Alt risc d’incendis

Aquests darrers anys hi ha hagut sequera i, en conseqüència, durant els mesos d’estiu el perill d’incendis ha estat elevat. Aquest any no hi ha sequera, però el risc persisteix. Les nevades han provocat destrosses tals als boscos que es poden convertir en un polvorí els dies de la canícula estival. Segons totes les previsions s’ha pronosticat que aquest serà un any d’alt risc d’incendis forestals. Lògicament, davant d’una situació d’emergència les administracions se suposa que haurien de dedicar els màxims recursos i esforços per prevenir aquests riscos. La Diputació de Girona, que en el seu moment va considerar que havia de destinar recursos a la prevenció dels incendis forestals, ara acaba de decidir –amb l’excusa de la retallada pressupostària– deixar sota mínims la seva ajuda al control dels boscos. Si les pitjors previsions es compleixen, els incendis potser acabaran cremant algun responsable polític

Eufemisme

Encara que l’alcalde de Figueres, Santi Vila (CiU), i el seu vicealcalde, Francesc Canet (ERC), ens diguin que la modificació de l’ordenança municipal de civisme i convivència ciutadana que han pactat, vol ser molt respectuosa amb totes les religions i creences, i que només pretén que els ciutadans no portin la cara tapada als equipaments i edificis municipals, el que realment fan és prohibir l’ús del burca i el nicab. En aquest cas, Canet i Vila utilitzen una fórmula o expressió suau, inofensiva, en lloc d’una de més dura o menys delicada. Allò que el diccionari defineix com a «mot o locució d’expressió atenuada, en substitució d’un altre de més dur, inconvenient o desplaent». És a dir, utilitzen un eufemisme, que és allò que tan sovint periodistes i polítics fan servir quan no volen o no s’atreveixen a dir les coses pel seu nom. La cosa en aquest cas, la vesteixin com la vesteixin, es diu prohibir.

A l’estiu tota cuca viu

Comença el solstici d’estiu i a partir d’ara oblidarem les nevades que han marcat aquest hivern i parlarem de la calor i les altes temperatures. En teoria, amb el canvi d’estació meteorològica, canviem de roba, d’hàbits, d’alimentació i mirem al calendari quants dies falten per gaudir de les vacances. I ho celebrem la nit de la revetlla de Sant Joan. És el moment en que s’arraconen els problemes i escoltem allò de «ja en parlarem després de l’estiu». Abans, però, s’han de deixar els deures fets. Hores abans de començar oficialment l’estiu, s’ha celebrat la quarta onada de consultes sobre la independència i aquesta setmana el Tribunal Constitucional encara ens pot aixafar la revetlla si finalment es decideix a emetre la nefasta sentència contra l’Estatut. Els partits polítics aprofitaran per enllestir la maquinària electoral per obsequiar-nos passat l’estiu amb una allau de promeses i crítiques als adversaris, i els sindicats faran els preparatius per la vaga general convocada per al dia 29 de setembre. I alguns ajuntaments dedicaran els darrers plens abans de vacances a aprovar mocions per regular l’ús del burca i el nicab, caient així en el parany que els ha parat el PP. Però a l’estiu, no patiu, perquè tota cuca viu.

Qui la fa, la paga

La polèmica sobre els insults que el tertulià d’Intereconomía Eduardo Garcia Serrano va proferir contra la consellera de Salut de la Generalitat, Marina Geli, assenyadament ha passat gairebé desapercebuda a Catalunya i no ha merescut grans titulars. No es tracta de fer publicitat d’una cadena de televisió amb una tendència política molt marcada que té poca incidència a casa nostra, però resulta que el tema sí que ha estat molt comentat en els mitjans de comunicació estatals, més interessats en aquesta mena de controvèrsies. La gravetat de les injúries amb publicitat va fer que la consellera es querellés contra la cadena de televisió, i tot seguit el tertulià va demanar perdó. Ara es pretén que Marina Geli retiri la denúncia perquè l’home s’ha penedit cristianament de la seva falta. Les coses, però, no funcionen així, en el món real qui la fa, la paga, o almenys això és el que tots esperem. També d’en Fèlix Millet.

El burca

Estic espantat per la decisió temerària de l’Ajuntament de Girona i la
del govern de la Generalitat de no prohibir el burca i el vel integral o
nicab. Gairebé no goso sortir al carrer perquè em fa por trobar-me amb
dones ben tapades de cap a peus i de les quals, només en alguns casos,
podré endevinar els ulls. No sé si marxar a les Espanyes, on el seu
govern preveu, amb una reforma de la llei de religions, restringir el
burca en espais públics, o anar-me’n a viure a Lleida, Tarragona, el
Vendrell o a Barcelona, on ja han decidit regular o prohibir l’ús del
vel. Certament, aquests dies escoltant les tertúlies de les ràdios i
televisions i llegint determinats articles als diaris i a internet he
comprovat amb cert estupor que s’està creant una alarma social que només
ens pot portar cap a polítiques de racisme i xenofòbia. Diguin-me
vostès si han vist mai una noia amb aquestes vestimentes o quantes dones
amb burca o nicab veuen cada dia pels carrers de les poblacions amb més
immigració. Jo hi he passejat i, la veritat, no he trobat cap dona que
portés aquesta perillosa indumentària. És que potser es fan polítiques
preventives d’alguna cosa que jo desconec?

