Això de la democràcia interna als partits és una qüestió de conveniència. Ja ho va demostrar amb escreix l’invent de les primàries. Els partits catalans van voler copiar els partits estatunidencs, però es van quedar en la superfície. La cultura política nord-americana és molt diferent de la catalana. Allà els polítics realment se la juguen per ser escollits pels seus conciutadans i això provoca autèntiques lluites de poder que s’expressen públicament i que acaben generant fenòmens com l’Obama. A Catalunya, les primàries s’han acabat convertint en un sistema de legitimar designacions a la búlgara. Els oponents del candidat guanyador, que sap que és guanyador abans de ser ratificat, fan la feina d’spàrrings que contribueixen a què el partit obtingui més quota de pantalla del que li tocaria sense aquesta circumstància. I en cas que es prevegi un vot de càstig, no patiu, les primàries no es fan i aquí pau i després glòria. L’últim reducte de partit on les bases realment tenen un pes específic, per les coses bones i per les dolentes, era Esquerra Republicana. Ara, la direcció, que vol fer les mateixes coses que fan els partits grans, els seriosos, pretén impedir per tots els mitjans que Esquerra Independentista pugui forçar un referèndum sobre el finançament. Per què no ho vol la direcció del partit? Perquè sap que les bases sempre són més radicals que la direcció i que no acceptaran una proposta de mínims o de compromís, que ara com ara és el que hi ha damunt la taula de negociació entre l’Estat i el govern català. No acceptar el que arribi de Madrid, si els socis del tripartit ja ho donen per bo, portaria Esquerra al trencament del tripartit i aquest supòsit no entra dins del full de ruta, de moment, de Puigcercós. Per fer callar la facció d’Uriel Bertran permeten que Xavier Vendrell convidi l’antic protegit de Puigcercós a marxar del partit si no està d’acord amb l’executiva del partit. Avui ha sortit publicat que Esquerra Independentista hauria comès algun «defecte de forma» que invalidaria les firmes recollides, que són les necessàries per portar a terme la consulta interna. Tot plegat, magarrufes per evitar que la resta de partits tornin a titllar Esquerra de partit infantil que no es conforma amb res. Tal com està el panorama millor certes rebequeries que no pas anar aguantant que Espanya ens tracti com autèntics burros.
Arxiu mensual: març de 2009
Els aeroports, tampoc
Els catalans potser no ho tindrem tot pagat quan anem pel món però ens estem guanyant el cel. Som els reis de posar l’altra galta. Primer va ser el finançament, després les rodalies, ara els aeroports. Espanya fa cas omís de les reivindicacions de la societat civil catalana que fa uns mesos va demanar públicament participar en la gestió d’El Prat i tenir delegada la dels aeroports de Girona i Reus. Si fem cas de les declaracions que aleshores, i encara abans, es feien des de Madrid, això era cosa de dies. Ara, però, AENA es despenja amb un canvi de model organitzatiu que deixa fora les administracions territorials. Aquest caramel tampoc el tastarem, doncs. Des de Madrid tenen por a fer concessions, no fos cas que demostrant que som millors gestors, la gent comencés a pensar que viuríem millor sent independents.
El dret a ser atonyinat en la pròpia llengua
Deixem-nos estar de punyetes. Els Mossos ho van fer bé, ho diuen en un informe; la resta del món és el que està equivocat. No van fer mal a ningú. Quina culpa tenen que la gent posi les cames i el cap per rebre cops de porra? Les explicacions dels Mossos negant l’evidència són còmiques i no faran més que allargar el serial d’una actuació a la qual es posaria fi ràpidament amb una dismissió i l’assumpció de responsabilitats polítiques. D’altra banda, si els ulls ens enganyen, les oïdes també. No és cert que els Mossos repartissin xarop d’estopa en castellà, ho feien en català i de manera educada i no a hòsties. En tot cas si es va escapar algun mot en castellà és perquè la policia preguntava primer si els manifestants volien ser reprimits en castellà o en català… S’han de garantir els drets lingüístics de tothom.
Baltasar, diví
Iniciativa ha tingut una setmana horrorosa. A les seves carències de gestió que provoquen el que provoquen (la càrrega dels Mossos), hi han d’afegir una certa campanya mediàtica contrària dirigida per alguns mitjans de la capital, que tenen el conseller Saura en el punt de mira. Si aquests media actuen per compte propi o són caçadors llogats per altres no es pot saber (com a molt es pot intuir…). Sigui com vulgui, el conseller Baltasar ha volgut afegir en el balanç positiu la gestió de la sequera i s’ha despenjat afirmant que Catalunya té aigua pels pròxims tres anys i que els embassaments estan al 90% de la seva capacitat. Si la sequera no era demèrit seu -malgrat la manca d’infraestructures i l’erràtica política que va portar a terme la Conselleria mentre va estar en vigor l’estat d’excepció hídrica-, la solució no ha vingut de la seva mà. Va ploure, va nevar i els embassaments es van omplir. Les obres de les desalinitzadores van seguir els terminis previstos. Alguna cosa, és cert, deu haver millorat per la gestió de la crisi, però l’aigua va venir del cel, no de la conselleria.
