Verba docent

L’entrada anterior d’aquest bloc es referia als e-books, i molt especialment a l’e-newspaper, quelcom que significarà el renaixement dels diaris. Un lector fidel del Verba docent m’ha fet arribar unes fotos d’un projecte del Departament d’Enginyeria Aplicada de la Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Àustria.

Es diu Llibre Infinit, i el seu creador, Ewald Neuhofer, el defineix com “la baula perduda” entre els e-books (que com dèiem, són com un 2cv) i el suport electrònic definitiu. M’ha agradat comprovar que Neuhofer comparteix la visió que apuntàvem, en el sentit que el e-newspaper “ha d’adoptar estratègies que ens són familiars: passar pàgines, doblegar el diari, etcètera”.

El concepte és genial: són dues làmines flexibles que permeten “girar” literalment la pàgina. Uns sensors capten el moviment i carreguen la següent pàgina abans que acabem de fer l’acció de girar (veure imatge 3). Una altra aportació important és l’ús de la tecnologia e-ink, que només consumeix energia per carregar la pàgina, però no per mantenir-la carregada. Mentre llegim, no gastem energia, la qual cosa multiplica la durada de les bateries.

El que dèiem: és només qüestió de temps, de costos i de volum. La tecnologia ja la tenim a tocar. Continuarem llegint diaris com ens agrada, com sempre hem fet. És quelcom experimental, encara queda molt camí per còrrer, però ens mostra clarament el futur.

Aquí van les imatges:

La revista Presència publica en el seu darrer número un extens dossier sobre l’e-book, el llibre electrònic què està guanyant terreny molt i molt ràpid. Estic convençut que és un camí irreversible, que també afectarà els diaris.

Hem escoltat moltes vegades que el futur dels diaris és a Internet, però això no és pas veritat. Internet és un altre mitjà, com la ràdio o la televisió. Hi ha empreses editores de diaris que també fan ràdio, tele o internet, però cada mitjà és diferent. Creure que un d’ells es carregarà o reemplaçarà els altres és un error. En tot cas, el que sempre ha succeït al llarg de la història és que l’aparició d’un nou mitjà el que fa és obligar la resta a reinventar-se.

A més a més, no és fàcil reemplaçar un suport que ha format part de les nostres vides durant tant de temps, perquè tothom els vinculem amb un marc de referència que ens és familiar. Penseu en les càmeres fotogràfiques digitals. Heu vist que totes fan un soroll d’obturador al fer la foto? És un so digital absolutament innecessari, però que ens ajuda a acceptar el nou aparell com a reemplaçant d’una tecnologia que forma part del nostre entorn.

El mateix passa amb el llibre electrònic. Ningú no pot negar-ne els avantatges, però encara és lluny de trobar el format definitiu. Els e-books que hi ha ara al mercat són com un Citroën 2cv. Un gran vehicle que ens permet anar d’un lloc a l’altre, però el problema és que nosaltres ens hem acostumat als Audi, als BMW, o com a mínim als Seat. Encara ha d’evolucionar molt fins arribar a les prestacions que faran del e-book el reemplaçant definitiu del llibre en paper.

Quelcom semblant passarà amb els diaris. La tecnologia que permetrà superar el paper com a suport ja està disponible. Només és una qüestió de temps i de costos. Abans de 5 anys tindrem disponible una làmina plàstica i flexible, amb connectivitat total 24/7, que tindrà les prestacions que es poden veure al vídeo dels Office Labs de Microsoft. Volem un suport que sigui semblant al diari de paper, que encaixi en el nostre marc de referència. És el que surt al vídeo, que arribarà i fara renèixer els diaris, que viuran una segona joventut.

[youtube]BgDil7SlDD4[/youtube]

Les empreses editores s’estalviaran les despeses d’impressió i distribució, que avui representen una part important del cost d’un exemplar. Aquest marge d’estalvi se’l repartiran entre les editores i els lectors: el diari serà més barat, però el marge per a les editores serà major. No és només un tema econòmic, és una evolució que permetrà a les empreses editores concentrar-se en el que millor saben fer: produir continguts informatius, i oblidar-se de la logística d’imprimir i distribuir els exemplar, que es descarregaran automàticament als e-newspapers.

Ens esperen uns anys molt durs per als diaris, però qui aconsegueixi sobreviure viurà un renaixement de la mà de l’e-newspaper. Els diaris estaran més vius que mai!

La repetició del referèndum a Irlanda per la ratificació del tractat de Lisboa, és un altre antecedent interessant a apuntar a la llibreta del full de ruta per la independència de Catalunya. La política internacional en els darrers anys ha establert alguns precedents importants que podran esgrimir-se per analogia en el cas català.

