Arxiu de la categoria: Estat Espanyol

TOP i Audiencia Nacional

Publicat el per

Un col·loqui sobre la repressió i la violència política, els canvis i continuïtats en els tribunals polítics, organitzat pel Memorial Democràtic, ha servit per recordar que fa seixanta anys es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP). El TOP era una jurisdicció especial, que institucionalitzava en l’àmbit judicial la violència política del franquisme, amb els relats i informes que els proporcionava la brigada politicosocial, la policia política i repressora de la dictadura. Aleshores, el TOP servia al règim franquista per donar aparença de legalitat a la repressió. El TOP va ser dissolt el 1977, i els seus jutges i fiscals van continuar la seva carrera professional en altes magistratures.

És rellevant, per entendre com funcionava la justícia espanyola, saber que la majoria dels processats per aquell tribunal, un 51,71%, eren d’origen català. Tot i que semblaria lògic que en democràcia no calia cap tribunal similar, el mateix any 1977 es va crear l’actual Audiencia Nacional, inicialment amb l’excusa de perseguir els delictes de terrorisme. Ara, aquest tribunal intenta torpedinar la futura llei d’amnistia, que podria provocar, per l’efecte dominó, l’afebliment i caiguda del govern de Pedro Sánchez. Per fer-ho, el jutge de l’Audiencia Nacional Manuel García-Castellón no ha dubtat d’acusar el president Carles Puigdemont i Marta Rovira de terrorisme, amb un argumentari i un relat agafats amb pinces. Hi ha unes quantes causes polèmiques de l’Audiencia Nacional, com la que va impedir que es jutgés l’exsecretària general del PP María Dolores de Cospedal per espionatge o la que va fer que es mantingués dos anys a la presó l’expresident del Barça Sandro Rosell, tot i que era innocent. El problema de la justícia espanyola no és d’un jutge o un tribunal en particular. El màxim òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), amb el mandat caducat, està contravenint, des de fa cinc anys, a l’ordre constitucional. El PP bloqueja la renovació del CGPJ –integrat per una majoria conservadora– perquè no vol perdre la presència de jutges afins ideològicament en llocs clau del Suprem. Fa temps que es va judicialitzar la política i s’ha polititzat la justícia. Només cal mirar les escandaloses coincidències de les agendes i calendaris polítics i judicials.

Terrorisme a la carta

Publicat el per

Estic preocupat pels veïns de Bàscara. El 31 de gener del 2013 la gent d’aquest poble va iniciar una protesta amb talls de trànsit a l’N-II per reivindicar la prohibició del pas de camions de gran tonatge per aquesta via. La protesta es va mantenir activa amb talls diaris de la carretera durant 79 dies ininterrompudament. Temo que en qualsevol moment hi hagi una operació antiterrorista i detinguin tot el poble, amb nens i avis inclosos, perquè tots van participar en aquella campanya sota el lema Prou camions a la N-II. Però encara podríem trobar més terroristes i sediciosos entre els veïns dels pobles veïns de l’Alt Empordà que es van sumar a aquella lluita. De fet, només per haver participat en un tall d’autopista la policia i la justícia espanyola ha detingut una integrant del CDR de Viladecans, sota l’acusació de delictes de rebel·lió, sedició i terrorisme. Delictes en els quals també podíem haver incorregut un altre grup de veïns de Figueres que també el 2013 i durant unes quantes setmanes van aturar el trànsit a l’avinguda Salvador Dalí, el tram urbà de l’N-II a la capital empordanesa. Per no parlar de la campanya ciutadana contra els peatges amortitzats. Una protesta que va començar a principis d’abril del 2012 a Catalunya i que un mes després es va estendre al País Valencià i a les Illes (túnel de Sóller). Concretament l’1 de maig del 2012 hi va haver una mobilització tan important que va obligar Abertis (empresa que el passat mes d’octubre va traslladar la seva seu social de Barcelona a Madrid) a aixecar barreres en alguns peatges i que va enviar 6.000 denúncies al Servei Català de Trànsit. No tinc notícia que la cosa arribes a l’Audiència Nacional, com tampoc no hi van arribar protestes similars d’arreu de l’Estat espanyol.

