Arxiu d'etiquetes: Política

Porgrames polítics sense dosis d’esperances

Tres dies i tres debats entre candidats: Vidreres, Santa Cristina d’Aro i Figueres. Tres jornades que han servit per anar prenent consciència de la crisi i de com està afectant a la política municipal. La primera gran sensació és de poques esperances, la segona de manca d’estímuls i la segona, de l’inici de l’era de retallades dràstiques en  els pressupostos dels ajuntaments. Per tant, de millores per als ciutadans més enllà de les quotidianes, ben poques. Així és que el reptes per als propers quatre anys passen per tenir l’objectiu de no “caure” més. Amb l’interrogant de com un consistori pot fer front al seu pressupost anual i al mateix temps compleix amb les necessitats mínimes dels seus habitants. Tanta retallada alarma i diria que, especialment, als funcionaris. Però aquest panorama no és úinic sinó general.

En el fons, els programes també han d’estar per marcar objectius i viure de les realitats i afrontar que perquè una societat progressi, per petita que sigui, necessita que l’economia li vagi bé. I ara no és el cas. I no es divisa un panorama d’esperança per remuntar el vol, amb l’evidència que la bombolla immobiliària ha fet massa mal. Per molt que quedi bé ara parlar d’economia sostenible, participació ciutadana, optimització dels recursos, administració 2.0 i prioritats comercials. Per tant, tants somriues en els cartells electorals no fan justícia a la realitat que s’aventura. Temps difícils.

Friedrich Durrenmatt: “El món no ha canviat per la política sinó per la tècnica.”

La cruesa de la crisi. Dia 13

Dilluns el president del Parlament, Ernest Benach, ho admetia en l’esmorzar amb periodistes a Girona: “Aquesta és la campanya més dura que he vist mai.” El motiu està clar; els efectes de la crisi han passat factura en aquesta campanya i els actes públics són reivindicacions als polítics dels qui no tenen feina o tenen familiars o amistats a l’atur. O sigui, que els eslògans i discursos preparats per “vendre” partit serveixen de ben poc quan es visita un mercat i l’interlocutor està sense treballar. O fins i tot, admetre que la llei electoral i el finançament dels partits no són tan prioritaris dins aquesta escala de valors.

I aquesta mateixa reflexió l’ha fet aquest matí el conseller Josep Huguet, en el moment de passar balanç a la legistaura en tres grans eixos de país com són Empresa, Universitats i Innovació. Huguet, a més, reclamava canvis importants en l’administració pública per tenir una administració sostenible. Tocarà afrontar una àmplia retallada i són temps de mesures impopulars, de poc optimisme. Tocarà pagar aquest preu per al mandat 2010-2014. I el mateix ha ressaltat aquest migdia el líder de CiU, Artur Mas, en el dinar al Palau de Congressos de Barcelona amb emprenedors i persones vinculades a l’àmbit TIC. A banda del possible canvi polític a la Generalitat, vénen temps difícils en època d’economia global. Per tant, és la suma d’avisos de què ens espera un mandat molt complicat, amb més economia submergida i la lluita contra l’atur juvenil. I la mateixa proclama la podríem extrapolar als altres partits que, tot i ser en campanya electoral, ningú esquiva el factor crisi, tot al contrari del que com va fer Zapatero en el 2008. Més val que sigui així.

Dia 13 de campanya: “Confiem en el poder comunicador de la felicitat. Creiem que quan una persona és feliç pot fer feliços els altres” (Howard Schultz).

Sexpolítica. Dia 7

La campanya política ha entrat en el seu clímax. I no és precisament pel que fa al creument de declaracions i contradeclaracions per acusar-se d’afers polítics i extrapolítics sinó sexualment parlant. Carnassa mediocre, pura i dura, per intentar captar l’atenció dels espectadors, especialment, a través de la xarxa: com demostra aquesta imatge penjada a Twitter per Guillem López i Bonafont. Montilla i l’orgasme de votar els socialistes, l’atreviment de Nebrera i l’streptease de Carmen de Mairena a la Pompeu. Realment, tenim un nivell tan baix els ciutadans per què ens surtin amb aquestes? I els internautes? Però si calen aquests xous, en campanyes tan estudiades i que neixen a tants mesos vista, és també perquè cal fer plantejament de curta volada per intentar ser notícia. Com sigui. La visibilitat a qualsevol preu. Notorietat sense base però repte aconseguit si s’obté repercussió mediàtica. Ho han aconseguit segons aquestes imatges. Res d’idees. Res de projecte. I els mitjans, ho compren. El cicle virtuós s’autoalimenta.

