Tothom es veu en cor de donar-nos consells quan es tracta de temes d’economia domèstica. Els polítics no fan de polítics, fan de pares i ens recomanen què hem de comprar i què no hem de comprar. Aviat ens diran quina dieta hem de fer. El ministre espanyol del ram ens diu que hem de consumir productes espanyols; un discurs autàrquic propi d’altres èpoques. Després, però, es descobreix que el Ministeri compra productes estrangers. Queda ben retratat. Ara és el conseller d’Agricultura, Joaquim Llena, que ens diu que no hem de ser dolents i no hem de consumir tantes marques blanques, que fem mal a l’agricultura del país. Menteix. Les marques blanques es fan a fàbriques de marques conegudes. Mireu aquest enllaç, us porta directament a saber quines empreses fan els productes de les grans superfícies. A més, les marques blanques no surten de l’aire del cel, algú les ha de produir i es fan amb productes d’aquí. El conseller l’únic que ha fet és cedir a la pressió de les grans marques que perden marges comercials per l’impuls que, a conseqüència de la crisi, han experimentat les marques blanques. Aquestes marques «no t’hi fixis» són necessàries per abaratir el mercat i forçar les grans marques a retallar beneficis i baixar preus. Si el conseller es vol preocupar per alguna cosa que ho faci per exigir als grans productors que baixin preus.
La mala salut del català
El català no està tan bé com diuen. Potser no està tocat de mort, però no està plenament normalitzat, com ens recorda freqüentment la Plataforma per la Llengua. Aquests dies ens deixen uns episodis que ho constaten. El primer el publica avui el diari. Segons la mateixa Plataforma, el català és pràcticament inexistent a l’aeroport d’El Prat de Barcelona fins i tot en destinacions que es produeixen dins el mateix àmbit lingüístic. L’ànim uniformador d’AENA és tal que es permet castellanitzar topònims catalans mentre manté els originals en altres llengües quan no troba l’equivalència castellana. Com en els millors temps del Caudillo. El segon exemple, l’il·lustra l’Ariadna Vidal, gerenta de l’Associació per a la Defensa de l’Etiquetatge en Català (ADEC), en l’entrevista que avui he publicat a El Punt. En ella afirma que els catalans som els principals responsables dels mals del català perquè no l’estimem prou per lluitar-ne la defensa. Explica que si estiguéssim prou conscienciats demanaríem les cartes dels restaurants en català quan ens les porten en castellà o pressionaríem les marques perquè etiquetessin en castellà. No ho fan perquè cap llei els obliga -una llei que no toca la butxaca no funciona, opina Ariadna- i perquè els consumidors no fem pressió. Té tota la raó. Ens falla la militància.
València, capital Beijing
El govern valencià té una visió de futur extraordinària. Estan tan avançats al seu temps que a vegades la resta de mortals no els entenem, com quan construïen i construïen a peu de platja i tothom afirmava que allò era una aberració; ells estaven fent les ciutats del futur. Ara donen una nova mostra de la seva visió privilegiada de la realitat. El conseller d’educació valencià diu que aposta pel trinlingüisme: castellà, anglès i xinès mandarí. Una opció que deixa fora de joc el valencià en un àmbit tan estratègic per la llengua com és l’educatiu. El genocidi lingüístic del govern valencià està calculat. L’ensenyament en dues línies separades: aules en castellà i aules en valencià, ha aconseguit que només un 25 per cent de la mainada estigui escolaritzada en català. Això és el que pretén Ciutadans a Catalunya. Per sort, anem resistint.
El cansament de Solbes
Pedro Solbes, explica el president Rodríguez Zapatero, domina l’estilet de l’ironia. És fi. Quan diu que enveja Bermejo pel fet que és exministre fa conya amb els periodistes. No dic que no, però aquest no és el primer cop que Solbes manifesta el seu cansament. Un estat provocat per la crisi econòmica i financera i per les negociacions per la qüestió del finançament autonòmic. Solbes s’ha trobat, sense ganes, entre l’espasa i la paret: el president espanyol va prometent a tots els presidents de comunitats autonòmes un finançament fantàstic quan ell pensa que l’Estat no està en el seu millor moment econòmic per anar satisfent unes demandes que fa la impressió que creu desmesurades. Li ha de fer mandra, a més, seure’s amb uns personatges -els banquers- que pensen fer el que els roti per molt que el govern els demani més implicació i que actuïn com a revulsius de la crisi. Només falta Joaquín Almunia rectificant-li constantment les previsions a curt, mig i llarg termini. Estant així les coses, el millor que podria fer el ministre és fer les maletes i deixar camp lliure a algú altre amb més energia i determinació per enfrontar-se a la crisi i més receptivitat per escoltar les justes reclamacions, entre d’altres, de Catalunya. Ja és ben trist haver de coincidir amb l’opinió del PP…
Per cert, en Jap, com sempre: genial!
