Verba docent

Temps era temps, un poble perdut del Maresme va dir: “Volem ser”.
Va venir CiU i va dir-li: “Serem a dins d’Espanya, que ens estimarà i acceptarà la nostra identitat. Hem de tenir paciència i fer molta pedagogia. De mica en mica anirem arrencant concessions i beneficis”. Va venir el PSC amb ICV i va dir-li: “Serem part d’una Espanya federal en la qual conviuran en armonia i respecte tots els pobles d’Espanya. Hem de tenir paciència, tot arribarà. Potser no en aquesta vida, però n’hi ha d’altres”. Va venir ERC i va dir-li: “Serem. En un futur serem. Hem d’anar construint estructures d’estat i de mica en mica, en aquest segle o en el proper, serem”. Va venir Espanya i va dir-li: “Voler ser no cap en la Constitució”.
I el poble perdut del Maresme va dir: “Sabeu què? Igual votem…”

Fa uns dies, en Toni Strubell em recordava unes declaracions de Gandhi a un periodista que l’adulava per haver obtingut la independència del seu país. Va dir més o menys que no ho havien aconseguit tant per mèrits pròpis com pels demèrits dels adversaris. Estic segur que en el cas català, quan arribarà la independència podrem dir si fa no fa el mateix.

El cas de la consulta d’Arenys és quelcom increïble. Cap líder catalanista o independentista hauria pogut aconseguir l’efecte que s’ha produït. Pensem-hi una mica. Imaginem que hauria passat si des d’Espanya no s’hagués mogut fitxa. Un petit poble del Maresme hauria fet una consulta sense valor jurídic, haurien votat alguns centenars de persones (recordem que quan es va fer la consulta sobre la riera, que era un tema que havia mobilitzat tot el poble, només van votar 1.169 ciutadans sobre un cens de 6.201) i el tema hauria sortit a El Punt i a l’Avui més o menys ben tractat, i amb un breu a La Vanguardia i El Periódico. La gran majoria ni tan sols s’haurien assabentat, i els que sí, hauríem llegit la notícia amb un somriure condescendent. Final de l’història.

Però no, els espanyols, que actuen amb aquella indolència que caracteritza a qui menysprea la força del seu oponent, reaccionen d’una manera tan ridícula i desmesurada que multipliquen per mil els efectes de la innocent consulta arenyenca. El guió és magnífic, de Fellini: la vicepresidenta espanyola no pot reprimir els gens paterns (és filla d’un alt càrrec franquista) i declara amb ràbia que “l’autodeterminació no té lloc a la Constitució”. La Falange convoca una manifestació el mateix dia de la consulta d’Arenys. El conseller Saura l’autoritza (bona aquesta!). L’advocat de l’Estat presenta un recurs contra la consulta. L’advocat resulta ser un destacat militant ultradretà i feixista (brillant!). La Justícia vol impedir la consulta i el mateix dia autoritza la marxa falangista (quina jugada genial!)…

El despropòsit és tan gran que obliga tothom a prendre posició. Un cop més (cada vegada és més freqüent) la reacció de la gent passa per sobre de la classe política, que reacciona tard i es veu obligada a prendre partit.  Tothom queda retratat, bé o malalment. Els mitjans de dins i de fora es fan ressò. El ridícul a Europa és espantós. Ningú no se’n sap avenir: en una democràcia europea s’impedeix una consulta popular i alhora s’autoritza una manifestació feixista!.

Aleshores, un regitzell de pobles, d’aquells que ningú no té mai en compte i que són invisibles per als mitjans i els polítics, veuen l’oportunitat de tenir els seus cinc minuts de glòria. Les consultes es multiplicaran arreu. L’escletxa s’ha obert i ningú no podrà aturar-ho. La gent està encantada perquè la consulta d’Arenys no és una moguda dels partits, ni de les estructures de poder tradicionals, que segueixen capcots gestionant el dia a dia sense aixecar el cap i veure que ja convé segar cadenes.

Hem d’agraïr-ho als valents arenyencs que van fer el primer pas, però el que hem de dir amb veu ben alta és: Gràcies Espanya!

Sempre és més fàcil defensar-se contra els que ens ataquen de cara, perquè els veiem venir i podem preparar-nos. Com un pit-bull lligat que ens borda i ens ensenya les dents. Si ens apropem, ja sabem el pa que s’hi dóna. Catalunya moltes vegades vol apropar-se a acaronar el pit-bull espanyol, i torna amb unes quantes mossegades al cul.

Tanmateix, són molt més perillosos els llops amb pell de xai, que fan veure que són dels nostres, que són bons jans, que són amics, i sense que ens adonem ells van fent la feina.

