L’independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme, amb el qual comparteix l’esquema de promoure l’atomització al mateix temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen el seu univers.

No podrem construir una alternativa seriosa a Espanya mentre les capelletes s’imposin a la unitat d’acció. Espanya és, des d’un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l’objectiu comú, d’això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i conservadors són els mateixos.

La dispersió de l’independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i aquesta és una de les greus mancances de l’independentisme català, com seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha de portar a la llibertat, perquè pocs l’han fet públic. El missatge només és un: independència. Doncs amb això no n’hi ha prou per assolir una majoria ni electoral ni parlamentària.

El panorama dels partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per aconseguir la convocatòria d’un referèndum sobiranista. No hi havia una majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan uns i altres per les seves parcel·les d’un poder que és inexistent i per capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.

O l’independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris, cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.

El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant molts anys, els dirigents d’aquest país, els d’abans però també els d’ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors, perquè no ens hem adonat que a l’altra banda de la corda no hi havia ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en tot cas podríem haver estat conscients abans que se’ns estaven rifant. Així estem.

Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata que el col·lectiu de ciutadans que només s’expressa en català ha disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d’entrada, una situació de bilingüisme real, que no deixa d’amagar una major penetració del castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les converses entre amics, veïns…) Els catalanoparlants ens estem passant al castellà.

Això passa en un moment, les dades de l’anàlisi són de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un 16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en termes absoluts de l’última dècada. Els catalanoparlants, fem un exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua. Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir el castellà sobretot si s’ha de relacionar amb persones vingudes de l’estranger, especialment de l’àrea de l’Amèrica Llatina? Per què no respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i els reconeixem la capacitat intel·lectual d’aprendre-la? Per educació o per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els quedarà res.

Aquest no ha estat un bon any per a l’alcalde de Barcelona. La màxima de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”, s’ha complert fil per randa en el seu cas. I això que semblava que la nau municipal havia de ser fàcil de redreçar, després de la desafortunada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia suposat per als seus organitzadors el fracassat Fòrum Universal de les Cultures, que a banda de dubtes sobre els comptes públics ha deixat una gran esplanada a Barcelona que la ciutat no sap ben bé com ocupar.

El full de ruta de l’hereu de la vara d’alcalde havia de ser senzill: no afrontar grans reformes i aplicar-se en dos camps prou sensibles per a la ciutadania com la seguretat i la neteja. Comandar, en resum, una etapa de transició comuna a moltes ciutats europees que pateixen, com Barcelona mateixa, els rigors de la recessió mundial.

Però Hereu va decidir complicar-se la vida (i de quina manera!). Calia situar la ciutat davant un nou repte de volada i per això l’alcalde va proposar que la ciutat comtal acollís una nova edició dels Jocs Olímpics d’Hivern, en coordinació amb les estacions d’esquí del Pirineu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Barcelona va ignorar Lleida, per a qui els Pirineus són el seu actiu econòmic i turístic més important. La troca estava embolicada i va arribar la consulta de la Diagonal per rematar-ho. Jordi Hereu va mentir quan va dir que havia votat; tothom ho va veure, però ell va mantenir una versió que l’únic que feia era erosionar la seva credibilitat. Hauria estat més honest admetre la veritat. Com estava cantat, la consulta va ser un autèntic desastre que va acabar d’enfonsar la credibilitat d’Hereu i dels socialistes.

La resposta va ser una fugida endavant en la qual Hereu va renegar de tot el fet fins aleshores: la consulta mateixa i la proposta dels Jocs. Tot quedava invalidat perquè Hereu havia descobert, de cop i volta, que els barcelonins tenien altres prioritats en ment. És molt difícil que la campana salvi Hereu –només li ha faltat el cas del Palau–; ha fet massa coses malament i, sobretot, ha generat la sensació que navegava. Bé, més aviat, que el vaixell li feia aigües.