Bermejo, una dimissió esperada
El ministre Bermejo ha estat víctima dels seus excessos i, perquè no dir-ho, dels seus hàbits cinegètics. A l’Espanya progre de José Luís Rodríguez Zapatero anar de caça s’interpreta com una cosa rància, més pròpia de la dreta, sobretot si allà et trobes amb un jutge que investiga el principal partit de l’oposició. Si a més tens el mateix cognom que un personatge de la magnífica berlengariana La escopeta nacional ja estàs mort com un conill (mai més ben dit). Sincerament, penso que aquest afer de la caça li ha fet més mal que tota la prepotència que ha destil·lat tot el temps que ha exercit de ministre. Evidentment que l’episodi de la vaga de jutges li ha fet mal però si l’han fulminat ha estat per no saber guardar les aparences. Sacrificar-lo en època electoral, a més, pot ser interpretat pels electors com un signe d’autoritat de Zapatero, més que no pas com una debilitat per la pressió que estava exercint l’oposició. El punt del partit, doncs, és pels socialistes, sobretot per la falta de lideratge que transmet Rajoy.
Zapatero, destructor o dragamines?
Hi ha moltes maneres d’anar contra Catalunya. El PP sempre ha pensat que bordant molt fort ens acollonien prou per tenir-nos a ratlla. Al PSOE sempre han fet les coses diferent. Sempre s’han presentat com els grans aliats que el país necessitava per anar endavant, però, a l’hora de la veritat, la seva política vers el Principat ha estat tan nefasta com la del PP i, fins i tot, ha arribat a superar-la. No sabria dir quina mena de buc, continuant amb el símil de Puigcercós, és en Zapatero. L’únic que tinc clar és que no tenim finançament, l’Estatut penja d’un fil i que quan poden des de Madrid ens retallen autogovern, com en el cas de les subvencions del 0,7% i el traspàs de l’aeroport d’el Prat. El pitjor de tot, però, és que Catalunya no reacciona. El país s’està quedant aïllat i sembla que ens hem resignat a anar cada cop pitjor. Estem anestesiats i això és més preocupant que no pas que des de Madrid ens facin la vida impossible, que això ja forma part d’una tradició històrica…
Contra la llengua, infatigables
El PP ha aconseguit que el Parlament Europeu, en l’àmbit de la comissió de Cultura i Educació, s’hagi mostrat contrari al procés d’immersió lingüística que practica des de fa anys la Generalitat de Catalunya. Tots aquells que persegueixen que l’ensenyament a Catalunya tingui dues línies separades, la dels alumnes que són escolaritzats en castellà i la dels que ho són en català, fan un pas més endavant, malgrat que tothom -excepte ells- reconeix que la immersió ha afavorit la cohesió del país i no és traumàtica per a ningú. I encara més, és un fet el retrocès del català en l’àmbit privat. Haurem de continuar lluitant, perquè aquesta gent no es pot sortir amb la seva i destruir el país. Vidal-Quadras diu que estem «obessionats per la llengua» i que som provincians, però nega que ell estigui obsessionat justament en el contrari.
El PP català fa el ridícul
El PP no té les coses clares, ni a Catalunya ni a Espanya. El darrer invent dels conservadors catalans ha estat presentar-se com alternativa a Catalunya de la mateixa manera que Obama ho ha estat a Bush. Han copiat frase i colors i no els ha fet vergonya posar costat per costat un cartell d’Obama i un de Sánchez-Camacho. A vegades sembla que els polítics s’esforcin per donar artilleria a la gent del Polònia.
Conciliació familiar?
No acabo d’entendre ni el conseller Maragall ni els mestres. Començo pels últims. Diuen que si les classes comencen el 7 de setembre no tindran temps de preparar el curs?! QUe vagin abans a treballar, no? Si el problema és que la Generalitat no els avança el que necessiten que es comprometi a fer la feina ben feta -ja se sap que l’altra no té futur…- i entregar el material al juny o al juliol. Ara Maragall. Aquesta societat no està preparada per facturar-te a casa els nens durant una setmana al febrer. Això no és Suècia ni Finlàndia, ni tenim el mateix clima ni la majoria de la gent fa jornada intensiva. Per mi que la soferta comunitat educativa està tan desconnectada de la realitat com els polítics. Els mestres troben collonut fer una setmana de festa al febrer i acusen els pares de voler aparcar els fills a l’escola. Es deuen pensar que és millor aparcar-los a casa, així el problema ja no és seu, és d’un altre. Sempre ho he trobat una expressió de mal gust, això de dir que els nens els volem aparcar. Jo vull que m’ajudin a educar els meus fills. Ja m’agradaria tenir més temps per fer-ho jo mateix, però la realitat és una cosa ben diferent. Els pares també treballem i no veig els empresaris molt receptius a regalar-nos una setmana de vacances per la patilla, la d’en Maragall i els mestres, és clar…
El desastre ferroviari
L’únic que sap dir Renfe després del desastrós inici dels nous horaris a conseqüència de les obres del TGV és que ho sent i que tot plegat és una qüestió de mala sort. No n’hi ha prou amb disculpes. I la mala sort és relativa. La locomotora incendiada feia 27 anys que funcionava i feia temps que li tocava la jubilació. D’això no se’n diu mala sort, se’n diu dèficit d’inversió. La direcció de Renfe la formen una colla de barruts que se’ls enfot el que li passi als usuaris catalans, molts dels quals tenen com a clients captius per la manca d’alternatives. No és d’estranyar que s’organitzin campanyes per no pagar el tren. El que es fa estrany és que no es convoqui una manifestació contra Renfe. Serà que som soferts de mena.