EL REFERENDUM PER LA INDEPENDÈNCIA DE MONTENEGRO va homologar les condicions per a l’acceptació internacional del resultat: més del 50 per cent de participació i més del 55 per cent del vots a favor. A Catalunya, parlem de poc més de 1.400 vots. També cal destacar com ha evolucionat Montenegro d’ençà l’independència: “És molt difícil estar en contra de la independència amb tot el que hem guanyat convertint-nos en un nou Estat”, diu ara Srdan Milic, líder dels proserbis que van votar en contra de la secessió. És com si l’Alejo Vidal-Quadras digués el mateix respecte a Catalunya. Poca broma.

LA DECLARACIÓ PARLAMENTÀRIA D’INDEPENDÈNCIA DE KOSOVO és potser l’antecedent més destacat per al nostre país. És el full de ruta homologat per la comunitat internacional en cas que l’estat del qual el nou país vol segregar-se n’estigui en contra. És tan senzill com que una majoria simple del parlament declari formalment la independència. El procés cap al nou estat queda a continuació a mans d’una comissió que negocia les condicions amb l’estat del qual se segrega i amb les instàncies internacionals. En el cas de Kosovo no ha calgut ni tan sols un referèndum posterior de ratificació.

EL REFERÈNDUM IRLANDÈS del 2 d’octubre també estableix un precedent molt important per a Catalunya. Queda establert doncs a Europa que una consulta vinculant amb resultat negatiu pot repetir-se a fi d’obtenir un resultat afirmatiu. Com en el cas quebequès, obre la porta a reiterar un referèndum d’autodeterminació que no sigui majoritari.

Convé que ens ho apuntem tot plegat a la llibreta, perquè més d’hora que tard ens serà de molta utilitat.

El resultat de la tria de la ciutat que serà la seu del Jocs Olímpics de 2016 serà només una anècdota per a Madrid. La candidatura ha estat un esglaó més en l’objectiu de fer de Madrid la capital d’un estat macrocèfal a l’estil francès: una gran ciutat central que ho té tot, i ciutats i regions perifèriques que no són res.

No és casual que Madrid 2016 sigui una de les candidatures amb el percentatge més elevat d’obres ja construïdes. Els Jocs són només l’excusa per seguir injectant diners públics per fer encara més gran Madrid. Kilòmetres d’autovies, extensió de la xarxa de metro (115 noves estacions en els darrers 5 anys, i seguim…), un mega-aeroport infrautilitzat, i un llarg etcètera. És igual que la proximitat de Londres 2012 jugui en contra. No deixa de cridar l’atenció que el dossier oficial de la candidatura faci esment de les despeses en accions promocionals i de les previsions d’ingressos, però que no inclogui ni una sola xifra en el capítol de les inversions. Sabem que és un pou sense fons. Esdevenir o no la seu, no té la menor importància. La feina ja està feta.

Ahir em van explicar el cas d’un celler català productor de cava, que el 2006 va passar-ho molt malament amb el boicot espanyol que es va produir durant la tramitació de l’Estatut. No és pas una de les grans empreses del sector, però tampoc no és de les petites. És un celler mitjà amb un volum de facturació important. Allà pel 2006, repartia les seves vendes gairebé a parts iguals entre els mercat català i el mercat espanyol. El boicot va ser un daltabaix important, que va posar en perill la supervivència de l’empresa. Les opcions eren morir, o buscar-se la vida a l’exterior. Amb esforç, en pocs mesos va obrir mercat a Asia, a Europa i a Amèrica. Avui col·loca el 70 per cent de la producció en aquests mercats i amb el 30 restant amb prou feines cobreix la demanda interna catalana. Ara resulta que els clients espanyols que van apuntar-se al boicot volen recuperar les comandes, però el celler ha de rebutjar-los, perquè té tota la producció col·locada, i amb possibilitat de creixement.

Ahir també vaig visitar una empresa catalana del ram de l’alimentació. Unes instal·lacions modèliques de nivell europeu. El seu director comercial m’ho va explicar ben clar: “en nostre mercat comença al nord dels pirineus. A ponent no en tenim res a fer, és un mercat vell, caduc, que no ens vol. Al nord, tenim tot per fer, i podem oferir la qualitat necessària per satisfer la demanda més exigent”.

