Sandrine Bonnaire homenatja la seva germana autista amb un documental commovedor.

Publicat el 5 maig 2011 per Museu del Cinema

Avui, a les 20.30 hores, us oferim la possibilitat de veure un documental d’estrena realitzat per Sandrine Bonnaire una de les actrius més reconegudes i apreciades de la seva generació a França, Bonnaire que debuta com a directora homenatjant la seva germana autista amb un documental commovedor.

Nominada als premis Cèsar en més d’una ocasió, Sandrine Bonnaire, ha treballat per a alguns dels directors francesos de més renom: Claude Chabrol, Maurice Pialat, Agnès Varda,  Patrice Leconte o Jacques Rivette, que la va convertir en Joana d’Arc al seu film Jeanne La Pucelle (1994). Bonnaire debuta com a directora amb aquest documental.

Sabine Bonnaire és una jove autista de 38 anys. A través d’arxius personals acumulats durant 25 anys, Sandrine Bonnaire reconstrueix la vida de Sabine, una nena sensible i amb dons artístics evidents, convertida en una persona irreconeixible per culpa dels efectes devastadors d’una estada de més 5 anys en un centre psiquiàtric.

Una dura crítica a les institucions psiquiàtriques franceses, però, sobretot, un retrat auster, pròxim i molt tendre d’una malaltia que la nostra societat mai ha estat capaç d’entendre i atendre correctament.   

Per ajudar-nos a entendre el documental la psicòloga Montserrat Bassols, especialista en autisme, ens farà la presentació del documental i si s’escau moderarà el debat final.

[youtube]b2zDwgEn_Xc[/youtube]

-Festival de Cannes. Quinzaine des Réalisateurs i Premi FIPRESCI. França, 2007.

– Festival Internacional de Cinema de Chicago. EUA, 2007.

-Festival Internacional de Cinema de Las Palmas de Gran Canaria. Espanya, 2008.

-Nominació al Cèsar pel millor documental. França, 2008.

Publicat dins de Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Sandrine Bonnaire homenatja la seva germana autista amb un documental commovedor.

El cinema desembarca als Museus: L’exemple del Pantalla Oberta.

Publicat el 5 abril 2011 per Museu del Cinema

Ens trobem en un moment de gran diversitat de pantalles i el cinema, o millor dit la sala de cinema, ja no té aquell paper de centralitat que si que va tenir al segle XX, la televisió no ha estat una alternativa vàlida pel cinema d’autor, en aquests moments les televisions públiques no aposten decididament pel cinema d’autor. Arribats a aquest punt quina és l’alternativa per a la difusió del cinema alternatiu?

Des de fa uns anys determinats cineastes estan buscant noves plataformes d’exhibició i alguns dels millors cineastes estan trobant en el Museu i gràcies a la complicitats d’alguns gestors algunes plataformes alternatives de projecció

Hi ha diferents maneres de realitzar aquesta relació entre museus i cinema, i en els darrers temps trobem exemples en molts sentits.

En primer lloc la relació entre arts, aquest seria el cas de l’exposició Hammershøi i Dreyer que es va realitzar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on es mostraven les fortes relacions visuals i creatives entre ambdós artistes, tots dos eren molt reconeguts en els seus respectius àmbits (la pintura i el cinema) però no s’havia relacionat mai les seves coincidències en dos mitjans distints com són la pintura i el cinema. Aquesta relació no és la única entre els Museus i el Cinema. Altres vegades un Museu ha encarregat una visió sobre la institució mateixa a un cineasta de prestigi, aquest seria el cas de Sokurov, el cineasta rus va rebre l’encàrrec de realitzar una obra que verses sobre el Museu de l’Hermitage, i ell ho va fer a partir d’una idea molt agosarada, rodar amb una càmera digital un pla seqüència de 97 minuts pel laberint de les obres d’art que es troben al Museu de l’Hermitage. Aquest tipus de relació permet fer un projecte del Museu i després difondre’l, a més el projecte demostra com es pot fer d’un encàrrec un projecte autoral. Una idea que Isaki Lacuesta ha aplicat traient-ne un gran rendiment amb curts com Resonàncies magnètiques, Microscopies o Sol, una altre exemple seria ‘Plora’m un riu’ de Jia Zhangke una obra encarregada per una exposició, la Ciutat Xinesa, del CCCB, que va ser seleccionada pel festival de Venècia abans de que s’inaugurés l‘exposició. O Mudanza, un curtmetratge de Pere Portabella que pot per si sol substituir un espai expositiu, el de la casa Museu de Lorca.