Article publicat a El Punt el 24/08/10

No anem bé. Si la resposta unitària dels partits catalans a la manifestació d’aquest dissabte és tombar la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i fer-se enrere sobre la IP d’una consulta sobre la independència és que hi ha alguna cosa al cap dels dirigents polítics d’aquest país que no els rutlla prou bé. Tenen una capacitat espectacular per passar-se per l’engonal el clamor expressat pel poble al carrer. Això o és que comparteixen el que pensa Alícia Sánchez-Camacho, quan diu que la Catalunya real no era la que es va manifestar dissabte. Com a mínim la gent del PP i Ciutadans tenen la dignitat d’actuar com pensen. Se’ls ha d’agrair la sinceritat, sempre respectable. Altra cosa és el cinisme d’aquells que es presenten com a defensors de la independència de Catalunya o els que exigeixen que la consigna del dret a decidir s’inclogui en una declaració del Parlament. Au vinga, a pastar fang tots plegats. No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sord que el que no vol escoltar. Els nostres polítics volen que aquest país continuï sent una joguina trencada per poder-hi jugar amb comoditat. Potser els convindria a tots plegats trobar-se una estripada massiva de carnets d’aquells que en tenen.

Bons seguiments de la notícia sobre les dimissions d’Alfons López Tena i d’Uriel Bertran a El Punt/Avui, a Vilaweb, i Racó Català. En aquest enllaç, la notícia al web del Parlament.

Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això? Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac. No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples: el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar «Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la. El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot, expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de l’Estat.  Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!», però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol. Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya. Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que il·lustren aquest post són divertides, però el país es construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la negació de l’altre.

Si teniu ganes, aquí hi ha l’enllaç que us permet descarregar-vos la sentència completa del Tribunal Constitucional. Per si quedava algun dubte que el TC ens ha enviat a èpoques predemocràtiques només cal fer un cop d’ull a les primeres notícies que difonen els mitjans: a banda de tot el que fa referència a la nació -categoria que se’ns nega com ja s’havia dit- hi ha qüestions molt més importants com la de la immersió lingüística a l’escola. Amb la interpretació que fan els magistrats d’aquest punt de l’Estatut acaben d’obrir una porta perquè els vidal-quadristes, Ciutadans i tota aquesta colla de personatges que qüestionen l’ús del català com a llengua vehicular puguin arribar a sortir-se amb la seva. Comença a ser hora de preguntar-se què farem el dia després de la manifestació, sobretot què farà la classe política i econòmica d’aquest país, perquè ja es veu que amb sortir al carrer no en farem prou. Convé pensar com el país, com les seves institucions, contestaran aquest autèntic atemptat a la nostra llibertat i expressió com a poble. Haurem de decidir si volem continuar subjugats en un Estat que mai ens ha entès i que, a més, ara vol asfixiar-nos.

L’acudit d’en Jap avui a El Punt. Sobren paraules. D’altra banda, aquesta obsessió que tenien els socialistes en evitar un titular que vinculés el President Montilla amb l’independentisme se n’ha anat en orris. Els diaris espanyols no s’estan per punyetes. Portada d’avui de l‘ABC: «Montilla marxará ante una pancarta independentista». I sobre l’ús del futbol posat al servei de la política nacionalista espanyola uns quants exemples: La Gaceta: «España barrió en Cataluña (TV3, la cadena afín al tripartito, reunió apenas a 370.000 personas». El Mundo: «El nacionalismo catalán inquieto por el tirón de la selección». El País: «España Futbol Club (La Roja consolida un modelo colectivo de equipo sin guerra de banderas). La Razón: «Los españoles creen que «La Roja» da una lección de unidad a los políticos». I per acabar d’al·lucinar feu un cop d’ull a Libertad Digital i la informació sobre la manifestació de dissabte. I si després de la lectura de tot plegat penseu que en aquest Estat hi cap la diferència: expliqueu-m’ho perquè ho entengui.