I en aquest sac també caldria afegir-hi el vídeojoc de la Sánchez-Camacho i el PPC, que és indignant. Invitar a liquidar immigrants il·legals en un vídeojoc, que després han de retirar,  suposa treure’s la careta, posicionar-se estil Le Pen a França, i forçar la maquinària perquè Ciudadanos no repeteixi al Parlament amb els tres diputats. I això que el febrer del 2009, la Sánchez-Camacho prenia com a exemple la campanya d’Obama. Realment, cada vegada potencien més la desafecció i el vot en blanc. Si en un moment econòmic tan delicat com aquest s’atreveixen amb un nivell tan baix com aquests… cal reiventar ja massa coses de la política actual.

Dia 7 de campanya: “La narració d’històries és fonamental en la recerca humana de significat” (Mary Catherine Bateson).

Eslògan ni-ni. Dia 2

Ja sabem que les cuines dels partits són cada vegada més importants i les que marquen la praxi política. Només cal veure l’obediència dels diputats del PSC al Congrés en les qüestions que afecten a Catalunya i la disciplina a què s’han de sotmetre. I, precisament, pel que fa aquest partit, de moment, és el que m’ha sorprès amb el seu eslògan per al 28-N “Ni independentista, ni de dretes”. No entenc com amb tants estrategues i assessors, es pot enviar un missatge a l’electorat amb el titular ni-ni en el context actual de crisi i, a més, no es vulgui transmetre una idea més en positiu. Com el de ni estudia, ni treballa. Missatge que no convida a l’optimisme, tot i que l’objectiu primordial és el de voler captar els vots del centre. De fet, al PSOE li han funcionat aquests missatges a Catalunya quan la rivalitat era amb el PP per a les eleccions espanyoles, però ara que és en clau catalana no deixa de sorprendre’m que s’hagi triat aquest ni-ni. No sembla el més adient per captar vots: ni m’agrada, ni em convenç.

Dia 2 de campanya: “Crec que si miréssim sempre el cel acabaríem per tenir ales” (Gustave Flaubert)

Arriba el moment de les tensions

[Youtube]muTMLuGWrp8[/Youtube]

A tres setmanes vista de les eleccions del 28-N, arriba l’hora que els partits han d’endurir els seus respectius discursos, clarificar els missatges de cara l’electorat i intentar pressionar els contrincants a base de destapar els seus punts febles. Fa massa temps que s’espera aquest moment i com si es tractés d’un combat de boxa, ara és quan políticament toca passar a l’atac sense escrúpols. Fins fa poc, la destral de guerra havia estat enterrada però a la recta final és quan cal posicionar-se i culpabilitzar als adversaris de les crisi de govern que han originat casos tan preocupants com els del Palau de la Música o Pretòria. Amb crisi econòmica afegida -mal visionada per Zapatero i, per tant, mal planificada- i un sentiment d’indentitat que cada vegada genera més fractures electorals. S’ha trencat l’statu quo català del 2006 i la divisió generada per projectes com els de Carretero i Laporta, veure’m quina realitat acaba tenint. És l’efecte contrari a Ciudadanos i és el moment de comprovar si es retroalimenten gràcies a l’efecte contrapès.

Tal com va passar el 2003 i el 2006, Convergència és el cavall guanyador. Però aquesta mateix cartell li va impedir aconseguir el seu gran objectiu: tenir la majoria parlamentària. Els pactes de l’esquerra han servit per posar fi al Pujolisme, però set anys després, el Tripartit té les mateixes llums i ombres que podia tenir CiU després de 23 anys de govern (del 80 al 2003). Però ara el temps “corre” molt més ràpid, la nova immediatesa mediàtica ho crema tot de manera més accelerada i, per tant, no fa pensar en obres de govern tan llegendàries. Internet, per exemple, s’ha convertit en un altre camp de batalla, on cap partit vol perdre la seva quota i ser predominant a les xarxes socials. I el 28-N també posarà a prova l’indicador de la desafecció política i el descrèdit envers uns governants que de tan necessaris que són se n’aprofiten.

