Arxiu de la categoria: Política

No disparin a la pianista

Han estat injustes les crítiques que ha rebut Mònica Terribas per l’entrevista al president Montilla. Era d’esperar que la conversa entre la directora de TV3 i el líder català rebés més crítiques negatives que elogis pel context electoral en què es troba Catalunya però, principalment, pel control polític constant a què està sotmesa la televisió pública catalana. Continua sent un mal símptoma que TV3 no pugui estar per damunt de la reacció de l’audiència per poder oferir una entrevista d’aquest nivell, i ja és massa habitual haver de passar els filtres habituals i els mecanismes que fa massa anys ha de suportar. A més, amb valoracions molt injustes que han arribat, fins i tot, a desqualificar la persona i no la seva tasca com a presentadora i directora. I Terribas, de fet, va actuar com sempre en aquest tipus de registre. Ara bé, mentre s’ha esbombat l’estil de la “pianista” s’ha deixat de valorar què deia el president de la Generalitat. Que era el que realment importava i el motiu principal del programa especial.

Tants anys reivindicant una televisió pública independent i de qualitat, i sempre acabem per encallar-nos allà mateix i haver de suportar els obstacles que acaben per frustrar innecessàriament els dirigents de l’ens.  És l’evidència de la temptació que genera governar i tenir el poder del control informatiu, amb la por que els mitjans públics no actuïn al teu favor. Governi qui governi, TV3 i el seu director/a haurien de tenir molt més autocontrol i poder de decisió. Segur que encara tindríem millors professionals i hi guanyaríem els teleespectadors.

Música / Right To Be Wrong # Joss Stone

Sense gran pacte anticrisi, de moment

Just dos anys després de les eleccions del 9 de març de 2008 i la gran política espanyola continua encallada entre la rivalitat de les dues grans forces. Mentre la crisi va avançant i els registres econòmics espanyols continuen empitjorant, el PSOE i el PP, govern i oposició, mantenen el pols obert per xocar constantment en les grans qüestions que afecten el poder i el rol d’Estat. El PSOE continua esclau d’haver negat la crisi constantment per no perdre quota electoral i per mantenir-se fidel a l’eslogan de ser els dirigents optimistes. Però la factura d’aquest peatge cada vegada es fa més gran i d’això se n’aprofiten els populars, que en aquest nou any han deixat, de moment, els problemes interns a la cúpula per no deixar escapar una oportunitat tan evident.

Zapatero ha de donar la sensació que lluita contra la recessió amb eficiència, però es troba amb sotracs com els de Corbacho, que fa un any que deia que no s’arribaria als 4 milions d’aturats, quan ja anem encaminats a arribar als 5 milions. I el mandat temporal de la presidència europea tampoc ha començat massa bé per al líder socialista, que pressionat per la crisi té greus dificultats per ser eficient i demostrar-ho. I un equip de govern que continua molt tensionat entre si i té una data de caducitat: la remodelació prevista per a l’estiu, quan s’acabi la presidència de la UE. I mentre les grans prioritats de govern i estat queden a mans de Zapatero, Rajoy remunta atacant i posant en evidència la necessitat d’un pacte anticrisi, amb un llistat de mesures urgents i molt atrevides -amb l’evident suport de la patronal-. Lògicament, tot plegat, ofega a un executiu molt debilitat i dóna ales als opositors. De lluny, la Catalunya política s’ho mira i queda a l’expectativa de què negocien CiU i el PSC, a Madrid, amb vista les eleccions catalanes de la tardor.

Música / You Found Me # The Fray

La divisòria que marca Maragall

Ernest Maragall ha estat el primer en posar en evidència públicament que hi ha una clara divisió  ideològica al PSC. El conseller d’Educació ha marcat el posicionament que pensa una ala dels socialistes catalans, just quan es comença a encarar la precampanya, amb suports importants com el del conseller Castells. A les portes del trajecte final del segon Acord del Tripartit, Maragall ha fet un balanç pessimista que convida a crear un nou escenari polític a partir d’aquest any 2010, ja que les seves declaracions donen ja per finiquitat el pacte amb ERC i ICV, En l’article d’ahir a La Vanguardia, Maragall va ratificar la visió que ja va anunciar dimecres i ha provocat que augmenti la tensió en el si del PSC  i els socis de govern perquè el bloc que representen polítics com Maragall també vol demostrar el seu posicionament i alhora existència. Montilla, de moment, ha rebaixat públicament el pes del to de la visió de Maragall -caldrà veure què passa aquest migdia en clau interna de partit- però és ja imparable que a mida que s’acostin les eleccions, previstes en teoria per a novembre, vagin sortint sectors dels partits de coalició que es mostrin contraris als pactes actuals, sobretot, perquè les enquestes no són gens bones.