Són dos exemples d’un nou estadi en el procés d’emancipació nacional que està transitant el nostre país. S’està acabant la por. La por als boicots, la por a perdre vendes, la por a competir. El vell paradigma del mercat captiu espanyol que servia per col·locar la producció de les colònies industrials dels segles XIX i XX es desfà com un gelat al sol. A Catalunya gairebé no tenim grans corporacions. El que hi ha són corporacions espanyoles que són propietat de catalans -un matís important-. El que sí que tenim a Catalunya és un sòlid entramat de petites i mitjanes indústries, a mans d’una nova generació d’empresaris i emprenendors amb les eines esmolades, que -més enllà de consideracions identitàries- veuen cada cop més clar que convé segar cadenes.

La Vanguardia de diumenge publicava l’enèsima filtració del Tribunal Constitucional sobre la sentència de l’Estatut. En aquest cas, es tracta de les minses i tímides competències d’organització de la Justícia que l’Estatut atorgava a Catalunya. Unes competències que ja havien patit el “ribot” de les Corts Espanyoles i que havien quedat en gairebé res, però que ara sembla ser que seran esborrades del tot pel Constitucional, que vol “preservar la unitat de la Justícia espanyola arreu del territori”, sense cap descentralització. I del deure dels jutges de conèixer el català, ni parlar-ne.

Tot plegat no és cap sorpresa. Com en molts altres aspectes, en el cas de la Justícia, les competències catalanes són un pur miratge, tot i comptar amb una Conselleria de Justícia que podria fer-nos pensar que existeix quelcom semblant a una “justícia catalana”. Res més lluny de la realitat. La Justícia, com l’exèrcit o el servei diplomàtic, és una i només una per a tot el territori espanyol. És una justícia espanyola, que no compleix amb el principi més bàsic de la democràcia: la divisió de poders de Montesquieu. Depén del poder polític, que reparteix quotes i poltrones en funció de la representació dels partits.

Potser l’exemple més esperpèntic del sistema sigui l’Audiència Nacional, un tribunal que viola el principi constitucional del jutge natural, consagrat per la Declaració Universal dels Drets de l’Home, hereu directe de la justícia feixista del franquisme.

El 1940, el règim va crear el “Tribunal Especial para la Represión de la Masoneria y el Comunismo“. No cal entrar en detalls sobre les seves funcions i les seves activitats. El 1963, les seves funcions son traspassades a un nou organisme, el “Tribunal de Orden Público“, encarregat de jutgar els delictes polítics i eliminar la disidència. El 1977, un decret-llei va ordenar la seva desaparició, alhora que creava en el seu lloc l’Audiencia Nacional, amb jurisdicció arreu del territori en “casos d’especial gravetat”. En el seu registre podem trobar des de tancament de diaris, fins a la detenció d’adolescents activistes per la llengua com l’Èric Bertran, fins al segrest d’una revista d’humor per una caricatura ofensiva a la Casa Reial.

L’Audiencia Nacional és la burla del món judicial i acadèmic jurídic internacional, en arrogar-se jurisdicció universal per perseguir dictadors xilens, torturadors jueus i terroristes klingon, alhora que deixa els genocides i assassins espanyols morir tranquil·lament al llit de casa seva, reivindicats per partits feixistes que són perfectament legals. I els familiars dels desapareguts i assessinats no poden ni tan sols identificar i sepultar dignament les restes dels seus familiar, encara enterrats en fosses comunes.

La setmana passada el ridícul es va fer patent a casa nostra, quan un grapat de jutges de l’Audiencia Nacional van venir a visitar in situ les obres del túnel per sota de la Sagrada Família. La foto d’en Quim Puig dels magistrats amb els cascos fent la visita d’obra ho diu tot. En els sistemes judicials de veritat, els jutges confien en pèrits, experts en la materia, per avaluar si les coses es fan bé o no. Aquí, els super-jutges ho saben tot. Fins i tot entenen d’enginyeria civil.

Fa uns dies Catalonia Today va organitzar un debat a Figueres, anomenat Discussing Catalonia, on un bon grapat de residents estrangers van polemitzar amb Matthew Tree, Ryan Chandler i Gary Gibson sobre la relació Catalunya-Espanya i sobre el futur del nostre país.
Va ser quelcom enriquidor, amb aportacions interessants dels conferenciants i de l’auditori. Una de les intervencions dels assitents em va cridar especialment l’atenció. Un anglès resident a Catalunya va voler destacar especialment la contribució que l’esport català fa l’ampliació del coneixement i la difusió del fet català arreu del món. A banda del Barça, va esmentar els Dragons Catalans de Perpinyà. Gràcies a l’equip nord-català de rugbi XIII, moltíssims anglesos han descobert que hi ha quelcom que es diu Catalunya, que hi ha persones que són catalans. El gentilici “Catalans” s’escriu dia si, dia també, a les planes esportives dels mitjans anglesos i Catalunya i els catalans ja són moneda corrent entre els seguidors anglesos d’aquest esport.
Avui els Dragons han guanyar a Anglaterra el Huddersfield i han accedit a les semifinals de la Super League anglesa de rugbi XIII, la màxima competició europea per equips. Els catalans són l’únic equip no britànic del campionat.
Aquest cap de setmana, el nom de Catalunya i els catalans tornaran a omplir planes de diaris i minuts de televisió i ràdio. Com quan fa un parell d’anys van arribar a la final de la Challenge Cup i la banda de la reina va tocar Els Segadors a Wembley. Al sud dels Pirineus els ignorem, però la feina que estan fent per Catalunya és impagable.