Fa un parell de díes vaig anar a Perpinyà a gaudir d’un partit de l’USAP, convidat pels bons amics de l’ADAC. A banda del bon rugbi, vam conèixer i xerrar una bona estona amb els principals directius de l’entitat. Des que Paul Goze va tornar a la presidència del club, la catalanitat, la llengua, i les relacions transfronteres han esdevingut una prioritat. Un dirigent de primer nivell em va explicar que una de les primeres accions va ser convidar la directora de TV3, la Mònica Terribas, a visitar l’estadi i explorar vies de col·laboració en la tasca de fer país. El president Goze estava delerós per explicar-li les seva idea de fer de l’USAP un instrument per eixamplar la conciència nacional i difondre la llengua pròpia a la Catalunya Nord, tot ajudant a estrenyer llaços amb els germans del sud. Tanmateix, la directora de TV3 va ser taxativa: “Els temes de país, no ens interessen. Els temes de llengua, no ens interessen. Només volem els drets d’imatge, i gratuïts”. Final de la conversa.

TV3 és la televisió nacional de Catalunya. Fa mesos i mesos que de mica en mica el marc de referència de l’emissora s’està desplaçant de Catalunya vers Espanya. Reconec que fins ara no m’ho he acabat de creure, a pesar de totes les senyals que es van succeint dia rere dia. Per als informatius de TV3, un succés a Burgos té prioritat sobre un succés a Perpinyà. Quan parlen del govern, es refereixen a Madrid. Als programes de producció pròpia, els personatges que parlen castella (i davant dels quals els interlocutors catalans es passen al castellà) cada cop són més freqüents. Els anuncis en castellà ja són habituals. Els examples són molts, però jo no m’ho acabava de creure. Vaig llegir el llibre de Víctor Alexandre sobre el tema, i tampoc no vaig voler acceptar-ho. A Perpinyà, però, me n’he convençut que al capdavant de TV3 també hi ha un lloba amb pell de xai.

Per cert, el relat ha estat corroborat per altres dirigents que hi eren presents.

Fa pocs dies, un epidemiòleg de prestigi internacional em reconeixia off the record que el paper del laboratoris farmacèutics en tot aquest assumpte de la Grip A és més fosc del que hom suposa.

La majoria de les morts pel virus de la grip nova responen a un mateix patró: la grip agrava una situació de salut complicada i acaba amb la mort del pacient. L’esmentat especialista m’explicava que algun mitjà hauria de difondre les morts que cada any es produeixen perquè el virus de la grip comuna agrava malalties preexistents.

La crisi econòmica mundial ha perjudicat a tots els sectors econòmic, però alguns tenen més capacitat de reacció que d’altres. La indústria farmacèutica i la indústria armamentística són les més poderoses del planeta. La facturació de les multinacionals del sector superen el PIB de molts països desenvolupats, i la seva capacitat de lobby pot exercir més influència que la diplomàcia més avesada.

Només s’han de fer quatre números per a entendre que hi ha al darrere de tot plegat. Mireu les dosis de vacunes encarregades per alguns governs a les grans companyíes farmacèutiques com ara GlaxoSmithKline o Baxter International. Són només alguns exemples que he trobat remenant una mica per la xarxa.

EUA: 320 milions de dosis
Xina: 130 milions de dosis
Alemanya: 130 milions de dosis
Japon: 106 milions de dosis
França: 94 milions de dosis
Regne Unit: 90 milions de dosis
Itàlia: 48 milions de dosis
Espanya: 36 milions de dosis
Grècia: 24 milions de dosis
Austràlia: 21 milions de dosis
Mèxic: 20 milions de dosis
Finlàndia: 5 milions de dosis

Per tal que no els acusin d’insolidaris, les farmacèutiques han reservat 150 milions de dosis per als països pobres, que -il·lusos- han demanat que s’alliberin les patents per a poder baixar-ne el cost.

El total de dosis puja a 1.174 milions de dosis ja encarregades. A un cost de 7,15 euros per dosis, estem parlant d’unes comandes per valor de… 8.402.670.200 €.

No està malament per a fer front a la crisi, oi?