Música / Dos dias en la vida # Jarabe de Palo

PD: Enhorabona a Mar Coll pel seu guardó als Goya, després de l’èxit de tres premis als Gaudí, amb Tres dies amb família.

Carretero, una desil·lusió més entre les “misèries”

Carretero ha anunciat una fugida inesperada per diferències en el model d’organització del partit. Rebel com sempre, ell ha creat Reagrupament a la seva mida i just quan era el moment de demostrar fins on podia arribar com a líder a mig any vista de les eleccions catalanes, anuncia que salta del vaixell. Amb el que costa il·lusionar la gent d’aquest país petit, que just ara Carretero rebenta una alternativa valenta i atrevida i decideix fer el pas en solitari per passar a oferir-se a  Joan Laporta. Algunes veus que coneixen bé el polític i metge de Puigcerdà ja alertaven sobre l’enfant terrible i especulaven sobre quan duraria a Reagrupament. Però almenys s’esperava que arribés l’hora de la veritat i quants escons podria tenir al Parlament. Però després d’aixecar la bandera de l’independentisme per dividir encara més la fractura política del catalanisme, tot encara ha anat més ràpid del previst. I amb un final sense ètica ni estètica.

Tenia i té la sort que algunes persones -moltes de joves- van creure en el seu projecte, sobretot, les més decebudes amb Convergència en el seu moment i més darrerament amb Esquerra. Però ara ha jugat molt fort. Potser, massa. L’independentisme no s’ha de crear mai en pocs mesos i al voltant d’una persona, i ell ha comès aquest error durant poc temps, amb l’afegit de carregar fort contra ERC i Puigcercós. I més entristidor és que, com passa sovint a la política catalana, tots aquests outsiders que decideixen provar sort se’n van donant un fort cop de porta. I en el seu cas, encara és més molest perquè fa mal a Catalunya. I més si afirma que “aquest és un país de moltes misèries, és el regne de la mediocritat i costa acceptar gent amb caràcter fort”.

Música / Nos sobran los motivos # Joaquín Sabina

De maquinàries electorals reals a virtuals

[Youtube]fC8NZ4cab44[/Youtube]

[Youtube]woO6M0znPgA[/Youtube]

Ha arribat l’hora de començar a escalfar la precampanya 2.0 i les primeres presentacions oficials dels dos grans partits de Catalunya, CiU i el PSC, es va produir ahir en actes públics però amb missatges per transmetre fàcilment a través de la xarxa. És un canvi de xip important respecte les últimes eleccions del 2006 i encara més amb les del 2003. Els partits, tot i les mancances que encara tenen en matèria 2.0, comencen a reforçar els sectors TIC dels aparells, sobretot, per no donar facilitats a l’adversari i evitar quedar en evidència. Aquest nou canal de comunicació, tot i les reticències de fa poc temps, cada vegada té més polítics que creuen en el concepte open goverment i el seu significat per encaminar l’administració oberta del futur. De moment, el percentatge de polítics amb aquesta ideologia encara és baix, però ja hi ha alcaldes i diputats que comencen a moure’s amb facilitat a la xarxa més enllà de la comoditat que suposa el Facebook com a xarxa social. Bloc, microbloc, vídeobloc, comentaris en d’altres blocs… tot un conjunt d’eines per tenir un perfil 2.0 (no cal oblidar que els usuaris també el construeixen), tot i que un sector important encara es manté sense constància o el més trist, li fan tècnics del partit només durant les campanyes.

CiU, una vegada més després de guanyar dues eleccions però no governar, torna a creure en els projectes d’estratègia de David Madí, una persona que no deixa indiferent a ningú del partit. Aquesta vegada ha volgut apostar fort i generar un missatge atrevit, amb una excessiva dosi d’optimisme (recordem que fa quatre anys va creure en el vídeo destructiu ConfidencialCAT), dinàmic, destinat a un públic jove i consolidat amb el món 2.0. L’aposta és lloable i fa temps que ho estaven planificant. Per la seva banda, el PSC manté l’esperit de ser present a la xarxa i aprofita la seva gran base social activa, el partit que més en té, però sense tenir la necessitat de forçar la maquinària. I amb la sort de tenir tants “fidels” que li permeten, fins i tot, no haver de pressionar la figura del seu líder, en un àmbit que té les mateixes dificultats que en l’1.0, tot i els seus dots de comandament. Una nova rivalitat CiU-PSC, doncs, amb l’única finalitat de guanyar presència virtual per intentar transformar-la en vots reals i per arribar a governar i tenir el poder, que és el gran objectiu de tot polític, aparell i partit.

