El president de la Generalitat, José Montilla, ha acusat el Partit Popular d’alimentar la catalanofòbia, cosa que, explica, produeix encara més desafecció dels catalans respecte de la resta de l’Estat. El President té bona part de raó; els conservadors alimenten els pitjors sentiments de l’Espanya mesquina, però ells no són els únics responsables que els catalans n’estiguem fins a la barretina, cada dia que passa, dels nostres conveïns espanyols. Espanya no ens estima. Com molt bé recordava l’historiador Joan B. Culla en un article publicat a El País, ja fa segles que els espanyols ens tenen en mal concepte. Culla es remunta al segle XVII per trobar la primera mostra d’anticatalanisme en dues cites de Quevedo que valen un imperi: «Son los catalanes aborto monstruoso de la política» i «el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios creó». L’anticatalanisme forma part del substrat mateix de la cultura política i social espanyola. Som el permanent enemic interior, que segles de bogeria han intentat anorrear a partir de la prohibició de la llengua, principal signe d’identitat del poble català. El patrimoni d’aquest odi visceral no el té la dreta espanyola; l’esquerra l’ha conreat quan li ha convingut, perquè dreta i sinistra comparteixen una mateixa tipologia de votant. La veu de Rodríguez Ibarra o de José Bono no ha estat desautoritzada pel PSOE. Aquests dos dirigents han atacat Catalunya a partir de negar-li el reconeixement com a país. Bono deia el 2006: «Per a mi i per a la majoria d’espanyols, constitucionalment i afectivament, només hi ha una nació, que és Espanya. La resta, diguin el que diguin, són les regions, territoris o entitats que la integren.» Si Quevedo ens tractava de «miserables», Rodríguez Ibarra ho feia d’«insolidaris», un eufemisme per dir el mateix. Als catalans, el govern de Zapatero ens ha pres el pèl durant un munt de mesos i malgrat el que es digui haurem d’esperar les liquidacions anuals per veure si el finançament que tan bé ens han venut és o no just per a Catalunya. I vivim amb l’amenaça constant que la voluntat popular no sigui respectada perquè un grup de jutges que són més lents que l’anar a peu poden decidir retallar una llei aprovada pel Parlament i el Congrés. De motius per estar farts, n’hi ha hagut sempre, l’únic que ara són més evidents perquè Catalunya sent que no pot desplegar tot el seu potencial. Nosaltres, però, continuem triant viure així, en un constant estat de consternació victimista perquè ells no ens estimem i nosaltres a l’únic que sembla que aspirem és que ens acceptin. Som un cas digne d’estudi clínic.

Fa pocs dies vaig publicar a El Punt una entrevista a Enric Canela, portaveu de la plataforma Deumil.cat. Canela és un ferm defensor de la independència del país, tant, que ha deixat la militància a Convergència després de 25 anys, perquè els nacionalistes es van oposar a la Iniciativa Legislativa Popular presentada pel col·lectiu del qual és portaveu que pretenia que el Parlament convoqués un referèndum a favor de l’autodeterminació de Catalunya. N’està fart i creu que ha arribat el moment de fer alguna cosa pel país, a més de parlar.

A Mentider compulsiu, l’histriònic Jim Carrey –ja em perdonaran, però cadascú té els seus referents i la meva és una generació audiovisual– fa el paper d’un advocat sense escrúpols que menteix per sistema, fins que el seu fill demana pel seu aniversari que el pare estigui tot un dia sense dir mentides. Que malament que ho passaria Zapatero si aquest desig li concedissin a algun polític català i es fes realitat! Des d’aquell històric «donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya», la llista d’incompliments és reiterada. Evidentment l’Estatut que han aprovat les Corts espanyoles i que reesmenarà –ja ho veuran– el Constitucional té poc a veure amb les legítimes aspiracions del Parlament català després que li hagin passat el ribot, l’hagin llimat i li hagin arrencat la meitat de les pàgines que disgustaven Madrid. Zapatero ha promès un munt de vegades que l’acord del finançament ja estava fet, tantes com el conseller Castells o el president Montilla l’han hagut de desmentir. Ara el president espanyol sembla haver posat una data límit, vist com s’ha vist que els catalans tenen un punt d’estoics i no pensen aixecar-se de la taula negociadora. Arribarà la data i veurem si el govern espanyol compleix la seva amenaça i ens engega a pastar fang, ja que nosaltres no hem tingut el valor fins ara de plantar-lo, que és el que hauríem d’haver fet des del primer moment, perquè ja es veia que tot plegat era una enganyifa. Ara, Zapatero torna a Catalunya prometent de nou que rebrem «per sobre de la mitjana» i el que ens temem és que rebrem una patacada superior a la que qualsevol altre pugui rebre. Ah, i també afirma que hi haurà un nou model aeroportuari descentralitzat. Des de Madrid matisen que aquest nou disseny en la gestió de l’aeroport del Prat vol dir que el govern de la Generalitat hi tindrà alguna participació, cosa ben diferent del que en el seu moment va exigir la Generalitat, quan deia que volia la majoria en un ens consorciat perquè les decisions es prenguessin des de Catalunya. Volem un pastís i ens donen un caramel, a veure si quedem tips i callem d’una vegada. Zapatero i el seu govern se’ns rifen, i ho fan perquè tenen la seguretat que no passarà res. Montilla no sortirà al balcó del Palau de la Generalitat i proclamarà la República Catalana, ni ERC trencarà el govern per forçar eleccions anticipades, ni la societat catalana muntarà en còlera i es manifestarà davant la delegació del govern. Zapatero sap que els catalans estem fastiguejats i farts, i aquest cansament li juga a favor.

