La venjança dels Mossos

Publicat el per

Foto: ACN

Per què els Mossos han fet, aquest dimecres, una càrrega tan brutal i injustificada, ja no contra els manifestants si no directament i de manera volguda contra els periodistes i informadors que seguien els esdeveniments al carrer?

 La resposta a aquesta pregunta és la clau per saber què va passar a la manifestació d’estudiants contraris al pla de Bolonya a Barcelona.  Cal cercar la contestació en el creixent malestar entre el Departament d’Interior del govern de la Generalitat i un col·lectiu molt important dels Mossos d’Esquadra. La policia autonòmica catalana fa massa  temps que reclama una especial atenció als problemes que té amb el govern. I la millor manera de cridar l’atenció és, atacar sense contemplacions els periodistes. El resultat era evident, la notícia ha sortit a tots els mitjans de comunicació. L’altra pregunta que cal fer-se és, per què els ciutadans o els professionals de la informació han de ser els destinataris, en forma de garrotades, de tota  la mala llet continguda dels Mossos contra els responsables d’Interior? A quina llumenera d’aquest cos policial se li ha ocorregut aquesta estratègia?

En aquest cas, no hi ha cap error, tal com ha dit el conseller Saura. En una manifestació es pot colpejar erròniament un parell de periodistes degudament identificats, això pot passar. Però en aquest cas els periodistes agredits pels Mossos són ni més ni menys que una trentena.

De què es venjaven o de què es desfogaven els Mossos en la seva brutal càrrega, per altra banda totalment injustificada?  La violència al carrer, en aquest cas,  venia del cordó policial, tot i que possiblement és cert que hi havia elements provocadors entre els manifestants, com gairebé sempre hi ha en totes les manifestacions. Però això no justifica la desproporció de la resposta policial. No vull ni imaginar-me què hauria passat si realment hi hagués hagut salvatgisme entre els manifestants (per exemple, còtels Molotov…).

Caldrà exigir moltes responsabilitats, ja no només polítiques, que n’hi ha d’haver, sinó també judicials i professionals. No pot ser que un cos policial, armat i preparat, i que teòricament està al servei de la ciutadania actuï de manera descontrolada o amb unes obscures intencions que responen més a una venjança o represàlia que al seu deure d’evitar els conflictes. Hi ha massa interrogants darrere de l’agressió policial contra aquests 26 periodistes:

Toni Albir, fotògraf de l’agència Efe
David Atzira, fotògraf free-lance
Julia Badenes, redactora de La Ser
Carlos Baraibar, redactor de Catalunya Ràdio
Ainara Bascunyana, redactora del canal Cuatro
Albert Beltran, fotògraf de El Periódico de Catalunya
Enric Borràs, redactor de Vilaweb
Xavier Bundó, redactor de Rac1
Yolanda Cardo, fotògrafa de l’ABC
Asunción Chamoso, periodista de Telecinco
Oriol Clavera, fotògraf free-lance
Joan Francesc Escrihuea, ajudant de so de TVE Catalunya
Albert Garcia, periodista de La Directa
Jesús Garcia, redactor del diari El País
Àlex Garcia, fotògraf de La Vanguardia
Maite Gutierrez, redactora de La Vanguardia
Anna Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia
Rafa Julve, redactor de El Periódico de Catalunya
Estel Llobet, periodista d’Antena 3
Gabriel Massana, fotògraf de El Punt
Llorenç Osa, càmara d’Antena 3
Marc Saus, càmara de Telecinco
Guillem Valle, fotògraf del diari ADN
3 periodistes i un càmara de BTV

Reclameu, reclameu malaïts !

