Arxiu de la categoria: Dret

TOP i Audiencia Nacional

Publicat el per

Un col·loqui sobre la repressió i la violència política, els canvis i continuïtats en els tribunals polítics, organitzat pel Memorial Democràtic, ha servit per recordar que fa seixanta anys es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP). El TOP era una jurisdicció especial, que institucionalitzava en l’àmbit judicial la violència política del franquisme, amb els relats i informes que els proporcionava la brigada politicosocial, la policia política i repressora de la dictadura. Aleshores, el TOP servia al règim franquista per donar aparença de legalitat a la repressió. El TOP va ser dissolt el 1977, i els seus jutges i fiscals van continuar la seva carrera professional en altes magistratures.

És rellevant, per entendre com funcionava la justícia espanyola, saber que la majoria dels processats per aquell tribunal, un 51,71%, eren d’origen català. Tot i que semblaria lògic que en democràcia no calia cap tribunal similar, el mateix any 1977 es va crear l’actual Audiencia Nacional, inicialment amb l’excusa de perseguir els delictes de terrorisme. Ara, aquest tribunal intenta torpedinar la futura llei d’amnistia, que podria provocar, per l’efecte dominó, l’afebliment i caiguda del govern de Pedro Sánchez. Per fer-ho, el jutge de l’Audiencia Nacional Manuel García-Castellón no ha dubtat d’acusar el president Carles Puigdemont i Marta Rovira de terrorisme, amb un argumentari i un relat agafats amb pinces. Hi ha unes quantes causes polèmiques de l’Audiencia Nacional, com la que va impedir que es jutgés l’exsecretària general del PP María Dolores de Cospedal per espionatge o la que va fer que es mantingués dos anys a la presó l’expresident del Barça Sandro Rosell, tot i que era innocent. El problema de la justícia espanyola no és d’un jutge o un tribunal en particular. El màxim òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), amb el mandat caducat, està contravenint, des de fa cinc anys, a l’ordre constitucional. El PP bloqueja la renovació del CGPJ –integrat per una majoria conservadora– perquè no vol perdre la presència de jutges afins ideològicament en llocs clau del Suprem. Fa temps que es va judicialitzar la política i s’ha polititzat la justícia. Només cal mirar les escandaloses coincidències de les agendes i calendaris polítics i judicials.

Dalí guanya a Pilar Abel

Publicat el per

Que la vident Pilar Abel no és filla de Salvador Dalí, ja ho sabíem. Ara ho ha hagut de confirmar l’Audiència de Madrid. El sentit comú i un coneixement mínim de l’entorn dalinià ja ens indicaven que la suposada filla de Dalí era una farsant. Ho vaig comentar, en aquesta mateixa columna, fa dos anys. La clau era saber què va fer Dalí el maig del 1955.

El biògraf del pintor, Ian Gibson, va deixar clar que els costums sexuals del pintor feien improbable la paternitat: “Ho veig molt difícil, ell el sexe el tenia molt complicat, era patològicament tímid, era un voyeur més que res. Li agradava veure la gent cardant en aquestes coses que organitzava a Port Lligat, però mai hi participava.” El metge Narcís Bardalet, que va conèixer de prop Dalí, afirma rotundament que no va tenir fills. A tots els experts en el món dalinià els va sorprendre que la jutgessa demanés tant a la lleugera les proves d’ADN, només aportant testimonis indirectes sense que ningú de l’entorn pogués acreditar que Dalí va conèixer la mare de la vident.

A la casa de Port Lligat, hi havia una cuinera fixa, també sempre hi era el seu xofer, Artur Caminada, que l’atenia personalment, i també sempre hi havia el seu secretari, aleshores, John Peter Moore. Mai ningú de l’entorn dalinià va comentar ni insinuar res sobre la presència d’una senyora que diu que cuidava els nens d’una família de Cadaqués, i que de tant en tant anava a casa dels Dalí. La suposada relació respon més a una ficció que a la realitat. Una faula que en part es va creure la jutgessa, María del Mar Crespo, que va ordenar l’exhumació de Dalí, amb unes proves d’ADN que van confirmar que el geni surrealista no era el pare biològic de Pilar Abel. Després, la vident va qüestionar la cadena de custòdia de la prova, dubtant dels forenses i de l’Instituto Nacional de Toxicología. Ara l’Audiència de Madrid condemna Abel a pagar les costes de l’esperpèntic procés, amb una inhumació que es va convertir en un espectacle mediàtic, i que no s’hauria d’haver autoritzat mai, perquè no hi havia cap justificació. En aquest cas, s’ha volgut jugar amb les excentricitats del pintor. Hi ha qui ho va justificar exaltant el surrealisme, amb l’argument absurd que al pintor li hauria agradat l’escàndol, que a més, promocionava el Teatre-Museu. Jo ho veig com un episodi amb una barreja de mala fe, ignorància, incompetència, profanació i patetisme.

