Arxiu de la categoria: Política

El PP s’enroca per fragilitat i por

Catalunya s’està convertint en l’objectiu del laboratori del PP amb vista a les eleccions espanyoles: el 28-N és com el conillet d’índies. O sigui, està experimentant el plantejament que volen dur a terme els populars del carrer Génova per no perdre més vots dels electors de la ultradreta. Veient que aquesta tendència funciona cada vegada més al centre d’Europa, l’últim cas és a Suècia, ara el PP especula amb la cohesió social i Sánchez-Camacho (amb un bloc mig abandonat) es deixa portar per veure quins seran els resultats finals. Sembrar per recollir a qualsevol preu.

És lògic que la resta de partits els hagin criticat, però de moment, la líder del PPC només es posiciona per no donar més quota de mercat a Ciudadanos i al nou projecte de Montserrat Nebrera. Ja és trist que el PPC hagi de baixar tant el nivell de la política catalana després de tants esforços, sobretot socials -amb agents que hi creuen i lluiten cada dia-, per cohesionar millor els barris, els pobles i les ciutats. Amb el factor crisi inclòs. S’han invertit molts milions durant anys com perquè el nostre país pugui ser més habitable i més integrador, malgrat que les recompenses no sempre arriben. I ara és oportunista i injust que el PP es decanti per fer un tour per barris de ciutats com Badalona per alertar -com fa sempre- dels punts negres socials. El mèrit sempre serà dels qui construeixen mai dels qui fan tot el contrari: destruir i ser oportunista.

El PP té por de la pròpia competència de la dreta espanyolista a Catalunya i per això demostra fragilitat, encara que vulgui presumir de muscle. Millor que no ens vulguin salvar de res socialment parlant. Un respecte per als qui treballen avui i ho faran demà i demà passat i el 2011 i no per als qui només hi passen cada quatre anys.

Música / I’ve Heard Your Love Songs # Marit Larsen

Maragall anuncia el seu canvi

Maragall ha fet públic el pas que feia temps que era un rumor a sotto voce: apostar per Mas com a president de la Generalitat (encara que al seu web només ho deixa entreveure). Després del trencament amb el PSC de Montilla, amb posada en escena inclosa, ha arribat el moment d’anunciar el canvi a les portes les eleccions del 28-N. Maragall ha esperat el seu moment per fer públic el  vot de càstig al partit que va liderar i que ara és en mans de la cúpula anomenada del “Bajo”. Serà interpretat pels socialistes com un acte de traició més, el desenllaç final de la tragicomèdia, mentre que Convergència torna a marcar la pauta electoral després de la preocupant sortida de to de Tremosa contra el President. Veure’m quin rèdit aporta a Mas aquest pas de Maragall però per a mi encara serà molt més lloable quan s’acusi de senil l’expresident de Generalitat. Pot ser interpretat com una Maragallada més, d’acord, però és una evidència més que les peces de la quota catalanista van saltant del taulell de Montilla. I també cal veure què passa amb el seu germà Ernest d’ara en endavant i quin sentit té Ciutadans pel Canvi en les properes eleccions. En tot cas, especular amb l’alzheimer de Maragall és maquiavèlic, un desprestigi fins i tot per a Catalunya i és pervers, tan pervers com pot arribar a ser la política quan veu que perd i només pot utilitzar la paraula.

Música / Need You Now # Lady Antebellum

Corbacho com a símptoma

Corbacho ha anunciat que deixarà el ministeri de Treball per ser el número 3 de les llistes del PSC a les eleccions catalanes, que ja són a punt de tenir una data a la tardor. Corbacho ha fet un pas important per intentar reforçar els socialistes catalans i apuntalar la quota electoral de l’àrea metropolitana de Barcelona. En clau socialista de política catalana és una jugada política lògica i una aposta ferma. I a més, arriba en un moment oportú per “tapar” la fugida d’un pes pesant com Castells. Però en clau espanyola és més complicat d’interpretar i posa una vegada més en evidència els rols dels polítics en funció de la seva responsabilitat, compromís i vocació de servei. El problema no és ara el cas Corbacho sinó la falta de consciència dels polítics i el símptoma que representa deixar un càrrec públic sense ser destituït.