Bascara. Veïns del poble bolquen un cotxe al centre del poble en protesta pels accidents i l’excès de trànsit de camions.

Quan un estat converteix la llibertat d’expressió i el dret de manifestació en delictes tan greus, tot plegat només pot respondre a un guió preconcebut i que ara han tret del calaix. Són incapaços d’aplicar la proporcionalitat i són tan poc originals que recorren al pla antiterrorista creat per al País Basc quan hi havia morts (Hipercor, Vic…) Ara pretenen imposar aquest guió a Catalunya on, com que no hi violència, se la inventen i com que tampoc no hi ha terrorisme, també se l’inventen, tot plegat amb la complaença de mitjans de comunicació espanyols incapaços de qüestionar absolutament res, del que ja és una razzia repressiva contra un poble.

Aquets article es va publicar originariament el dia 12 d'abril a l'edició gironina d'El Punt Avui

El discurs de l’odi

Publicat el per

M’ha ha caigut a les mans un treball publicat el 1994 a les revistes Viejo Topo i Mambru, que m’han posat els pels de punta. Es tracta d’una anàlisi sobre el paper que van jugar els mitjans de comunicació en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, el títol de l’article ja es prou revelador Com es construeix una guerra. “Sense mitjans de comunicació, concretament sense televisió, hauria esclatat la guerra a Bòsnia? Certament hauria estat molt difícil, perquè els mitjans hi han tingut un paper determinant”. Ho deia Zlatko Dizdarevic, redactor en cap del diari Oslobodenje de Sarajevo: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”. S’observa com el llenguatge, en la forma de designar l’altre, es comença a embrutir. D’aquesta manera els bosnians passen a ser anomenats “musulmans”; després “fonamentalistes”, més tard “turcs” i “moros”, per acabar essent simplement “porcs”. Segons s’explica en aquest treball, alguns dels periodistes que havien estat crítics amb el sistema comunista des de posicions progressistes es converteixen en vectors complaents de la propaganda dels serbis.

Aquest procés en el llenguatge i en els mitjans, té certes similituds amb el que succeeix a l’Estat espanyol. Només cal repassar els informatius de les cadenes de televisió espanyoles, escoltar les tertúlies radiofòniques o llegir titulars i columnistes a la premsa, o consultar hemeroteques o videoteques. De fet, ja existeix un petit recull antològic de l’insult contra els catalans que es va elaborar fa dos anys i va publicar Vilaweb, aquí en teniu un tastet: “Subnormales” (Antonio Gala, 03.02.2014), “Hobbits” (Jorge Moragas, 25.01.2014), “Egotistas carnívoros, genocidas, la peste” (Del Pozo, 02.12.2013), “Radicales anti-convivencia” (Victoria Prego, 07.10.2013), “Catalanes de mierda” (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013), “Chusma, delincuentes” (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013), “Golpistas” (Hermann Tertsch, 16.10.2013), “Como nazis” (Ketty Garat, 14.10.2013), “Como Hitler, golpe de estado” (Jordi Cañas, 26.07.2013), “Chantajistas como Hitler” (Arcadi Espada, 17.07.2013), “Proetarras” (ABC, 17.12.2013). No cal dir que els insults i desqualificacions als catalans avui ja han pujat molt més de to. Tot plegat contribueix a crear un estat d’opinió a l’Estat espanyol, que sembla destinat que hi hagi clarament un sentiment de catalanofòbia o odi.

Aquest article es va publicar en la versió original a l'edició gironina d'El Punt Avui el 29/3/2018

 

Fòbia al color groc

Publicat el per

Els nens i els drets dels infants també s’han utilitzat per atacar Catalunya i per acusar el món sobiranista d’adoctrinament. No és el primer cop que l’unionisme utilitza els nens com a arma llancívola.  Els dies de la festa de Reis que haurien ser de màgia i d’il·lusió per a la mainada, s’empastifen sense cap escrúpul per crear polèmica en els mitjans afins al règim, els del 155, en el marc de les habituals campanyes anticatalanes, que alimenta la seva hispanitat i es complaent amb les polítiques del govern de PP. Recordin que ja ho van intentar l’any 2017 perquè hi havia fanalets independentistes. Aquest any 2018 la cosa ana va contra l’ostentació del color groc a les places i carrers de les nostres ciutats. L’esperpèntica i ridícula prohibició del groc que va fer la Junta Electoral durant la campanya de les eleccions del 21-D la volien traslladar a la cavalcada dels Reis.

