espantar el personal esgrimen també l’argument del fracassat Pla Ibarretxe. Però l’argument es gira en contra dels seus autors. Si va fracassar el pla Ibarretxe és precisament perquè l’ex lehendakari no va tenir la valentia de la ruptura. És una lliçó ben clara per tots els independentistes.
Poc a poc mentres s’apropa el terme acordat el panorama s’aclareix : els espanyolistes del ppsoe surten dels núvols de les ambigüitats i es veuen obligats de donar la cara. La boira s’escampa. Millor així.

A Baiona, a principi dels anys 70, en el recinte d’una sala de joc de pilota. Potser Anaia artea, l’estrella del matí… ? Un vespre. Míting en una sala plena de gom a gom. Delegacions de tots el pobles de l’hexàgon són presents en solidaritat amb refugiats bascos del Sud. Si no recordi malament, ells fa dies que van encetar una vaga de la fam a la catedral. Reivindiquen el dret d’asil polític. Pels francesos en Geismar, una de les figures del maig 68, ha enviat un missatge de solidaritat. I pel occitans hi ha l’Ives Rouquette, el genial escriptor de l’Oda a Sant Afrodisi. . « Senti anit que l’imperi s’esquerda ! » « Je sens ce soir que l’empire craque ». És el leitmotiu de la seva aranga. Aquesta veu forta, rocallosa fa la fressa d’aquests torrents davallant del Pirineu desprès d’un temporal arrastrant arbres, pedres i rocs. Per un moment, tots els presents, emportats per la seva potent oratòria, veiem trontollar les columnes del temple jacobí. Fa cinquanta anys d’això. Els artistes sovint tenen el do de profecia.
Perquè sí, avui l’imperi, poc a poc, s’esquerda.
A Bretanya és tot el poble que s’ha aixecat darrera de la seva bandera, el gwen ha du, amb el lema « viure, treballar i decidir al país ». Destrueixen els pòrtics de l’ecotaxa que representa la negació d’un dels pocs privilegis aconseguits : la gratuitat de les autovies per compensar l’allunyament peninsular. Ironia i revenja de la història : el primer ministre Ayrault, antic batlle de Nantes, es va sempre oposar al fet que la capital històrica de Bretanya faci part de la regió bretona. El farà caure del seu pedestal la llegítima ràbia cèltica ? Seria un moment ben dolç. Evidentment la « gauche caviar », la de l’Elisi o del « Nouvel Observateur » no vol veure que és tot un poble que reivindica la seva dignitat malmesa per segles de menyspreu. Proven de dividir el moviment fent petites concessions aquí o allà. Però a Kemper no fa gaire eren 30.000 a manifestar. I el 30 de novembre hi haurà una nova manifestació malgrat les ofertes de bijuteria ministerial. En quant a la gauche divine representada pel lider del Front de Gauche Mélenchon – aquest que va votar amb Le Pen i altres feixistes al Parlament europeu contra la resolució Alfonsi a favor de les llengües minoritzades- parla d’esclaus que manifesten amb els amos. Mes els amos reals són a Paris amb Melenchon i tutti quanti i el llur teló de fum ideològic no podrà res contra l’admirable moviment bretó.
A Còrsega és l’Assemblea de la Col.lectivitat territorial –futur Parlament cors – que reivindica la cooficialitat de la llengua, i el reconeixement constitucional del poble cors.
A Euzkadi Nord el moviment Batera – junts – aplega una gran part dels moviments i partits de la societat basca. Organitzen una gran manifestació el mateix dia, 30 de novembre, per exigir el reconeixement de l’euzkera, una cambra d’agricultura pròpia, una universitat a Baiona, una col.lectivitat territorial basca. I allà també l’ambient serà calent…sobretot que Seaska, la federació de les ikastolak –escoles associatives immersives – ha decidit de cridar també a manifestar per contestar la recent ofensiva anti escola basca dels espadatxins d’en Manuel Valls, el botifler.
Aquí, al Rosselló, vam ser més de 4500 al Portús per perllongar simbòlicament a Catalunya Nord la cadena humana de la Via Catalana i fa una setmana vam ser també una gentada encerclant la « Préfecture » i el « Conseil Général » per exigir el respecte dels nostres drets.
Si afegim a tot això la ràbia social que s’estén a tot arreu amb l’empobriment i la precaritzaciò generalitzada sí, és cert, l’imperi s’esquerda . Ara els entesos diuen que el President Hollande li queda un atot mestre : el ministre de l’interior Manuel Valls. Podrà frenar la descomposició aquest català renegat ? Deixarem la paraula a aquell prodigiòs rossellonès d’adopció que tornava a ser amb nosaltres per un recital fa uns quants dies : Paco Ibañez. A la pregunta del periodista del diari « l’Indépendant » sobre l’actualitat de Catalunya contestava : « Tinc el profund sentiment que des de fa més de tres segles els catalans viuen una discriminació, víctimes de l’imperialisme espanyol. Defensi el poble català i seré d’acord amb el que decidirà. Cal que prengui el camí, pot ser progressivament, que el durà allà on vol anar. Respecti la seva llengua, la seva cultura, les seves decisions. Manuel Valls és la vergonya de Catalunya. Ha pas entés res aquell senyor, com ha pas entés res al poble gitano, a tot el que va aportar al món. Lo que m’agrada és de sentir parlar català ». No cal afegir res.