Publicat el per

La cultura de la reclamació és una d’aquelles coses que ens ensenyen els nouvinguts. La reclamació és una pràctica molt estesa als països llatinoamericans. Reclama que alguna cosa aconseguiràs. No sé si és per això o per la cara dura i la incompetència galopant, d’algunes empreses i professionals dels serveis de casa nostra, però darrerament jo m’he convertit a aquesta manera d’entendre la vida. I, sincerament, m’ha costat. Els catalans, en general, som gent tranquil·la, no gaire apassionada i quan ens enreden, pensem que per poca cosa no val la pena  fer-se mal veure i no ens queixem.

 Però s’ha acabat, ja he fet meva la cultura del “reclamo” i és que no hi ha cap més remei. Primer van ser els de Telefónica, els quals pel morro canvien de titular la meva línia telefònica i em deixen sense telèfon;  jo he hagut de demostrar de manera fefaent i documentada que aquell número de telèfon que han donat a una senyora era el meu. Tot seguit, els de Ya.com amb qui tinc contractat el servei d’ADSL ja no em volen donar més les trucades gratuïtes, perquè els de Telefónica van decidir que ara ells em volien cobrar les trucades. És una cosa que anomenen “preassignació” que la CTNE connecta i desconnecta segons li convé. Després els de la immobiliària, que van molt “apretats” perquè ja no venen pisos, em canvien el contracte de lloguer del pis on visc des de fa més de dotze anys i em passen una minuta de 350 euros per la feinada d’omplir un contracte model baixat d’internet, sense intervenció de cap advocat, ni cap mena de registre. Ja no us vull explicar els més de cent euros del gas que he pagat de la casa de Figueres on no he posat els peus des de Nadal, i ja no parlem del rebut de la llum. Si ens ho mirem bé tot, absolutament tot és reclamable.

Cansat de tot plegat, crec que m’ha pujat el colesterol i he anat al súper a comprar aquesta mena de beguda miraculosa, penso que es  diu Benecol i que diuen que va tan bé per al colesterol. He hagut de llençar les sis ampolletes del paquet, que no eren aptes per al consum, i vinga una altra reclamació.

No vull reclamar més, n’estic cansat. Però, si no ho faig, sé que em fotran per totes bandes.

Què passa amb els e-mails a la feina?

Publicat el per

El Parlament finlandés autoritza a les empreses a controlar els correus electrònics dels seus empleats. 

 Amb la justificació d’evitar la filtració de secrets industrials, el Eduskunta o Parlament finlandés ha aprovat la reforma de la Llei de Protecció de les Comunicacions Electròniques, de tal manera que autoritza a les empreses i organismes públics a investigar els registres de correu electrònic dels seus empleats. La qual cosa vol dir que a Finlàndia ningú es refia de ningú i que les empreses desconfien totalment dels seus treballadors.

A l’Estat espanyol aquest dret està protegit i regulat per la Llei de Protecció de Dades Personals (LOPD) però a més podem recòrrer a l’Estatut dels Treballadors. El control dels correus electrònics, no el pot fer cap empresa al seu empleat si abans no l’ha advertit prèviament d’una manera molt clara i per escrit que la utilització d’Internet a l’empresa estava limitada o restringida.

La revisió del correu o de l’ordinador a la feina a més està emparat per l’article 18 de l’Estaut dels Treballadors.  D’aquest article es desprén que en tractar-se d’una eina de treball, si bé podria ser revisada per  l’empresari -de la mateixa manera que es poden revisar les guixetes, armaris o el calaixos-, només es podria fer en les condicions previstes per aquesta normativa, és a dir amb l’assistència d’un representant dels treballadors o d’un altre treballador.

No volia entrar en legalismes però per aclarir aquest tema era inevitable i qui vulgui saber més sempre pot consultar la jurisprudència , fins i tot del Tribunal Constitucional que ha manifestat en més d’una ocasió que el contracte de treball no priva al treballador dels seus drets fonamentals, inclòs el dret a la intimitat, el qual en alguns casos es pot veure minvat però mai eliminat.