El diari El País (3-1-2018) en va llançar un primer avís en una informació en què deia: “Torna la polèmica per la crida de l’ANC i Òmnium Cultural, que volen omplir les cavalcades de Manresa i de Vic de llaços de color groc. Com ja van fer l’any passat, quan van demanar a la gent que portés fanalets amb l’estelada a l’acte de rebuda dels Reis a Vic.”

No acabo d’entendre aquesta mania endèmica que té l’unionisme espanyol a un color, diuen que se l’ha apropiat per utilitzar-lo políticament el sobiranisme. Fa dies que veiem gent per tot Catalunya molt enfeinada i enfadada, arrencant llaços grocs i símbols d’aquest color penjats en ponts i carrers demanant la llibertat dels presos polítics.

La cosa no és pas nova. El color groc a Catalunya ja va ser prohibit l’any 1704 durant la guerra de Successió, per evitar la publicitat del bàndol que usava insígnies d’aquest color perquè “crea discordias entre las familias”, i va ser per ordre del virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, conegut per la seva actuació recelosa envers els catalans, que va comportar reiterades violacions de les constitucions catalanes (desinsaculacions dels considerats desafectes, deportacions, empresonaments i exilis). Tres-cents anys després continuen amb la mateixa mania.

Poden prohibir colors i crear les polèmiques que vulguin, però la marea groga no desapareixerà dels carrers i les places mentre tinguem el govern, polítics i activistes catalans a la presó o a l’exili, sense haver estat jutjats i sense haver comès cap crim.

+Una primera versió d'aquest article es va publicar el 4/1/2018 a l'edició gironina d'El Punt Avui

La dignitat d’en Millo

Publicat el per

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?

Fem costat a la nostra gent

Publicat el per

Gent de religió i trabuc

El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, el que té menys credibilitat de tots els que han ocupat aquest càrrec, és l’únic fiscal general que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats. Resulta que aquest és el fiscal que ha ordenat l’obertura de diligències contra els 712 alcaldes que donen suport al referèndum de l’1-O, i que ordena als Mossos detenir els batlles que hagin estat citats i no es presentin a declarar. Un atac sense precedents a l’autonomia local que afecta la majoria d’alcaldes de les comarques gironines.

Una part important dels mitjans de comunicació espanyols han enterrat l’ètica periodística i la deontologia professional per convertir-se en altaveu i aparell de propaganda del govern del PP amb la mentida, la distorsió dels fets, els insults i les amenaces a tort i a dret, sense cap mena d’escrúpols. Com a periodista estic avergonyit que gent de la meva professió hagi renunciat als principis bàsics del periodisme. No cal que recordi els titulars i les manipulacions que hem vist o escoltats aquests dies. Però no puc passar per alt les floretes que ens dedica als gironins el distingit membre de la Reial Acadèmia Espanyola i escriptor Félix de Azúa Comella, quan escrivia fa pocs dies a El País “Gerona. Aquella província es un clon de Guipúzcoa y comparte con ella lo montaraz, la víscera y el arcaísmo. Es gente de religión y trabuco. Se sabe que una solución del incordio [referint-se al president Puigdemont] sería declarar la independencia de Gerona, a ver si así dejaban en paz al resto de los españoles. Antes sólo odiaban a los de Barcelona (“pixapins”, en su elegante jerga), pero ahora han ampliado el negocio.”

Ja ho veuen, res a veure amb el bon rotllo i la il·lusió que ens caracteritza a la gent d’aquestes comarques, on no sents ningú que alci la veu amb odi o violència contra l’adversari o el que pensa diferent. Som terra de pas i d’acollida, i ho continuarem sent, fins i tot amb tots aquells que no ens estimen. Ara ens toca fer costat a la nostra gent, als de casa, als alcaldes i alcaldesses violentats, només pel fet de reclamar l’exercici d’un dret. Però no oblidem, i passi el que passi res serà igual, s’estan travessant massa línies vermelles i són tan còmplices d’aquesta barbàrie i d’aquest linxament contra els catalans aquells que l’exerceixen, com els que callen.

