27 abril 2008 per Dani Coll
Què hi pot haver millor que un Sushi fet a casa tot xerrant amb els amics Toni i Roser ?
Us agrada el Sushi ? N’heu tastat mai ? A nosaltres ens encanta !
Ja siguin els makizushi (arròs enrotllat en nori o algues), el nigirizushi (amb el peix al damunt d’una boleta d’arròs) o el sashimi (peix cru sol o marinat), és boníssim i d’altra banda molt saludable.
L’única pega que pot tenir fer sushi a casa és que és molt laboriosa la seva preparació i que cal menjar-s’ho al moment, no es pot guardar massa estona fet.
Us recomano que si no n’heu tastat mai ho proveu i si ja n’heu menjat, gaudiu d’una agradable conversa amb els amics a la cuina mentre prepareu l’arròs i aneu tallant el peix.
Que vagi de gust !
Publicat a Gastronomia | Comentaris tancats a Sushi per amics
20 abril 2008 per Dani Coll
Unes setmanes, uns dies, almenys unes hores, poden ser molt.
Quina importància pot tenir el futur quan el millor que tens és el present i el passat ja no es pot recuperar ? Què pot ser més important que viure la teva passió, encara que l’escenari siguin les voreres de Grafton Street a Dublin ? I què pot superar compartir les teves composicions amb algú que les estima fins i tot més que tu mateix ?
Once és un d’aquells regals que de tant en tant ens arriben en forma de pel.lícula. La bona música del Glen Hansard i la Marketa Irglova (protagonistes al film i autors de les composicions a la vida real) n’és el personatge principal. Aquesta és el fil conductor de les seves vides les quals, malgrat els problemes diaris i la malenconia dels desenganys passats, és rica i plena pels sentiments que desprenen les seves cançons. Mentre canten són molt a prop l’un de l’altre, més a prop que no havien estat mai de les seves parelles. Per uns moments, durant uns acords, la seva és la relació més íntima que poden imaginar.
No se m’acut cap altre país millor que Irlanda on aquesta història tingui més sentit. Qui hagi compartit una Guinness a un dels seus pubs a Galway, Cork o al Temple Bar de Dublin, segur que hi estarà d’acord. És un país on la música es viu intensament i en qualsevol cantonada o racó d’un parc pots trobar algú oferint les seves cançons. Trobo que és un dels trets més atractius de la forma de ser dels amigables i hospitalaris irlandesos.
I us asseguro que puc dir-ho havent-ho viscut en primera persona. L’agost de 1992 (sí, durant els Jocs Olímpics a Barcelona!), amb l’amic Josep Mª Marco, vam viure plegats moments inoblidables i un munt d’anècdotes : una noia que acabàvem de conèixer ens convidà a copes tota la nit a Temple Bar, un avi de més de 80 anys durant un trajecte en bus cap a Baltimore, ens oferia casa seva per passar-hi la nit, tot visitant un cementiri (!) uns músics ens convidaven a música en directe al vespre a un pub, compartint unes guinness i música irlandesa a Clifden, unes noies ens explicaven el problema irlandès,… [… prou batalletes, Dani]
Gaudiu Once. No us en penedireu.
Les cançons : Falling Down (guanyadora Óscar 2008 millor cançó) , Lies , When your mind’s made up
Les Lletres : Once
Publicat a Cinema, Música | Comentaris tancats a Once
16 abril 2008 per Dani Coll
Què és el que faríeu si poguéssiu aturar el temps a voluntat ?
No aprofitaríeu per congelar el temps en aquells moments més bells que a vegades passen massa ràpid ?. Gaudir d’una mirada, d’una olor o de la carícia més tendra, sovint instants efímers i fugissers no es perdrien per sempre sense haver-ne pogut copsar tota la seva essència.
En Ben, el protagonista de Cashback, un estudiant d’art, té aquest do. Persegueix el somni de la bellesa femenina, intentant captar allò més bell, col.leccionant moments, instants breus i a la vegada ubicats a llocs tan quotidians com en un supermercat. De fet, la seva mateixa vida és una recerca constant de la bellesa i l’amor que se li ha escapat, precisament per no haver estat capaç de retenir el moment.
És aquesta una pel.lícula plena d’efectes visuals que criden l’atenció, de diàlegs força ben aconseguits i amb un guió que, si no fos perquè cap al final cau en el tòpic de comèdia romàntica (noi coneix noia, noi perd noia, noi recupera noia), seria també força original.
Es nota la mà d’un director (Sean Ellis) que en la seva primera pel.lícula se li noten els seus orígens de fotògraf a l’hora de seleccionar els plans, l’èmfasi en la captació dels detalls,…
Una bona pel.lícula i que presagia bons treballs futurs.
Altres enllaços : web oficial
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Cashback
13 abril 2008 per Dani Coll
Diuen que les veritats a vegades fan mal… doncs a Atonement, la darrera pel.lícula de la Keira Knightley, és la mentida la que ho embolica tot, la única que és real, mentre la veritat només forma part de la ficció.
Aquest film, tot i que ha estat valorat força positivament, no m’acaba de convèncer. La Keira (més anorèxica que mai) ens ofereix novament un paper en una obra de tall clàssic on només destacaria la magnífica fotografia i els meravellosos ulls de la nena Briony.
Em sap greu dir-ho, però aquesta us la podeu estalviar.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Expiació
13 abril 2008 per Dani Coll
Si algú sap alguna cosa que sigui millor que compartir una afició amb els amics que m’avisi !