Un any sense política ambiental

Publicat el per

Les principals organitzacions ecologistes espanyoles (Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEU/birdlife i WWF) crítiquen en un manifest la política mediambiental del govern Zapatero. Els responsables d’aquestes organitzacions denúncien que s’han produit molt pocs avenços en matèria ambiental i que hi ha hagut una reculada important.

Aquests grups ecologistes han demostrat certa valentia alhora de fer pública la seva denúncia, però alhora també pequen d’ingenuïtat en pensar que hi haurà un canvi de rumb, en un govern que si alguna cosa ha demostrat és que no té cap rumb.

Zapatero s’ha omplert sovint la boca amb grans promeses, sobre la lluita contra el canvi climàtic o les polítiques de sostenibiltat i d’energies renovables, que com era d’esperar ha incomplert.  Segurament aviat escoltarem al president espanyol fent declaracions sobre la importància dels acords post-Kioto que s’han d’adoptar aquest any en la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que se celebrarà a Copenhaguen al desembre.

De res servirà que ara se li exigeixi el tancament de la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos),  que ja ha esgotat la seva vida útil i pateix greus problems de seguretat o que reconduexi les seves polítiques sobre el Medi Ambient, perquè l’única resposta que obtindran seran un discurs buit.

Per un motiu o altra, sobretot perquè ja se li ha vist el llautó, cada dia que passa Zapatero va perdent suports, ara són els naturalistes, després seran altres col·lectius desenganyats, fins que es quedarà sol, nomès envoltats per aquells que li diran allò que vol escoltar. Encara falten tres anys per les eleccions, dubto que tal com va la cosa acabi aquesta legislatura. Aquest cop no li podran salvara la cosa les polítiques d’extrema dreta del PP, que sí ha canviat de rumb.

La Santa Inquisició solidària

Publicat el per

Un manifest impulsat per Sos Racisme, Amical de Mauthausen, Coordinadora Gai-Lesbiana, Entesa Judeo-Cristiana i Unió Romaní reclama reincorporar com a delicte la negació de l‘Holocaust amb la finalitat de frenar l’avenç del nazisme, que segons argumenten amb la crisi pot trobar un terreny abonat. Almenys això és el que es desprèn del manifest que han presentat i que és obert a noves adhesions.

Tot plegat es fa pocs dies abans que es celebri el judici a l’Audiència de Barcelona a  un grup de neonazis vinculats a la llibreria “Kalki“. Estic en contra dels neonazis i tot allò que prediquen i representen. Però se m’han posat el pèls de punta quan he llegit aquest manifest que exigeix que es modifiqui el Codi Penal per tal que es castigui expressament la negació del genocidi nazi, que el Tribunal Constitucional va anul·lar com delicte en l’any 2007. L’alt tribunal va declarar que castigar la difusió “per qualsevol mitjà ” d’idees o doctrines que “neguin” el genocidi suposa una vulneració del dret a la llibertat d’expressió, encara que acceptava com constitucional que la “justificació” de l’Holocaust estigués perseguida penalment.

Negar una evidència històrica és d’imbècils, però no és un delicte, ni ho ha de ser. Perquè entenc que preval el dret a la llibertat d’expressió i el dret a opinar lliurement. Podem no estar d’acord amb aquells que pensen diferent i que neguen l’Holocaust, però no per això els hi hem d’aplicar el Codi Penal. Vull pensar que a algú se li ha anat la mà, i que no ha valorat prou el que suposa condemnar una opinió. Fer això ens porta a fer polítiques que s’assemblem massa a les que aplicava la Inquisició i aleshores passem de ser solidàris a inquisidors.

Dalí – Fatima – Lorca

Publicat el per

[]El Papa Juan Pau II va desvetllar el tercer misteri de les revelacions que la Verge de Fatima va confiar a tres pastorets portuguesos l’octubre del 1917. Van passar molts anys fins que el Vaticà no va decidir fer públic aquell tercer misteri, el juny del 2000. 