La trajectòria de Corbacho no ha deixat de progressar -la seva fidelitat al PSOE és inqüestionable- i va aconseguir ser ministre en ser nomenat l’abril del 2008, gràcies en part a la gran bossa de vots catalana. Però la tasca ministerial era de les més complicades en el nou govern de Zapatero: dirigir Treball i afrontar el cicle de la crisi econòmica. Ara, a les portes de la vaga general -el 29 de setembre- i amb un índex d’atur de tardor que encara serà més preocupant, Corbacho anuncia que deixarà el càrrec passada la meitat de la legislatura i que espera un relleu per tornar a casa i posar-se al servei de Montilla. Un procés comprensible partidistament però popularment, sens dubte, ha triat el pitjor moment.

Música / Como lo tienes tú # Pereza

Dividits amb més divisions

Com era d’esperar, Carreretero i Laporta no han unit forces. Una coalició que ens els inicis embrionaris semblava evident i lògica, ha acabat per dividir encara més la quota electoralista del català i l’independentisme. A uns tres mesos vista de les eleccions, Reagrupament i Solidaritat inicien trajectes diferenciats però que els encamina a rivalitzar sobre el mateix perfil de votants. Una pugna que naixerà  amb el mateix ADN. El que podria ser una suma identitària s’ha convertit en una divisió i, en principi, no respecte el conservadurisme de les creences d’altres formacions: “junts tenim més força malgrat les divisions internes”. Passa al PSC, a CiU i a ICV. O a ERC, fins i tot, amb l’eterna divisió Puigcercós-Carod.

Laporta se sent fort. Envalentonat. Creu en el seu projecte i agafa les “fuges” dels altres partits per aglutinar. El seu entorn proclama que se sent optimista però també sap que fa nosa, molesta el seu atreviment a la resta de partits. De fet, és la mateixa nosa que feia al Barça quan hi posava la dosi política. Per tant, els catalans ja tenim una raó més sentir-nos representats al Parlament, però no sé si un país tan petit com el nostre pot suportar tants lemes, idees, discursos, maquinàries, quotes, despeses… sobre la mateixa causa i identitat. Potser si. O no. Queden uns 90 dies.

Música / In Sleep # Lissie

Com seguidors al Senat

[Youtube]Gj7e-oEg3_c[/Youtube]

La imatge que van donar ahir els polítics del PSOE i el PP en la sessió del Senat va demostrar que no està a l’alçada per mostrar les formes de la política en un moment econòmic tan delicat com l’actual. La sessió de control al govern va semblar més la rivalitat entre aficions esportives que no un acte més a la Cambra Alta per debatre les mesures, amb els errors i encerts comesos, per com superar aquest mal cicle econòmic. En lloc d’afrontar amb serenitat el debat i les idees de futur, la tensió acaba, fins i tot, amb la paciència del president del Senat, Javier Rojo, que ha d’aixecar la veu per frenar la crispació dels senadors i senadores. Tal com va resumir el mateix Rojo en una paraula: “lamentable”. La brega va durar més de dos minuts i és una evidència més del perquè la crisi ha arribat a aquests límits a l’Estat espanyol mentre a d’altres països europeus, tot i la caiguda de cicle, els indicadors no són tan alarmants. Veure’m què passa avui al Congrés, en un altre debat entre el PSOE i PP per la crisi i si torna a pesar més l’estètica que l’ètica política.

Música /Hoppipolla # Sigur Rós

Laporta tanca el cicle virtuós

[Youtube]IUQTHSmTHTM[/Youtube]

