Categoria: Territori

Urbanisme, economia, medi ambient

Benvinguts a ILD

Les sigles que la navegació internacional ha donat a l’aeroport estrenat ahir a Lleida són ILD. Unes sigles que remeten a la Ilerda romana, a carros, pedres i mosaics, a Indívil i Mandoni guerrejant a la riba del Segre quan un món massa jove encara havia de decidir quin imperi s’enduria el gat a l’aigua durant els pròxims dos mil anys. ILD remet a la solidesa d’un passat fred, dur, èpic, que  emergeix des de la boira dels temps cada cop que les grues obren el subsòl en una plaça del centre històric. Continua llegint «Benvinguts a ILD»

Barcelona 2022

El que m’agrada de la idea dels Jocs d’Hivern de Barcelona i el Pirineu és que preparar la candidatura servirà per cosir el país. És nou que la capital orienti d’aquesta manera la seva mirada cap al país interior, cap a muntanya. Que Barcelona faci el seu go-west particular. Ja tocava. Barcelona portava massa temps desorientada, perduda en ella mateixa, sense saber cap a on anar. El fracàs del Fòrum l’havia deixat en estat de xoc, i ha deixat passar uns anys preciosos paral·litzada en debats estèrils, castradors, com el del civisme o les esquerdes de la Sagrada Familia. Quants anys perduts parlant de collonades a l’Ajuntament en lloc d’agafar les regnes del país del qual és capital i portar-lo a fer-se un lloc al món. Ara Barcelona ja té una via sortida: cap al país, cap a l’interior, a buscar les muntanyes i liderar un projecte que ens ha de projectar als catalans al món. Tant me fa si és un bluf preelectoral, si és un últim salvavides per a uns governants apurats. Només pel canvi d’orientació de la capital respecte el país, i del país respecte la seva capital, ja haurà valgut la pena.

Les rebaixes d’El Corte Inglés

Aquest any es parlarà molt d’El Corte Inglés a Lleida. La Generalitat ha desbloquejat el topall comercial de la ciutat i obre les portes a la instal·lació d’aquests grans magatzems. És una cosa molt buscada i molt negociada per Àngel Ros des que va assumir l’alcaldia el 8 de gener del 2004, tot just fa ara sis anys. El paer en cap està convençut que la ciutat necessita un Corte Inglés com a revulsiu per al comerç local i per evitar que els lleidatans vagin a gastar-se els diners a Barcelona o Saragossa. Ja tenim serial per al que queda de mandat. Així és la política postmoderna: en lloc d’obra pública, la principal obra de govern serà intentar atraure una gran corporació comercial. És el que toca en època de rebaixes. De rebaixes pressupostàries, és clar.

Deixalleria de camp, deixalleria de ciutat

La deixalleria de Balaguer sembla posada amb la intenció que no hi vagi mai ningú. Es troba a uns quants quilòmetres de la ciutat en un paratge sense rastre de vida humana. S’hi arriba per una carretera secundària que no va enlloc i de la qual surt, poc abans d’un revolt, un camí de terra. Al final del camí ens rep una tanca de ferro rovellat i un cartell que indica que només ens obriran en horari d’oficina, llevat del dissabte fins a les 12 del migdia. A la dreta hi ha una placa commemorativa i les restes del que en el seu dia devien ser uns jardins que ningú no ha tingut la compassió de regar des que el molt honorable president Jordi Pujol i Soley va inaugurar el conjunt. Continua llegint «Deixalleria de camp, deixalleria de ciutat»

Pirineus is not Lleida?

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha anunciat que plantarà cara a la divisió de la demarcació de Lleida en dos vegueries: la de Lleida i la de l’Alt Pirineu i Aran. Em sembla molt bé que un alcalde defensi que la seva ciutat sigui capital d’un territori més gran que el que la proposta de vegueries li vol atorgar. És legítim, i gairebé és la seva obligarció fer-ho així. Igual que són legítimes les aspiracions de Sort, Tremp o la Seu d’Urgell de formar una vegueria pròpia des d’on gestionar més directament els seus interessos. El problema és que el Paer en cap de Lleida s’equivoca quan porta la discussió al terreny dels sentiments. Continua llegint «Pirineus is not Lleida?»

De París a Alguaire sense escales

Hi haurà vols d’Alguaire a París. Ho acaben d’anunciar fa un parell d’hores des de l’aeroport de Lleida. Vueling no podia haver escollit una primera destinació més d’acord amb el caràcter de la ciutat de Lleida: un caràcter orgullós, francès, amic de les formalitats, un pèl barroc. Només cal veure com vesteixen les dones que passejen a les tardes pel carrer Major, i amb quina mirada subtilment altiva, amb gest gairebé afrancessat, es miren als que han vingut de fora de la ciutat i que elles detecten de seguida. Continua llegint «De París a Alguaire sense escales»

Centelles

Aquesta fotografia la va fer Agustí Centelles el dos de novembre de l’any 1937 a la ciutat Lleida. El nen que jeu al fang, mort, era alumne del Liceu Escolar de Lleida. L’aviació feixista va bombardejar aquell dia l’escola mentre feien classe. Van morir 48 infants de l’única escola mixta i laïca de la ciutat. L’altre objectiu del bombardeig va ser el mercat municipal. El resultat de l’atac va ser d’uns 200 morts. Aquella va ser la ferida més cruel de la guera a Lleida. Encara va ser més dolorosa per la sospita, que ha arribat fins als nostres dies, que la decisió de convertir l’escola en objectiu militar havia sortit de dins de la ciutat. Continua llegint «Centelles»

L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç

Cada cop sembla més llunyà aquell urbanisme de final feliç que es va escampar amb alegria per les ciutats més presumides de Catalunya. Com a les perruqueries xineses del carrer Trafalgar de Barcelona, era un urbanisme dedicat aparentment a pentinar el territori i fer edificis molt ben tocats i posats. Però amagava una rera-botiga plena d’activitat efervescent on rajava el diner amb alegria i on confluïen els somnis i les lascívies d’alcaldes, promotors, constructors i intermediaris de tota mena i a on mai ningú donava un no per resposta. Continua llegint «L’ovni de Lleida i l’urbanisme de final feliç»

Una porta d’entrada a la màfia

No fa pas gaire una col·lega periodista lleidatana em defensava l’obertura de Gran Scala, la ciutat d’hotels i casinos que un obscur grup d’homes de negocis volen obrir a Ontinyena (Baix Cinca), a tocar de Fraga, a només mitja hora de cotxe de Lleida: «Seran molts llocs de treball, ara n’anem tan escassos.» «Per fer de cambrer i de crupier?» «També ens en calen, d’aquests.» També? Continua llegint «Una porta d’entrada a la màfia»