Un altre concepte interessant és com algunes obres troben el seu lloc d’exhibició en el Museu, Jaime Rosales va omplir el reina Sofia amb les projeccions de Tiro en la Cabeza que va acollir el Museu mentre a les sales comercials de Madrid eren molt pocs els que s’hi acostaven. Portabella al Moma, o experiències semblants que compten un elevat èxit de públic, ens donen una imatge no gens equivocada de que potser el Museu és un lloc adequat per a la projecció d’un determinat cinema.

Des del Museu del Cinema us proposem des d’avui mateix i fins el 29 de maig la possibilitat de veure el cinema de cinc directors i directores: Pere Vilà, Imma Serra, Pere Solés i David Pérez i Sandra Ojosnegros. Tots ells, tot i comptar amb trajectòries gèneres i estils diferents, tenen en comú el fet de practicar un cinema lliure al marge de la indústria, oferim doncs una finestra que permet observar un determinat cinema “invisible” realitzat per directors “furtius” que troben en el Museu un possible lloc d’exhibició a través del cicle Pantalla Oberta. Una nova funció del Museu que per raons òbvies el nostre no podia deixar d’acomplir.

Publicat dins de Museu del Cinema, Reflexions sobre l'audiovisual | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a El cinema desembarca als Museus: L’exemple del Pantalla Oberta.

El cinema, cent anys enrera

Publicat el 18 març 2011 per Museu del Cinema

Quan el cinema va irrompre en la nostra societat a finals del segle XIX, comportà l’inici d’un important procés de canvi en les formes de comunicació y representació visual. En pocs decennis varem passar de les senzilles històries explicades amb la llanterna màgica, a la contundència i complexitat de, per exemple, “Metròpolis” de Fritz Lang; de veure imatges de successos o esdeveniments només en fotografies o il·lustracions en revistes, als noticiaris de la Pathé o, més endavant, al directe de la televisió. La llista dels canvis que comportà el cinema en la nostra societat és llarga. Canvis que, naturalment, no s’esdevingueren de cop, sinó com un procés gradual de transformació i d’aprenentatge, tant dels espectadors com dels creadors d’aquestes noves imatges. La conseqüència d’aquest procés fou l’adveniment d’un nou art, d’un nou llenguatge, d’un nou mitjà de comunicació, d’una nova indústria, d’un nou lleure, i, en definitiva, d’una nova cultura audiovisual. En aquesta primera època del cinema, va haver-hi recels, pors, dubtes, lluites aferrissades pel seu control, detractors i defensors, incrèduls i visionaris; però al capdavall, el cinematògraf va canviar la manera de veure i explicar el món, i si ho afegim a la popularització d’altres invents d’aquesta època (telèfon, ràdio…), podem dir que la transformació dels mitjans de comunicació fou revolucionària. Eren temps de canvis profunds que, salvant les distàncies tecnològiques i la velocitat de les innovacions, podríem comparar als que està travessant avui la nostra societat empesa per les noves tecnologies i internet. 

Des de l’any 1999, amb l’objectiu d’estudiar aquest important període fundacional del setè art, el Museu del Cinema i la Universitat de Girona organitzen el Seminari sobre els antecedents i orígens del cinema, actualment l’únic fòrum de difusió i debat científic sobre el precinema i el cinema dels primers temps que existeix a l’Estat Espanyol. Aquest Seminari és una trobada biennal, a Girona, d’investigadors i especialistes d’arreu d’Europa que exposen en comú i debaten les seves recerques al voltant d’un tema proposat per l’organització. En les set edicions que fins ara s’han celebrat del Seminari, s’han presentat i publicat 35 ponències, 93 comunicacions, que sumen un total de més de 1.800 pàgines d’estudi i reflexió sobre el precinema i el cinema dels primers temps.  Alguns dels temes tractats en aquestes set edicions han estat la relació del cinema dels primers temps amb el teatre, amb el turisme, amb la modernitat, etc.; màgica i l’esoterisme en el cinema dels primers temps o com era el públic d’aquests primers espectacles cinematogràfics.