Quants anys hauran de passar perquè es desvetllí el segon misteri dalinià. I és què Dalí, com la verge de Fàtima va fer dues revelacions l’1 de desembre del 1988, des de l’habitació 655 de la clínica Quirón de Barcelona. Els va fer el aleshores alcalde de Figueres Marià Lorca. I és que Salvador Dalí, en la seva qualitat de divinitat, podia fer revelacions.

Manuel Vazquez Moltalban, en un reportatge publicat a la revista Triunfo el 19 de febrer de 1972 afirmava “Dalí quiere ser Dios” i explicava com el pintor empordanès es creia que podia predir el futur. El periodista citava el quadre Premonició de la guerra civil, « aquesta obra es va acabar mesos abans de l’esclat de la guerra civil espanyola. Si a Dalí, si se li ha de fer cas, es va anticipar igualment a la política del ping-pong entre Nixon i Mao…» i a moltes altres coses.

El suposat primer misteri dalinià, va ser revelat per Marià Lorca el migdia del dissabte 21 de gener del 1989 en una roda de premsa en la qual l’alcalde va comparèixer al costat de Robert Descharnes, Miguel Domenech i el regidor de cultura del consistori figuerenc Francesc Calvet. No era cap misteri. Lorca fa pocs dies m’ho recordava en una entrevista “el mestre Dalí em va comunicar el seu desig de ser enterrat a sota la cúpula del Teatre-Museu de Figueres”.

El que també em vaig quedar amb ganes de publicar va ser el contingut del suposat segon misteri dalinià. Hauria estat una bona exlcusiva però Lorca s’hi va resistir. L’exalcalde va comentar que malgrat els anys que han passat continua fidel al compromís que té amb ell mateix de no fer-ho públic fins que ho cregui adient. Marià Lorca no ha fet ni com el Vaticà on es van anar passant el secret de Papa a Papa. Lorca va deixar l’Ajuntament de Figueres fa catorze anys i mai ha revelat el segon misteri dalinià a cap dels seus successors.

Què ha de contenir aquest segon misteri dalinià que vint anys després de la mort de Dalí encara no es pot revelar?  Potser desmentir que existís el primer misteri.

On són els sindicats en época de crisi?

Publicat el per

Ningú ha trobat encara cap recepte per solucionar la crisi.
Tots els experts fan les seves càbales i les seves grans anàlisi del per què s’ha arribar a l’actual situació, amb grans teories i molta saviesa. Cap d’ells va fer de Manelic i no va veure venir el llop. Això si,  ara tots coincideixin en sentenciar que la cosa es veia venir. Tenen la poca vergonya de dir que ho veiem venir i no van fer res per aturar-ho. Així va la cosa.
Per la seva banda els sindicats no saben ben bé quin paper han de jugar. De fet, s’enfronten a la primera crisi greu d’ocupació en quinze anys i amb tants acomiadaments com hi ha,  i amb els expedients de regulació d’ocupació que han de negociar, sel’s hi ha girat feina i no tenen temps de pensar en estratègies globals. La veritat és que tampoc estan preparats per afrontar cap situació econòmica crítica a principis del segle XXI. Els sindicats estan ancorats en unes maneres de fer, no en el segle XX, sinó més aviat al segle XIX. De moment es dediquen ha intentar assegurar la protecció dels treballadors negociant unes millors indemnitzacions.  Després pactaran reformes laborals a la baixa. El sindicalisme que fa temps és en crisi sobreviu gràcies a la crisi, de la mateixa manera que hi ha altres sectors  que ara tenen el seu moment daurat. Només cal fer una mirada a les empreses que es dediquen a cobrar morosos o a molts despatxos d’advocats alguns dels quals estan canviant d’especialitat i es dediquen a allò que es demanen i que es assessorament en matèria mercantil, sobre dret concursal…

Dret a la vida

Publicat el per

El debat sobre l’eutanàsia i el dret a una mort digna, es va reproduint periòdicament en diferents moments i en diferents països europeus.