Música / Simple things # Joe Cocker

El temporal de “Política 2.0”

Ha coincidit la presentació del llibre d’Ernest Benach, Política 2.0, amb la nevada que ha patit Catalunya. Com si fos producte del destí, el dimarts al vespre el president del Parlament presentava el seu llegat a Barcelona mentre la visió de la novetat política es barrejava a internet amb les constants actualitzacions dels usuaris a les xarxes socials sobre el temporal de neu. Benach feia temps que preparava un llibre que reflectís el seu pensament sobre la política a la xarxa, l’actitut dels polítics i l’activitat dels usuaris a la xarxa. I les fórmules d’interacció més pensant en el futur que en el present. Ell sap i no li espanta divulgar-ho, que l’esclat de la ciutadania a la xarxa està transformant la política, tot i els lligams i barreres que encara es generen per salvaguardar el poder. En part, comprensible, després de tants i tants anys que la política s’ha convertit en un instrument de poder i els partits en estructures piramidals de principis militars.

Però la realitat està canviant: es vulgui o no. La primera nevada 2.0 de la història de Catalunya ho ha demostrat. Per sort, hi ha persones que accepten el canvi i no tenen temors a reconèixer que el canvi comença per ells mateixos. Per sort també, Ernest Benach és el president del Parlament i n’és un referent. I ja no són complicitats amb Benach, que també, sinó valorar objecticament el reconeixement que el seu llibre està tenint entre els usuaris. Potser, per als encara volgudament escèptics, són “només” una minoria però mai millor dit que la bola de neu només està començant a baixar.

Música / Keep The Car Running # Arcade Fire

La crisi econòmica i la crisi política

Estem en el considerat pitjor any del mal cicle econòmic que vam començar el 2008. Són ja dos anys per intentar remuntar la situació amb mesures integrals que ens permetin progressar i evitar circular per aquest camí sense sortida, més enllà de culpar els bancs i les caixes com a protagonistes de la crisi. La travessa del desert com a col·lectiu, sobretot de les persones més desafavorides, és cada vegada més dura i tot plegat dóna la sensació que està massa embolicat  i encallat entre els governs, les entitats financeres, les patronals i els sindicats. Assumida la crisi econòmica i els seus efectes amb les preocupants xifres de l’atur, també està quedant en evidència la crisi política pel fons i les formes que transmeten les constants rivalitats al Parlament i al Congrés. Quan la societat reclama mesures amb urgència i que puguin ser efectives, els partits polítics continuen evidenciant que són maquinàries estructurades per arribar al poder i no per crear unitat entre govern i oposició a no ser que s’arribi a una situació límit.

Potser, en el fons, és que ara, més enllà de les confrontacions polítiques constants i les paraules estimulants llançades al vent, recollim el que vam sembrar durant el cicle econòmic de bonança, tant en en l’àmbit financer com el polític. I mentre això passa, la bombolla es va desinflant i els ciutadans continuen reclamant mesures urgents per evitar que augmenti l’atur. I sinó hi ha cap progrés real, és evident que encara creixi més la desafecció política i ens veiem obligats a pensar que la generació dels nostres pares, els nascuts als anys 20, 30 i 40, potser van lluitar molt més del que ens pensem i, fins i tot, per molt menys. Vagi per a ells, aquest petit record en forma d’homenatge.

Música / Waiting on the World to Change # John Mayer

Vuit mesos de precampanya

Ahir va ser el torn d’Artur Mas, que va ser proclamat candidat de CiU a la Generalitat durant el Consell Nacional conjunt que el va ratificar per aclamació. És la demostració que, teòricament a nou mesos vista de les eleccions catalanes, els partits van posicionant els seus líders per no perdre possibilitats respecte la resta d’adversaris. El cap de l’oposició ho tornarà a intentar per tercera vegada, amb tot el que això pot significar després de dues victòries electorals però sense èxit pels pactes del tripartit. Tota aquesta rivalitat política que s’enceta amb el 2010 amb el ferm objectiu d’aconseguir el poder a finals d’any, també genera un desgast al país en un moment de desaccelaració econòmica com l’actual que es pot considerar un luxe. I el 2011 les municipals i el 2012, les generals.