A Carod-Rovira se li poden retreure moltes coses. Les mateixes que ara ja, o d’aquí a un temps, se li podran retreure a Joan Puigcercós. Carod, però, ha fet una feina molt important aquests anys. Ha normalitzat Esquerra Republicana i l’ha anat allunyant de l’extravagància dels Hortalans, Coloms i Raholes. La maduració política d’ERC es deu en bona part al treball conjunt del tàndem Carod-Puigcercós, que ha treballat de valent per convertir ERC en un partit de govern. La contribució, que s’haurà de valorar amb perspectiva històrica, de Carod ha estat l’aposta per portar el PSC cap a posicions més sobiranistes, atiant-ne les contradiccions internes i buscant el creixement electoral a partir d’una part del vot flotant socialista. Fa temps que va descobrir que hi ha més vots a gratar a l’esquerra que no pas en la línia de Convergència, si més no mentre la federació aguanti les empentes i continuï sent un tot. El temps dirà si la seva estratègia de nacionalitzar el PSC ha estat més reeixida -sobretot gràcies a l’ajut de Madrid- que no pas l’opció d’un front nacionalista amb CiU. Esquerra ha de saber aprofitar aquest actiu i mantenir-lo en forma, com Convergència ha fet, mal que li pesi, amb Jordi Pujol.

No deixa de causar una certa perplexitat l’acord que el PSC i el PP han assolit a l’Ajuntament de Barcelona pel cas del castell de Montjuïc. Primer, perquè consagra una extravagància: el Ministeri de Defensa (el fa força anys conegut com a Ministeri de la Guerra) forma part destacada d’un consorci que ha de gestionar un santuari de la pau. Segon, perquè relega la Generalitat de Catalunya i el seu President a la vicepresidència segona, un gest protocolàriament molt lleig. Tercer, perquè trenca tot l’equilibri polític català. Definitivament demostra que quan es tracta de fer la seva, els socialistes no fan escarafalls a res, fins i tot a pactar amb el denostat Partit Popular; ara bé, fer-ho contra l’opinió dels socis actuals, dels passats i de l’oposició nacionalista, és a dir, contra tots, potser és passar-se de rosca. A Catalunya no semblava possible, però com molt bé ha dit un regidor convergent barceloní, també hi pot haver una majoria nacionalista espanyola. Una combinació més a tenir en compte en les pròximes eleccions al Parlament…

No ens en sortirem. El primer que diu el ministre d’això que ara han volgut batejar com a Cooperació Territorial és que aquí tothom és igual, que seria un actitud molt progressista si no fos perquè en aquest Estat no tothom és tractat de la mateixa manera i que els que rebem sempre som els mateixos. Mentre, la ministra del ram afirma que la seva prioritat, cosa lògica, és la crisi econòmica i es conjura per lluitar-hi. Ja es veu a venir que estem en un carreró sense sortida: el finançament de Catalunya no serà prioritari pel govern espanyol mentre no hi hagi eleccions generals i Zapatero necessiti la reserva de vots de Catalunya. Juga al seu favor la convicció que el PSC no se’ls plantarà i que a CiU ja li està bé que no passi res perquè el legitíma davant l’electorat català en vista a unes eleccions al Parlament. Massa interessos coincidents, cap a favor del país. Arriba el moment que els partits catalans es plantegin què és prioritari: l’estratègia electoral o Catalunya?