Els propers 31 de març i 1 d’abril se celebrarà la vuitena edició i la temàtica a tractar és “La construcció de l’actualitat en el cinema dels orígens (1896-1914)”. És a dir, s’estudiarà com es va anar desenvolupant el concepte d’actualitats i la idea d’enregistrar en imatges un esdeveniment o un succés rellevant. Un procés que progressivament va anar convertint les inicials “vistes cinematogràfiques” d’un paisatge, d’una coronació, d’un petit acte folklòric o de la representació d’una batalla, en una espècie de “protoactualitats”, que posaren algunes de les bases del futur concepte de la informació televisiva posterior. Charles Musser, Stephen Bottomore o Luke McKernan són alguns dels prestigiosos investigadors convidats a reflexionar sobre aquest tema en aquesta nova edició del Seminari.

Com a complement de les activitats més científiques, el Seminari també compta amb una proposta gratuïta i oberta al públic general que es durà a terme el dijous 31 de març a les 20:30h al Cinema Truffaut.  Es tracta d’una projecció de pel·lícules de l’època (1896-1914), amb música de piano en directe, que intenta reproduir les sessions cinematogràfiques d’aleshores. La Filmoteca de Catalunya confecciona el programa, principalment amb materials del seu propi fons fílmic.

Ara que el cinema i, en general, tots els mitjans tradicionals de comunicació audiovisual, estan en un procés de profunda transformació, aquesta és una bona oportunitat per a conèixer com era el cinema cent anys enrera, quan va sorgir amb molta força i empenta, deixant en l’oblit més absolut el vell espectacle audiovisual de la llanterna màgica, hegemònic durant més d’un segle a la nostra societat.

Publicat dins de General, Museu del Cinema | Comentaris tancats a El cinema, cent anys enrera

Un jove Freud a Gaza: una nova proposta del documental del mes.

Publicat el 2 març 2011 per Museu del Cinema

El Museu del Cinema fa un temps es va adherir a la xarxa del documental del mes, va ser una gran elecció, no ens volem penjar medalles, però ara la ciutat de Girona té un espai estable de projecció d’aquests treballs que mai es veuran a les sales comercials. Cada mes tenim una oportunitat enorme de veure un gènere cinematogràfic en auge i que dia a dia recull més adeptes. Aquest dijous a les 20.30 en teniu una nova oportunitat.

El documental moltes vegades ens mostra el món des de diverses cares i visions, i en el cas de Young Freud in Gaza, el que fan els magnífics directors suecs PeÅ Holmquist i Suzanne Khardalian és ensenyar-nos el patiment d’un poble, el palestí, però no el patiment físic que veiem sovint als noticiaris, sinó un patiment més subtil, les seqüeles mentals d’una població espantada i angoixada. Una visió poc freqüent d’un conflicte que sembla no voler tenir fi.

[youtube]8Q-DYvEYsBY[/youtube]

El documental de PeÅ Holmquist & Suzanne Khardalian segueix a Ayed,  un psicòleg palestí de 28 anys que treballa al camp de refugiats de Jabaliya, a Gaza, on la població viu marcada per la guerra i el bloqueig exercit per Israel. La càmera el segueix mentre va de casa en casa amb la seva maleta, fent visites a domicili. Ayed fa teràpia al jove Inas, que té tendències suïcides; a Maysa, que va veure morir el seu promès; a Hanan, que viu en l’extrema pobresa, i a Abed, un suïcida que va sobreviure a un intent d’atemptat. En el marc d’una població traumatitzada i mancada de professionals especialitzats en la salut mental, Ayed és un psicòleg entregat que vol oferir als seus pacients una mica de llum i calor. Un documental tràgic i còmic alhora, filmat a Gaza entre el 2006 i el 2008, quan la regió estava completament apartada del món.

Publicat dins de Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Un jove Freud a Gaza: una nova proposta del documental del mes.

Vicente Arroyo. El col·leccionsta d’Òscars

Publicat el 22 febrer 2011 per Museu del Cinema

Aquest documental, realitzat per Brandon Jones (Singular Sitges), ens mostra què és i com Vicenç Arroyo va crear la seva col·lecció. La Col·lecció Vicenç Arroyo conté més de 2.500 fotografies amb signatura original d’actors i actrius de cinema i teatre, principalment nordamericans i anglesos, des de 1940 fins l’actualitat. Vicenç Arroyo va fer donació de la seva col·lecció al Museu del Cinema (Girona) l’any 2010.

[youtube]T3gFFDgp2eU[/youtube]

Publicat dins de Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Vicente Arroyo. El col·leccionsta d’Òscars

Àfrica amb ulls africans.