Un país provisional

S’han fixat mai en el tipus de construcció que tenen les antigues estacions del ferrocarril que hi ha en el tram de la línia de Girona a Portbou? Resulta que la majoria, amb un color vermellós, es van construir de la mateixa manera, seguint un model d’una gran austeritat i senzillesa. Eren estacions provisionals. Aquest tipus de construcció no tenia res a veure amb les estacions definitives que es van fer en la línia que va de Girona a Barcelona. Amb els anys, la provisionalitat del tram nord de la línia ferroviària es va convertir en definitiu. Amb les obres del TAV, es manté el model. A Figueres van dir que l’estació seria provisional i ara ja s’ha dit que no la substituiran i, a Girona, que hi ha una estació provisional d’autobusos, es parla de provisionalitat en les obres per fer subterranis el tren convencional, del TAV i les estacions corresponents. Recordin què ens van vendre i veuran com acaba.

Austeritat

Fa pocs dies publicàvem una fotografia del president de la Generalitat, José Montilla, tot passejant en bicicleta, i comentàvem en broma que degut a la crisi econòmica potser seria hora que els polítics deixessin el cotxe oficial, o almenys que en fessin un ús racional i no un abús. Entenc que un càrrec com el del president del govern català s’ha de desplaçar en vehicle oficial, com també ho han de fer altres càrrecs públics. Sovint els polítics són la diana recurrent de les crítiques i el fet que tinguin xòfer encara ens ho posa més fàcil. Però en ocasions hi ha gestos que ens sorprenen, com el fet que el subdelegat del govern estatal a Girona, Francesc Francisco, el veiem com assisteix a actes oficials amb el seu cotxe particular i amb la seva esposa fent de xòfer. Un gest admirable d’austeritat en aquests temps que corren. Austeritat, una paraula que massa sovint s’ha de cercar al diccionari per saber què vol dir

Multes

L’Ajuntament de Girona es posa al dia. Adapta les ordenances a la nova llei de trànsit. El que fa mal d’aquest acord municipal és que, amb l’excusa de l’aplicació de la llei estatal de trànsit, es doblaran o triplicaran algunes sancions respecte als preus que fins ara es cobraven a Girona. Ja se sap que, en temps de crisi, s’actua com si els ciutadans no tinguessin prou problemes per arribar a final de més i tots els govern estatals, nacionals i municipals els apugen els impostos, les sancions i el que faci falta. Segur que en el ple municipal se’ns dirà que no hi ha cap afany recaptatori amb les multes. N’han recorregut mai cap a l’Ajuntament? Han aconseguit que els facin cas i els retirin la sanció? En la majoria dels casos no serveix per a res, i crec que a partir d’ara encara menys, perquè a Roses, quan Carles Pàramo era alcalde, va fer cas d’uns recursos per multes i ha acabat al jutjat.

Viure en català

La fira De Tot Cat, que s’ha celebrat a Girona, presenta i ven un producte molt valuós. Un producte que durant anys va estar prohibit i únicament es podia trobar al mercat negre, i s’utilitzava en la clandestinitat. Un producte que també en plena democràcia ha tingut problemes per ser comercialitzat en el mercat lliure i que si fos per determinats sectors no dubtarien a amagar-lo sota el taulell per evitar que es fes servir. Em refereixo, com es deuen imaginar, a la llengua catalana. Avui és encara un producte que s’ha de vendre, promocionar, subvencionar, incentivar, i Déu nos en guard el dia que no es faci. En el marc de la fira De Tot Cat, se signa avui el Compromís de Girona, pel qual 300 consistoris i entitats es comprometen a comprar productes en català. Tot un repte. Han provat mai de viure només en català. Els repto que ho facin. Jo encara no ho he aconseguit.

Energia neta

El govern de la Generalitat va aprovar l’1 de juliol que entre les zones prioritàries on s’han d’instal·lar els futurs parcs eòlics hi hagi reservats diferents espais a l’Alt Empordà. Amb relació a les propostes inicials, s’ha rebaixat la potència que es generarà i s’han acceptat al·legacions dels ajuntaments. Cap sorpresa i poques concessions. Hi haurà impacte, però serà menys. Què voleu que us digui, suposo que és el preu que s’ha de pagar per haver-nos mostrat durant anys fidels al lema «Nuclears? No, gràcies». No volíem energies alternatives? Podrem quantificar com són d’alternatius 180 megawatts de potència i un nombre de molins que es calcula que podria ser d’una quarantena d’ombres allargades?

I a sobre, ara va el Consell de Seguretat Nuclear i ens presenta un estudi en què s’assegura que no hi ha cap relació entre els casos de càncer i la proximitat a les instal·lacions nuclears. Visca les nuclears!