Tots els canvis socials comencem amb fets anecdòtics però paradigmàtics. El cas de Fèlix Millet i el Palau de la Música Catalana n’és un bon exemple. És cert que és un cas grotest i forassenyat, que fa del protagonista una mena de dolent de DC Comics. Tanmateix, Millet és el perfecte exponent d’una raça d’homes que han remenat les cireres durant els darrers 150 anys, i que ara veuran com la seva hegemonia silenciosa es desfà lentament com un castell de sorra.

Hi ha un risc evident, fomentat per aquesta mena d’homes, que segueixen nerviosos els esdeveniments. És tracta de fer de Millet un cas únic, irrepetible, una única taca, un cas de culebró que surt del que és normal. No ens enganyem. Millet és un de tants, dels membres de la rància burguesia catalana, de impol·luta prosàpia, que han mantingut la seva posició dominant en els àmbits dels poder econòmic i social del nostre país. En els darrers 150 anys, els que ens han governat han anat canviant, però gairebé tots ells han comprat la connivència de la burguesia catalana amb prebendes, càrrecs i privilegis.

És cert, el cas de Millet és exagerat. L’acumulació de càrrecs és desmesurada, però si hi pensem una mica, tothom podem elaborar una llista de personatges amb càrrec en els òrgans directius d’empreses públiques i semipúbliques, fundacions, organismes, consorcis, cambres, caixes i patronats. Són sempre els mateixos cognoms, no cal esmentar-los aquí. És una estructura amagada, fosca, difosa, poc transparent i poc democràtica. Canvien els governs, ells sempre hi són.

Aquesta manera de gestionar el poder, vàlida durant els segles XIX i XX, ja no és vigent en el segle XXI. La societat hiper-informada d’avui no resisteix la gestió fosca del poder (del poder fàctic, no només del polític) dels darrers 150 anys. El cas Millet, conegut i tolerat pel sistema durant dècades, ha esclatat i ha obert una escletxa que acabarà amb la posició dominant de la burguesia catalana. No veurem cap canvi dramàtic, sinó una evolució vers unes estructures de poder, potser no més democràtiques, però si més transparents. Tota aquesta gent, ara segueixen el cas Millet amb el culet ben apretat, i es pregunten si encara podran aturar la bola de neu abans que es faci gran i esdevingui una allau.

Els que fem Catalonia Today ho sabíem, perquè el feedback dels nostres lectors estrangers ens ho diu sovint. Aquest divendres 18 de setembre, però, hem pogut comprovar-ho en directe, en persona. Molts i molts residents estrangers de la Costa Brava (els típics guiris) s’interessen per Catalunya, pel seu passat, el seu present i el seu futur. L’experiència ha estat magnífica!

Discussing Catalonia és el títol d’una taula rodona que va tenir lloc al Cercle Sport Figuerenc, organitzada per Catalonia Today. L’escriptor Matthew Tree, l’editor Ryan Chandler i el periodista Gary Gibson van entrar en profunditat en un tema que avui és més vigent que mai: la relació Catalunya-Espanya i el futur del nostre país. Matthew va defensar amb contundència el fet diferencial català i la necessitat d’esdevenir un estat d’Europa per garantir la supervivència de la seva cultura. Ryan va argumentar amb solidesa la poca viabilitat pràctica de les tesis independentistes quan hi ha problemes socials més urgents com l’atur i la crisi. Gary va moderar el debat amb qualitat i elegància.

Haig de dir que sentir tres britànics discutint amb vehemència -en anglès, és clar- sobre Catalunya, el país que els ha acollit, ha estat una experiència magnífica, que em va omplir de satisfacció.