Publicat el 31 gener 2011 per Museu del Cinema

Moltes vegades les sales de cinema del nostre país ignoren les cinematografies més perifèriques, és estrany el dia que les sales programen cinema Africà o Asiàtic per posar dos exemples molt generals. De fet les sales viuen de la rendibilitat econòmica de les pel·lícules i de cinemes “perifèrics” n’hi ha poca demanda als multiplex.

El més curiós del cas és que quan aquestes propostes cinematogràfiques es concentren i es projecten en un festival, l’interès per elles creix exponencialment. Aquest fet es podria manifestar per dos motius: el primer per la cultura de l’esdeveniment que fa que moltes persones s’acostin al cinema quan aquest està embolcallat de “Festival” i l’altra  que no n’existeix demanda de cinemes perifèrics perquè potser no se n’oferta prou.

Sigui com sigui, el cinema Africà té a Catalunya petites finestres des les quals es pot observar. La més important és la Mostra de Cinema Africà de Barcelona organitzada per l’Associació Cultural l’Ull Anònim, però també n’hi ha d’altres de més modestes com la Mostra que oferim des de fa set anys l’Aliança Francesa i el Museu del Cinema.

Aquest any, la Mostra, es dedica al tema de la guerra i els processos de descolonització, durant els quatre dimecres de febrer es podran veure Sarraounia (1986) de Med Hondo produïda a Burkina Faso, Tabataba de Raymond Rajaonarivelo (1987) realitzada a Madagascar, la congolenya Pièces d’identités (1998) de Mweze Dieudonné Ngangura i el documental senegalès Questions à la terre natale (2006) de Samba Félix. Una oportunitat per veure una cinematografia molt desconeguda i per conèixer diferents visions d’Àfrica, des d’ulls africans.

Publicat dins de Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Àfrica amb ulls africans.

La ficció televisiva guanya el combat a la cinematogràfica?

Publicat el 21 gener 2011 per Museu del Cinema

“La meva necessitat de ficció s’alimenta de les formidables sèries americanes. En elles hi trobem un saber, un sentit de la narració, del relat, de l’el·lipsi, de la planificació i del muntatge, una dramatúrgia i un joc amb els actors que no té equivalent enlloc i menys a Hollywood”  Chris Marker, Cineasta.

Que un director avantguardista de culte, inventor de l’assaig cinematogràfic, com Chris Marker parli d’aquesta manera sobre les sèries de televisió, ja demostra l’auge que ha pres aquest gènere televisiu. Un gènere que ja va tenir una altra etapa daurada als anys 80 amb les mítiques Hill Street Blues (Canción Triste de Hill Street), Moonlighting (Luz de luna), Thirtysomething (Treinta y tantos) o la inoblidable Twin Peaks de David Lynch, van encapçalar una renovació del llenguatge televisiu, que ha anat evolucionat fins arribar a l’edat d’or en que avui ens trobem.

Des de fa uns anys els crítics parlen de la crisi d’idees de Hollywood, una crisis que es contraposa amb les grans propostes de ficció televisiva que estan guanyant el pols a la ficció cinematogràfica convencional.

El gran mural domèstic i criminal a l’entorn de la Màfia, que representa The Soprano’s,  l’idealisme polític de The West Wing, l’increïble document ficció sobre els carrers de Baltimore de The Wire, els flashs backs i flash forwards a l’illa de Lost, o sèries més de gènere com el thriller jurídic de Damages, el western més cru a Deadwood, el bel·licisme de The Pacific, Hermanos de Sangre i Generation Kills o els vampirs de True blood, son ja una mostra de les moltes i increïbles propostes que la “caixa llesta” ens ha mostrat els últims anys.

Darrerament han sorgit propostes que ens fan pensar que aquest gran estat de forma de la ficció  televisió, es perpetuarà durant bastant temps.

La sèrie ideada per Matthew Weiner,  Mad Men en seria un exemple. Mad Men és una sèrie que amb tocs de les pintures d’Edward Hooper, dels relats de John Cheever i de les pel·lícules de Sam Mendes o Tood Haynes, ens explica les històries dels publicistes de Madison Avenue al Nova York dels anys 50.

Una altre exemple és Boardwalk Empire, una gran producció de l’HBO, que ens situa als anys de la prohibició a Estats Units. La sèrie té un pressupost i una posada en escena mai vista en el món de la televisió i a més compte amb un repartiment de luxe encapçalat pel gran Steve Buscemi. Una sèrie que sembla que va fent camí per convertir-se en un gran clàssic.