A l’Estat espanyol el vam patir el març del 2007 amb el cas de la granadina Immaculada Echevarría, ingressada durant deu anys en un hospital a causa d’una distròfia muscular i que va demanar que se li retirés el respirador que la mantenia viva.

Pràcticament un any més tard, el març del 2008, la polèmica es va traslladar a França quan un tribunal va rebutjar la petició perquè s’apliqués l’eutanàsia a Chantal Sébire, de 52 anys i mare de tres fills, que tenia un tumor cancerigen al nas qualificat d’incurable, que li deformava tota la cara i que s’estenia cap al cervell i li provocava danys seriosos, amb una ceguesa progressiva i un dolor molt intens.

Ara el debat s’ha traslladat a Itàlia amb la mort de la jove Eluana Englaro, de 38 anys, i que en feia 17 que estava en estat vegetatiu, un cas que ha provocat que polítics, eclesiàstics, associacions i ciutadans s’engresquessin en la polèmica més agra dels últims temps.

En tots aquests casos l’església i els sectors més conservadors dels Estats implicats neguen el dret que té tota persona a viure i a morir dignament. Es curiós com a Itàlia on en el cas d’Eulana l’església ha posat el crit al cel i el govern de Berlusconi ha arribat a nivells de màxima tensió amb el president de la república, el setembre passat tothom va callar quan van morir sis immigrants africans al nord de Nàpols víctimes d’un tiroteig organitzat per la Camorra.

Els arguments d’aquells que diuen defensar aferrissadament el dret a la vida queden deslegitimats quan callen  en determinats cassos d’assassinats brutals amb connotacions xenòfobes i/ o mafioses.

Mino Porcelli

Publicat el per

M’han recomanat el film Il Divo , que tracta sobre alguns aspectes de la vida de Giulio Andreotti, senador vitalici, set cops primer ministre d’Itàlia i vuit vegades ministre d’Afers Estrangers. La vida d’Andreotti, absolt el 1979 per l’assassinat d’un periodista, és plena d’ombres.
És curiòs com ara tots ens sorprenem de les maneres de Silvio Berlusconi i de com aquest des del poder pretén impulsar lleis que el protegeixin perquè no pugui ser jutjat. Això no és nou a Itàlia, Andreotti n’era tot un mestre.

No sé si realment aquest film ( Il Divo) val la pena, ni si explica l’assassinat del periodista de Perugia. Si més no el tema m’ha servit per recordar a un col·lega mort per fer la seva feina, com Anna Politkóvskaya i tans altres..
Mino Pecorelli és el nom del periodista que va ser assassinat abans de publicar documents que demostraven les vinculacions d’Andreotti amb la mafia.

Els enganys de Ryanair i Air Berlín

Publicat el per

Un informe elaborat pel defensor del Poble danès, Henrik Saugmandsgaard, denuncia sis aerolínies, entre les quals hi ha Ryanair i Air Berlín, perquè tenen llocs web que oferixen informació «enganyosa». També s’esmenten més companyies aèries com ara Air Baltic, SkyEurope, Aer Lingus i Brussels Airlines. El setembre del 2007, la Comissió Europea va obrir una investigació i va descobrir que diverses companyies aèries que treballen en l’àmbit europeu vulneraven les lleis de consum comunitàries per falta de transparència en les seves pàgines web. Brussel·les va demanar als membres de la Unió que examinessin la situació en els seus territoris. A Dinamarca es van investigar tretze companyies, de les quals cinc han corregit ja les seves pàgines d’internet, mentre que una ha deixat d’operar en aquest país. La comissària europea de Protecció al Consumidor, Meglena Kuneva, va celebrar en un comunicat la decisió del Defensor del Poble danès de fer públiques les seves conclusions i va alertar que en la venda de bitllets d’avió encara hi ha problemes «greus i persistents» que afecten el conjunt de la indústria aèria.