L'article original es va publicar a l'edició gironina d'El Punt Avui el 20 de maig de 2020

Terrorisme a la carta

Publicat el per

Estic preocupat pels veïns de Bàscara. El 31 de gener del 2013 la gent d’aquest poble va iniciar una protesta amb talls de trànsit a l’N-II per reivindicar la prohibició del pas de camions de gran tonatge per aquesta via. La protesta es va mantenir activa amb talls diaris de la carretera durant 79 dies ininterrompudament. Temo que en qualsevol moment hi hagi una operació antiterrorista i detinguin tot el poble, amb nens i avis inclosos, perquè tots van participar en aquella campanya sota el lema Prou camions a la N-II. Però encara podríem trobar més terroristes i sediciosos entre els veïns dels pobles veïns de l’Alt Empordà que es van sumar a aquella lluita. De fet, només per haver participat en un tall d’autopista la policia i la justícia espanyola ha detingut una integrant del CDR de Viladecans, sota l’acusació de delictes de rebel·lió, sedició i terrorisme. Delictes en els quals també podíem haver incorregut un altre grup de veïns de Figueres que també el 2013 i durant unes quantes setmanes van aturar el trànsit a l’avinguda Salvador Dalí, el tram urbà de l’N-II a la capital empordanesa. Per no parlar de la campanya ciutadana contra els peatges amortitzats. Una protesta que va començar a principis d’abril del 2012 a Catalunya i que un mes després es va estendre al País Valencià i a les Illes (túnel de Sóller). Concretament l’1 de maig del 2012 hi va haver una mobilització tan important que va obligar Abertis (empresa que el passat mes d’octubre va traslladar la seva seu social de Barcelona a Madrid) a aixecar barreres en alguns peatges i que va enviar 6.000 denúncies al Servei Català de Trànsit. No tinc notícia que la cosa arribes a l’Audiència Nacional, com tampoc no hi van arribar protestes similars d’arreu de l’Estat espanyol.

Bascara. Veïns del poble bolquen un cotxe al centre del poble en protesta pels accidents i l’excès de trànsit de camions.

Quan un estat converteix la llibertat d’expressió i el dret de manifestació en delictes tan greus, tot plegat només pot respondre a un guió preconcebut i que ara han tret del calaix. Són incapaços d’aplicar la proporcionalitat i són tan poc originals que recorren al pla antiterrorista creat per al País Basc quan hi havia morts (Hipercor, Vic…) Ara pretenen imposar aquest guió a Catalunya on, com que no hi violència, se la inventen i com que tampoc no hi ha terrorisme, també se l’inventen, tot plegat amb la complaença de mitjans de comunicació espanyols incapaços de qüestionar absolutament res, del que ja és una razzia repressiva contra un poble.

Aquets article es va publicar originariament el dia 12 d'abril a l'edició gironina d'El Punt Avui

El discurs de l’odi

Publicat el per

M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.

Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler” (Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.

Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018

 

La dignitat d’en Millo

Publicat el per

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?

Fem costat a la nostra gent

Publicat el per

Gent de religió i trabuc

El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, el que té menys credibilitat de tots els que han ocupat aquest càrrec, és l’únic fiscal general que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats. Resulta que aquest és el fiscal que ha ordenat l’obertura de diligències contra els 712 alcaldes que donen suport al referèndum de l’1-O, i que ordena als Mossos detenir els batlles que hagin estat citats i no es presentin a declarar. Un atac sense precedents a l’autonomia local que afecta la majoria d’alcaldes de les comarques gironines.

Una part important dels mitjans de comunicació espanyols han enterrat l’ètica periodística i la deontologia professional per convertir-se en altaveu i aparell de propaganda del govern del PP amb la mentida, la distorsió dels fets, els insults i les amenaces a tort i a dret, sense cap mena d’escrúpols. Com a periodista estic avergonyit que gent de la meva professió hagi renunciat als principis bàsics del periodisme. No cal que recordi els titulars i les manipulacions que hem vist o escoltats aquests dies. Però no puc passar per alt les floretes que ens dedica als gironins el distingit membre de la Reial Acadèmia Espanyola i escriptor Félix de Azúa Comella, quan escrivia fa pocs dies a El País “Gerona. Aquella província es un clon de Guipúzcoa y comparte con ella lo montaraz, la víscera y el arcaísmo. Es gente de religión y trabuco. Se sabe que una solución del incordio [referint-se al president Puigdemont] sería declarar la independencia de Gerona, a ver si así dejaban en paz al resto de los españoles. Antes sólo odiaban a los de Barcelona (“pixapins”, en su elegante jerga), pero ahora han ampliado el negocio.”