Si t’agrada el vi, visita els Envinats
Publicat a Vins | Comentaris tancats a Envinats
30 març 2008 per Dani Coll
El silenci abans de Bach de Pere Portabella és una de les darreres pel.lícules que he vist on he trobat escenes que per sí soles ja justifiquen la visió d’un film.
Com evidencia el títol, Bach i la seva música és el fil conductor d’aquest treball del director català, però lluny de ser únicament una biografia del compositor portada al cinema, intenta anar més enllà donant una visió de com afectà la seva música des de l’aparició de les seves composicions fins als nostres dies, influint a tothom. Des de Mendelson, passant per intèrprets de cambra actuals fins a venedors o transportistes de pianos, tots obtenen plaer en les seves vides gaudint de la perfecció de les seves obres.
Com si d’una peça musical es tractés, els primers minuts del film amb una sala buida només omplerta per la música d’un piano interpretant Bach sense pianista, és especialment evocadora i conforma una perfecta obertura al seguit d’imatges que se’ns proposen a continuació per fer-nos comprendre la grandesa de l’alemany. El piano caient al mar, la interpretació dels violoncels al metro i novament com a cloenda un piano tocant sense intèrpret, són les altres imatges que coincideixo amb Josep Duran, acaben esdevenint del millor de la pel.lícula.
Una bona raó per redescobrir Bach.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a El silenci abans de Bach
25 març 2008 per Dani Coll
L’amiga Laura Corsunsky m’ha fet arribar una bona recomanació pels amants del cinema històric :
El grup d’Esquerra Republicana de Catalunya de Banyoles ha preparat tres diumenges amb el cinema i la recuperació de la memòria històrica com a protagonistes.
Amb el cinema com a eix conductor es pretén il·lustrar i fer memòria d’alguns dels fets més importants de la nostra història més immediata.
Aquest proper diumenge 30 de març, a 2/4 de sis de la tarda al Museu Darder: Terra i Llibertat (‘Land and freedom’) de Ken Loach.
Properes projeccions:
La lengua de las mariposas, de José Luís Cuerda.
Diumenge 6 d’abril, a 2/4 de sis de la tarda
Salvador, de Manuel Huerga.
Diumenge 13 d’abril, 2/4 de sis de la tarda:
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Cicle cinema memòria històrica
23 març 2008 per Dani Coll
Seguint les sàvies recomanacions de la gent d’El Magatzem del Pont, he tastat aquest Juan Gil Monastrell 2005. Un monovarietal de Monastrell de DO Jumilla que m’ha agradat especialment per ser molt fruitòs i golòs, integrat molt bé amb la fusta, sense que els 12 mesos de bota li hagin donat un excés de fumats. Fàcil de beure i molt agradable.
No us el deixeu escapar !
Publicat a Vins | Comentaris tancats a Juan Gil Monastrell 2005 – Jumilla
23 març 2008 per Dani Coll
Si ara fa més de 15 anys, Clint Eastwood amb Sense Perdó feia el seu homenatge particular al western i ens recuperava un gènere que semblava obsolet i perdut, i l’Ang Lee fa un parell d’anys ho arrodonia trencant esquemes amb Brokeback Mountain, ara els Coen – mitjançant un Sheriff frustrat i en clara decadència – aporten la seva visió d’un país on el western ha quedat ja com a part del passat, on els valors purament americans han canviat per deixar pas a un món on els principis han pràcticament desaparegut.
Després del seu sorprenent i particular estil de narració de Mort entre les flors, Sang fàcil, El gran Lebowski i, sobretot, Fargo, els germans tornen a recuperar la seva essència amb No country for old men, una pel.lícula que afegeix tocs de thriller psicològic i de suspense a un western modern.
Amb una fantàstica fotografia (sobretot als primers minuts) i una bona direcció d’actors, aconsegueixen explicar-nos una història a través dels diferents punts de vista dels seus protagonistes. Es va saltant d’un personatge a un altre sense perdre el fil narratiu, fent-nos entendre què ha succeït a partir del seu comportament sense que decaigui el ritme, si més no, fins al final de la cinta on trobo que no es fa justícia al bon guió i no es tanca de la forma rodona que mereixeria el film.
Gràcies a un Tommy Lee-Jones ideal en el seu paper (recorda molt el seu personatge a Els tres enterraments de Melquíades Estrada) i un Javier Bardem que (sense voler desmerèixer la seva capacitat d’actor) deu un 80% dels premis aconseguits a l’esfereidora caracterització del seu personatge, la pel.lícula guanya en qualitat i mereix la majoria dels premis que ha rebut.
Una bona pel.lícula. Molt recomanable, però malgrat tot, encara em quedo amb la frescor de Fargo.
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a No és país per westerns
17 març 2008 per Dani Coll
Els frikies estan de moda.
Si l’any passat una pel.lícula com Little Miss Sunshine sorprenia a tothom per la seva divertida manera d’explicar-nos les diferents formes de veure la vida dels membres d’una familia americana corrent, ara Juno sembla aprofitar el moment i insistir en aquesta manera d’analitzar els personatges.
Amb un guió ben aconseguit i amb uns diàlegs enginyosos, ens trobem uns personatges que són autèntics, gens convencionals, tots ells d’una sinceritat total. La mateixa història que se’ns planteja en forma de comèdia dramàtica – quasi bé còmica- tradicionalment podria haver estat vista de forma molt més tràgica i convencional.
Precisament, és aquesta modernitat i manera diferent de veure i explicar les coses que m’ha agradat.
I a vosaltres ? Us ha agradat ?
Publicat a Cinema | Comentaris tancats a Juno