A Baiona, a principi dels anys 70, en el recinte d’una sala de joc de pilota. Potser Anaia artea, l’estrella del matí… ? Un vespre. Míting en una sala plena de gom a gom. Delegacions de tots el pobles de l’hexàgon són presents en solidaritat amb refugiats bascos del Sud. Si no recordi malament, ells fa dies que van encetar una vaga de la fam a la catedral. Reivindiquen el dret d’asil polític. Pels francesos en Geismar, una de les figures del maig 68, ha enviat un missatge de solidaritat. I pel occitans hi ha l’Ives Rouquette, el genial escriptor de l’Oda a Sant Afrodisi. . « Senti anit que l’imperi s’esquerda ! » « Je sens ce soir que l’empire craque ». És el leitmotiu de la seva aranga. Aquesta veu forta, rocallosa fa la fressa d’aquests torrents davallant del Pirineu desprès d’un temporal arrastrant arbres, pedres i rocs. Per un moment, tots els presents, emportats per la seva potent oratòria, veiem trontollar les columnes del temple jacobí. Fa cinquanta anys d’això. Els artistes sovint tenen el do de profecia.
Perquè sí, avui l’imperi, poc a poc, s’esquerda.
A Bretanya és tot el poble que s’ha aixecat darrera de la seva bandera, el gwen ha du, amb el lema « viure, treballar i decidir al país ». Destrueixen els pòrtics de l’ecotaxa que representa la negació d’un dels pocs privilegis aconseguits : la gratuitat de les autovies per compensar l’allunyament peninsular. Ironia i revenja de la història : el primer ministre Ayrault, antic batlle de Nantes, es va sempre oposar al fet que la capital històrica de Bretanya faci part de la regió bretona. El farà caure del seu pedestal la llegítima ràbia cèltica ? Seria un moment ben dolç. Evidentment la « gauche caviar », la de l’Elisi o del « Nouvel Observateur » no vol veure que és tot un poble que reivindica la seva dignitat malmesa per segles de menyspreu. Proven de dividir el moviment fent petites concessions aquí o allà. Però a Kemper no fa gaire eren 30.000 a manifestar. I el 30 de novembre hi haurà una nova manifestació malgrat les ofertes de bijuteria ministerial. En quant a la gauche divine representada pel lider del Front de Gauche Mélenchon – aquest que va votar amb Le Pen i altres feixistes al Parlament europeu contra la resolució Alfonsi a favor de les llengües minoritzades- parla d’esclaus que manifesten amb els amos. Mes els amos reals són a Paris amb Melenchon i tutti quanti i el llur teló de fum ideològic no podrà res contra l’admirable moviment bretó.
A Còrsega és l’Assemblea de la Col.lectivitat territorial –futur Parlament cors – que reivindica la cooficialitat de la llengua, i el reconeixement constitucional del poble cors.
A Euzkadi Nord el moviment Batera – junts – aplega una gran part dels moviments i partits de la societat basca. Organitzen una gran manifestació el mateix dia, 30 de novembre, per exigir el reconeixement de l’euzkera, una cambra d’agricultura pròpia, una universitat a Baiona, una col.lectivitat territorial basca. I allà també l’ambient serà calent…sobretot que Seaska, la federació de les ikastolak –escoles associatives immersives – ha decidit de cridar també a manifestar per contestar la recent ofensiva anti escola basca dels espadatxins d’en Manuel Valls, el botifler.
Aquí, al Rosselló, vam ser més de 4500 al Portús per perllongar simbòlicament a Catalunya Nord la cadena humana de la Via Catalana i fa una setmana vam ser també una gentada encerclant la « Préfecture » i el « Conseil Général » per exigir el respecte dels nostres drets.
Si afegim a tot això la ràbia social que s’estén a tot arreu amb l’empobriment i la precaritzaciò generalitzada sí, és cert, l’imperi s’esquerda . Ara els entesos diuen que el President Hollande li queda un atot mestre : el ministre de l’interior Manuel Valls. Podrà frenar la descomposició aquest català renegat ? Deixarem la paraula a aquell prodigiòs rossellonès d’adopció que tornava a ser amb nosaltres per un recital fa uns quants dies : Paco Ibañez. A la pregunta del periodista del diari « l’Indépendant » sobre l’actualitat de Catalunya contestava : « Tinc el profund sentiment que des de fa més de tres segles els catalans viuen una discriminació, víctimes de l’imperialisme espanyol. Defensi el poble català i seré d’acord amb el que decidirà. Cal que prengui el camí, pot ser progressivament, que el durà allà on vol anar. Respecti la seva llengua, la seva cultura, les seves decisions. Manuel Valls és la vergonya de Catalunya. Ha pas entés res aquell senyor, com ha pas entés res al poble gitano, a tot el que va aportar al món. Lo que m’agrada és de sentir parlar català ». No cal afegir res.