*Publicat a la columna de la Galeria de l'edició gironina d'El Punt Avui el 14/09/2017

Un país de fireta

Publicat el per

La fiscalia ha demanat penes de presó d’un any per a dues activistes de la PAH de Girona i Salt, que van intentar impedir la subhasta d’un habitatge ocupant la seu d’un jutjat. Encara es desconeix la sentència, però si hi ha condemna serà perquè s’ha menystingut una institució de l’Estat. La justícia està traspassada a la Generalitat, però el cos judicial és estatal. Precisament fa pocs dies es va conèixer la sentencia de l’Audiencia NacionalBarcelona. Política. espanyola, d’absolució dels acusats pel setge del Parlament del juny del 2011 amb casos provats d’agressió, amenaça o intimidació a diputats catalans. Lògic: una instància judicial espanyola no pot condemnar –ni que sigui simbòlicament– que s’hagi menystingut representants d‘un Parlament de fireta, d’un país de fireta.

El posat de Felip VI

Publicat el per

 

Foto de Manel Lladó

Foto de Manel Lladó

Felip de Borbó, convidat per l’Ajuntament de Girona, va venir a la ciutat l’abril del 1990. L’equip de govern socialista de l’època va aconseguir que per primera vegada un Borbó ostentés el títol de príncep de Girona. Tot un èxit! Vint-i-quatre anys després, un altre consistori gironí no ha revocat aquell acord, però ha deixat clar que la ciutat no és monàrquica. Ahir, poc més de sis-cents gironins van sortir al carrer per mostrar el seu rebuig a l’ara rei Felip VI. Un rei a qui el 2009 un grup d’empresaris influents van fer costat amb la creació de la Fundació Príncep de Girona. El nou rei, en la seva primera visita a Catalunya, va parlar en català, sense reconèixer els atacs que rep aquesta llengua per part de l’Estat. Cap gest. Només un posat.

 

*Apunt publicat a El Punt Avui el divendres, 27 de juny, coincidint amb la visita de Felip VI a Girona

La predicació dels monàrquics

Publicat el per

crema-fotosEl 14 de setembre del 2007, el rei Joan Carles va presidir la inauguració del Parc Tecnològic de la UdG i a la tarda es va produir la famosa crema de fotos del monarca que va posar Girona en primera línia de l’actualitat estatal. Com a desgreuge, dos anys després, la Cambra de Comerç, Caixa Girona, la Fundació Gala-Salvador Dalí, La Caixa i 60 patrons més donaven suport a la creació de la Fundació Príncep de Girona i del Fòrum Impulsa. Un intent frustrat d’acostar la família reial als gironins que es palpa amb la dimissió de l’empresari Josep Lagares com a president del Fòrum i la nova orientació de l’entitat. Bon intent, però les societats no canvien tan fàcilment i per més que s’intenti forçar la cosa, els gironins no són monàrquics.

*Aquest Apunt es va publicar a El Punt Avui el 13/12/2013. És interessant recordar com i per quines motivacions va néixer el Fòrum Impulsa i la Fundació Príncep de Girona i quina ha estat la seva evolució .

Espanyolització a dojo

Publicat el per

2013-04-2524498Si una cosa se li ha de reconèixer al ministre Wert, és que no enganya. Va ser el primer membre del govern Rajoy que va dir que el seu objectiu era espanyolitzar Catalunya. La seves idees radicalment en contra de la immersió lingüística i el model de l’escola catalana, les va proclamar durant anys en les tertúlies de la Cadena SER. Però el front Wert és només una part de la colossal ofensiva econòmica, política i ideològica que ha engegat el govern del PP en contra de Catalunya. En el front municipal, després d’escanyar econòmicament els ajuntaments, hi han imposat la ‘rojigualda’, amb una allau de denúncies contra els que s’hi han resistit. Ara anuncien que faran el mateix amb la foto oficial del rei Felip. Espanyolitzats amb ‘careto’ reial inclòs!