Ja ho veuen, res a veure amb el bon rotllo i la il·lusió que ens caracteritza a la gent d’aquestes comarques, on no sents ningú que alci la veu amb odi o violència contra l’adversari o el que pensa diferent. Som terra de pas i d’acollida, i ho continuarem sent, fins i tot amb tots aquells que no ens estimen. Ara ens toca fer costat a la nostra gent, als de casa, als alcaldes i alcaldesses violentats, només pel fet de reclamar l’exercici d’un dret. Però no oblidem, i passi el que passi res serà igual, s’estan travessant massa línies vermelles i són tan còmplices d’aquesta barbàrie i d’aquest linxament contra els catalans aquells que l’exerceixen, com els que callen.

*Publicat a la columna de la Galeria de l'edició gironina d'El Punt Avui el 14/09/2017

El delicte d’exercir la democràcia

Publicat el per

576_1401031765_MG_1718 - copiaQuatre persones d’Olot han estat acusades d’un delicte de desobediència greu per haver participat en l’organització del multireferèndum del passat 25 de maig, coincidint amb les eleccions al Parlament Europeu. El seu crim ha estat la participació ciutadana a favor de l’exercici de la democràcia. Pel mateix fet, en diverses poblacions de Catalunya molts ciutadans van ser absolts sense càrrecs, en alguns casos acusats de faltes lleus, i, en molt pocs, sancionats amb multes simbòliques. En aquest cas ha estat la policia més propera, els municipals d’Olot, la que proposa a la jutgessa que se’ls castigui per un delicte de desobediència greu. Prenem nota del que decideixi la jutgessa, perquè quan arribi la consulta del 9-N se’ls pot girar molta feina.

*Apunt publicat a El Punt Avui el dia 9 de juliol 2014

 

Un país de fireta

Publicat el per

La fiscalia ha demanat penes de presó d’un any per a dues activistes de la PAH de Girona i Salt, que van intentar impedir la subhasta d’un habitatge ocupant la seu d’un jutjat. Encara es desconeix la sentència, però si hi ha condemna serà perquè s’ha menystingut una institució de l’Estat. La justícia està traspassada a la Generalitat, però el cos judicial és estatal. Precisament fa pocs dies es va conèixer la sentencia de l’Audiencia NacionalBarcelona. Política. espanyola, d’absolució dels acusats pel setge del Parlament del juny del 2011 amb casos provats d’agressió, amenaça o intimidació a diputats catalans. Lògic: una instància judicial espanyola no pot condemnar –ni que sigui simbòlicament– que s’hagi menystingut representants d‘un Parlament de fireta, d’un país de fireta.

Qui vigila al vigilant?

Publicat el per
ciberespionatge a la Xina

ciberespionatge a la Xina

És sabut que en règims totalitaris la policia, en comptes d’estar al servei de la ciutadania, la controla i la reprimeix. En democràcia, els ciutadans tenen uns drets, i entre aquests hi ha el de la preservació de la intimitat de tots i cada un, perquè no es facin públiques i es restringeixi l’ús de les nostres dades personals. En el cas de l’espionatges informàtic que s’ha descobert en el si de la policia local de Palamós, s’ha produït una vulneració d’aquests drets, regulats per la llei de protecció de dades. Quina seguretat han de tenir els administrats, quan veuen com aquells que han de vetllar per la seva seguretat s’espien entre ells? Independentment de la investigació judicial en curs, caldrà aclarir, i a fons, responsabilitats a tots nivells.

Més enllà de la picaresca

Publicat el per

En la nostra cultura mediterrània (o catòlica), a diferència de societats més nòrdiques (o calvinistes), la mentida no està mal vista (ens confessem, i llestos!). Tenim per costum enganyar tant com podem Hisenda i totes les agències recaptatòries de les administracions. La mentida fins i tot la podem utilitzar en un judici en defensa pròpia. Allò de “juro de dir la veritat i res més que la veritat” queda molt bé per a la sèrie de Perry Mason, però no a la vida real. A casa nostra, segons les darreres dades, el nombre de falses denúncies o delictes inventats s’ha doblat. I resulta que els experts ho atribueixen a la crisi, una excusa perfecta que serveix per a tot, fins i tot per dir que entenem aquell que es talla una cama per cobrar de l’asseguradora.

Publicat dins de Dret