Les aventures del psicòpata Dexter, les del moribund professor de química Walter White a Breaking Bad, o les noves propostes de ciència ficción de JJ Abrams com Fringe, estan ara també en boca de molts i aseguren la diversitat i la qualitat en aquest dispers i gegant món televisiu.

Postser sembla agosarat dir-ho però, veient aquest panorama sembla possible que els cinefòrums on ara parlem de John Ford, Herzog, Wilder o Woody Allen, en un futur no gaire llunyà els haurem de dedicar a JJ Abrams, Terence Winter, Matthew Weiner, David Chase o Aroon Sorkin.

Avançant-nos a aquests fets, des del Museu, hem programat un curs de sèries de televisió que impartirà Quim Casas, crític de El Periódico, Dirigido i Rolling Stone, una bona manera d’entendre el perquè d’aquest canvi de paradigma en la ficció contemporània.

Publicat dins de Museu del Cinema, Reflexions sobre l'audiovisual | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a La ficció televisiva guanya el combat a la cinematogràfica?

Parlar de Cinema.

Publicat el 17 gener 2011 per Museu del Cinema

A molts punts de les nostres comarques alguns activistes cinematogràfics organitzen mensualment sessions de projecció i debat cinematogràfic. Tot i que ara l’accés a les pel·lícules ha variat substancialment i el consum de cinema és cada vegada més individual, encara són molts els que creuen que el cinema s’ha de veure en companyia.

A les comarques de Girona, molts cineclubs, estan actius en aquest moments, en trobem actualment a (Vidreres, Blanes, Lloret, Arbúcies, Palamós, Cassà de la Selva, Figueres, Celrà, Olot i Torroella), aquestes iniciatives demostren la resistència de molts dels que encara creuen en el fet cinematogràfic com un espai per compartir i dialogar.

A Girona actualment no hi ha cap entitat “cineclubista”, aquest fet però, no impedeix als ciutadans de Girona assistir a sessions de cinefòrum. Aquí cal destacar el paper del  Cinema Truffaut, i d’altres activitats com el  “vídeofòrum” que organitza mensualment la Casa de Cultura de Girona i els cinefòrums temàtics com el Cinema i Solidaritat o el Cinema social de la UGT.

Des del Museu organitzem també un cinefòrum mensual que compleix tots els requisits del ritual del cineclub (presentació, full de sala i debat). Amb el títol de Parlem de Cinema?, el cicle repassa 10 directors de diferents èpoques i estils i el coordina el crític de cinema Pep Prieto. Aquest dijous arranca una nova sessió del cicle que us permetrà veure, 10 sessions protagonitzades per, Herzog, Tati, Scorsese, Eastwood, Spottiswoode, Gilliam, Polanski, Allen, Spielberg i Buñuel, una bona alineació per passar una estona divertida discutint de cinema.

Si us voleu informar més del fenomen dels cineclubs a les nostres comarques, ho podeu fer llegint aquest article a la Revista de Girona.

Publicat dins de Cinema, Museu del Cinema | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Parlar de Cinema.

Reflexions a l’entorn del documental: Un gènere en auge

Publicat el 12 gener 2011 per Museu del Cinema

A un mes de l’inici de dos Festivals de Documental absolutament imprescindibles (El Docs Barcelona i El Punto de Vista de Navarra), no ens en podem estar de fer una sèrie de reflexions sobre el documental i sobre la repuntada que aquest gènere ha tingut ens els darrers anys.

Moltes vegades el documental ha estat associat a la televisió i  vinculat a formes didàctiques que en molts casos només aconsegueixen avorrir, però, si prescindim d’apriorismes falsos,  no podem negar que el gènere va molt més enllà d’això. El documental ha estat sempre molt vinculat a allò poètic i a les noves formes de relat fílmic, noms com Flaherty, Vertov, Grierson, Malle, Rouch o Marker així ho demostren. 

Darrerament molts crítics i estudiosos sostenen que és l’estendard del nou cinema contemporani, segurament per diversos motius, un d’ells és l’intercanvi de codis que el documental ha realitzat amb altres gèneres com el vídeoart, el vídeoclip, l’animació i sobretot amb la ficció. En la modernitat alguns moviments renovadors han imbricat la ficció amb el documental, aquest fet ha fet que les ja difoses fronteres entre documental i ficció, avui en dia ho siguin encara una mica més. Ha reaparagut en els darrers anys el concepte de documental ficció practicat per autors amb tant relleu internacional i artístic com Kiarostami, Erice, Winterbottom, Greengrass, Jia Zhangke i molts d’altres.