Música / Smile # Lily Allen

Tot esperant la dignitat del Constitucional

Després de la iniciativa històrica d’ahir amb l’editorial conjunt de dotze diaris editats a Catalunya, tal com era d’esperar, han arribat les dures crítiques des de la Brunete mediática. I del PP, és clar, i especialment del diari El Mundo. Ha fet molt mal a la dreta espanyola aquesta unitat periodística a favor del Nou Estatut i més encara si hi donen suport la societat civil i entitats i clubs esportius com, fins i tot, el Barça. I tot perquè s’esperava, com s’havia especulat des de La Moncloa, que la sentència de l’Estatut es podria anunciar aquesta setmana. Però és obvi que el soroll mediàtic no interessa al tribunal. El resultat global d’aquest unitat editorial ha estat un clam i un elogi: unió en temps de crisi i text conjunt per fer més unànime la proclama. Alhora però, amb la reivindicació s’ha deixat en evidència la unitat política que, una vegada més per culpa dels interessos partidistes, continuem sempre més dividits que units. El mateix president del Parlament, Ernest Benach, ho reclamava ahir.

Tot esperant com queda la retallada del Nou Estatut pels deu membres del Constitucional, que per força han de defensar aquesta Constitució tan desfasada i ambigua, periodistes, societat i polítics hem expressat la dignitat de Catalunya. I la reacció exposa que tres anys després també està quedant en evidència la dignitat del Constitucional. Si van perdent la dignitat es van convertint en més indignes.

Música / Always # Switchfoot

La política real i l’espectacle de la política

Zapatero va presentar ahir la nova llei d’economia sostenbile -s’aprovarà divendres- en un míting basat en l’espectacle mediàtic i que tenia com a objectiu acabar amb el format més actual: la combinació de discursos, aplaudiments i banderetes. Música de jazz, catifa vermella, tres presentadors, més informalitat, menys escenificació de poder… un nou canvi en el guió que, fins i tot, es va poder comprovar que va descol·locar el mateix president espanyol quan va acabar de desfilar tanta estona per la catifa vermella al costat de la seva dona. El preu: un somriure que es veia molt forçat. És el risc que té voler fer un canvi de concepte que, tot i que és necessari, la crisi actual potser no convida a l’atreviment d’aquests guions.

El PSOE és lògic que apofiti aquest tipus d’actes populars per demostrar unitat en temps de crisi, convidar a l’optimisme als ciutadans i al mateix temps demostrar un to més atrevit que el seu màxim rival, un PP que no es mou de l’encarcarat conservadurisme de fa anys. I menys encara amb un líder amb el perfil de Rajoy. Però aquest nou format del PSOE a mida de Zapatero per reforçar el seu lideratge també evidencia que ja és un mal símptoma que a mitja legislatura el govern hagi de presentar una llei d’aquesta rellevància en un míting d’aquestes característiques. Aquesta crisi, que no es frena a l’Estat espanyol mentre que sí a la resta de països capdavanters del món, no permet concessions.

Música / The Nearness Of You # Nicole Henry

El problema no és la traducció

Torna la polèmica al Parlament per les crítiques del PP i Ciutadans per l’ús de traductor durant la visita d’una delegació de Nicaragua a la cambra catalana. Representa que el Parlament s’ha excedit en la despesa de mil euros per promocionar el català en aquesta recepció oficial a una vintena de persones que volien conèixer la cooperació catalana. ERC ha hagut de tornar a parar el cop per la representació que suposa tenir Ernest Benach com a president. Una vegada més, amb l’excusa de la crisi, es torna a criticar el Parlament amb la intenció de generar polèmica per quan, tan sols, es compleix amb el rigor d’intentar defensar la nostra llengua on més cal fer-ho. Hauria de ser una evidència intocable, però no: s’ha polemitzat sobre els dos intèrprets contractats  que van efectuar la traducció del català al castellà, i del castellà al català. I tant se val si  els diputats presents, tal com va ser el cas, no van utilitzar els auriculars del servei d’interpretació.

En el fons, el que suposo que sap greu als ciutadans és la incompetència dels partits i la ineficiència dels polítics. I més, posats a ser sensibles, en temps de crisi. Si es vol criticar la política, que sigui amb raó i no només per promoure la nostra llengua en el nostre Parlament. A Catalunya, en aquests casos, ja és una esperança mentre que sobreviure al desgast econòmic que genera al país tant inepte polític, amb casos de corrupció afegits (amb tot el que això comporta), sí que és un luxe i que no ens hauríem de permetre. En temps de crisi, com ara, encara menys.