El govern ha aprovat el nomenament de Jordi Font com a delegat de la Generalitat de Catalunya a Buenos Aires. És una notícia que ha passat gairebé desapercebuda als mitjans catalans. A les espanyes, sembla ser que el tema de les “ambaixades” catalanes ja no ven, i tampoc no ha hagut gaire ressò.
Tanmateix, hi ha una novetat en aquest nomenament que el fa digne de destacar. Per primera vegada, la Generalitat confia en un home de la Diàspora per dirigir una representació del Govern a l’exterior. En comptes de desplaçar gent del país, en el cas de Buenos Aires s’ha sabut apreciar el know-how que dóna el fet de comptar amb més de 40 anys de residència a l’Argentina, de l’experiència única de la Diàspora, que compta amb una àmplia trajectòria en defensa de la cultura catalana arreu del món.
Més d’una vegada hem escrit que no es podia entendre que Catalunya no tragués profit del enorme potencial dels emigrants catalans i els seus descendents, que escampen la catalanitat arreu des de fa segles. Aquesta vegada, ens hem de treure el barret davant de l’opció triada pel govern català per a la Delegació de la Generalitat a l’Argentina.
Jordi Font és una persona que per sí mateixa reuneix els requisits per encapçalar la Delegació: té una àmplia experiència en la gestió empresarial privada, i una àmplia experiència en la gestió social. Però encara hi ha un valor afegit addicional, amb un enorme simbolisme. El nomenament de Font és un acte de desgreuge i reconeixement efectiu (no de paraules) a la Diàspora Catalana. Jordi Font ha estat president del Casal de Catalunya de Buenos Aires, fundat en 1886, i el germà gran dels centres catalans del con sud d’Amèrica.
Aquesta vegada, Catalunya ha sabut apreciar el valor de la Diàspora, i el valor personal de Jordi Font per al càrrec, fins i tot prescindint del fet que Font hagi anat a les llistes del Parlament per CiU en més d’una oportunitat. Sempre ens queixem del partidisme i de la política del carnet. Aquesta vegada, ha prevalgut el país. Enhorabona.

Fumar és un vici molt dolent per a la salut. Per a la salut propiament dita, però també per a la salut financera. No, no parlo pas de l’augment de preu que fa pocs dies va disposar el govern espanyol, qe necessita recaptar com sigui. Això són tonteries. Qui va passar-ho malament de veritat és un tal Josh Muszynski, de New Hampshire, als EUA. Segons informa el web de notícies de la BBC, el pobre Josh va comprar un paquet de tabac a la benzinera, amb la targeta de crèdit (ja se sap que els americans ho paguen tot amb la targeta) i al dia següent es va trobar que les cigarretes li havien costat… $23.148.855.308.184.500 dòlars!

“Vaig pensar que algú s’havia comprat Europa amb la meva targeta”, va declarar en Josh, que va trigar dos dies en aconseguir que el Bank of America rectifiqués l’errada, vàries vegades superior al deute nacional dels EUA. I també li van tornar els interessos, que en dos dies havien pujat uns quants milions més, és clar.

Si necessitàveu una altra raó per a deixar el vici, ja ho sabeu: el tabac pot rebentar els pulmons… i la targeta!!!

Si jo fos Joan Laporta, faria una roda de premsa i declararia oficialment que, en vistes als preus exagerats del mercat futbolístic, el F.C.Barcelona ha decidit no fitxar cap jugador, ja que té el millor equip del món, i és l’equip a batre a Europa.
Si jo fos Joan Laporta, pujaria al primer equip tres jugadors del filial, quelcom que al Barça sempre li ha donat bons resultats (Iniesta, Messi, Valdes, Xavi, Puyol, etcètera).
Si jo fos Joan Laporta, anunciaria que els 40 milions d’euros previstos per fitxatges els destinaria a millorar i potenciar les escoles escampades arreu del món: la Masia de Catalunya, el FCB Juniors Luján de Argentina, les cinc FCBEscoles de Mèxic, i la FCBEscola El Caire d’Egipte.
Si jo fos Joan Laporta faria tot plegat per deixar clar que el Barça aposta per la cantera i per això és el millor club del món.

Ahir Google va fer l’anunci més important dels darrers 20 anys pel que fa al mercat dels sistemes operatius d’ordinadors. Després d’anys de negatives, finalment Google va anunciar oficialment que treballa en un nou sistema operatiu anomentat Chrome OS, basat en el seu navegador, que ja fan servir més de 30 milions d’internautes arreu del món.
Windows, el sistema operatiu de Microsoft, ha gaudit d’una situació de monopoli durant molts i molts anys. El domini ha estat tan aclaparador, que com sol passar quan no hi ha competència efectiva, la companyia no es va preocupar per la qualitat i la innovació, tot presentant versions que han estat grans nyaps, com ara el Windows 98 o el Vista. Ni Apple ni Linux han estat una sèria amenaça, però ara la cosa és diferent. S’hi ha posat Google.
Microsoft no pot reaccionar, perquè és una reliquia del passat. Windows és un sistema operatiu pensat i desenvolupat en un món on els ordinadors no estaven interconectats entre si tot el dia. Els usuaris hi treballaven aïllats i es conectaven a Internet de tant en tant. El món ha canviat. Ara nosaltres i els nostres ordinadors funcionen connectats 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Vivim a Internet, i el sistema operatiu promés per Google respon a aquest nou paradigma: està pensat per a un món connectat, segons el concepte de cloud computing: els recursos ja no hi seran al nostre ordinador, sinó a la xarxa, recolzats en les granges de servidors que Google té arreu del planeta. Això vol dir que no ens cal tanta potència, ni un sistema operatiu pesat que trigui llargs minuts per engegar-se. El correu el tenim a Internet (Gmail), el paquet ofimàtic també (Docs), i les fotos (Picassa) i els vídeos (YouTube). Google promet un sistema operatiu que ocupi molt poc espai al disc, i que engegui en segons. Com que es recolzarà en la xarxa, consumirà pocs recursos del ordinadors, que funcionarà més ràpid.
Els avantages són evidents. Els netbooks que ja costen menys de 400 euros, però el cost del sistema operatiu representa més del 15 per cent del cost (i va cap a Can Microsoft). El Chrome OS serà gratuït, la qual cosa redundarà en una reducció del preu dels ordinadors portàtils que estàn conquerit el mercat.
Microsoft va acabar en el seu moment amb el monopoli d’IBM, que ja fa anys que va abandonar el seu sistema OS/2. Ara Google acabarà amb Microsoft. L’única pega de tot plegat, és que Google també esdevindrà un monopoli, i això sempre perjudica els consumidors, la competència i la innovació.