Al nostre país el documental està també ara en boca de molts per la seva quantitat de producció, la qualitat de la mateixa, el ressò internacional que estan rebent i per la imbricació documental ficció que molts creadors han realitzat.

 A Catalunya hi trobem molts i heterogenis creadors, des de directors sorgits de la televisió pública com Montse Armengou, (Les foses del silenci), o Carles Bosch (Balseros i Bicicleta, Cullera, Poma), els alumnes  i treballs sorgits del Màster de la Pompeu com Cravan vs Cravan i la Llegenda del temps d’Isaki Lacuesta, Nedar de Carla Subirana, Aguaviva d’Ariadna Pujol, el Cielo gira de  Mercedes Àlvarez o En Contrucción i Dies d’Agost de José Luís Guerín i Marc Recha respectivament, com d’altres directors més “furtius” com Christophe Farnarier (El somni), Lluís Miñarro (Familystrip), Edmon Roch (Garbo),  Santiago Fillol i Lucas Vermal (Ich bin Enric Marco), Elisabet Cabeza i Esteve Riambau (Máscares), Lluís Danés (Llach i la revolta permanent) o Òscar Pérez ( El sastre).  També han sorgit molts i interessants treballs del màster de documental de creació de la Universitat Autònoma de Barcelona, del Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya i del Observatorio de Cine.

Un dels problemes de tots aquests treballs és la seva difusió, que moltes vegades es limita només a un espai clandestí a les sales, el circuit de Festivals i potser, i amb sort, una projecció a la televisió pública. Caldria doncs aportar a aquests treballs i directors, un espai en xarxa per a la seva exhibició. Una iniciativa interessant, ja existent per a directors internacionals,  és la xarxa El documental del mes, a la qual estem adherits des de fa ja quatre anys, i que permet al públic gironí veure cada mes un documental d’estrena i al cap de l’any fer-nos una idea molt amplia del ventall de propostes del nou documentalisme. A part d’això, la xarxa ja disposa de més de 60 sales de projecció arreu dels Països Catalans, al conjunt de l’Estat i Amèrica del Sud, aquest fet permet que aquests documentals siguin vistos per un públic molt ampli.

Recollint aquesta idea i aprofitant que durant els propers anys s’ha d’aplicar la nova llei del cinema des d’aquí llencem una proposta: ja que la nova llei contempla l’existència de sales concertades per la Generalitat a moltes poblacions, podríem fer que aquestes sales de cinema independent esdevinguin també una xarxa d’exhibició de documentals catalans?

Publicat dins de Cinema, Reflexions sobre l'audiovisual | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Reflexions a l’entorn del documental: Un gènere en auge

Una proposta de regal per aquests reis: Garbo l’espia ara en DVD

Publicat el 4 gener 2011 per Museu del Cinema

Suposo que recordareu, si més no els que segui l’activitat cinematogràfica, un documental que a finals del 2009 principis del 2010, es va “colar” a les cartelleres dels nostres cinemes i fent molt poc soroll s’hi va quedar durant algunes setmanes. El documental en qüestió era Garbo, l’espia. L’home que va salvar el món, de l’incansable productor, guionista i director gironí Edmon Roch.

Garbo torna a ser notícia aquests dies perquè recentment ha estat editada en dvd en un cofre que inclou dos discos, l’un amb la pel·lícula i l’altre amb molt del material inèdit que no es va poder veure en les sales i que va ser descartat en el muntatge definitiu del documental. Recordeu que la pel·lícula va guanyar el premi Goya al millor documental i els Gaudí al millor guió i al millor documental.

El film d’Edmon Roch, és doncs una petita perla d’aquelles que sorgeixen molt de tant en tant i que val la pena donar a conèixer, no només per la qualitat artística de la pel·lícula sinó per la transcendència i la originalitat de la història que explica, la història d’un espia català que va enganyar els nazis i en conseqüència va salvar el món.

Si no sabeu què regalar aquests reis, aquesta creiem que és una bona proposta. Aquí en teniu el tràiler.

[youtube]CWZgrcjPGhk[/youtube]

Publicat dins de Actualitat Cinematogràfica, Cinema | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Una proposta de regal per aquests reis: Garbo l’espia ara en DVD