Música / Mai Trobaràs # Sopa de Cabra

El “crash” de la política catalana

Costarà pair aquesta “Operació Pretòria”. La política catalana intenta no prendre mal i entre tots arriba el moment de “no tirar de la manta” per no perjudicar-se més entre un i altres i per no empetitir encara més un país tan petit. Hi ha molt més del que ha sortit a la llum pública, la majoria dels polítics en són conscients, i la societat, també. Però vist per la pròpia classe política és obvi que pensin que tampoc cal generalitzar ni qüestionar el sistema “quan a tots ens ha anat tan bé”. Però no hi estic d’acord. Després d’aquest “estat de shock”, és hora de reinventar-se, tornar a començar i no cal buscar altres comparacions, com ara amb la justícia -que també-, per avisar que potser no tot canviarà tan fàcilment.

Cal ser valents, afrontar les realitats, reconèixer que s’ha especulat amb l’administració pública i molt amb el diner públic, i que és necessari encetar una nova era, com ha passat amb tants altres apartats de la societat, per no viure del passat. D’acord que no es pot desmerèixer tant la política, ni els polítics però per avançar, poder mirar el futur amb garanties, pensar en les noves generacions i buscar la complicitat de la societat no cal preferir atacar per així defensar-se. Llei de partits i finançament de partits, amb la repercussió que pot tenir en el finançament de l’administració local -compte amb aquest tema-. Per exemple, què costen les estructures dels partits polítics? Són viables? Si es vol un canvi, més transparència i l’honor de gestionar l’administració i els diners públics, són necessaris altres mètodes, idees i valors per adaptar-se als nous temps.

L’Operació Pretòria, que és l’evidència del dòping de la política, passarà a la història mentre que la política, la democràcia i el país, no. Hi són. I no necessiten el dopatge per progressar. Tot al contrari. És hora de posar en valor aquella línia tan fina i subtil entre el bé i el mal quan es té el poder de gestionar.

Música / Lovers in Japan # Coldplay

Les conseqüències del famós 3%

int-257830

L’Operació Pretòria és la demostració que la corrupció afecta al sistema. Si el Parlament esquiva aquest cas, si els partits polítics no investiguen a fons aquests escàndols i no exposen les “mans netes” és perquè tenen coses a amagar. És el moment de dir prou, denunciar-ho públicament, i no volem que la “cosa” es tapi entre tots per tranquil·litzar la gent: volem que es denunciï la corrupció, que no és res més que el símptoma d’una malaltia política molt més profunda del que sembla i que afecta al sistema el finançament de partits. El “cas Gürtel”, per exemple, més enllà de tot l’escàndol de diners en negre, la sospita és que el PP també es finançava a través d’aquest mecanisme. I ara passa el mateix a Catalunya, tot l’escàndol de corrupció és l’evidència que s’han detingut els “conseguidors” històrics del finançament de la sociovergència. O sigui, el sector negocis. I no és nou. És com evocar la famosa frase de l’expresident Maragall, amb el “problema del 3%”, i ja ho va dir dilluns l’expresident Pujol, quan va alertar sobre el cas Millet, alertant que si els partits s’ataquen, acabaran tots per prendre mal.

El problema és que tots els partits saben, per suposat, on pot arribar la política i fins on pot arribar la seva consciència i moral, a banda de la justícia. Però la llei, establerta dins la cultura mediterrània, gairebé mai acaba posant un polític a la presó, tot al contrari de la cultura anglosaxona. Quin polític corrupte hi ha a la presó? Perquè no ni hauria prou de tornar el diners. I el problema és que tots els partits saben que tenen militants locals, que són alcaldes ,i que els han de respectar, a banda de les maniobres que duen a terme, perquè obtenen grans resultats al seu municipi. I ara els ciutadans patim l’evidència d’aquesta corrupció a escala municipal i autonòmic, però que dóna la sensació que a escala global tampoc es pot salvar.

Per tant, si els partits es volen alliberar dels casos de corrupció i que no es generalitzi la política, el primer que han de fer és oferir credibilitat als ciutadans. I que cal una llei regeneradora, amb el suport de tots els partits, per començar amb la tolerància zero. Calen mesures dràstiques, encara que ningú hi surti guanyant i sigui l’hora de tothom comenci a perdre. Perquè sinó, el resultat serà encara més desafecció i menys vots, ja que el ciutadà l’única “arma” de protesta que té és el vot cada quatre anys. És molt preocupants que l’abstenció acabi provocant que després surtir el Berlusconi de torn i vengui que ell acabarà amb el sistema i salvant els partits. La solució i amb valentia, és una reforma profunda de la llei electoral i el sistema de finançament de partits. Fins que no tinguem aquesta nova categoria més ètica, transparent i menys cínica, no sortirem d’aquest espiral pervers basat en la negror d’uns diners públics inclosos dins el Pla B.

Música / Sympathy For The Devil # The Rolling Stones