Ni per pipes
Aquesta gent no ens donen ni per pipes. Amb 1.200 milions d’euros difícilment se solucionen els problemes estructurals de finançament de la Generalitat de Catalunya i, de retruc, del país. Es podria pensar que els catalans hem patit de bona fe, però no podíem fer gaire res més del que hem fet amb els actors que estan en joc. Difícilment els socialistes catalans trencaran amb la casa mare i lideraran un front comú contra Madrid i Zapatero. Difícilment els convergents deixaran que els socialistes catalans liderin res en el cas que es produís un trencament entre el PSC i el PSOE. Un cop més, les declaracions d’uns i altres són pura retòrica. Els interessos de partit continuen estant per davant dels del país. Ara, els convergents i els republicans esperen que Zapatero, que ja no té el suport del PNB a Madrid, els vagi a buscar i estan segurs que aleshores el podran collar. Ho dubto. Abans en Zapatero farà un gran pacte d’Estat amb el PP, ara que en Rajoy s’ha civilitzat una mica (si més no aparentment). Continuem fent el prèssec i Catalunya no avança, mentre que comunitats com Andalusia salden els seus deutes històrics i nosaltres paguem el desgast negociador. Més val que ens ho fem mirar…
Porres i disculpes
Només cal veure els vídeos que hi ha penjats a la xarxa, alguns dels quals es poden visionar mitjançant Vilaweb, per comprovar que les diverses càrregues policials que es van produir al llarg del dia d’ahir contra els estudiants anti Bolonya eren totalment desproporcionades. Imatges que ens evoquen corredisses del passat o de països d’Amèrica Llatina on la democràcia no està prou desenvolupada. No es pot tractar així gent que es manifesta pacíficament ni es pot actuar premeditadament, les imatges són prou clares, contra els mitjans de comunicació que cobreixen la notícia. No n’hi ha prou amb demanar disculpes, com ha fet el director general dels Mossos, Rafael Olmos, perquè no és la primera vegada que els Mossos s’extralimiten. El que toca fer en política no és queixar-se, i demanar als mitjans que t’ajudin a solucionar els problemes com ha fet Olmos, sinó assumir les responsabilitats i posar el càrrec a disposició. L’actuació policial acaba ofegant el debat que realment s’ha de tenir sobre el pla Bolonya i la necessitat d’adaptar-s’hi amb les màximes garanties d’èxit, perquè no hi ha marxa enrere, cosa que els estudiants haurien d’entendre. Ara, no hi ha diàleg quan el recurs és la porra.
La llengua de l’independentisme
En un article en un diari digital s’afirma respecte aquesta notícia que «lògicament, la majoria dels independentistes són catalanoparlants», cosa que equival a pensar que la majoria de persones que s’expressen en castellà són espanyolistes i unionistes. Fa temps que la societat ha evolucionat, tot i que els mitjans a vegades semblen haver-se’n adonat tan poc com els polítics. El greuge respecte de Catalunya és de tals dimensions que el sentiment favorable a la independència o al sobiranisme s’ha filtrat a totes les capes de la societat catalana. Si l’independentisme algun dia té èxit serà perquè haurà incorporat, precisament, les persones que s’expressen en castellà però que se senten tan catalans com els que parlen la llengua de Pompeu Fabra. La nostra societat encara funciona molt a base d’estereotips i oblida que moltes vegades els principals defensors de l’espanyolisme han estat insignes membres de les nissagues catalanes.
El color de les marques
Tothom es veu en cor de donar-nos consells quan es tracta de temes d’economia domèstica. Els polítics no fan de polítics, fan de pares i ens recomanen què hem de comprar i què no hem de comprar. Aviat ens diran quina dieta hem de fer. El ministre espanyol del ram ens diu que hem de consumir productes espanyols; un discurs autàrquic propi d’altres èpoques. Després, però, es descobreix que el Ministeri compra productes estrangers. Queda ben retratat. Ara és el conseller d’Agricultura, Joaquim Llena, que ens diu que no hem de ser dolents i no hem de consumir tantes marques blanques, que fem mal a l’agricultura del país. Menteix. Les marques blanques es fan a fàbriques de marques conegudes. Mireu aquest enllaç, us porta directament a saber quines empreses fan els productes de les grans superfícies. A més, les marques blanques no surten de l’aire del cel, algú les ha de produir i es fan amb productes d’aquí. El conseller l’únic que ha fet és cedir a la pressió de les grans marques que perden marges comercials per l’impuls que, a conseqüència de la crisi, han experimentat les marques blanques. Aquestes marques «no t’hi fixis» són necessàries per abaratir el mercat i forçar les grans marques a retallar beneficis i baixar preus. Si el conseller es vol preocupar per alguna cosa que ho faci per exigir als grans productors que baixin preus.