El president del Barça se’n va del club per la porta gran. Després de set anys, Laporta tanca el cicle virtuós amb una lliga que passarà a la història per l’excel·lència de l’equip de Pep Guardiola: 99 punts, amb 31 victòries, 6 empats i només 1 derrota. Ha estat un final de somni després de tornar a caure la grandesa del Madrid construïda a base de milions, però no de títols. Acaba un mandat de set anys de llums i ombres però amb una cloenda de record que dóna més vistositat als seus anys de president. Després de fets i  frases que han passat a la història per excés de supèrbia, Laporta ha passat en només dos anys, coincidint amb l’arribada de Guardiola, de ser criticat per mig estadi -amb mocadorada inclosa- i quedar-se gairebé sol a la junta directiva, a gairebé aixecar tots els títols en joc. El president del Barça ha acabat per  frenar-se mediàticament, saber estar en el seu lloc i adaptar-te a la filosofia que reivindica cada setmana en les rodes de premsa el mateix entrenador: unió interna d’equip i tècnics, humilitat com a col·lectiu, talent al camp, sacrifici, esforç, il·lusió…

Ara, Laporta té ganes de fer el salt a la política i té la mateixa ambició que el va du a voler ser president del Barça el 2003. Tot i alguns capítols de les hemeroteques, Laporta deixa un mandat molt brillant futbolísticament, acompanyat de l’èxit de seccions com el bàsquet i l’handbol, sòlid en quant a filosofia  Cruyffista i molt identitari nacionament parlant. És el que més cal valorar i agrair-li. També fa set anys ho tenia tot en contra en voler enfrontar-se a Lluís Bassat i va guanyar. Veur’em què passa ara amb Laporta polític, quan també ho torna a tenir tot en contra. Ell, de moment, ha donat els millors anys de la seva vida, tal com va dir quan va entrar, i aviat els vol donar a la política.

Música /Somewhere over the Rainbow # Israel Kamakawiwo

L’únic nexe d’unió és Fainé

La possible coalició d’estat Zapatero i Rajoy continua immòbil políticament parlant. L’escenificació d’ahir a La Moncloa ho va tornar a demostrar. El nexe és el futur de les caixes d’estalvis. Malgrat la delicada situació econòmica de l’Estat, sobretot per la pujada de l’atur i el context global, ara és el moment de pensar en què fer amb les entitats d’estalvis. El primer pas és el de marcar l’objectiu que cal centralitzar-les i “bancaritzar-les”, com si ens hem d’espavilar a ser encara financerament més europeus. Doncs costarà. I costarà tot i les primeres fusions a Catalunya, Castella i Lleó, Andalusia i Galícia.

El segon pas és confiar en Isidre Fainé, president de “la Caixa” i de la confederació de caixes espanyoles, gràcies al suport vital de Rodrigo Rato (Caja Madrid) que, com a bon polític i ara financer, ja s’ho cobrarà en el seu moment. Resulta que ha de ser Fainé qui ha de dirigir el full de ruta estratègic de les caixes i qui té el pes i el lideratge perquè la mutació sigui efectiva i sostenible. De fet, el canvi que hauria de “tocar” ja l’ha fet la mateixa “la Caixa” des de l’aterratge de Joan Maria Nin. Però “la Caixa” sempre ha actuat al marge dels anclatges que voldria la política -per dominar-ho tot- i aquest ha estat sempre el seu gran mèrit. Veure’m si després del ferm lideratge de Fornesa, Fainé pot continuar dirigint “la Caixa” amb la mateixa convicció i pilotar les fusions espanyoles com a estadista financer sense ser polític.

Música / Lobo Hombre en París # La Unión

Un any i mig després

[Youtube]0s5ueTEjZxs&feature=related[/Youtube]

14 d’octubre de 2008. Imatge de l’última trobada entre Zapatero i Rajoy per parlar de la crisi econòmica a La Moncloa. Aquesta va ser l’última reunió privada del president espanyol amb el cap de l’oposició i demà hi tornaran després d’un any i mig. Just quan més unitat política i institucional necessita el moment actual, més distants s’han mostrat els dos dirigents que, precisament, mai han tingut una bona relació, encara que mai ha estat tan tensa com la de González amb Aznar. Demà el tema protagonista tornarà a ser la crisi, però ja és preocupant que un any i mig després continuem amb registres que són cada vegada més preocupants, malgrat les dades de l’atur de l’abril hagin baixat a Catalunya i l’Estat. El més curiós del reencontre és que l’altra trobada entre Rajoy i Zapatero va ser el 23 de juliol de 2008, també a La Moncloa, per parlar sobre dos grans temes: el terrorisme, on aquí sí que s’han assolit avenços importants, i la renovació dels òrgans judicials del Tribunal Constitucional, on ara encara estem molt pitjor després de la “no sentència” contra el Nou Estatut. Dins aquest estadi d’enfrontament constant entre govern i oposició, entre el PSOE i el PP, massa vegades interessen més qüestions partidistes i en clau electoral -en qüestions considerades d’Estat ja estan d’acord- que no per al bé del conjunt de la societat. I demà, repetir una vegada més aquesta escenificació pel poder, diríem que no toca. La realitat vol respostes i no posicionaments.