Tanmateix, hi ha hagut un altre element que encara m’ha omplert més. L’auditori Monturiol del Cercle Sport ple de residents estrangers (i alguns catalans, com el regidor de Cultura figuerenc Ciro Llueca, o el diputat Francesc Canet) que van voler seguir el debat i van intervenir amb ganes durant el torn de preguntes. Tot plegat es va estendre per més d’una hora i mitja.

Haig de confessar que en teníem molta por. El tema, el lloc, l’hora, tot plegat era una incògnita. Vindria algú o es faria realitat el tòpic que descriu els guiris com persones completament refractaris a Catalunya, la seva llengua i la seva cultura? La resposta ha estat contundent. Són molts els residents estrangers de la Costa Brava que volen adaptar-se a Catalunya, que se l’estimen i que s’hi interessen. I en sabem molt més del que ens pensem. Encara diria més, ens tenen perfectament clissats.

L’èxit d’aquest primer Discussing Catalonia, organitzat per Catalonia Today amb el suport de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Figueres i de la Diputació de Girona, ens encoratja a seguir endavant amb la missió primordial de la revista: news in English from a Catalan point of view.

Preparant la jugada...

Ryan, Gary i Matthew

Preguntes

La Consulta Popular d’Arenys de Munt ens ha demostrat que podem. Només és qüestió proposar-nos-ho. L’exemple arenyenc s’estén arreu del país i cada cop més i més ajuntaments s’hi apunten. S’obre una escletxa que ens pot permetre fer palès a tot el món que Catalunya pot esdevenir un estat independent.

Europa ja ha establert unes regles del joc homologades en el cas de Montenegro: un referèndum ha de tenir una participació mínima de la meitat més un del cens electoral, i els vots afirmatius han de ser del 55 per cent com a mínim. L’objectiu del moviment encetat a Arenys de Munt hauria de ser la celebració de consultes municipals la suma de les quals sigui igual o superior a les xifres exigides per Europa. Això col·locaria en una situació molt delicada no nomes Espanya sinó també Brussel·les. La pregunta és: es pot arribar a aquesta xifra en el cas català? Fem quatre números.

El cens electoral tancat a dia 1 de juliol de 2009 és de 5.200.621 persones. D’aquest cens, haurien de votar 2.600.312 ciutadans (50%+1). Els vots positius haurien de sumar 1.430.172 paperetes (55% dels vots):

5.200.621 – Cens.

2.600.212 – 50% + 1 del cens.

1.430.172 – 55% dels vots.

L’objectiu, doncs, és que la suma de les consultes municipals sigui igual o superior a 1.430.172 vots. Això són molts vots, però són si fa no fa els mateixos que han obtingut els partits d’obediència no estatal a les convocatòries electorals més recents. Tanmateix, això no serveix de vara de medir, perquè hi ha votants de CiU que no són soberanistes, així com hi ha molts independentistes decebuts que no han votat ni CiU ni ERC.

Aprofundim, però, una mica més en els números. La consulta d’Arenys ens ha demostrat que només van anar a votar els independentistes convençuts, i que els no partidaris pràcticament no hi participaren. Això vol dir que si fa no fa tots els que votin a les consultes ho faran pel si. Tanmateix, la participació d’Arenys, superior al 40 per cent, no es extrapolable a totes les consultes, especialment a les de l’àrea metropolitana, on serà molt difícil assolir una alta participació. Tot i amb això, convida a l’optimisme veure que una participació de només el 28 per cent del cens, resultaria en 1.456.174 vots, més dels necessaris segons les normes europees:

5.200.621 – Cens.

1.456.174 – 28% del cens (26.002 vots més del mínim necessari per guanyar un referèndum)

Aconseguir una movilització del 28 per cent del cens no sembla un objectiu impossible. Acceptem que a l’àrea de Barcelona serà difícil arribar-hi, però podem compensar-ho amb participacions més altes a comarques. És clar que d’aquesta manera no s’aconseguiria el mínim de participació que s’exigiria en un referèndum de validesa internacional, però el que sí que s’aconseguiria es col·locar damunt la taula de l’opinió pública internacional un nombre de vots igual o superior als necessaris per a obtenir la independència. Serà una realitat palpable, concreta. Seran unes expectatives creades que no es podran ignorar sense conseqüències. Serà el fet que movilitzarà les simpaties internacionals per la causa de Catalunya, que hi són, però que ara per ara resten ocultes.

Cal, doncs, coordinar esforços i multiplicar les consultes arreu del territori amb l’objectiu de sumar els 1.430.172. Seguim el camí obert per Arenys, que van fer realitat el somni sense esperar res dels partits ni de les institucions. Es pot fer. Com va dir-me diumenge a Arenys l’amic Vicent: “Què n’és de fàcil ser lliures!”