D’un temps ençà, s’està alçant un mur d’Adrià entre Espanya i Catalunya. Son molts els que de manera entusiasta col·loquen cada dia un nou maó que consolida i fa més sòlida la paret divisòria. No us penseu pas que només hi ha catalans fent de paletes, també hi ha espanyols de pura raça que hi afegeixen totxos amb ganes i convicció, tot contribuint a despertar consciències independentistes cada cop que obren la boca.
Entre els paletes espanyols hi ha primeres figures com ara en Jiménez Losantos o en Mayor Oreja, i també l’ex-president José Maria Aznar. La seva conferència d’ahir a la FAES és una peça de col·lecció que us recomano llegir, tot intentant contenir el riure fins al final. No és gens fàcil, però.
Més enllà de les mentides habituals, com ara que la Lei d’Educació de Catalunya “supone erradicar la enseñanza del español de las escuelas”, el que més m’agrada és cercar i trobar els lapsus que s’escapen als que escriuen i revisen els discursos dels personatges públics. Hi ha equips de professionals encarregats de pulir i adornar els textos, però sempre deixen escapar perles que mostren el pensament i la ideologia rere els mots.
Diu l’Aznar al seu discurs que “estamos ante un enorme error, que sobre todo van a pagar muy caro los niños catalanes, y que como siempre pagarán mucho más duro los niños catalanes sin recursos, porque los niños catalanes ricos ya se encargan sus familias de enseñarles castellano debidamente.” Brillant. Ens mostra amb quins catalans es relaciona l’ex-president, els de les zones altes de Barcelona que s’esforcen en parlar aquell castellà tan ple de catalanades com el que es pot llegir cada dia a La Vanguardia.
I la cirereta del pastís. Aznar s’esperava “que el Gobierno de la Nación –que tiene capacidad y legitimidad- reaccionara en defensa de la libertad de los cientos de miles de familias españolas que viven en Cataluña y a las que se niega el derecho a elegir en qué lenguas quieren escolarizar a sus hijos.” Ep, alerta!, que diria en Monegal. Tenim aquí un lapsus que ens mostra de forma transparent que molt endins de la seva consciència, ells saben que els catalans no som espanyols. Aznar no parla de les famílies catalanes que no poden escolaritzar els seus fills en castellà, sinó dels “cientos de miles de familias españolas que viven en Cataluña”. No parla de les més de 2 milions de famílies que hi ha a Catalunya, sinó dels cientos de miles d’espanyoles. No hace falta decir nada más, que diria en Schuster.

Fa 40 anys es va establir el primer peatge de tot l’estat espanyol. Sou capaços d’endevinar on? Segurament l’heu encertada: a Catalunya. L’autopista del Maresme fa 40 anys que és de pagament. L’Andreu Mas n’informa a bastament a les edicions d’El Punt de les Comarques Barcelonines.
Que consti que sóc favorable als peatges, perquè fa repercutir el cost entre els usuaris, en comptes de fer-ho en tota la població. Tanmateix, continuar pagant un cop amortitzada és una estafa legal. És com pagar a la màfia per protecció.
La pregunta obligada és: 4 dècades són o no són suficients per amortitzar una autopista? La concessió s’ha allargat en més d’una ocasió, la darrera d’elles fins al 2021. Es a dir que si no hi ha una altra extensió (força probable), l’autopista del Maresme serà de peatge durant 52 anys!!!
El Canal de Panamà va tenir una concessió de 85 anys, i no es va allargar ni renovar. Ara pertany a la República de Panamà. 85 anys contra 52. Jo, d’enginyeria civil no en sé un borrall, però diria que el Canal de Panamà ha estat una obra una mica més cara i més important que l’autopista del Maresme.