Música / Breakdown # Jack Johnson

Va “saltant” el PP més sicilià

El PP comença a treure les pomes podrides del cistell de l’aparell després dels escàndols de corrupció. Ho intenta fer amb elegància i sense que resulti esquitxada la cúpula popular, però el “mal” ja està fet i des de fa uns anys. Aquests tipus de personatges, amb peculiars sobrenoms tan sicilians com “Don Vito”, cohabitaven dins del partit però al marge de la política. S’ocupaven de l’altra gestió, especialment les infraestructures, i fer que tot el procés del Pla B sortís bé dins del radi d’acció d’on es governava, amb l’evident connexió Madrid-València. De fet, a més gran o petita escala, de personatges com “el Bigotes” n’han circulat forces per complir amb els encàrrecs oportuns perquè després tot el puzle encaixés.

Ara, és el PP qui n’ha de pagar les conseqüències amb dimissions inevitables i que, amb vista el propi aparell, encara ens intentin voler fer creure que Don Mariano controla els “tempos” alhora d’utilitzar el bisturí. Acaben de “saltar” el senador Luis Bárcenas i el diputat Jesús Merino, però no podem “comprar” aquesta gran injustícia amb l’ús de la gestió pública. Per molt que s’intenti llançar aquest missatge, la política, per desgràcia, perd transparència i credibilitat per culpa de trames com la del “Gürtel” i personatges tan sicilians.

Música / Ragazzo della via Gluck  # Adriano Celentano

PD: Curiós el cas del creador de la Wikipedia, que a causa del núvol volcànic viatjarà amb autobús i n’editarà vídeos a YouTube.

El torn judicial de Jaume Matas

Avui és el dia que ha de comparèixer l’expresident de les Illes davant la justícia pel cas Palma Arena. Els escàndols de corrupció no deixen de saccejar la política mallorquina i al mateix temps, en els darrers anys, s’han centrat en el litoral mediterrani: des de Marbella, passant pel País Valencià, i fins a Catalunya. I mentre Jaume Matas ha de declarar aquest matí davant del jutge José Castro, la direcció del PP ja va mirar ahir cap un altre costat alhora que va avisar que si hi ha proves evidents de prevaricació serà apartat del partit, tot i que ara Matas ja s’ha desvinculat de la política activa perquè resideix a Nova York i treballa com a assessor per a PricewaterhouseCoopers. Mentre la crisi no deixa de passar factura al govern socialista -a Zapatero  li va faltar molt més convenciment en l’entrevista a TV3-, els escàndols de corrupció continuen qüestionant els mandats dels presidents autonòmics del PP.

I els casos en els quals es troba afectat l’exministre del PP no són pocs: prevaricació, suborn, apropiació indeguda, malversació, falsedat documental, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, delicte fiscal i electoral. Tot apunta que Matas, com a mínim, no podrà abandonar l’Estat i haurà de lliurar el passaport.  Per tant, no podrà tornar a la feina durant una llarga temporada. A més, es parla de fiances milionàries -el seu entorn ja ha avisat que ha preparat els diners-, tant penal com civil, que superarien així les de Maria Antònia Munar.

Música / Smooth # Carlos Santana & Rob Thomas

PD: Laporta torna a demostrar fins on pot arribar el Laportisme: abandona Godall per pactar a l’ombra amb Soriano, volia Sala i Martín, i ara aposta per Ferrer.

PD2: Zapatero, tal com va demostrar amb l’entrevista amb la Terribas, només creu en Catalunya com a comunitat autònoma.