És lícit que la cursa electoral s’avanci molt abans de temps per la gran quantitat d’interessos que hi ha joc, però tots els partits haurien d’establir una mena de mecanismes per situar uns límits i no rivalitzar en excés, i per no saturar encara més els ciutadans molt abans de començar la campanya. La desafecció ciutadana fa massa temps que existeix i és un càstig generalitzat mentre que el deute de les llistes obertes i el finançament dels partits continua sent una utopia. Veure’m si la realpolitik predomina davant la gran segmentació del catalanisme en una nació sense estat.

Música / Un tros de fang # Mishima

Patrimonis de ministres en fallida aparent

Està molt bé que els ministres del govern espanyol facin públics els seus patrimonis però molt de creure que Chaves declari tenir 68.964 euros quan en cobra  86.454 a l’any, amb un sou de 7.205 euros al mes. Amb tota la trajectòria de Chaves a la Junta d’Andalusia i ara com a ministre, la de Chaves és la dada més sorprenent de les que s’han publicat al BOE. En la seva última declaració oficial que va realitzar per la Junta va assegurar tenir un resultat bancari de 21.638 euros, un habitatge a Sevilla amb un valor cadastral de 40.181,14 euros; una plaça d’aparcament amb un valor cadastral de 6.321,28 euros; i un cotxe amb un valor superior als 6.000 euros. No és estrany que el patrimini del polític sevillà s’hagi posat en dubte en altres ocasions i ja va ser motiu de polèmica en el programa de Tengo una pregunta para usted, de TVE, ara fa dos any. Si la transparència econòmica dels governants es fa pública, almenys s’hauria d’estudiar com fer-la comprensible, encara que continuï sense ser real. Més raons encara per dubtar-ne de la seva credibilitat per excés de cinisme.

Música / Sálvese quien pueda # Vetusta Morla

PD: M’agrada el clam polític per anul·lar el judici de Companys i la claredat amb què s’ha expressat Montilla.

L’escàndol polític de Benidorm

Benidorm semblava ahir Marbella uns anys enrere. La tensió que es va viure dins i fora l’Ajuntament provocada pel transfugisme, la posterior moció de censura i el canvi a l’alcaldia demostren que no ajuden en res a la credibilitat de la democràcia. És igual si fa anys en va sortir beneficat el PP amb Eduardo Zaplana com a nou alcalde  gràcies al transfuguisme o ara és el PSOE qui podrà governar a l’Ajuntament, a través del protagonisme exagerat de Maite Iraola, la mare de Leire Pajín, A més, amb la fractura que s’ha generat entre mare i filla per la polèmica que s’ha provocat, ja que Leire Pajín no donava suport al canvi a l’Ajuntament (almenys de cara l’opinió pública). No hauria de ser una qüestió de venjança exemplificada amb els 13 vots a favor del “si”. I veure’m quin càrrec ocupa el trànsfuga José Bañuls, que amb el canvi del PP al Grup Mixt, ha permès el canvi a l’alcaldia. No seria cap sorpresa que fos nomenat tinent alcalde amb l’àrea d’urbanisme.

Ara és Benidorm, però també ha passat fa poc en d’altres municipis i en pocs dies podria ser el mateix cas, però a la inversa, al municipi gallec de Silleda. Un exemple més que els dos grans partits espanyols el que haurien de fer és complir amb els pactes i compromisos polítics, que haurien de ser l’essència de la democràcia a tan sols quatre anys vista. Tampoc podem demanar més marge a la credibilitat política a canvi de comprar la militància a canvi d’espècies, ja que en política res és gratuït.

Música / You’re The One # Tracy Champman

PD: Em va agradar escoltar ahir, a la comissió TIC de l’Ajuntament de Girona, com Pere Condom elogiava Wikiloc per haver guanyat el premi convocat pel grup National Geographic i la Fundació Ashoka ChangeMakers, considerat el de major impacte mundial en turisme sostenible.