HOMENATGE A LLUÍS COMPANYS A PERPINYÀ

Des de l’Octubre 1944, fidelment cada any, en el Dissabte més proper al 16 d’Octubre, patriotes catalans representants de diverses entitats  es retroben al peu de l’únic monument de la vila de Perpinyà dedicat al President màrtir Lluís Companys.  Fins a l’inici del present segle l’acte d’homenatge era organitzat pels refugiats sud-catalans del 39.   El relleu aleshores va ser assegurat pel Cercle Alfons Mias de Catalunya-Nord i el seu President Joan Pere Pujol.

El 1944 els refugiats sud-catalans que havien participat a la lluita contra el nazisme obtingueren dels seus companys  francesos que fos edificat aquest monument.  Els hi era dificil de refusar.  El President Companys, recordem-ho, havia estat lliurat als seus botxins franquistes per l’Estat francès,  per la França dita lliure, el govern de Vichy.   Per aquest règim contra el quals uns i altres havien lluitat, lluita en la qual molts havien deixat la vida. Però evidentment calia pas que això pogués afavorir el desenvolupament del catalanisme al Rosselló.  El compromis fou que s’edificaria el dit monument en un cementiri.  El de l’Oest, concretament.  I així s’ha fet. Pels nostres compatriotes era millor això que res.  I pels francesos era una manera de dir que el catalanisme havia de descansar en la pau dels cementiris.

Sí, un petit monument ben arraconat en un cementiri és tot el que pogueren obtenir.  I això recorda una altra bufetada dels francesos,  al final de la primera guerra mundial.  Quan els voluntaris catalans demanaren al cap del govern Georges Clémenceau de poder participar sota la nostra bandera a la desfilada de la victòria ell s’hi negà rotundament amb el seu famós « pas d’histoires ! »  Aquells, ben enganyats, s’havien sacrificat per res.

Avui, malgrat les innumerables lliçons de la història n’hi ha encara qui pensen que Catalunya en el seu procés cap a l’Estat propi pot aconseguir el benèplacit de l’Estat francès.  Hom pot sempre somniar.   Des del Rosselló ens correspon de recordar aquesta realitat bàsica.  Mai, mai, des de Paris ens han arribat coses positives.  Sempre, sempre, garrotades.  Començant per la Croada de Felip l’Ardit, la primera annexió del Rosselló al segle XV, la segona annexió al segle XVII, l’intent annexionista de tot Catalunya pel Bonaparte  i la persecució lingüística i cultural des d’aleshores.

Em perdonarà el Senyor Dyango. L’acabi de sentir cantar per primera vegada gràcies al diari electrònic Vilaweb. En espanyol i com a representant d’Espanya. La cadena televisiva que reprodueix part de la seva actuació en una contesa internacional li demana explicacions. No entenen perquè ell demà cantarà amb setanta artistes més al concert del Camp Nou per la Llibertat. Se li demana explicacions, justificacions. Ell, molt educadament, va explicant. És efectivament, com escriu en Vicenç Partal en l’editorial, una lliçó de dignitat, de fermesa, de paciència, de « decència » com deia Orwell.
No sé si haurà convençut cap dels seus interlocutors d’aquesta cadena televisiva. Dubti, per exemple, que la catalana de servei que fou educada en català tingui la il.luminaciò de la seva vida. És tot el mal que li desitgi.
En un cert moment el cantant evoca el seu pare. Recorda com patia de la repressió franquista contra el seu poble. Admirable fidelitat al pare i, a través d’ell, a l’inacabable cadena de gent nostra que, al llarg dels temps, han patit de veure el llur país trepitjat.
Sí, té raó, l’amic Dyango. Demà els Catalans de la Comunitat Autonoma de Catalunya – cal ser precisos- teniu l’oportunitat única d’alliberar la major part del país de l’opressió nacional. Cal pregar – i lluitar – per mor que la « trama contra Catalunya », de la qual parla el Professor Hèctor López Bofill en el seu últim llibre, no faci capgirar el procès en curs. Escoltant sense cap dificultat la conversa en castellà entre l’amic Dyango i els seus « jutges » espanyols vaig tenir un pensament pel meu professor d’espanyol a Tolosa de Llenguadoc en els anys 60 : el refugiat Joan Pedrol. Recordi un home extraordinari. Baixet, sempre mudat com per anar a missa – amb la camisa de menjar fideus, com diuen a Cerdanya – de cutis terrós, bastant mitòman. De les increïbles històries que nos contava en recordi una. Com un dia en la Sierra Nevada fou atacat per una àguila. I que es pogué defensar « con un cuchillito ».. Li dec molt. Vaig començar l’estudi de l’espanyol, com a segona llengua, als 13 anys. Eri un rebel del sistema escolar francès. És per això que els meus pares acabaven de me tancar de pensionari en aquell col.legi de jesuites de Tolosa, lluny del país, lluny dels companys de bregues i de malifetes. Supposi que com a català el Sr Pedrol em va prendre en amistat. Amb ell em vaig posar a estudiar de debó l’espanyol. I a partir d’aquí tot lo altre. Gràcies també al Sr Dyango per haver me permès de retre aquest petit homenatge a aquell gran pedagog . Aquesta digressió personal sobre una de les llengües de tras los montes m’obliga a dir que l’immensa majoria de catalans no tenim res contra les grans cultures espanyoles o franceses. Avui dia a nivell internacional l’anglès es manté com a llengua hegemònica i el combat per la necessària diversitat passa per la lluita contra aquesta dominació. Passa també evidentment pel respecte mutu entre totes les llengües eixides de la romanitat. I és aquest respecte que avui no tenim ni mai hem tingut de França o d’Espanya. Aquest menyspreu secular és un dels fonaments de la reivindicació d’un Estat propi. Un Estat, disposat demà, en el marc europeu, a gaudir dels mateixos drets i a contraure les mateixes obligacions que tots els altres.